El castell de Vilallonga era una antiga fortalesa de Sant Martí Sesgueioles (Anoia), les restes de la qual estan declarades com a bé cultural d'interès nacional.
Història L'actual terme municipal es correspon sense gaires variacions amb el del castell de Vilallonga, dintre del qual, a finals del o inicis del , sorgí una vila fundada pel rei Pere el Catòlic. La primera notícia documental és del 1022, quan Seguí, senyor de Castellar, deixava en el seu testament el castell de Castellar i la torre de Vilallonga, entre altres llocs fortificats, al seu fill i hereu Company.
Els Castellar deixaren el castell a càrrec d'una família de castlans, que també ho foren del de Calaf. El primer membre documentat fou Bernat o Berenguer de Vilallonga, citat el 1220 en un litigi entre Guillem de Castellar i el seu vassall Arnau de Calaf. El 1386, n'era castlà Pere de Vilallonga i, posteriorment degueren vendre la castlania a Pere Ripoll, de Cardona, que el 1412 la revengué a Guillem de Rajadell.
El 1379, el rei Pere el Cerimoniós i el seu fill Joan, duc de Girona, vengueren a carta de gràcia al cavaller Joan de Montbui el terme de Sant Martí Sesgueioles juntament amb els de Guàrdia Pilosa i de Veciana, per 2.500 florins d'or. El terme i el castell de Vilallonga continuaren en mans reials fins al 1392, quan Joan I, en ocasió del casament de la seva filla Violant i el rei Lluís de Sicília i Jerusalem, vengué a Mateu de Calders els castells i els llocs de Sant Martí Sesgueioles, Vilallonga, Guàrdia Pilosa i Veciana, amb les jurisdiccions alta i baixa, civil i criminal, per 4.000 florins d'or, dels quals 1.500 eren per al rei i els 2.500 restants per a Joan de Montbui. D'aquesta manera, els Calders esdevingueren els senyors eminents del castell de Vilallonga i de la vila de Sant Martí Sesgueioles.
El 1689, Anton Armengol, baró de Rocafort, vengué al comerciant Pau Dalmases i Castells (àlies Ros), establert a Barcelona, el castell i el terme de Vilallonga, i el 1709, l'arxiduc Carles concedí el títol de marquès de Vilallonga al seu fill Pau Ignasi de Dalmases i Ros. El 1916, Alfons XIII va rehabilitar el títol a favor de Carme de Dalmases i d'Olivart.
Descripció A ponent del santuari de Sant Valentí hi ha uns 50 metres de ruïnes alineats d'est a oest que devien pertànyer a la fortalesa medieval i a un poble abandonat.
La intervenció arqueològica portada a terme el 2021 va confirmar que les restes es corresponen amb el castell. Al cim del turó es van trobar les restes d'una torre de planta circular de 8,5 m de diàmetre exterior i entorn als 4,7 a l'interior. El mur, d'uns 2 m d'amplada, està fet amb dos fulls de blocs de pedra grans disposats en filades regulars a trencajunt. A l'interior, hi ha un reble pedruscall lligat amb morter de calç. L'estructura està molt arrasada i sembla presentar un folre interior d'entre 50 i 60 cm segons les zones, però l'alçada podria haver arribat fàcilment als 20 m. Sembla que l'edifici estaria subdividit en diverses plantes, separades amb voltes o amb forjats de bigues i una porta d'accés a nivell del primer pis.
Als peus de la torre i al costat de llevant, es van trobar un conjunt d'estances rectangulars que continuaven cap a la banda de l'actual camí, que les talla, i segurament també cap a la banda sud, fins al límit del turó. Les dimensions varien entre els 10 x 10 m de l'espai principal del sector central, segurament un pati tancat de parets, i els 5 x 2,5 m d'altres estances. A la zona del camí apareix un mur fet amb pedres lligades amb morter de calç, que podria ser el perimetral del recinte. La potència supera en alguns punts supera els 1,5 m, i fins i tot sembla que hi pogués haver diverses fases constructives.
Referències
Vegeu també
Can Dalmases (Sant Martí Sesgueioles) Palau Dalmases
Categoria:Castells de l'Anoia Categoria:Edificis de Sant Martí Sesgueioles Categoria:Monuments històrics de l'Anoia Categoria:Patrimoni monumental de Sant Martí Sesgueioles Categoria:Castells de Catalunya desapareguts