Lilla de Baffin (en inuktitut Qikiqtaaluk ᕿᑭᖅᑖᓗᒃ que vol dir illa molt gran, en anglès Baffin Island), abans coneguda també com la Terra de Baffin (Baffin Land), és una de les illes Àrtiques al nord del Canadà, dins el territori de Nunavut. És l'illa més gran del Canadà i la cinquena més gran del món, amb una superfície de 507.451 km². L'any 2004 tenia 11.000 habitants. Porta el nom de Baffin en honor de l'explorador britànic William Baffin. En el si de la filologia norrena, hom hi sol identificar la Terra de Lloses o Helluland, que s'esmenta a les sagues.
L'illa de Baffin forma part de la regió de Qikiqtaaluk.
Nom El nom en inuktitut de l'illa és , que significa 'illa molt gran' ( 'illa' + 'molt gran) i en sil·làbics inuktitut s'escriu com . Aquest nom s'utilitza per a la regió administrativa de la qual forma part l'illa (de Qikiqtaaluk), així com en múltiples llocs de Nunavut i els Territoris del Nord-oest,Canadian Geographical Names Database (CGNDB) Search Results for Qikiqtaaluk com algunes illes més petites: Qikiqtaaluk a la badia de Baffin i Qikiqtaaluk a la conca de Foxe. Els exploradors nòrdics s'hi van referir com (terra de pedra). El 1576, el mariner anglès Martin Frobisher va tocar terra a l'illa, anomenant-la Queen Elizabeth's Foreland i la badia de Frobisher porta el seu nom.McDermott, James (2001a). L'illa rep el nom de l'explorador anglès William Baffin, que el 1616 va travessar l'illa mentre intentava descobrir el Pas del Nord-oest. Antigament també era coneguda com a illa James.
miniatura|Imatge de satèl·lit de l'illa de Baffin
esquerra|miniatura|Extrem sud de l'illa de Baffin.
esquerra|miniatura|Mont Thor, un gran penya-segat a l'illa de Baffin
miniatura|Pangnirtung
Història L'illa de Baffin està habitada des de fa mil·lennis pels pobles indígenes anteriors als inuit. Les petjades de la primera ocupació es remunten al voltant de 2400 aC i es van trobar a cape Dorset, que dona nom a la cultura Dorset, al sud-oest de l'illa.
L'illa de Baffin va ser descoberta, des del punt de vista occidental, pel navegant anglès Martin Frobisher, tot i que ja es tenien notícies de la seva existència a través de les expedicions dels vikings, que la coneixien com a Helluland, com queda constància en la saga de Leif Erikson de 986. El 1576 Frobisher, durant la recerca del pas del Nord-oest, es va convertir en el primer europeu que visitava la zona. El 17 de juliol de 1577, en la seva segona expedició –composta per tres vaixells, lAyde, el Gabriel i el Michael – va arribar al que ell va batejar com a Terra de Hall, a la boca de la badia de Frobisher. Uns dies més tard va prendre solemnement possessió d'aquestes terres i de la part sud de la badia en nom de la reina d'Anglaterra.
En una altra expedició a la recerca del Pas del Nord-oest, entre 1615 i 1616, el capità Robert Bylot i el seu pilot William Baffin, a bord del Discovery, després de recórrer la part septentrional de badia de Baffin, en tornar van explorar la costa oriental de l'illa. Al l'explorador Sir William Edward Parry li donaria el nom amb què es coneix actualment l'illa.
Geografia miniatura|esquerra|Mont Odin (2.147 m), el punt més alt de l'illa de Baffin. L'illa de Baffin té una forma bastant irregular, assimilable a una J girada uns 45° a l'esquerra, amb els dos extrems més amples i una part central més estreta. Té una longitud, en direcció NO-SE, de quasi 1.600 km, variant la seva amplada entre els 500 km de la seva part septentrional, els 200–300 km de la part central i els de més de 800 km de la part meridional.
L'illa està travessada per profunds entrants de mar que conformen diverses grans penínsules: Foxe, Meta Incognita, Hall, Cumberland, Borden i Brodeur.
Relleu La serralada Àrtica travessa la costa oriental de l'illa de Baffin, dividint-se en nombroses serralades secundàries. El Mont Odin, a les muntanyes Baffin, s'eleva fins als 2.147 m, en el que és la màxima alçada de l'illa.Vegeu Mount Odin a peakbagger.com o Mount Odin a Atlas of Canada
La costa de l'illa és molt variada a causa de la seva gran llargada, amb 28.308 km, canviant des de zones baixes i molt planes, inundables, a la vora de la conca de Foxe, fins a la costa oriental, alta i excavada per nombrosos fiords. Els més importants són: Inujktorfik, Quartz, Saputing, Erichsen, Neergaard, Conn i Bieler
L'illa també té nombrosos llacs, sent els més grans el Nettilling (5.066 km²) i l'Amadjuak (3.115 km²). Les glaceres cobreixen uns 35.900 km² de l'illa, sent les més importants les de Penny (5.935 km²) i Barnes (5.960 km²).
La costa de l'illa de Baffin miniatura|Els mars que envolten l'illa de Baffin. miniatura|Costa nord-oriental de l'illa de Baffin, llengua d'una glacera al Fiord de Sam Ford. L'illa de Baffin limita, al sud-est, amb les aigües de l'estret de Hudson, que la separa del continent (província de Quebec); a l'est per les de l'estret de Davis i la badia de Baffin, que la separen de Groenlàndia; al nord per les aigües de l'Eclipse Sound, que la separen de l'illa de Bylot i per les de l'estret de Lancaster, que la separen de l'illa Devon; a l'oest, en la seva part nord, per les aigües de l'estret del Príncep Regent i posteriorment, una mica més al sud, per les del golf de Boothia; seguint en la part nord-oest, a la riba meridional, les aigües de l'estret de Fury and Hecla, que separen l'illa del continent, de la península de Melville; i finalment, en la part central de l'illa, a la riba occidental, les aigües de la conca de Foxe.
Les aigües de la badia de Baffin i de l'estret de Davis són navegables durant l'estiu, però no així les de la conca de Foxe, que es mantenen cobertes de gel durant tot l'any.
En les proximitats de l'illa hi ha nombroses illes menors, destacant les illes d'Adams (267 km²), Brevoort (271 km²), Bylot (11.067 km²), Loks Land (419 km²), Moodie (233 km²), Resolution (1.015 km²), Sillem (482 km²), Air Force (1.720 km²), Bray (689 km²), Foley (637 km²), Jens Munk (920 km²), Koch (458 km²), Príncep Carles (9.521 km²) i Big (803 km²).
Clima miniatura|Vista aèria - Kimmirut a Pangnirtung L'illa de Baffin es troba en el camí d'un flux d'aire generalment del nord durant tot l'any, de manera que, com gran part del nord-est del Canadà, té un clima extremadament fred. Això comporta hiverns molt llargs i freds i estius boirosos i ennuvolats, que han contribuït a augmentar la llunyania de l'illa. El desglaç primaveral arriba molt més tard del normal per a una posició a cavall del cercle polar àrtic: cap a principis de juny a Iqaluit, al sud-est, però entre principis i mitjans de juliol a la costa nord, on les glaceres baixen fins al nivell del mar. La neu, fins i tot nevada intensa, es pot produir en qualsevol època de l'any, encara que és menys probable al juliol i principis d'agost. Les temperatures mitjanes anuals a Iqaluit són al voltant de −9,5 °C, en comparació amb uns 5 °C a Reykjavík,Reykjavík, que es troba a una latitud similar.GHCN average monthly temperatures, GISS data for 1971–2000, Goddard Institute for Space Studies
El gel marí envolta l'illa durant la major part de l'any i només desapareix completament de la costa nord durant períodes curts i impredictibles des de mitjans a finals de juny fins a finals de setembre.
La major part de l'illa de Baffin es troba al nord del cercle polar àrtic; totes les comunitats de Pangnirtung cap al nord tenen nit polar a l'hivern i sol de mitjanit a l'estiu. La comunitat oriental de Clyde River té crepuscle en lloc de nit del 26 d'abril al 13 de maig, llum solar contínua durant 2 mes del 14 de maig al 28 de juliol, després crepuscle en comptes de nit del 29 de juliol al 16 d'agost. Això dona a la comunitat una mica més de 3 mesos sense nit veritable. A l'hivern, el sol es pon el 22 de novembre i no torna a sortir fins al 19 de gener de l'any següent. Pond Inlet té crepuscle civil del 16 al 26 de desembre. No obstant això, hi ha crepuscle durant almenys 4 hores al dia, a diferència de llocs com Eureka.
Com la major part del Nunavut i l'Àrtic canadenc, l'illa de Baffin té un clima de tundra (classificació climàtica de Köppen ET), encara que els casquets glacials més alts tenen un clima de casquets glacials (EF). El mar està glaçat la major part de l'any i només uns mesos estan per sobre de la congelació. Pot haver-hi un retard estacional a la primavera.
El casquet de gel de Barnes, al mig de l'illa, s'ha anat retrocedint almenys des de principis dels anys 60, quan la Branca Geogràfica de l'aleshores Departament de Mines i Estudis Tècnics va enviar un equip d'enquesta de tres persones a la zona per mesurar el rebot isostàtic i característiques transversals de la vall del riu Isortoq. Encara que a la dècada del 1970 parts de l'illa de Baffin no van tenir el període habitual sense gel a l'estiu.Cora Cheney, Crown of The World, Dodd, Merad, and Company, New York, 1979.
Fauna salvatge miniatura|Una guineu roja de l'illa de Baffin L'illa de Baffin és el santuari d'aus migratòries Dewey Soper i el santuari de vida silvestre de la badia de Bowman.
El santuari d'aus migratòries Dewey Soper, anomenat així per J. Dewey Soper, es troba al costat occidental de l'illa de Baffin des de la badia de Bowman fins al riu Koukdjuak. És a 8,159 km de la zona que va ser classificada com a zona humida d'importància internacional mitjançant la Conveni de Ramsar el 24 de maig de 1982. És la colònia d'oques més gran del món i alberga un gran nombre de caribús de terra erma.
El Bowman Bay Wildlife Sanctuary també es troba al costat occidental de l'illa de Baffin, prop de la badia de Bowman, a la Gran Plana del Koukdjuak. Està classificat com a Categoria IV (Àrea de gestió d'hàbitats/espècies) sota la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura.
L'illa de Baffin té vida silvestre tant durant tot l'any com durant l'estiu. A la terra, exemples de vida salvatge durant tot l'any són el caribú de terra erma, l'ós polar la guineu àrtica, la guineu roja, la llebre polar, el lemminis i el llop de l'illa de Baffin.
Els ramats de caribús de terres ermes migren en un rang limitat des del nord de l'illa de Baffin fins a la part sud a l'hivern, fins i tot a la península de la badia Frobisher, al costat de l'illa Resolution, i després migren cap al nord a l'estiu. L'any 2012, una enquesta sobre ramats de caribús va trobar que la població local només era d'uns 5.000 habitants, una disminució de fins a un 95% respecte a la dècada del 1990.Icebergs, feasts and culture in Pond Inlet, Nunavut, CBC News
Les llebres àrtiques es troben a tota l'illa de Baffin. El seu pelatge és d'un blanc pur a l'hivern i muda a un gris fosc desordenat a l'estiu. Les llebres i els lemminis àrtics són una important font d'aliment per a les guineus àrtiques i vermelles i els llops àrtics.
Els lemminis també es troben a tota l'illa i són una important font d'aliment per a guineus, llops i el duc blanc. A l'hivern, els lemminis caven complicats sistemes de túnels a través de la neu per arribar al seu subministrament d'herbes seques i líquens.
Depredadors Els óssos polars es poden trobar al llarg de la costa de l'illa de Baffin, però són més freqüents allà on el gel marí pren la forma de gel, on viuen les seves principals fonts d'aliment : les foques anellades (foques de pot) i les foques barbudes. Els óssos polars s'aparellen aproximadament cada any, donant un a tres cadells al voltant de març. Les femelles d'ós polar poden viatjar 10–20 km terra endins per trobar un gran banc de neu on caven un cau on passar l'hivern i després donar a llum. La població d'óssos polars aquí és un dels 19 genèticament diferents de la regió circumpolar.C. Michael Hogan (2008) Polar Bear: Ursus maritimus, globalTwitcher.com, ed.