miniatura|193x193px|Situació de Catalunya respecte als Països Catalans Catalunya () és un país constituït com a comunitat autònoma espanyola situat a la Mediterrània occidental. Se situa a la costa nord-est de la península Ibèrica i limita al nord amb Andorra, així com amb Occitània i la Catalunya Nord, a l'estat francès, a l'oest amb l'Aragó, al sud amb el País Valencià i a l'est amb el mar Mediterrani. Catalunya és la part més extensa del territori històric i cultural del Principat de Catalunya i és un dels territoris pertanyents a l'àmbit lingüístic dels Països Catalans. El novembre de 2023 tenia una població estimada de 8.005.784 habitants (segons l'IDESCAT).
El Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d'una manera àmpliament majoritària en el Preàmbul de l'Estatut d'Autonomia. Tanmateix, la Constitució espanyola, en l'article segon, reconeix la realitat nacional de Catalunya com a nacionalitat.
La capital n'és Barcelona i té un total de 947 municipis. Dos terços de la població viuen a la regió metropolitana de Barcelona.
El territori que actualment es coneix com a Catalunya va ser una possessió de l'Imperi Romà que va passar a mans dels gots i dels alans en el . Els musulmans la van conquerir l'any 712, però en van ser expulsats de la riba nord del Llobregat a les darreries del mateix segle i el començament del següent amb el suport de Carlemany, llavors rei dels francs, qui va crear una sèrie de comtats fronterers per administrar-la. Amb el temps, els comtes francs van convertir Catalunya en un territori independent que es va confederar el 1137 amb la Corona d'Aragó, com que era una unió dinàstica cada país va conservar el seu poder polític i administratiu. La corona d'Aragó va acabar la conquesta dels territoris musulmans de Catalunya el 1154. La Corona d'Aragó, posteriorment es va unir a la Corona de Castella el 1476, a conseqüència del casament d'Isabel i Ferran, els reis Catòlics. Va conservar les seves institucions autònomes de govern fins a l'acabament de la Guerra de Successió Espanyola el 1714. Uns anys després del seu desmembrament per la cessió al Regne de França del comtat del Rosselló i part del de la Cerdanya. Text complet del Tractat dels Pirineus transcripció dels arxius nacionals de França (en PDF) El 1978, va recuperar autonomia i es va constituir com a comunitat autònoma del Regne d'Espanya. El 27 d'octubre de 2017 el Parlament de Catalunya va proclamar la República Catalana, que no es va fer efectiva ni va aparèixer al DOGC, però va comportar l'aplicació de l'article 155 pel govern espanyol durant 218 dies.
La llengua pròpia de Catalunya és el català, excepte a la Vall d'Aran on ho és l'aranès. Tant el català com el castellà, llengua oficial de l'Estat espanyol, són oficials en tot el territori. L'occità, denominat aranès a la Vall d'Aran, és també oficial a Catalunya. Generalment, els catalans són bilingües i parlen les dues llengües principals encara que difereixen respecte a l'idioma que tenen per llengua materna. Segons les dades de 2013, el 99,7 % dels catalans sap parlar castellà mentre que el 80,4 % sap parlar català. A més, l'ús per cada parlant d'un idioma o l'altre depèn amb freqüència de l'àmbit social en el qual s'expressi. Segons les dades de l'Institut d'Estadística de Catalunya, el 36 % dels catalans utilitza el català com a llengua habitual, el 46 % el castellà, el 12 % ambdues i el 0,03 % l'aranès. El 6 % de la població resident de Catalunya utilitza habitualment altres llengües.
Toponímia i etimologia miniatura|El topònim Catalunya i l'ètnic català apareixen per primera vegada en la Història documentats en un context militar i de guerra. És en el Liber maiolichinus de gestis Pisanorum illustribus, una epopeia medieval llatina escrita a Pisa entre el 1117 i el 1125, que narra la croada militar de pisans, catalans i occitans contra la taifa musulmana de Balears. En el text s'anomena a Ramon Berenguer III com a dux catalanensis (duc català) com a cabdill que lidera els catalanicus hostes (exèrcits catalans) i els catalanicus heros (herois catalans), i s'anomena a la seva pàtria com Catalania (Catalunya). Biblioteca Universitaria di Pisa, ms. 723, f. 40 El nom de Catalunya, com a tal, es va començar a utilitzar a mitjan per designar un conjunt de comtats fronterers que es van desvincular, gradualment, de la tutela franca fins a esdevenir sobirans, als quals sovint hom ha anomenat amb el terme poc acurat de Marca Hispànica. L'origen del mot Catalunya encara és incert i obert a interpretacions. Una teoria és que deriva de fa referència a la presència de nombrosos castells, i que hauria evolucionat del terme castlà, el governador d'un castell. D'acord amb aquesta teoria, el terme «castellà» en seria anàleg. Una altra teoria suggereix que Catalunya prové de Gotholàndia, és a dir, la terra dels gots; de fet, els francs sovint anomenaven el territori català com a Gòtia.
Hom també ha volgut relacionar el terme amb Talunya o Taluniya, una localitat musulmana a la regió de la Marca Superior pròxima a Lleida. És esmentada per l'historiador i geògraf musulmà Al-Udhrí (1002 – ca. 1085) en la seva obra Tarsi al-akhbār. Segons aquest, estava situada a mitjan camí entre Lleida i Osca, fet que porta molts experts a identificar-la amb Montsó. Es tractaria d'un nom d'origen ibèric. Durant l'època sarraïna disposà d'una fortificació o castell (qalat en àrab), que donà qalat Talunya o, usant la contracció qa- per referir-se a castell, qa Talunya ('castell de Talunya'). Segons aquesta hipòtesi, els àrabs anomenarien els habitants de la Gòtia com 'els que viuen més enllà de qa Talunya'. L'origen àrab, a través d'un topònim iber, podria explicar la falta de correspondència exacta entre el gentilici català i el topònim Catalunya. L'historiador Joan Vernet i Ginés sosté aquesta tesi.
Altres teories suggereixen que prové d'un mític príncep germànic, Otger Cataló, tal com diu una llegenda, o ho relacionen amb la tribu gal·la dels catalauns, o el fan venir dels lacetani, tribu que habitava les terres del Bages i l'Anoia, i que per influència italiana hauria evolucionat a catelans i d'aquí a catalans, tal com proposà Joan Coromines.
El concepte Principat de Catalunya és un terme jurídic (en llatí principatus) que aparegué al per indicar l'entitat política sota jurisdicció de les Corts Catalanes, el sobirà o príncep del qual (en llatí, princeps) era el comte de Barcelona, el qual des de la segona meitat del era també rei d'Aragó. Tot i no posseir formalment el títol de regne, el Principat de Catalunya es trobava jurídica i institucionalment equiparat amb els altres estats de la Corona d'Aragó, particularment amb els regnes d'Aragó i de València, els quals tenien com a únic nexe comú la figura del monarca.
Història
miniatura|El 1714 la radicalització política catalana accentuà els plantejaments republicans. L'opuscle Lealthad Catalana publicat el 1714 sostenia que a la Nació només la representen les Corts, soles, com a reunió dels tres braços, sense la necessària presència del rei: «Solo las resoluciones que se toman en cortes de un reyno o provincia son las que se atribuyen a la Nación […], que sólo se representa en sus braços unidos. Toda la Nación Cathalana, junta en sus Braços, resolvió el defenderse por el rey, en cuyo dominio estava […]».Fontana (2004: 20). La història de Catalunya, tant al nord com al sud dels Pirineus es pot dividir en les següents etapes: Història geològica de Catalunya Prehistòria a Catalunya Període iber a Catalunya Període romà a Catalunya Període visigot a Catalunya Edat mitjana de Catalunya Edat moderna de Catalunya Història contemporània de Catalunya Segle XX a Catalunya
El territori que ocupa Catalunya fou conquerit per l'Imperi Romà el 218 aC i formà part de la província Tarraconense; al la Tarraconense fou conquerida pels gots i formà part del Regne de Toledo. El 712 els musulmans derrotaren els gots i ocuparen la Tarraconense, però a finals d'aquell mateix segle en foren expulsats de la part nord pels francs amb el suport de Carlemany.Cataluña . 6. Historia. MSN Encarta en español. [Consulta: 27 de setembre de 2009] La Gòtia franca fou organitzada en comtats, que a l'extinció de la dinastia carolíngia no renovaren el vassallatge a la nova dinastia reial franca. El comte de Barcelona va apoderar-se de diversos comtats i el 1137 es casà amb Peronella, filla del rei d'Aragó, constituint una unió dinàstica entre ambdós llinatges. Alfons el Cast, el primer a ser rei d'Aragó i comte de Barcelona, unificà políticament l'heterogeni grup de comtats catalans que estaven sota la jurisdicció mitjançant tres documents de caràcter legislatiu, jurídic i cultural: els Usatici Barchinonae (Usatges de Barcelona), el Liber domini regis (Llibre del domini del rei), i la Gesta Comitum Barchinonensium (Gestes dels comtes de Barcelona), documents que configuraren Catalunya com un estat medievalSesma 2000, pàg. 14 amb un corpus legislatiu i judicial unificat, uns referents culturals comuns, i unes fronteres que foren definides com «la terra que va des de Salses fins a Tortosa i Lleida» («de Salsis usque Dertusam et Ilerdam cum suis finibus»).Sesma 2000, pàg. 60 Administrativament, Catalunya fou articulada mitjançant una estructura jurisdiccional d'àmbit territorial, les vegueries,Sesma 2000, pàg. 62 al capdavant de les quals hi havia un representant de l'autoritat reial, el veguer. La fundació de Catalunya com a estat es veu representada per l'aparició del terme Cathalonia en la documentació legal de la cancelleria del rei d'Aragó, que passà de tenir la mera i vaga accepció geogràfica anterior a esdevenir la denominació oficial d'un espai polític i ètnic definit.
El 1319 el rei Jaume el Just consagrà la «Unió» indissoluble d'Aragó, València i Catalunya, transformant la unió dinàstica en una imperfecta però efectiva federació d'estatsHinojosa 2006, p. 268-269 anomenada Corona d'AragóCfr. «La expansión: el Casal d'Aragó (1213-1412) / L'expansió: el Casal d'Aragó (1213-1412)» , en Ernest Belenguer, Felipe V. Garín Llombart y Carmen Morte García, La Corona de Aragón. El poder y la imagen de la Edad Media a la Edad Moderna (siglos XII - XVIII), Sociedad Estatal para la Acción Cultural Exterior (SEACEX), Generalitat Valenciana y Ministerio de Cultura de España - Lunwerg, 2006. : respectant les singularitats de cada territori i desenvolupant-hi una estructura política equivalent i similar entre si: Parlaments, Generalitats i sistema constitucional. La unió dinàstica del Casal d'Aragó amb la Dinastia Trastàmara i la Dinastia dels Habsburg no alterà el sistema constitucional dels estats de la Corona d'Aragó. El 1640 el projecte centralista del comte duc d'Olivares desencadenà la Guerra dels Segadors, que acabà ocasionant la separació del regne de Portugal i pèrdua per cessió al Regne de França dels Comtats de Rosselló i Cerdanya. L'entronització de la Dinastia borbònica desencadenà la Guerra de Successió Espanyola a escala europea i a causa dels continus conflictes entre els funcionaris de Felip V i els funcionaris de la Corona aragonesa, va créixer a Catalunya un sentiment de suport a l'Arxiduc Carles convertí el conflicte en una guerra interna entre els estats de la Monarquia Catòlica. La guerra acabà amb la cessió d'estats hispànics d'Itàlia, de Flandes, de Menorca i Gibraltar, i la imposició de l'absolutisme borbònic amb els Decrets de Nova Planta. L'assimilació de la Corona d'Aragó per la Corona de Castella fou l'inici de l'estat nació espanyol, que continuà mitjançant la imposició de les característiques de l'ètnia dominant, en aquest cas la castellana, sobre les de les altres ètnies, esdevingudes minories nacionals a assimilar mitjançant polítiques nacionalistes.
miniatura|Resolució de la Constitució de la República Catalana pel Parlament de Catalunya el 27 d'octubre del 2017