miniatura|Segell de la Lògia Tartessos, de Sevilla. Gran Orient de França. Els orígens de la francmaçoneria a Espanya es remunten al . Des de llavors han existit a Espanya obediències maçòniques importants, com el Gran Orient d'Espanya, el Gran Orient Nacional d'Espanya o el Gran Orient Espanyol, entre altres de les quals cal destacar El Derecho Humano per ser la primera obediència mixta que, ja en els anys 1920, s'instal·la a Espanya.
Història Segle miniatura|Retrat del Comte d'Aranda per Francisco Jover Casanova. La primera lògia va ser fundada en 1727 a Madrid per l'anglès Duc de Wharton i va ser coneguda amb el nom de «La Matritense». Estava adscrita a la Gran Lògia d'Anglaterra. No obstant això, durant la major part del no es va arribar a crear una maçoneria organitzada i estable, ja que les escasses lògies que es van fundar van tenir una vida breu i precària a causa que la Inquisició espanyola es va ocupar molt ràpid de perseguir-les, fent complir les butlles papals i el decret de Ferran VI d'Espanya de 2 de juliol de 1751 que prohibien la maçoneria —per exemple, la lògia fundada a Barcelona en 1748 per un militar que s'havia iniciat a Niça va ser denunciada a la Inquisició solament dos anys després i desmantellada; es va reorganitzar en 1776, però de nou la Inquisició va acabar amb ella i va detenir a tots els seus dirigents.
Un any després de la promulgació de la Reial Cèdula de Ferran VI de 1751 que prohibia la maçoneria, el pare franciscà José Torrubia va publicar Centinela contra francmasones, una recopilació de textos antimaçons estrangers. El maçó va quedar així anatemitzat i associat amb termes com "heretge", "jueu", "ateïsta", "jansenista", "maniqueu", etc. L'ús freqüent d'aquests vocables per referir-se als maçons és el que explica que fins a 1843 no aparegués el terme francmaçoneria en el Diccionario de la lengua española, que la definia de forma bastant imprecisa: "associació clandestina, en què s'usen diversos símbols presos de l'obra de paleta, com a esquadres, nivells, etc.".
En la segona meitat del segle neix la Gran Lògia fundada en 1760 pel comte d'Aranda que a partir de 1780 va passar a denominar-se Gran Orient d'Espanya i que dependrà ideològicament dels grups maçònics francesos. En 1800, sota la direcció del successor d'Aranda, el comte de Montijo, el Gran Orient integrava unes 400 lògies.
Regnat de Ferran VII (1808-1833) Amb la invasió de les tropes napoleòniques de 1808 es funden lògies que en realitat són un instrument de la política de Napoleó -a Barcelona n'hi va haver sis, una d'elles portava el significatiu títol de "Los Amigos Fieles de Napoleón", i estaven integrades en la seva majoria per militars francesos-, però aquest tipus de maçoneria bonapartista va desaparèixer quan les tropes franceses van abandonar el país en 1813.
Igual que en l'Espanya "afrancesada" de la Monarquia de Josep Bonaparte, en l'Espanya "patriota" (la que no reconeixia les abdicacions de Baiona i que per tant seguia considerant com el seu rei legítim Ferran VII) també van proliferar les lògies maçòniques, així com els periòdics antimaçònics, com El Sol de Cádiz (1812-1813) en el qual es deia que "s'han vessat arreu d'Espanya una casta d'homes perniciosos, que no desitgen una altra cosa que la subversió de l'Estat i anihilament de la Religió". Un altre mite que apareix llavors és el de "nocturnitat" amb la qual actuen els maçons. En un text publicat en 1812 es llança el següent advertiment: "Malaguenys, fugiu d'aquests llops que de nit fan les seves preses". Així doncs, "es manté immutable... el discurs desqualificador i apocalíptic de l'antimaçonisme divuitenc".Martínez de las Heras Agustín (2003) p. 440-441 miniatura|Retrat de Juan van Halen i Sarti. Obra anònima de 1853. Museo Naval de madrid.
El moment àlgid de la persecució de la maçoneria per la Inquisició espanyola es va produir després de la restauració en 1814 de la Monarquia absoluta per Ferran VII. El nou inquisidor general, el bisbe Mier y Campillo, una de les obsessions del qual era la maçoneria, la va condemnar en dos edictes publicats a principis de 1815, seguint les directrius de la Santa Seu. Mier va acusar els maçons de conspirar "no solament contra els trons, sinó molt més contra la religió" i va encoratjar la població al fet que els delatés, garantint-los el secret. Es van produir moltes denúncies, algunes falses, i també autoinculpacions, que van portar al tancament de lògies i a la confiscació dels seus béns. Es va expulsar d'Espanya als maçons estrangers, i als espanyols se'ls va obligar a realitzar exercicis espirituals. No obstant això, va haver-hi maçons que no van rebre un tracte tan benèvol, com li va succeir al militar liberal Juan van Halen i Sarti qui en 1817 va ser torturat durant dos dies després de ser detingut per la Inquisició. El propi van Halen va narrar la seva experiència deu anys després i Pío Baroja es va ocupar del seu cas a Juan van Halen, el oficial aventurero.
"Les llistes de maçons sospitosos elaborades llavors (bona part d'elles van ser guardades pel rei...) van ser un instrument útil en mans del poder per desembarassar-se de persones políticament incòmodes, encara que en realitat no pertanyessin a la maçoneria (la recerca, almenys, no ha pogut confirmar la condició maçònica de molts dels inclosos en aquestes relacions)", afirmen Emilio La Parra i María Ángeles Casado.
La maçoneria reapareix en el Trienni Liberal, en el qual desenvolupa un paper polític, i serà reprimida de nou durant la dècada ominosa -en 1824 Ferran VII va promulgar una reial cèdula prohibint "en els dominis d'Espanya i Índies, totes les Congregacions de Francmaçons, Comuners i altres Sectes Secretes"-.Sánchez Pere (1984) p. 54
Una mostra de fins a quins extrems arriba l'obssessió antimaçònica és el capítol "Nociones acerca de la Francmasonería" d'un opuscle publicat en 1828, en què es deia el següent:Martínez de las Heras Agustín (2003) p.441
Regnat d'Isabel II (1833-1868) En 1834 la regent Maria Cristina de Borbó decreta una amnistia per als francmaçons però mantenint-ne la prohibició. Poc després es funda a Lisboa el Gran Orient Nacional d'Espanya i en 1839 el Sobirà Capítol Departamental de Barcelona depenent del Gran Orient.Sánchez Pere (1984) p. 54-55
Durant aquest període els maçons romanen en la clandestinitat, la qual cosa no impedeix que a partir del bienni progressista (1854-1856) la maçoneria cobri nou impuls, especialment a Cuba, on algunes lògies maçòniques participaran en el moviment independentista, com ja havia succeït en les colònies americanes que es van emancipar d'Espanya entre 1810 i 1825.
Sexenni Democràtic (1868-1874) miniatura|Governo provisional de 1869 D'esquerra a dreta: Laureà Figuerola, Manuel Ruiz Zorrilla, Práxedes Mateo Sagasta, Joan Prim i Prats, Francisco Serrano Domínguez, Juan Bautista Topete, Adelardo López de Ayala, Juan Álvarez Lorenzana i Antonio Romero Ortiz (foto de J. Laurent). En negreta, els ministres que eren maçons.
L'expansió de la maçoneria es produeix durant el Sexenni Democràtic. Aprofitant la llibertat proclamada per la Revolució Gloriosa de 1868, les lògies van proliferar encara que també van sorgir conflictes entre les dues obediències, el Gran Orient Nacional d'Espanya i el Gran Orient d'Espanya. Aquesta última era més democràtica i comptava com a Gran Mestre amb Manuel Ruiz Zorrilla un dels polítics més destacats del Sexenni i que va ser president del govern en 1872-1873 durant el regnat d'Amadeu I. En 1876 el va substituir Práxedes Mateo Sagasta, un altre polític prominent de l'època i un dels pilars, juntament amb Cánovas del Castillo, de la Restauració borbònica; aquest mateix any de 1876 el senador marquès de Seoane passava a dirigir la més conservadora Gran Orient Nacional d'Espanya el senador marqués de Seoane pasaba a dirigir la más conservadora Gran Oriente Nacional de España.
Durant aquest període els maçons van poder donar-se a conèixer i expressar públicament les seves opinions. L'1 de maig de 1871 va començar a publicar-se el Boletín Oficial del Gran Oriente de España i a l'any següent veia la llum el Diccionario Masónico de bolsillo, de Pertusa. En aquesta última obra es deia que la francmaçoneria era
Segons Pere Sánchez, "aquesta va ser una maçoneria amb una molt poc dissimulada vocació política en la qual no pocs personatges utilitzaven la seva estructura i influència per escalar al poder i al prestigi, al que —just és dir-ho— no en feia cap fàstic la institució sempre que el polític en qüestió afavorís els seus interessos. No és exagerat afirmar que a alguns d'ells se'ls concediren els 33 graus en tres dies i que molts altres, que ostentaven càrrecs importants, difícilment sabien res de la maçoneria i no assistien als treballs maçònics. D'ideologia progressista i composició burgesa, era llavors el prototip de maçoneria llatina, de característiques bastant diferents de l'anglosaxona, com l'anticlericalisme militant o el suport a determinades revolucions polítiques. Aquesta maçoneria, pròpia de l'Europa llatina, es va convertir al positivisme científic i al sufragi universal en la segona meitat del i alguna d'aquestes obediències fins i tot va eliminar dels seus estatuts l'obligatorietat de reconèixer l'existència del Gran Arquitecte de l'Univers (Déu)".Sánchez, Pere (1984) p. 54-55
Però durant el sexenni també van proliferar les obres antimaçòniques. Algunes expressaven el seu desconcert davant el fet que "una associació de caràcter civilitzador, benèfic i moral" hagués de "estar vetllada pel del misteri", i que "per fer el bé li calgui embolicar-se en les tenebres, per la qual cosa concloïa:
Restauració borbònica (1875-1902) miniatura|Detall del sepulcre de la família Figueroa (1878) al Cementiri de l'Almudena de Madrid L'"època daurada" de la maçoneria espanyola iniciada en el Sexenni es va perllongar durant la Restauració. Per exemple, en 1890 hi havia a Barcelona més de quaranta lògies en actiu, es publicaven diverses revistes maçòniques i funcionava un mont de pietat que auxiliava als familiars dels maçons difunts, els socorria en cas de malaltia i els prestava assistència mèdica. En 1889 neix el Gran Orient Espanyol, fruit de la unió del Gran Orient d'Espanya i del Gran Orient Nacional d'Espanya, sota la presidència de Miguel Morayta, encara que a Catalunya va haver de compartir l'hegemonia amb la Gran Lògia Simbòlica Regional Catalano-Balear, de tendència nacionalista catalana, creada tres anys abans i que va ser la primera obediència peninsular que no va obligar els seus membres a reconèixer l'existència del Gran Arquitecte de l'Univers.Sánchez Pere (1984) p. 55
Durant aquests anys també creix l'antimaçoneria, estimulada per l'Església Catòlica —en 1884 Lleó XIII publica l'encíclica Humanus Genus en la qual torna a condemnar extensament la maçoneria— que la considera un dels seus principals enemics. Segons Pere Sánchez, "els motius per atacar-la amb tanta virulència eren de diferent tipus. A un cert nivell, la maçoneria desautoritzava espiritualment el catolicisme i tenia la pretensió de ser la religió de «recanvi», sense dogmes, que substituiria a la catòlica. Per acabar-ho d'adobar, s'havia situat en el bàndol enemic. Demanava concordats, ensenyament laic, cementiris civils, abolició dels Ordes regulars i dels jesuïtes, llibertats polítiques, etc. La maçoneria va fer de l'anticlericalisme un dels eixos bàsics de la seva intervenció en la política i en la societat...".Sánchez Pere (1984) p. 57 Un exemple d'aquesta campanya antimaçònica és una obra publicada en 1899 per l'integrista valencià Manuel Polo y Peyrolón en la qual deia el següent sobre la maçoneria:Martínez de las Heras Agustín (2003) p. 442-443