La Selecció de rugbi XV d'Escòcia és l'equip oficial de rugbi a 15 d'Escòcia. L'equip és gestionat per la Unió Escocesa de Rugbi. Escòcia participa anualment al Torneig de les Sis Nacions, a més de participar en la Copa del Món de Rugbi, que se celebra cada quatre anys. El 2016 Escòcia ocupaf& la novena posició en el rànquing mundial de seleccions de rugbi.
La selecció escocesa de rugbi va debutar el 1871, en un enfrontament on van derrotar Anglaterra en el que va ser el primer partit internacional de rugbi de la història, disputat al Raeburn Place. Escòcia va competir als Cinc Nacions des de la primera edició, el 1883, i es va adjudicar el torneig en 14 ocasions, inclòs el darrer Cinc Nacions de la història, l'any 1999, i essent co-campió en vuit altres ocasions. El 2000 la competició va acceptar un sisè participant, Itàlia, el que va ser el començament dels Sis Nacions. Des d'aleshores, Escòcia encara no ha guanyat la competició. El 1987 es va introduir la Copa del Món de Rugbi. La millor classificació és la quarta posició de l'any 1991, on l'equip escocès perdé el partit pel tercer i quart lloc davant de Nova Zelanda.
Escòcia té una gran rivalitat amb l'equip d'Anglaterra. Anualment, entre aquestes dues seleccions, es disputa la Calcutta Cup. Cada any, aquesta competició es disputa com a part del Sis Nacions, que ha guanyat el 2008.
Història 1871–1924 miniatura|Primera selecció de jugadors escocesos, el 1871, per al primer partit internacional, contra Anglaterra, a Edimburg.
El desembre de 1870 un grup de jugadors escocesos van enviar una carta de desafiament als diaris The Scotsman i Bell's Life in London, desafiant Anglaterra a disputar un partit de rugbi. Els anglesos no podien obviar aquest desafiament, portant així al primer partit internacional de la història del rugbi. L'enfrontament es va disputar a l'Academical Cricket Club de la capital escocesa, Edimburg, el dilluns 27 de març de 1871. Davant de prop de quatre mil espectadors, els escocesos van guanyar per un assaig (realitzat per Angus Buchanan) i un gol (fet per William Cross), davant del solitari assaig aconseguit per Anglaterra (encara no s'havia dissenyat un sistema de punts, de manera que només el gol va pujar al marcador final d'1–0). Posteriorment, Anglaterra es va venjar de la desfeta en un partit disputat al Kennington Oval de Londres l'any següent.
El 1878, els membres del Club de Rugbi de Calcuta van donar l'anomenada Calcutta Cup a la Federació Anglesa de Rugbi. Els membres del Club Calcuta havien decidit dissoldre l'equip; així, la copa va ser forjada a partir de les rúpies de plata que es van recuperar dels fons del club quan es van retirar del banc. La Copa és única en el sentit que se celebra anualment i només hi participen Anglaterra i Escòcia. El primer partit de la Copa Calcuta es va celebrar el 1879 i, des d'aleshores, se n'han disputat més de cent partits.
El 1882 es va fundar el Campionat de les Nacions Locals, predecessor del Torneig de les Sis Nacions, que incloïa, a més d'Escòcia, Anglaterra, Gal·les i Irlanda. Els escocesos van aconseguir alguns èxits en aquestes primeres temporades, adjudicant-se la Triple Corona el 1891 i el 1895, compartint amb Gal·les el domini durant la primera dècada del . Escòcia va tornar a guanyar la Triple Corona els anys 1901, 1903 i 1907. No obstant, la victòria del 1907 seria la darrera en els propers 18 anys, ja que la Primera Guerra Mundial (1914-1918), primer, i el domini anglès, després, li negarien més glòria.
Finalment, el 1897 la Federació va comprar un terreny, a Inverleith, al costat d'Edimburg. Va ser la primera de les federacions participants en el Nacions Locals que era propietaria del propi terreny de joc. Els primers visitants foren els irlandesos, el 18 de febrer de 1899 (Escòcia 3 Irlanda 9). Els partits internacionals es van disputar a Inverleith fins al 1925, moment en què la Federació escocesa va comprar unes terres on hi va construir el primer Murrayfield Stadium, inaugurat el 21 de març de 1925.
1925–1945 El 1925 Escòcia ja havia aconseguit victòries contra França a Inverleith (25–4), Gal·les a Swansea (14-24) i Irlanda a Dublín (8-14). Anglaterra, la guanyadora del Grand Slam les dues temporades anteriors, va ser la primera a visitar Murrayfield. 70.000 van veure en directe com el marcador canviava de propietari tres vegades abans que Escòcia es va imposar per 14–11, i va ser llur primer Grand Slam al Cinc Nacions.
L'any següent, el 1926, Escòcia es va convertir en la primera selecció del Regne Unit que va derrotar Anglaterra a Twickenham, després que els anglesos aconseguissin el Grand Slam en cinc edicions de les darreres vuit disputades.
L'inici de la Segona Guerra Mundial, el 1939, va portar a una parada en la pràctica del rugbi a Escòcia. La Federació escocesa va cancel·lar tots els partits internacionals i amistosos i va animar als membres dels clubs escocesos a realitzar totes les accions possibles en l'esforç bèl·lic. Alguns equips van tancar, mentre que d'altres van disputar partits a nivell local i, de vegades, contra equips de les forces armades acantonats a la zona.
1946–1987 Els partits internacionals es van tornar a celebrar a partir de la temporada 1946-47, tot i que no eren reconeguts formalment, no essent comptabilitzats els partits disputats a cap jugador. El gener del 1946 Escòcia va derrotar la potent selecció de les Forces Armades neo-zelandeses per 11 a 6. Escòcia va tornar a disputar partits internacionals oficialment a partir del febrer del 1947, debutant amb derrota contra Gal·les a Murrayfield per 8 a 22.
El període que va seguir la Segona Guerra Mundial no va ser exitós per als escocesos. El 1951 els Springboks van massacrar a Escòcia per 44–0, anotant nou tries, en el que va ser la derrota més escandalosa de la història del rugbi fins llavors. Escòcia patiria 17 derrotes successives entre febrer de 1951 i febrer de 1955, anotant només 54 punts en 17 partits: 11 tries, 6 conversions i 4 penals.
Entre el 1955 i el 1963 l'equip demostraria una millora notable. No es va poder derrotar Anglaterra, però es va aconseguir empatar-hi en tres ocasions. Si que es va poder derrotar a Gal·les, Irlanda i França, no obstant. Finalment, el 1964 seria un gran any per Escòcia. L'equip britànic va aconseguir un empat contra Nova Zelanda per 0-0, el darrer partit internacional en acabar sense punts fins avui. També es va aconseguir endur la Calcutta Cup, gràcies a una victòria per 15–6, la primera des del 1950, i van compartir el títol del Cinc Nacions d'aquell any amb Gal·les.
El 1971 es va contractar Bill Dickinson com a primer seleccionador de l'equip, després d'anys d'evitar crear aquesta posició, ja que consideraven que el rugbi s'havia de mantenir com a esport amater. Va ser designat oficialment com a "assessor del capità".
L'1 de març de 1975, al voltant de 104.000 espectadors va veure en directe a Murrayfield com Escòcia derrotava Gal·les per 12 a 10 en un partit del Cinc Nacions. L'assistència a aquell partit es va convertir en el rècord mundial del moment, i segueix sent el màxim rècord d'assistència a l'estadi escocès. Aquella victòria fou una de les nou consecutives que Escòcia aconseguí a casa durant els anys 70, tot i que aquesta fiabilitat no s'allargà als partits on era visitant, ja que només en va poder guanyar dos al llarg de la dècada.
El 1977 Nairn McEwan va succeir a Bill Dickinson com a seleccionador escocès. Tot i així, només va ser capaç de vèncer un partit en tres anys mentre va mantenir el càrrec. En qualsevol cas, el rugbi escocès estava evolucionant. L'establiment de les lligues nacionals la temporada 1973-74 va començar a generar els primers fruits; l'experiència dels jugadors, més acostumats a la pressió d'aquests partits d'alt nivell. Cada vegada menys jugadors eren seleccionats provinent de clubs anglesos per representar escòcia, ja que els equips locals produïen el suficient nombre de bons jugadors des de la Primera Guerra Mundial.
El 1980 Jim Telfer va esdevenir nou seleccionador nacional d'Escòcia, heredan un equip amb fran potencial. El març del 1982 el conjunt escocès va derrotar a Gal·les a domicili per primera vegada en 20 anys. El juliol d'aquell any Escòcia va realitzar un tour per Austràlia, aconseguint guanyar el primer partit, que es va convertir en la primera victòria de la història dels escocesos a domicili contra un dels tres grans conjunts de l'hemisferi sud. Després d'aquesta fita, no obstant, la temporada del 1983 va ser una gran decepció, perdent els primers tres partits del Cinc Nacions. Finalment, però, els escocesos van aconseguir imposar-se a Anglaterra a Twickenham, la seva segona victòria en camp anglès després de la del 1938. A finals de tardor Escòcia aconseguiria un empat davant dels All Blacks, acabant el partit 25-25.
Escòcia va recuperar-se el 1984, aconseguint el seu segon Grand Slam, i el seu primer des del 1925, capitanejats per Jim Aitken. L'equip es beneficiava, així, d'una selecció consistent: 12 jugadors van formar part dels quatre partits del Cinc Nacions, mentre que dels 20 que van participar en almenys un partit, només dos jugaven en clubs de fora d'Escòcia. Jim Telfer va deixar l'esport després del Grand Slam per concentrar-se en la seva carrera professional com a mestre d'escola. Seria substituït pel seu assistent, Colin Telfer (que no era familiar seu). Només va mantenir el càrrec un any, suficient per perdre tots els partits del Cinc Nacions l'any 1985. Després d'aquests pèssims resultats, va dimitir i es va concentrar en els seus negocis. Derrick Grant va ocupar el seu càrrec.
El gener del 1986, en un partit entre Blaus (jugadors que s'espera que representin Escòcia) i Vermells (joves jugadors de futur) els "Vermells" es van imposar per un contundent 41-10. En aquest equip hi havia jugadors com Gavin i Scott Hastings, Finlay Calder o David Sole. Van debutar amb Escòcia en el Cinc Nacions d'aquell any, i van realitzar grans actuacions per al combinat escocès les següents edicions. Escòcia va compartir el Cinc Nacions d'aquell any amb França, i els dos equips van guanyar tres partits de quatre. En aquella edició, Escòcia va apallissar Anglaterra per 33-6 a Murrayfield, el rècord anotador a favor d'Escòcia contra el seu màxim rival, a més de ser la pitjor derrota patida per Anglaterra en un segle.
1987–2000 Escòcia va disputar la primera Copa del Món de Rugbi, disputada a Nova Zelanda i Austràlia l'estiu del 1987. John Rutherford, la principal estrella de l'equip, es va lesionar el genoll abans de la competició en un tour no autoritzat per Bermudes. Abans del primer quart d'hora del primer partit d'Escòcia en una Copa del Món, contra França, va haver d'abandonar el camp, i no va tornar a jugar mai més per la selecció. Finalment Escòcia quedaria eliminada a quarts de final, perdent contra Nova Zelanda. El 27 de juny de 1988 Ian McGeechan va ser nomenat entrenador de la selecció, substituint a Derrick Grant, que s'havia retirat després del Cinc Nacions del 1988.
L'any 1990 va ser un gran any per Escòcia, que va arribar al darrer partit del Cinc Nacions amb possibilitats de guanyar el Grand Slam. A més, el rival era Anglaterra, que també comptava els seus partits per victòries, i el partit es disputava a Murrayfield. Tot i que l'equip anglès partia com a clar favorit, la selecció escocesa, capitanejada per David Sole, es va imposar per 13–7, i guanyar el seu tercer Grand Slam. El partit contra Anglaterra també va ser important en un altre sentit: va ser el segon cop en la història que el Flower of Scotland, el que amb el temps es va convertir en l'himne oficiós del XV del Card, sonava a Murrayfield. Aquell mateix any s'havia estrenat.* El Flower of Scotland en el partit contra Anglaterra del 1990 - Youtube