La missa núm. 6 en mi bemoll major, D. 950, és una missa composta per Franz Schubert durant el 1828 i estrenada a l'església d'Alsergrund de Viena el 4 d'octubre de 1829, quan feia gairebé un any que Schubert havia mort. Va ser composta per a dos tenors solistes, soprano, contralt, baix i cor. Està classificada com a missa solemnis. Es tracta d'una obra mestra del gènere plena de referències a Beethoven, Mozart, Haydn i Bach. Destaquen la gran fuga del Gloria, el començament amenaçador del Credo, la sorprenent marxa fúnebre del Crucifixus, o el tranquil lirisme del Benedictus. La crítica va veure en aquesta obra una foscor més pròpia d'un rèquiem que d'una missa. miniatura|La Stadtkonvikt a Viena, on va estudiar Schubert miniatura|Michael Leitermeyer envoltat de la seva família, al voltant de 1840. Leitermayer, mestre de capella de l'Església de la Santíssima Trinitat (Alserkirche) d'Alsergrund, Viena, va encarregar aquesta missa a Schubert Schubert va escriure sis misses, però només les dues últimes de grans dimensions, la de la bemoll (1820) i la de mi bemoll major. La tardana Missa en mi bemoll, tot i que se'n discuteix la seva manca de qualitats universals, és de les que s'assegura que posseeix una riquesa de noves sensibilitats, tant intel·lectuals com emotives, que havien estat estimulades i alliberades per la composició del Winterreise.

L'obra està situada cronològicament entre la monumental Simfonia en do major, la Gran i el Quintet en do major, i reflecteix amb claredat el clima d'inquietud i de fragil fragilitat vital que marcà els darrers mesos de Schubert. En ella hi sobresurten la fuga majestuosa del Gloria, l'entrada gairebé tràgica del Credo, la inusual marxa fúnebre que acompanya el Crucifixus i la delicada placidesa del Benedictus. No és estrany que els comentaristes de l'època hi veiessin un to més proper a la severitat d'un rèquiem que no pas a l'esperit lluminós que hom esperaria d'una missa.

Estructura La missa consta de sis moviments. Les representacions requereixen aproximadament una hora.

, mi bemoll major, 3/4 , si bemoll major, temps comú ... , si bemoll major, 3/4 ... , si bemoll major, temps comú ... , si bemoll major, alla breve , mi bemoll major, alla breve ... , la bemoll major, 12/8 ... , mi bemoll major, temps comú , mi bemoll major, 12/8 ... , mi bemoll major, 2/4 , la bemoll major, alla breve ... , mi bemoll major, 2/4 , do menor, 3/4 ... , mi bemoll major, alla breve ... , mi bemoll menor, 3/4 ... , mi bemoll major, alla breve

Origen i context miniatura|esquerra|La Stadtkonvikt a Viena, on va estudiar Schubert Des de molt petit, Schubert va estar lligat al món de la música sacra. Amb només vuit anys començà a cantar com a escolanet a la parròquia de Liechtental de Viena, on rebé formació del mestre de capella Michael Holzer, deixeble de Johann Georg Albrechtsberger. El 1808 aconseguí una plaça a la Capella Reial després d'unes proves sota la supervisió d'Antonio Salieri, mestre de capella de la cort, cosa que li permeté estudiar a l'internat Stadtkonvikt. Formà part del cor fins al 1812, quan el canvi de veu posà fi a set anys de pràctica constant en la música litúrgica. La seva producció religiosa s'inicià aquell mateix any i culminà amb la seva Missa en fa major, D. 105, escrita el 1814 per a Liechtental i estrenada sota la seva direcció. Schubert continuà dedicant-se a la música d'església fins als darrers moments de la seva vida.

L'any 1822, Schubert donà forma a la seva cinquena missa, la Missa en la bemoll major. Posteriorment, el 1826, la revisà i la presentà a Josef Eybler, que des del 1825 ocupava el càrrec de mestre de capella de la cort en substitució de Salieri, amb l'aspiració d'obtenir ell mateix el lloc de segon mestre de capella. L'intent, però, resultà infructuós. A més, l'obra no acabava d'adequar-se als cànons litúrgics que marcava el rigorós ambient conservador de la cort. Amb la Missa en mi bemoll major, Schubert buscà superar aquelles mancances i, per reforçar el seu domini del contrapunt, acudí fins i tot, el novembre de 1828, a classes particulars amb Simon Sechter.

Schubert va compondre un total de sis misses, però només les dues últimes —la de la bemoll (1820) i la de mi bemoll major— es poden considerar de gran envergadura. La Missa en mi bemoll major va quedar finalitzada a finals de juliol de 1828, en un estiu aspre en què Schubert sentia, amb amargor, que Viena i el món li tancaven les portes del reconeixement. Malgrat la pobresa i la solitud, aquell estiu va ser prodigiós des del punt de vista creatiu: va donar a llum obres excepcionals, com el cicle de lieder Viatge d'hivern. Tot i que la mort no trigaria gaire —un tifus el conduiria a la mort aquell novembre—, la missa irradia vitalitat i no mostra cap indici de fatalitat ni de funest presagi.

Amb només trenta-un anys, a les portes de la mort i frustrat per no haver pogut estrenar cap dels moviments de les seves nou simfonies, Schubert escrivia: «La sàvia i benefactora organització de l'Estat vetlla perquè l'artista sigui per sempre un esclau dels miserables mercaders». Només gràcies als ingressos del Viatge d'hivern —conclòs poc abans del seu decés— l'editor Tobias Haslinger va poder adquirir una nova residència dos anys més tard. Joseph von Spaun, amic íntim del compositor, recordava en les seves memòries que «els comerciants de música li pagaven tan escassament per les seves obres magistrals que vivia gairebé en la misèria: mai no va tenir diners per comprar o llogar un piano i es veia obligat a compondre sobre la seva taula de treball».

El gener de 1828, en ple trigèssim primer aniversari i a pocs mesos de la seva mort, Viena encara plorava Beethoven i Schubert sentí que finalment la llarga ombra del mestre deixava lliure el seu camí creatiu. Decidí no esperar més per mostrar al públic les seves composicions. En aquells dies retocava els últims detalls de la Novena simfonia —quan Beethoven només havia arribat a la Primera a la mateixa edat— i la presentà a la Societat d'Amics de la Música amb l'esperança que l'orquestra la programés. Els músics burgesos de Viena no en comprengueren res; la complexitat i la força de l'escriptura els sobrepassava i van optar per cancel·lar l'estrena de la simfonia que més tard seria batejada com «La gran» gràcies a Robert Schumann. Especialment el quart moviment els semblava tan inabastable que, per justificar la seva incapacitat, van insinuar que Schubert escrivia música inexecutable. Finalment, aquell març Schubert aconseguí organitzar un concert públic amb les seves peces, però sense orquestra. El teatre s'omplí i el compositor va malgastar part dels ingressos en celebració amb els amics, convençut que un concert anual d'aquest tipus li asseguraria la subsistència i l'alliberaria de la cort imperial.

miniatura|esquerra|Michael Leitermeyer envoltat de la seva família, al voltant de 1840. Leitermayer, mestre de capella de l'Església de la Santíssima Trinitat (Alserkirche) d'Alsergrund, Viena, va encarregar aquesta missa a Schubert

En els darrers anys de la seva existència, Schubert començà a captar l'atenció dels editors musicals. Tot i haver complert encàrrecs escènics i entretenir els seus amics amb peces de piano i música de cambra, fou especialment amb les seves cançons que consolidà la seva fama. Amb una producció abundant i de gran qualitat, va posar música a poemes de reconeguts literats i d'autors menys coneguts, reflectint així l'ecosistema cultural i literari de Viena en aquell període.

La joventut de Schubert anava cedint davant la desesperança, però el seu conflicte intern, l'inconformisme i la capacitat per construir estructures musicals complexes començaven a emergir amb força. Aquesta missa representava una oportunitat per desplegar tota aquesta amplitud expressiva. Tant en l'organització tonal com en el repartiment de rols entre solistes, cor i orquestra, s'hi percep un rigor notable, gairebé severitat. L'objectiu de Schubert no era l'ostentació, sinó l'eficàcia: els solistes tenen un paper discret, responent al cor sense adorns, mentre l'orquestra acompanya amb equilibri, lluny de qualsevol ostentació espectacular.

Durant l'estiu de 1828, Schubert es va dedicar a compondre aquesta missa, potser amb la intenció de marcar un nou cim en la seva trajectòria, després de la redacció del Salm 92 per al baríton de la sinagoga Salomon Sulzer. Viena, immersa en les meravelles de Paganini i en l'estrany espectacle de la girafa enviada pel virrei d'Egipte a l'emperador, continuava ignorant el jove compositor. L'encàrrec provenia de l'Església de la Santíssima Trinitat d'Alsergrund, on el cor estava sota la direcció de Michael Leitermayer, amic de Schubert i company d'estudis de Michael Holzer a Liechtental. Va ser aquest Leitermayer qui va preparar el cor per a l'estrena, assegurant la correcta interpretació de la nova obra.

Representacions miniatura|L'Església de la Santíssima Trinitat d'Alsergrund, c. 1724, on la missa rebre la seva primera audició el 1829 L'estrena va tenir lloc el 4 d'octubre de 1829 a la parròquia de la Trinitat d'Alser, sota la direcció del seu germà Ferdinand Schubert, ja que Franz havia mort feia prop d'un any. Com tantes altres de les seves partitures simfòniques i religioses, l'autor no va arribar a sentir-la mai en vida: la major part de la seva producció orquestral va restar inèdita als escenaris fins després de la seva desaparició.

Anàlisi musical La Missa en mi bemoll major s'allunya del to brillant i teatral que predominava a l'època i dona un protagonisme limitat als solistes, mentre manté recursos tradicionals com les relacions tonals previsibles i l'ús acurat del contrapunt. Tal com ja havia fet en altres misses, Schubert va suprimir en el Credo la fórmula Et in unam sanctam catholicam et apostolicam ecclesiam. Aquesta absència ha estat llegida com un senyal de distància respecte a l'Església, encara que alguns estudiosos han defensat que obeïa simplement a una convenció estesa dins la cultura litúrgica il·lustrada del moment.

En aquesta missa Schubert evita qualsevol concessió al llenguatge operístic, però en canvi la dota d'una gravetat serena i d'un caràcter profundament humà. La seva escriptura busca una verticalitat gairebé litúrgica, amb passatges en què el cor avança sil·làbicament, i alhora deixa espai a moments de gran intensitat expressiva, com el lirisme commovedor del Qui tollis o la dolçor de l'Et incarnatus. Les referències al cant pla i a l'herència de Bach conviuen amb la mateixa veu poètica que impregnava el Winterreise, compost en aquells mateixos mesos.

La Missa en mi bemoll major alterna passatges d'una intensitat dramàtica amb altres d'una lluminositat lírica pròpia de Schubert. L'obra és, alhora, un mosaic d'afinitats i homenatges als mestres que ell més reverenciava: l'arquitectura monumental de Beethoven, la gravetat emocionant del Rèquiem de Mozart, la claredat devocional de les misses de Haydn i, sobretot, l'art contrapuntístic de Bach, que serveix de fonament constant i fins i tot hi deixa entreveure ecos de El clavecí ben temprat.

La Missa en mi bemoll, escrita en els últims mesos de vida de Schubert, ha estat sovint jutjada amb recels per la seva suposada manca d'universalitat. Tanmateix, molts hi reconeixen un tresor de matisos nous, tant en l'àmbit expressiu com en el conceptual, fruit del mateix impuls creatiu que havia donat origen al cicle de lieds Winterreise i que sembla traslladar-se aquí amb una llibertat renovada.

Referències

Bibliografia

Schubert #6 Categoria:Misses de Franz Schubert Categoria:Composicions musicals del 1828 Missa Schubert