miniatura|L'Epir és una regió a cavall entre Grècia i Albània. Sobre aquest mapa es pot veure l'extensió aproximada de l'Epir antic (en gris), de l'actual prefectura grega de l'Epir (en taronja), de la part habitada majoritàriament per «Grecs albanesos » (en verd) i els límits de l'Epir del Nord» en punts. Gjirokastre (Argyrokastro) i Korçë (Koritsa o Koritza) foren les dues principals ciutats de l'Epir del Nord. La història de l'Epir del Nord de 1913 a 1921 està marcada per la voluntat de énosis, o sigui la reunió a l'estat nacional grec, de la minoria grega present en aquesta regió del Sud d'Albània i pel desig irredentista del regne hel·lènic d'annexar-lo.
Durant la Primera Guerra Balcànica, l'Epir del Nord, que tenia una important comunitat ortodoxa de llengües grega i albanesa, fou ocupat al mateix temps que l'Epir del sud per l'exèrcit grec, victoriós sobre els otomans. Atenes desitjava annexar aquests territoris. No obstant això, Itàlia i Àustria-Hongria s'hi oposaren i el tractat de Florència de 1913 va confiar l'Epir del Nord al nou principat d'Albània, de població majoritàriament musulmana. L'exèrcit grec va desallotjar la regió però els epirotes cristians rebutjaren la decisió internacional i decidiren de formar, amb el suport tàcit de Grècia, un govern autònom a Argyrokastro (Gjirokastre).
Enfront de la inestabilitat d'Albània, l'autonomia de l'Epir del Nord fou finalment confirmada per les grans potències per la signatura del protocol de Corfú del 17 de maig de 1914. L'acord reconeixia les especificitats dels epirotes i el seu dret de tenir la seva pròpia administració i el seu propi govern sota la sobirania nominal d'Albània. Malgrat tot, l'acord no fou mai realment efectiu perquè el govern albanès es va enfonsar l'agost i el príncep Guillem de Wied, elegit sobirà del país el febrer, tornà a Alemanya el setembre.
Poc després de l'esclat de la Primera Guerra mundial, l'octubre de 1914, el regne de Grècia va reocupar doncs la regió. No obstant això, l'actitud ambigua d'Atenes cara a les potències centrals durant la Gran guerra empenyé a França i Itàlia a envair al seu torn l'Epir el setembre de 1916. No obstant això, al final del primer conflicte mundial, l'acord Tittoni-Venizélos preveia la incorporació de la regió a Grècia. El canvi de govern a Roma i les dificultats militars de Grècia enfront de Turquia de Mustafa Kemal van afavorir tanmateix a Albània, que va rebre finalment la regió el 9 de novembre de 1920.
Població de la regió miniatura|Mapa etnogràfic de l'Epir del Nord l'any 1913 presentat per Grècia a la Conferència de pau de París (1919). L'últim cens organitzat a l'Epir del Nord pels otomans l'any 1908 comptava 128 000 ciutadans ortodoxos i 95 000 altres musulmans.Wolfgang Stoppel, Minderheitenschutz im östlichen Europa, Albanien, Universität Köln, 2001, 11 (llegir en línia ). Entre els cristians, de 30 000 a 47 000 parlaven exclusivament el grec modern. La resta de la comunitat era bilingüe. La seva llengua vernacular era un dialecte albanès però la seva alfabetització es va fer en grec, llengua també utilitzada en les activitats culturals, comercials i econòmiques.Pyrrhus Ruches, Albania's captives, Argonaut, Chicago, 1965, pàg. 1-2. A més, una part dels ortodoxos albanofons expressava un fort sentiment nacional grec i són aquests els que sostingueren més que ningú el moviment autonomista epirota.En aixpò els ortodoxos d'Albània del Sud recorden molt als arvanites de Grècia que parlent també un dialecte albanès proper dels tosc però se senten completament grecs.Bernard Newman, Balkan Background, Read Books, 2007, pàg. 262–263.
En la regió, l'oposició entre poblacions musulmanes i cristianes era tradicional. El setembre de 1906, dels nacionalistes musulmans van assassinar el metropolità ortodox Photios de Koritsa, acusant-lo de ser un agent del panhel·lenisme.Barbara Jelavich, History of the Balkans: Twentieth Century, Cambridge University Press, 1983, 87. Actuant així, van crear un malestar entre les comunitats, al qual fins i tot els nacionalistes cristians albanesos de la diaspora no van escapar.Nathalie Clayer, « Le meurtre du prêtre, Acte fondateur de la mobilisation nationaliste albanaise à l'aube de la révolution Jeune Turque » dans Balkanologie, Volume IX, no 1-2, décembre 2005, § 6 et 23 (llegir en línia) En aquest context, el suport dels epirotes ortodoxos a un govern albanès exclusivament dirigit per líders musulmans (d'altra banda oposats els uns als altres) era doncs lluny de fer la unanimitat l'any 1914.Tom Winnifrith, Badlands, borderlands: a history of Northern Epirus/Southern Albania, Duckworth, 2002, pàg. }130.
L'Epir en les Guerres balcàniques La Grècia envaeix l'Epir miniatura|esquerra|Caricatura albanesa mostrant el país defensant-se contra els seus veïns. Montenegro és representat sota els munyits d'un mico, Grècia sota els d'un lleopard i Sèrbia sota els d'una serp. El text en albanès diu : «Allunyeu-vos de mi ! Bèsties assedegades de sang ! ». El març 1913, l'exèrcit grec, en guerra contra l'Imperi Otomà en el marc del primer conflicte balcànic, va fer una bretxa en les fortificacions turques de l'Epir a la batalla de Bizani, a continuació va conquistar la ciutat de Janina abans de dirigir-se més al nord.An Index of events in the military history of the Greek nation, Hellenic Army General Staff, Army History Directorate, Athènes, 1998, p. 98. Alguns mesos abans, el 5 de novembre de 1912, la ciutat de Himara, sobre la mar Jònica, havia passat sota domini grec després que un natiu de la regió, l'oficial de gendarmeria Spyros Spyromilios, hi va desembarcar i se'n va apoderar després d'una curta batalla. Al final de la guerra, les forces hel·lenes controlaven la major part de l'Epir històric, arribant a una línia que anava de les Muntanyes Ceràuniques a l'altura de Himara, fins al llac Prespa, més a l'est.Index, p. 96.Dans son ouvrage The Balkan Wars: 1912-1913, Jacob G. Schurman précise: « During the first [Balkan] war the Greeks had occupied Epirus or southern Albania as far north as a line drawn from a point a little above Khimara on the coast due east toward Lake Presba, so that the cities of Tepeleni and Koritza were included in the Greek area » (llegir en línia).
Al mateix temps, la nació albanesa es va despertar. El 28 de novembre de 1912, el polític Ismail Qemali va proclamar la independència d'Albània a Valona i va formar govern provisional. Aquest no arriba tanmateix a imposar-se més que en la regió de Valona: a Durazzo (actual Durrës), el general otomà Essad Pasha va formar un «Senat central albanès» i els caps de tribus continuaven a sostenir la idea d'un govern otomà.Tom Winnifrith, Badlands-borderlands: a history of Northern Epirus/Southern Albania, Duckworth, Londres, 2002, 130. De fet, la major part del que va formar després l'estat albanès estava ocupat per Grècia (al sud) i Sèrbia (al nord).William Miller, The Ottoman Empire and Its Successors, 1801-1927, Routledge, 1966, 518.
Délimitation de la frontera gréco-albanaise miniatura|El ministre italià Tommaso Tittoni, partidari d'un Epir del Nord albanès. Després de la Primera Guerra balcànica, la idea d'un estat albanès independent fou sostinguda per les grans potències europees, i sobretot per l'Àustria-Hongria i Itàlia.Édouard Driault et Michel Lhéritier, op. cit., Tome V, pàg. 83-84. Però aquests dos països buscaven en realitat a controlar Albània que, segons les paraules del ministre d'Afers estrangers italià Tommaso Tittoni, donaria al que la posseís una « incontestable supremacia sobre la mar Adriàtica». L'annexió de Scutari pel Sèrbia i la possibilitat que la frontera grega passés a alguns quilòmetres només de Vlora o Valona, van disgustar fortament a aquestes potències,.William Miller, The Ottoman Empire and Its Successors, 1801-1927, Routledge, 1966, 518.George H. Chase, Greece of Tomorrow, Gardiner Press, 2007, 37-38.
El setembre de 1913, una comissió internacional es va posar en marxa amb la finalitat de delimitar la frontera entre Grècia i Albània. Posada sota l'ègida de les grans potències, aquesta comissió no triga pas a dividir-se entre delegats italians i austro-hongaresos d'una part, i delegats de la Triple Entesa (França, Regne Unit i Rússia) d'altra part. Els primers consideraven els habitants de la regió com albanesos, mentre que els segons objectaven que tot i que, en certs pobles, les velles generacions eren albanofones, la totalitat de la jove generació era grega per la seva cultura, els seus sentiments i les seves aspiracions.Edith Pierpont Stickney, Southern Albania or Northern Epirus in European International Affairs, 1912–1923, Stanford University Press, 1926,pàg. 38. És finalment la visió italo-austro-hongaresa la que va acabar per imposar-se.
Protocol de Florència miniatura|esquerra|El Primer ministre grec Elevthérios Venizelos. Malgrat les protestes oficials d'Atenes, elprotocol de Florència del 17 de desembre de 1913 va atribuir la possessió de tot l'Epir del Nord al principat d'Albània. Després de la signatura del text, els representants de les grans potències lliuraren una nota al govern grec demanant de desallotjar militarment la regió. El Primer ministre grec Elevthérios Venizelos va accedir llavors a aquesta demanda, en l'esperança de guanyar-se el favor de les potències i d'obtenir el seu suport en la qüestió de la sobirania de les illes del Nord de la mar Egea que li disputava l'Imperi Otomà.Paschalis Kitromilides, Eleftherios Venizelos: The Trials of Statesmanship, Edinburgh University Press, Édimbourg, 2008, 150-151.La la nota de les grans potències a Grècia concernia la decisió dels estats europeus de cedir irrevocablement al regne de Grècia totes les illes de la mar Egea ja ocupades per ella (amb excepció d'Imbros, Tenedos et Kastelorizo) el dia que les tropes gregues evacuessin les regions de l'Epir del Nord concedits a Albània pel protocol de Florència.
Les conseqüències del protocol de Florència L'Epir del Nord declara la seva independència La cessió de l'Epir del Nord a l'Albània es revela ràpidament molt impopular entre els cristians de la regió. Els partidaris de l'énosis (la reunió del territori al regne hel·lènic) es van sentir traïts pel govern de Elevthérios Venizelos, què va refusar sostenir-los per les armes. A més la retirada progressiva de l'exèrcit grec de la regió feia córrer el risc de permetre a les forces albaneses de prendre el control de l'Epir del Nord. Amb la finalitat d'evitar aquesta eventualitat, els irredentistes epirotes van decidir de posar per endavant la seva pròpia identitat i crear un govern autònom,.Basil Kondis, Greece and Albania, 1908-1914, Institute for Balkan Studies, Thessalonique, 1976, 124.Édouard Driault et Michel Lhéritier, op. cit., Tome V, pàg. 155. miniatura|Fotografia presa en el moment de la declaració d'independència oficial de l'Epir del Nord, el 1er de març de 1914. El president Georgios Christakis-Zographos, membres del govern, del clergé i del personal militar i civil local apareixen al primer pla. Georgios Christakis-Zographos, un home polític procedent de Lunxhëri i antic ministre grec d'Afers estrangers, va prendre llavors la iniciativa i va iniciar converses amb els representants de les poblacions de la regió en un «consell pan-epirote ». Seguidament es va proclamar una República autònoma de l'Epir del Nord el 28 de febrer de 1914 a Argyrokastro i es va formar un govern provisional per sostenir els objectius del nou Estat,.En grec, la paraula «autònom » pot voler a la vegada «independent» i «autonoma».Basil Kondis, Greece and Albania, 1908-1914, Institute for Balkan Studies, Thessalonique, 1976, 124.Edith Pierpont Stickney, op. cit., pàg. 42.