Henri Duponchel (París, 28 de juliol de 1794 - 8 d'abril de 1868)Dion-Tenenbaum 1997, pàg. 66, 73. El seu nom en néixer s'escriuva "Henry", que es va canviar molt més tard per "Henri". Huebner 1992 dona el dia de naixement de Duponchel com el 25 de juliol i els seus noms com "Charles (Edmond)" (per a la diferència de noms, vegeu més avall). Segons Tamvaco 2000, pàg. 963, la confusió entre el 25 i el 28 de juliol deriva de l'obituari de Duponchel de Boudin 1868, on la data de naixement de Duponchel es dona com el 25 de juliol de 1794, així com la data del calendari revolucionari francès del 10 de Termidor i II (que s'hauria utilitzat en documents oficials en el moment del naixement de Duponchel). Aquesta darrera data correspon en realitat al 28 de juliol de 1794. Una font encara anterior, l'Annuaire dramatique pour 1843 belga, p. 20 té l'entrada "28 de juliol de 1794 Duponchel (Henri), ex-dir. del Gr. Op." Altres fonts donen 1795 com l'any del naixement de Duponchel. Un dels més antics és Vapereau 1858, pàg. 38, i 1795 es repeteix en altres dos obituaris (citat per Tamvaco 2000, p. 963: Marx 1868 i Énault 1868). fou successivament arquitecte, dissenyador d'interiors, dissenyador de vestuari, escenògraf, director d'escena, director general de l'Òpera de París i orfebre francès.La confusió d'identitats, que va fer que els noms de pila de Charles-Edmond Duponchel fossin donats a Henri Duponchel, es va fer molt aviat. Vapereau 1858, pàg. 38, dona el nom incorrecte (també el 1795 incorrecte com l'any del seu naixement), igual que Larousse 1870, p. 1412. Diversos autors han utilitzat freqüentment i persistentment noms de pila incorrectes, fins i tot recentment (per exemple, Kelly 2004, p. 172, identifica el director de l'Òpera com Charles-Edmond Duponchel), malgrat l'article de Dion-Tenenbaum de 1997, i fins i tot abans, la biografia de Fanny Cerrito de 1956 d'Ivor Guest (vegeu p. 117) i la seva recopilació de 1981 de la correspondència d'Arthur Saint-Léon, que inclou tres cartes: núm. 4 a "Henry Duponchel", datat a la part inferior "2 d'agost de 1847"; núm.5 a "Henri Duponchel", datat a la part inferior "10.8.47 Londres"; i no. 6 a «Henri Duponchel», datat a la part superior «Bath, 1 de setembre de 1847» i a la part inferior «Bath 1/9/47» (vegeu Guest 1981, p. 39, i p. 40 i 41; procedència: Arxius). Nationales, París, Sèrie AJ13: Caixa 477). Més proves prové d'un document legal sobre el testament de la seva mare, que l'identifica com Henri Duponchel (Ledru-Rollin i Levesque 1847, p. 543). A més, com esmenta Tamvaco, les rares cartes existents escrites per Duponchel tenen el seu monograma "H. D" com a capçalera (Tamvaco 2000, p. 963 nota 200).
Vida primerenca i formació com a pintor Fill de Pierre-Henry Duponchel (c. 1752 - 18 d'octubre de 1821), que regentava una botiga de queviures i ferreteria, i Marie-Geneviève-Victoire Théronenne (m. 8 d'agost de 1842). Posteriorment, la família es va traslladar a la rue Sainte-Croix de la Bretonnerie. Segons les primeres biografies, Duponchel va prendre lliçons del pintor i entusiasta del teatre Pierre Guérin i va ser un company d'estudis amb Eugène Delacroix.Dion-Tenenbaum 1997, p. 66; Ledru-Rollin & Levesque 1847, p. 543 (mother's death date); Whiteley 1998, p. 792 (Guérin as a theatre enthusiast). Duponchel i Delacroix van romandre bons amics, i molts anys més tard, el 1831, Duponchel va recomanar a Delacroix com a company de viatge i artista per a un llarg viatge al Marroc amb el diplomàtic comte Charles de Mornay. Duponchel, que no coneixia Mornay, va tenir certa influència a través de la seva amistat amb l'actriu Mademoiselle Mars, que era l'amant de Mornay. Després de tornar del viatge, Delacroix va crear un dels seus quadres més famosos, Les dones d'Alger (1834).Marrinan 2009, p. 195–196.
Arquitecte i interiorista Els primers biògrafs també diuen que Duponchel va assistir a cursos d'arquitectura a l'"École des Beaux-Arts", però això s'ha de veure amb precaució, ja que no n'hi ha constància als registres d'estudiants. En el moment de la mort del seu pare l'any 1821, efectivament s'havia convertit en arquitecte, però algunes fonts ho posen en dubte, dient que era un aficionat i desconeixia la vessant tècnica del tema. Més tard, el febrer de 1861, Duponchel va col·laborar amb altres dos arquitectes més consolidats, BotrelProbably Julien-Alphonse Bottrel (c. 1818–1870), student of Félix Duban (Brault & Du Bois , vol. 3, p. 374). i Alphonse-Nicolas Crépinet, i va presentar un projecte arquitectònic en un concurs per al disseny d'un nou teatre d'òpera. G. Bourdin va escriure desfavorablement a Le Figaro que els dissenys eren notables en revelar que, tot i que Duponchel havia estudiat la matèria, no era probable que hagués acabat un diploma, i que anomenar-lo arquitecte era una exageració. També va assenyalar que al llarg de la seva carrera Duponchel es va beneficiar habitualment de la col·laboració amb altres. Tanmateix, quan es van anunciar els resultats, Duponchel i els seus col·laboradors van guanyar el segon premi de 4.000 francs de 170 participants.Duponchel's participation was unofficial, and he was not credited on the designs when they were reproduced by César Daly in his Revue générale de l'Architecture et des Travaux publics, vol. 19 (1861) plate 48. Dion-Tenenbaum 1997, p. 66, cites G. Bourdin 14 February 1861, p. 3 and Jacques 1986, p. 26, among others. The first competition, for the design of the new opera house which was later to become known as the Palais Garnier, was announced on 30 December 1860 and closed on 31 January 1861. It called for the submission of preliminary projects, which were to indicate "la pensée de leurs auteurs" ("the thoughts of their authors"). There were no restrictions on who could compete, and projects by amateurs, as well as architects, were submitted (Mead 1991, p. 60). Charles Garnier was finally selected as the architect after a second, more exacting competition later that year (Mead 1991, p. 76–78) miniatura|Vista de l'Òpera el 1861 Els primers registres de l'activitat laboral de Duponchel es troben en les àrees d'arquitectura i decoració d'interiors. A finals de 1818 es va relacionar amb un jove arquitecte amb el nom de Léonard-Ferdinand Verneuil, però en quina qualitat no és clar. El sogre de Verneuil era el director del Théâtre de la Porte-Saint-Martin, i això pot haver estat una influència important. Duponchel també podria haver servit amb Camille Piron com a arquitecte de l'hôtel particulier (casa de poble) del baró James de Rothschild, i s'acorda generalment que com a mínim va proporcionar una decoració neoclàssica per a la sala de ball i neo-pompeiana per a la sala de billar. Pierre Cicéri i Lebe-Gigun, pintors d'escenografia de l'Òpera, van fer la pintura decorativa, que va iniciar relacions que havien de resultar importants per a la carrera posterior de Duponchel. L'obra també va inaugurar un important mecenatge del Baró. Continuant amb la seva associació amb Piron, Duponchel també va executar el 1821 una decoració neopompeiana per a l'hotel de l'actor Talma a la rue de la Tour-des-Dames. El 1826 va supervisar la construcció d'un petit hotel elegant d'estil renaixentista italià en un lloc inusual situat entre el jardí i la cort de l'Hôtel de Bourrienne a la rue d'Hauteville.Dion-Tenenbaum 1997, p. 66–67.
Escenògraf i director 140|esquerra|miniatura|Escena del "Ballet de les monges mortes" a Robert le diable (1831), un disseny conjunt de Cicéri i Duponchel Duponchel va treballar com a escenògraf a la Comédie-Française, on el 1827 va col·laborar com a dissenyador de vestuari amb Cicéri com a escenògraf en la creació d'un escenari del segle XV per a l'obra Louis XI de Jean-Marie Mély-Janin (15 de febrer de 1827).Carlson 1972, p. 61 Poc després Duponchel es va unir a Cicéri a l'Òpera. El 8 d'agost de 1827, a la sisena i darrera actuació de la ballarina Marie Taglioni en el seu debut a l'Òpera de París amb el ballet Le Sicilien (23 de juliol), Duponchel va crear una nova tradició llançant una corona de roses blanques a l'escenari durant les seves crides de teló, la primera vegada que s'havien llençat flors a l'escenari d'aquell teatre.Carlson 1972, p. 72–73; Guest 2008, p. 121–122.
Duponchel també es va convertir en director d'escena, treballant en gairebé totes les produccions de l'Òpera des del 1828 fins al 1849, començant per La muette de Portici d'AuberHuebner 1992. i incloent La juive de Halévy,Chouquet 1873, p. 398. Les Huguenots de Meyerbeer (una producció que va costar 160.000 francs),Chouquet 1873, p. 399 i acabant amb Le prophète de Meyerbeer.Huebner 1992. Alphonse Royer el va anomenar "Alexandre de la posada en escena".Huebner 1992. Va ser un escenògraf innovador que va promoure la introducció del "color local" que abans no era una característica de les produccions de l'Òpera.Huebner 1992.Origins of Grand Opera. Retrieved 23 February 2012.[permanent dead link] Amb Cicéri, va co-dissenyar l'escenari per al fantasmal "Ballet of the Dead Nuns" de Filippo Taglioni a l'acte 3 de l'òpera Robert le diable de Meyerbeer (1831). (Marie Taglioni va ballar Hélèna, la Mare Superiora.)According to Brozoska 2003, p. 190, Marie Taglioni danced in 6 performances, after which she was replaced by Louise Fitzjames, who danced the role 232 times. Guest 2008, p. 208, says Taglioni danced it 7 times, after which the role was taken over by Pauline Duvernay. Carlson 1972, p. 75, credits the choreography of the "Ballet of the Nuns" to Jean Coralli, but both Brozoska and Guest say the choreography was by Filippo Taglioni. Guest, p. 209, mentions that Coralli probably did the choreography for the divertissement in Act 2.Carnegy 2006, p. 15–16. L'escenari del ballet va ser el propi suggeriment de Duponchel, reemplaçant l'escenari assentat anteriorment previst ambientat a l'Olimp. Duponchel també havia introduït nous trucs tècnics, incloent trampes angleses per a l'aparició i desaparició sobtada dels fantasmes. Aquesta escena es va fer tan famosa que va ser recordada fins a finals de segle. Meyebeer fins i tot va començar a queixar-se que l'espectacle era massa i estava posant la seva música en un segon pla.Carlson 1972, p. 75 La premsa va encunyar el terme "Duponchellerie" per referir-se als espectacles escènics que es consideraven excessius.Carlson 1972, p. 84. Duponchel també va col·laborar amb Hygin-Auguste Cavé en l'escriptura del llibret del 'ballet-opéra' de Halévy de 1832 La tentation.Smith (2003), 102 and n. 19
Impresari