Cornualla (en còrnic: , en anglès: ) és un comtat d'Anglaterra, situat a l'extrem sud-oest del país, en la península homònima. La capital és Truro (Truru), però abans ho va ser Bodmin (Bosvenegh). Antigament es dividia en 12 boroughs, vuit districtes urbans i 10 districtes rurals. Amb els canvis organitzatius de l'administració al Regne Unit del 1974, es va dividir en set districtes: Caradon, Carrick, Kerrier, North Cornwall, Penwith, Restormel i Illes Scilly. Actualment el seu govern està distribuït en dos organismes que són autoritats unitàries: una per al territori de les illes Scilly i l'altre per a la resta de Cornualla. Pertany a la regió econòmica i administrativa del sud-oest d'Anglaterra. L'economia, que tradicionalment estava basada en la mineria i la pesca, té el primer d'aquests recursos gairebé esgotat i en els darrers anys tendeix a centrar-se en el turisme. Del seu paisatge destaca Bodmin Moor, un erm declarat de destacada bellesa natural (AONB), i les diverses platges de les costes nord i sud.
Hi ha un fort sentiment de país diferenciat d'Anglaterra, degut als seus orígens celtes i a determinats aspectes històrics o culturals com la seva llengua i costums.
Geografia miniatura|Platja de Porthcurno.miniatura|Gralla de bec vermell sobrevolant la península de Lizard. El litoral Les costes nord i sud d'aquesta península tenen característiques diferents. La costa nord, a la mar Cèltica, que és part de l'oceà Atlàntic, està més exposada i té un aspecte més agrest. El penya-segat que es diu High Cliff, situat entre Boscastle i St Gennys, és el més alt del comtat, amb 223 msnm. Tanmateix, hi ha llargues franges de sorra fina i daurada que són les preuades platges buscades pels turistes, com les de: Bude, Polzeath, Watergate Bay, Perranporth, Porthtowan, Fistral Beach, Newquay, St Agnes, St Ives, i la costa sud de Falmouth on està la platja de Gyllyngvase i la de Praa Sands al sud-oest. Hi ha dos estuaris en la costa nord: l'estuari del Hayle i l'estuari del Camel, que fan de ports naturals a les poblacions de Padstow i Rock.
miniatura|Brown Willy, 420 msnm, a Bodmin Moor. La costa sud, que té el sobrenom de Riviera de Cornualla, està més protegida i té diversos estuaris amples on es pot ancorar amb seguretat, els exemples més representatius són Falmouth i Fowey. Les platges del sud consisteixen en sorra gruixuda i pedretes amb seccions de rocalla en forma de línia ondulada, erosionades per l'onatge. La península de Lizard, a l'extrem sud-oest, és una exposició d'ofiolita, és a dir, l'escorça oceànica mostrada en superfície.
L'interior El territori a l'interior és força accidentat i muntanyenc, però no té grans alçàries, sinó només turons escarpats vora el mar. D'est a oest hi ha una cadena d'erms amb turons que contenen intrusions de granit, com el Bodmin Moor, on estan els punts més elevats del comtat: Brown Willy (418 m), Hensbarow Hill (345 m), Carnmenellis i Saint Just. Aquest relleu forma part de la capa de batòlit que s'estén pel sud-oest de la Gran Bretanya, que també inclou Dartmoor (Devon), a l'est, i les illes Scilly, on part del batòlit està submergit.
La intrusió de granit entre les roques sedimentàries del voltant va donar lloc a un extens metamorfisme i mineralització, cosa que ha fet de Cornualla una de les zones mineres més importants d'Europa fins als inicis del . Es creu que l'estany es va extreure des de l'edat del bronze, els altres minerals explotats són: el coure, el plom, el zinc i l'argent. Alternat amb el granit també se'n troben afloraments de caolinita, sobre tot al nord de St Austell, on és la base per les fàbriques de porcellana.
Les parts altes del relleu són més fèrtils, aprofitades per al pasturatge. A prop de la costa sud hi ha valls pregones amb arbres, que són el refugi d'un tipus de flora que sobreviu en condicions d'ombra, humitat i temperatures suaus. La base d'aquestes àrees són roques sorrenques i pissarra que daten del Devonià. El nord-est de Cornualla està configurat per roques del Carbonífer, anomenades Culm Measures. En alguns llocs aquestes van estar sotmeses a forts plegaments, com es pot observar en la costa nord, a prop del port de Crackington i en altres llocs.
Pel que fa als rius, els que hi ha són petits i de cabal curt, i entre aquests destaquen: el Tamar (que fa frontera amb el comtat de Devon), l'Ottery, el Fowey, el Lynher, el Camel i el Fal. També abunden les badies escarpades, i les principals són les de Widemouth, Port Isaac, Watergate, Saint Ives i Falmouth. No hi ha llacs destacables.
Història Prehistòria miniatura|Men-an-Tol Segons una llegenda celta, aproximadament el 1000 aC va arribar a aquestes terres el guerrer troià Coineu i es va enfrontar al gegant Goemor que atemoria la gent, el va vèncer i va ser el primer governant el país.Geoffrey de Monmouth, Historia Regum Britanniae 1.12-16 Ell va ser qui introduí la lluita còrnica, un esport que encara es practica.
El territori ja havia estat habitat des del III mil·lenni, d'aquella època són els dòlmens de Lanyon, Mulfra, Chun i Zennor/Sen Senar, i els monòlits de la parròquia de Saint Buryan, els cercles de pedres a Hurlers, Boskednan, Boscawen-un i Tregeseal, i a Merry Maidens (vora Lamorna), al Land's End, i Men-an-Tol, i també les alineacions de Roughtor i de Brown Willy. Les restes arqueològiques són nombroses. Segons John T. Koch i altres, Cornualla a l'acabament de l'edat del bronze formava part d'una ruta comercial marítima que enllaçava amb les costes dels actuals Irlanda, Anglaterra, França, Espanya i Portugal. S'ha trobat poca cosa, però, de l'edat del bronze. Tot i així, com gairebé tota Britànnia, el país fou anomenat Cassitèrides pels fenicis, a causa de les mines d'estany i de coure, molt nombroses aleshores, sobretot a les costes de Saint Ives-Hayle (Porthia-Heyl) i a l'estuari del riu Camel, al nord, que foren objecte d'un tràfic comercial força fluid entre Orient i les Illes Britàniques. A Tintagel (Tre war Venydh) s'ha trobat terrissa de la mediterrània.
Cornualla estava poblada entre el 800 i el 450 aC per tribus celtes britanes, concretament pels domnonii, raó per la qual el país fou anomenat durant molts anys Dumnònia (que en l'idioma dels britans volia dir «Vall profunda»). En aquella època a l'illa de la Gran Bretanya hi havia petits regnes celtes: Cernyw (Cornualla), Dyfnaint (Devon), Llogres (sud d'Anglaterra, amb capital a Llyr, avui Londres) i Cymru (Gal·les). Però s'hi produiran nombroses emigracions vers al continent (concretament cap a l'actual Bretanya) per la pressió demogràfica pròpia i per les invasions tardanes tant dels romans com dels saxons.
Celtes i romans miniatura|Restes arqueològiques de Tintagel Com que era la part més distant de la Civitas Dumnonia, els romans, que envaïren Britànnia en el , mai no colonitzaren Cornualla (com tampoc no ho farien els saxons), però en monopolitzaren la producció de coure i d'altres metalls preciosos. Tot i així, els romans hi construïren la fortalesa de Durocornovio vora l'actual Tintagel, anomenada Dynas an Gernuak (Fortalesa dels còrnics). El 1988 s'hi va descobrir una inscripció amb el nom de l'emperador Honori (393-423). També hi ha proves d'una xarxa de vies romanes que unia Padstow amb Isca (Exeter). Tot i així, els còrnics consideren els marges del riu Tamar com a frontera entre Dumnònia i Anglia.
La Dumnònia incloïa també els actuals de Devon i Somerset, i va tenir com a primers ducs coneguts Cloton i el 450 al seu fill Molmutius. Alhora, cap al 450 els cornovii emigraren des de la vall del Severn fins a Dumnònia. Aquesta emigració fou potser organitzada pel Gor-myghtern (alt rei) Vortigern (Gormyghtern), potser per a expulsar els gaèlics que s'havien establert. Cap al el monjo irlandès sant Patrici envià una missió a sant Piran (entre el 402 i el 460), futur patró nacional cornuallès, per tal d'evangelitzar el país. D'ací procedeixen les creus cèltiques i pedres sepulcrals, iguals a les irlandeses, datades d'ençà el , així com la pràctica del culte propi de l'Est Mediterrani. També fundaren Penzance, centre de peregrinació i de comerç amb el llac Foyle (Ulster), la Gironda (Occitània), Kemper (Bretanya) i Waterford (Irlanda). En aquella mateixa època començà l'emigració dels còrnics vers la Bretanya a través de les illes Scilly.
Edat mitjana El cronista Gildas (s.VI) també parlà de Conomor (després dit sant Constantí), "tirà de Domnònia" pel 585.Gildas de Rhuys, De Excidio et Conquestu Britanniae, ch. 28–29 També se suposa que des del 520 el país formà una part important del regne dels silurs gal·lesos de Caerlon, dirigits pel semillegendari Artús (Artugnov, en còrnic), casat amb Ginebra (Guinevere o Gwenhwyfar), mort a la batalla de Calman el 537; fins i tot podria tractar-se d'un rei còrnic, cosa que explicaria l'origen còrnic del cicle bretó de Diarmuid i Grainmé (Tristany i Isolda), sota el regnat de Marc de Cornualla (també escrit: Margh Kenvor, Marc Cunomor o Margh Cynfawr), potser a començaments del , popularitzats pels germànics. El 577 el rei Ceawlin vencé els saxons a Dyrham. Un altre rei conegut és Geraint (o Gerennius), mercès a una lletra escrita el 705 pel bisbe Aldhelm de Sherborne per tal de fixar la data de Pasqua; se sap que el 710 seria vençut i mort pel rei de Wessex Ine a la batalla de Llongborth (Langport). També, però, es podria referir a sant Gerrans.
Fins al 765 va ser part del regne de Powys (Gal·les). Aquell any el rei saxó Offa de Mèrcia conquerí les terres de Somerset i Avon. Per tal de consolidar aquesta conquesta es creu que va fer construir un mur de contenció, dit Offa's dyke, que marcaria els límits actuals de les dues nacions cèltiques i n'evitaria futures possibles expansions territorials.
El 815 el rei saxó de Wessex Ecgbert intentà subjugar el país, i cap al 823 tot Dyvnaint (Gal·les Oest, nom que rebia Cornualla aleshores) reconegué la sobirania saxona. El rei Hywel de Cornualla cedí la seva independència al país de Wessex, però el 825 es tornaria a revoltar amb suport dels danesos del Danelaw. Tanmateix, el 838 fou vençut definitivament a Hengestesdun (Hingston Down). El 878 el rei còrnic Dumgarth fou mort pels saxons.
miniatura|castell de Tremanton, seu de Robert de Mortain, primer comte de Cornualla. Cap al 926 el país fou incorporat al regne d'Anglaterra després de derrotar el rei Hoel (vora el 920). Etelstan els expulsà d'Exeter i posà la frontera definitiva amb els còrnics al riu Tamar, de manera que quan el 936 morí Cynan, el darrer rei de Cornualla, el rei anglès Eduard el Confessor va dominar efectivament tot el país.
Quan el 1066 Guillem el Conqueridor de Normandia s'apoderà del regne d'Anglaterra, cediria Cornualla al seu lloctinent i mig germà Robert de Mortain, que en faria un comtat el 1086 i el transmetria al seu fill William Fitzrobert el 1090, que el 1106 seria empresonat de per vida per conspirador. Una dotzena part de la terra restarà en mans dels anglesos, i els 248 feus del país passaren a mans de Robert. Els barons normands restaren al cap de la piràmide social, i els pagesos còrnics, en l'esglaó més baix, més encara que els saxons.
El comtat estava subdividit en nou keverangs (o cantref), equivalents als hundreds dels anglesos, i cadascun restava sota la supervisió d'un bisbe:
Penwith (Penwyth) Kerrier (Keryer) Pydarshire (Pedera) Powdershire (Pow Ereder) Triggshire (Trigor) Lesnewth (Lysnowyth) Stratton (Stradneth) West Wivelshire (Fawy) East Wivelshire (Ryslegh)
Per a algunes qüestions les illes Scilly eren consideerades com a el desè keverang. miniatura|Les oficines del Consell del Comtat a Truro