miniatura|Caplletra N d'un manuscrit en català: Ordinacions fetes per lo senyor en pere terz rey d'aragó sobre lo regiment de tots los officials de la sua cort. Nos [...]. (BNF, ms. esp. 99, f.1) El català clàssic és el català d'entre els segles , i àdhuc . http://www.nuvol.com/opinio/per-lo-mati-ells-se-abillaren-lo-millor-que-pogueren article d'Albert Gilabert a Núvol.com A hores d'ara la primera meitat del (i fins i tot la segona) s'inclou també dins el català clàssic, havent esguard de la conservació de les estructures sintàctiques i gramàtiques catalanes i l'encara relativament feble penetració del castellà.
Pere III el Cerimoniós (1319-1387) s'adonà que existia un estret lligam entre poder i llengua, i per això es proposà de reformar la Cancelleria Reial. La Cancelleria havia estat creada al i era un organisme administratiu i burocràtic. Amb la reforma de Pere III, entraven a treballar a la Cancelleria gent molt preparada en els camps de la teologia, el dret, l'escriptura, etc. La seva tasca era redactar els documents oficials, que aviat foren considerats models de bon escriure.
Aviat, el català de la Cancelleria esdevingué una mena de llengua acadèmica, ja que era la llengua dels discursos i dels documents que signava el rei, i això la legitimava i feia que fos acceptada incondicionalment en tots els territoris de la Corona. La prosa de la Cancelleria fou un factor important d'unitat de la llengua administrativa i literària. Acabà sent una mena de model supradialectal: bastida sobre la modalitat dialectal del barceloní, fou acceptada per tots els escriptors com una mena de forma estàndard.
Particularitats El català clàssic, continuador del català medieval i precedent del català modern mantenia trets encara actuals en el català perifèric, especialment valencià i balear:
Article i pronoms febles emprats a la manera clàssica: consonant + forma plena (article «lo», «los», pronoms «me», «te», «se», ...), vocal + forma reforçada (article «el», «els», pronoms «em», «et», «es», ...). Per exemple «perden los fruits» i «Si el cant» (pronunciat [silˈkant]). Combinació de pronoms «Li'l», «Li-ho», «Li-la». Possessius febles: «mon», «ton»... i ús de llur. Desinència -ø (secundàriament -o) a la primera persona del singular del present d'indicatiu: «no conec ni sent», «jo em transport», «parl», «trob», etc. Subjuntiu clàssic en -a: «haja», «muira» (per «hagi», «mori»). També subjuntius acabats en -o: «trobo», «trobon». Conjunció copulativa «e» (per «i»). Verb «eixir» (per «sortir»).
D'altra banda, una de les seves particularitats majors és que la gran major part d'estructures lingüístiques més profundes, les morfosintàctiques, es conserven prou al marge de la influència espanyola que al començament va afectar principalment una part del lèxic i l'ortografia.
La Cancelleria Reial
La Cancelleria Reial era l'organisme administratiu dels reis de la Corona d'Aragó, fou creada al . La societat de l'època va prendre els seus documents com a models de normativització lingüística de la llengua catalana.
Història i funcions El primer canceller citat, en un document del 1218, fou el bisbe de Barcelona, Berenguer II de Palou. El canceller s'ocupava de la redacció de tota mena de documents administratius: certificacions, lletres reials o llicències... Jaume I a la seua creació, va disposar que tota la documentació del Regne de València fos redactada en llengua vulgar i no en llatí. A partir d'aleshores, tota la documentació fou unificada a la Corona d'Aragó. Els textos es redactaven en català o aragonès i en llatí, però a partir de la segona meitat del , majoritàriament en català. Totes les institucions de la Corona d'Aragó (la Generalitat de Catalunya, la Generalitat del Regne de València, el Gran i General Consell de Mallorca), a més de tots els municipis i notaris, utilitzaren un mateix model lingüístic.
Integrada a la Corona d'Aragó, la Cancelleria Reial era una oficina dirigida per un canceller, encarregada de copiar i de tramitar tots els documents reials o de la noblesa o dels eclesiàstics. Aquesta escrivania reial va ser organitzada a partir del i la componien una sèrie de funcionaris que tenien cura de tota la documentació reial.
La Cancelleria esdevingué un focus cultural -com ho havien estat els monestirs durant l'alta edat mitjana- sobretot a partir de l'any 1373, quan hom hi aplegà un grup de copistes per a la transcripció de llibres. La Cancelleria assimilà i expandí la poesia i l'art francès, introduïts per Violant de Bar; la curiositat per tot allò que feia referència al món llatí, provinent d'Itàlia; o l'hel·lenisme, procedent de la cort pontifícia d'Avinyó.
La prosa de la Cancelleria seguia els formularis medievals de la retòrica epistolar. La majoria de funcionaris eren bons coneixedors de l'Ars Dictandi, títol que hom donava als tractats de retòrica epistolars que foren utilitzats a les cancelleries medievals, especialment durant els segles al . Aquests tractats contenien regles i exemples de com redactar les salutacions, els preàmbuls i les elocucions -el cos o nucli- dels documents, amb preceptes sobre gramàtica, construccions, figures retòriques, sentències i sobre el cursus o ritme de la frase.
Com que la majoria de funcionaris de la Cancelleria sabien llatí, no és gens estrany que fos justament aquesta llengua la que marqués les directrius, tant pel que fa als formularis com al vocabulari tècnic de la burocràcia i de la política. La influència llatina anà modelant el català sense violentar-lo. En les Ordinacions Reials de Pere el Cerimoniós, que són un plagi de les Leges Palatinae de Jaume III de Mallorca com va posar de manifest l'historiador orpesí Sevillano Colom, la frase catalana és un calc, paraula per paraula, de la construcció llatina plagiada, excepte que va canviar el nom de Jaume i les intitulacions reials d'aquell per les seves. Sortosament, altres escrivans i notaris de Pere III van saber vèncer les dificultats que presentava el model llatí, i empraren un català més dúctil, harmoniós i clar.
Allò que crida més l'atenció és la notable uniformitat que assolí l'idioma oficial de la Cancelleria, que s'aconseguí implantar en la llengua escrita de tot el domini lingüístic. La llengua escrita era una mena de llengua koiné literària i administrativa, per sota de la qual bategava amb força una llengua viva més variada. Les antigues variants del català o llatí vulgar no eren gaire evidents. La raó d'aquesta uniformitat obeïa al fet que la llengua de les Illes i del País Valencià era una llengua que s'havia expandit per la Reconquesta en unes terres fortament arabitzades.
La formació llatinista dels curials del rei, que havien de redactar la documentació en català, aragonès i llatí, influí perquè la llengua assolís un alt grau de perfecció, eficàcia i elasticitat, amb què aconseguí maduresa i fixació. Sens dubte que l'educació estilística d'aquell estament havia d'acusar fidelment tot canvi que l'evolució de la moda literària pogués experimentar en l'ensenyament de la tècnica de l'art d'escriure.
La Cancelleria, amb la seva pràctica diària, contribuí de manera definitiva a millorar i fixar la llengua literària, en la qual els escriptors humanistes van escriure obres molt notables.
Etapes Durant l'existència de la Cancelleria, trobem dues etapes molt significatives que cal analitzar. La primera etapa comença a partir dels primers anys del regnat de Pere III (1336-1387), i és quan l'excessiva subjecció als models llatins dels Ars Dictandi (manuals per escriure bé) produeix una prosa catalana rígida. Dins d'aquesta primera etapa trobem les següents tres característiques: la primera d'elles és l'aparició de calcs forçats, paraula per paraula, de les construccions llatines: participis i gerundis absoluts, participis separats del verb auxiliar, oracions d'infinitiu impròpies del català, omissió d'articles, etc. En segon lloc, observem una incorporació de mots llatins sense cap mena d'adaptació. I finalment, en tercer lloc, trobem una imitació de la cadència de la frase llatina i de les frases estereotipades dels formularis llatins violentant el geni de la pròpia llengua.
Però, a partir de l'any 1381, aproximadament, comença a aparèixer en els documents de la Cancelleria un nou estil, que podem anomenar clàssic o humanista: els escrivans s'alliberen de l'esclavitud dels formularis i s'inspiren directament en els clàssics llatins, Ciceró principalment, i en els renaixentistes italians, per tal d'embellir la llengua vernacla amb els recursos del llatí. Açò donà lloc a una prosa catalana flexible i madura, que incorpora cultismes en gran proporció, però que s'ajusta amb mesura i gust a la sintaxi llatina, amb la tendència al període llarg i amb extensió de la cadència a tota frase, sense limitar-se a les clàusules darreres. El principal exponent d'aquesta nova etapa és Bernat Metge, i també destacaren Bartomeu Sirvent i Pere Margall.
La llengua de la Cancelleria Reial La poderosa influència de la Cancelleria Reial tendeix a eliminar de la llengua escrita tots aquells elements considerats dialectals. Exemples són la iodització («paia» per «palla»), incoatius en -isc («partisc» per «partesc»), oscil·lacions en la representació de vocal llarga llatina («cadana» per «cadena») i de la monoftongació de -ua- («cotre» per «quatre»), elements arcaïtzants com l'article salat o sonores intervocàliques esdevingudes finals («amig» per «amic») o el diftong -au- primari («llaurer» per «llorer»), i també s'eliminen elements excessivament innovadors com la monoftongació de -ei- («fet» per «feit»), vocalització de la desinència verbal -ts («anau» per «anats»), perfets febles («vingueren» per «vengren»), etc.
La Cancelleria tractà de trobar la uniformat lingüística en la prosa catalana, sens dubte prenent el model del dialecte barceloní, el qual era per tots els escriptors com una mena de forma supradialectal d'expressar-se en prosa. Degut a la poca matisació dialectal dels grans escriptors medievals, aquest model s'anà imposant a tot aquell que volia escriure d'una manera culta i prestigiosa.
Segle XIII miniatura|Sepulcre de Ramon Llull al convent de Sant Francesc de Palma miniatura|esquerra|Tomba d'Ausiàs March a la Catedral de Santa Maria de València miniatura|Tirant lo Blanc, edició de 1497 Coetàniament a l'esplendor viscuda per la tradició trobadoresca en occità literari (destacablement tributària de l'obra confegida per autors catalans, com Guillem de Berguedà, Cerverí de Girona, Berenguer de Palol, Guillem de Cabestany o Guerau III de Cabrera) hem d'ubicar el desenvolupament de la prosa historiogràfica. En el decurs dels segles i , s'engendraren les quatre grans Cròniques en llengua catalana de més o menys discutible versemblança històrica: el Llibre dels Feits, dictat pel reconegut monarca Jaume I, institueix una extensa confessió força cromàtica; la Crònica de Bernat Desclot, elaborada a càrrec del cronista Bernat Desclot, contextualitza breument els regnats anteriors a Pere II el Gran per tal d'exposar amb acurada precisió els esdeveniments sorgits durant aquest; la Crònica de Ramon Muntaner, obra del mateix Ramon Muntaner, de caràcter majorment èpic, comprèn el període existent entre Jaume el Conqueridor i Alfons III; i, darrerament, la Crònica de Pere III, possiblement dictada pel rei mateix, argumenta el cúmul de ses empreses polítiques.