miniatura|Subdivisions segons la latitud. Els Apenins o Apennins (en italià: Appennini)David Ordoñez proposa a Llibre d'estil de la revisió de la toponímia estrangera (p. 16 i 32), document de treball per al Grup Enciclopèdia Catalana, la recuperació de la forma culta etimològica Apennins.Entry Apennines, in Merriam-Webster Dictionary, on-line on www.merriam-webster.com .Strabo, Geography, book 5 . és una serralada de plegament alpí (Orogènesi alpina) que recorre Itàlia de nord-oest a sud-est; i en forma la columna vertebral. Té una longitud aproximada d'uns 1.500 km i una amplada d'entre 40 i 150 km. Enllaça , al nord, amb els alps Marítims i, al sud, amb les cadenes d'Atles mitjançant l'Arc Sicilià. És una de les serralades de plegament més joves del món. Això significa que hi ha pics que encara no han estat afectats per l'erosió i el pas del temps.
Conten amb un gran nombre de falles que fa que les zones properes a aquestes estiguin sotmeses a fenòmens sísmics i un vulcanisme actiu.
Les muntanyes donen el seu nom a la península dels Apenins que forma la major part d'Itàlia. Són majoritàriament verdes, encara que un costat del cim més alt, el Corno Grande, està parcialment cobert per la Glacera del Calderone, l'única glacera dels Apenins. Els vessants orientals fins a la mar Adriàtica són escarpats, mentre que els vessants occidentals formen contraforts on es troben la majoria de les ciutats d'Itàlia peninsular. Les muntanyes solen rebre el nom de la província o províncies en què es troben; per exemple, els Apenins de Ligúria es troben a Ligúria.
Etimologia L'etimologia que es repeteix amb més freqüència, per la seva adequació semàntica, és que deriva del celta penn, "muntanya, cim": que podria haver estat assignat durant la dominació celta del nord d'Itàlia al o abans. El nom s'aplicava originàriament als Apenins del nord. Tanmateix, els lingüistes històrics no han trobat mai una derivació amb la qual tots estiguin d'acord. Wilhelm Deecke va dir: "[…] aquesta etimologia és dubtosa, però alguns la deriven del Ligur-Celta Pen o Ben, que significa cim de la muntanya".
Un gran nombre de topònims semblen reflectir el pic: Penarrig, Penbrynn, Pencoid, Penmon, Pentir, etc. o ben: Beanach, Benmore, Benabuird, Benan, Bencruachan, etc. En una derivació, Pen/Ben està relacionat amb l'irlandès antic cenn "cap", però caldria un *kwen- original, que tipològicament no es troba en els idiomes que presenten labio-velars. Windisch i Brugmann van reconstruir l'indoeuropeu *kwi-, derivant també les muntanyes gregues del Pindos de la mateixa arrel, però *kwen- < *kwi- no s'explica per cap regla. Per alguns, l'anglès pin, així com la ploma i el llatí pinna o penna "pluma" (en el sentit de la banya de la ploma) s'han relacionat amb el nom.
Descripció La cadena forma un arc de serralades entre el golf de Gènova, sobre el Mediterrani, i Nàpols, sobre la mar Tirrena. Al centre de l'arc s'apropa a la costa est, a nivell de Rímini (mar Adriàtic). Els vessants que miren a la mar Adriàtica són relativament escarpats, mentre la zona occidental acaba en les planes on estan situades la majoria de les principals ciutats històriques italianes.
El punt culminant de la cadena és la serra del Gran Sasso, amb el Corno Grande de 2.912 m, el seu cim culminant, a la zona dels Abruços. Al seu cim es troba la glacera més meridional d'Europa.
miniatura|Fita commemorativa del Club Alpino Italiano a la Bochetta di Altare, collada límit entre Alps i Apenins. El límit dels Alps i els Apenins se situa clàssicament a la Bocchetta di Altare (459 msnm), coneguda també com a Bocchetta di Cadibona o Colle de Cadibona, a la província de Savona. Va ser objecte de polèmica entre els geògrafs del segle XIX: per exemple, l'advocat Pietro Canepa, amb el seu opuscle, volia demostrar que el límit raonable per als Alps és la Punta Marguareis i pels Apenins el Mont Saccarello. Malgrat això, i amb un punt de vista geològic, la Guida Rossa del Touring Club Italiano indica el Passo dei Giovi, situat immediatament a l'oest de la falla anomenada Línia di Sestri-Voltaggio, representa el punt de transició geo-morfològic entre els dos sistemes muntanyosos. El SOIUSA accepta la primera hipòtesi.
Geografia Els Apenins es divideixen en tres sectors: el nord (), central () i meridional
Les capes arigiloses provoquen que hi hagi despreniments de terra quan venen les èpoques de pluja, i aquests amenaçen a les zones que s'hi troben a prop, arribant fins i tot a causar danys i destruir zones habitades en alguna ocasió.
Una sèrie de llargues rutes de senderisme serpentegen pels Apenins. Cal destacar l'itinerari europeu E1 (a peu) que ve del nord d'Europa i recorre els llargs dels Apenins nord i central. El Gran Sender Italià comença a Trieste i després de serpentejar per l'arc alpí travessa tot el sistema dels Apenins, Sicília i Sardenya.
La riquesa principal d'aquesta serralada és la força hidràulica, ja que tot i que no compta amb grans rius (destaca per tenir-ne de cursos curts), els salts d'aigua que trobem en aquests són una important font d'energia renovable. Tot això és degut al terreny accidentat dels apenins, sobretot a la regió de Nàpols. Els rius més importants són el Tíber (405 km) i l'Arno (250 km).
En quant a minerals no tronbem grans jaciments, però si un gran nombre de fonts termals com per exemple Montecatini i San Gemini
Apenins del Nord Els Apenins del nord consisteixen en tres subcadenes: la lígur (), toscà-emilià (), i els Apenins d'Umbria ().
Apenins lígurs esquerra|miniatura|La placa que marca la Bocchetta di Altare Els Apenins lígurs voregen el mar de Liguria al golf de Gènova, des de Savona per sota de la vall superior del Riu Bormida fins a La Spezia (coll de La Cisa) per sota de la vall superior del riu Magra. La serralada segueix el golf de Gènova separant-la de l'alta vall del Po. La frontera nord-oest segueix la línia del riu Bormida fins a Acqui Terme. Allà el riu continua al nord-est fins a Alessandria a la Vall del Po, però les muntanyes giren cap al sud-est.
Es pot arribar a la Bormida superior per una sèrie de carreteres que avancen terra endins en angle recte amb la costa al sud-oest de Savona, la principal és l'Autostrada Torino-Savona. Pugen a la Bocchetta di Altare, de vegades anomenada Colle di Cadibona (436 m), la frontera entre els Alps Lígurs al llarg de la costa a l'oest i els Apenins lígurs. Una placa de bronze fixada a una pedra marca el cim del coll. Als voltants hi ha fragments de l'antic camí i tres ruïnes d'antigues fortificacions.
A Carcare, les carreteres principals connecten amb l'alta vall de Bormida (Bormida di Mallare) abans de girar cap a l'oest. L'Scrivia, el Trebia i el Taro, afluents del riu Po, drenen els vessants nord-est. La gamma conté desenes de pics. Cap a l'extrem sud, el Parc Natural Regional d'Aveto inclou el Monte Penna. A prop hi ha el punt més alt dels Apenins de Ligúria, el Monte Maggiorasca amb 1800 m.
La principal i única ruta terrestre viable que connecta la plana costanera de Ligúria amb la plana del nord d'Itàlia passa per Bocchetta di Altare. Sempre ha tingut una importància estratègica. Els defensors del nord d'Itàlia l'han hagut de controlar des de l'antiguitat, com testimonien les diferents fortificacions que s'hi col·loquen. Trenitalia, el sistema ferroviari estatal, molt desenvolupat a la plana costanera, travessa ara les muntanyes de manera rutinària a través d'una sèrie de túnels ferroviaris, com el del coll de Giovi. miniatura|El Monte Cimone (2165 m) a l'Emília-Romanya, és la muntanya més alta dels Apenins del nord. La frontera sud-est dels Apenins lígurs és el Fiume Magra, que es projecta al mar Tirrè al sud de La Spezia, i el Fiume Taro, que discorre en sentit contrari per unir-se al Po. La divisòria entre les dues valls superiors del riu és el coll de la Cisa. Sota ella (en dos túnels) passa l'Autostrada della Cisa entre Spezia i Parma.
Apenins toscà-emilians A partir del coll de Cisa, la cadena muntanyosa gira més al sud-est, per travessar la península per la frontera entre les regions de l'Emília-Romanya i la Toscana. S'anomenen els Apenins toscano-emilians a l'oest del pas de Futa i els Apenins toscano-romanyesos a l'est d'aquest, o només els Apenins toscans. S'estenen fins al riu Tíber superior. El punt més alt és el Monte Cimone amb 2165 m.
Una branca separada, els Alps Apuans, va al sud-oest, limitant amb la costa al sud de La Spezia. Si s'han de considerar part dels Apenins és qüestió d'opinió; sens dubte, formen part del sistema dels Apenins. Topogràficament, només la vall del riu Serchio, que discorre paral·lel a la costa gira i surt al mar Tirrè al nord de Pisa, separa els Alps Apuans dels Apenins; geològicament la roca és d'una composició lleugerament diferent, marbre. La indústria romana del marbre es va centrar a Ortonovo, i actualment està activa a Carrara.
Com que els Apenins toscans divideixen la península entre la vall del Po i les planes i turons de la Toscana i el Laci, el transport els Apenins s'ha utilitzat per aconseguir la unitat política i econòmica. Històricament, els romans feien servir la Via Flamínia entre Roma i Rímini. La distància muntanyosa entre Florència a la Toscana i Bolonya a l'Emília-Romanya és més curta, però requeria la conquesta d'un terreny més accidentat, cosa que no era factible per als antics. Les línies de ferrocarril es van construir sobre les muntanyes a principis del , però eren de poca capacitat i no millorables.
Des de 1856, s'han construït una sèrie de túnels per conduir "la línia de ferrocarril Bolonya-Florència", que no és ni una única línia ni un sol túnel. La línia Porrettana va entrar en servei el 1864, la Direttissima el 1934 i l'Alta Velocitat el 1996. Unes quantes desenes de túnels suporten els tres, el més llarg de la Línia d'Alta Velocitat és el túnel de Voglia de 16,757 km. El més llarg es troba a la Direttissima, el Gran Túnel dels Apenins, que amb 18,5 km és el més llarg totalment dins d'Itàlia, tot i que el túnel del Simplon, que connecta Itàlia i Suïssa, és més llarg. El trànsit d'automòbils es fa per l'Autostrada del Sole, Ruta A1, que passa per nombrosos túnels més curts, obviant una antiga carretera, originàriament romana, pel coll de la Futa. El desembre de 2015, es va inaugurar una nova ruta A1 anomenada Variante di Valico després de molts anys de construcció que consistia en túnels importants (el més llarg és la nova "Base del túnel" de 8,6) i nous passos elevats, reduint el temps de viatge entre Florència i Bolonya per carretera. El Parc Nacional Foreste Casentinesi, Monte Falterona, Campigna es troba a la part sud dels Apenins toscano-romanyesos. El límit sud dels Apenins toscano-romanyesos és el pas de Bocca Serriola al nord d'Úmbria, que uneix Fano i Città di Castello. miniatura|Font del Tíber, marcada per una columna amb una àguila i llops, part de la fauna dels Apenins i símbols de Roma El riu Tíber a Roma flueix des del Monte Fumaiolo als Apenins toscano-romanyesos de nord-est a sud-oest, projectant-se al mar Tirrè en angle recte amb la costa. El Tíber superior, però, flueix de nord-oest a sud-est, girant gradualment en un angle recte en el sentit de les agulles del rellotge. La vall nord del Tíber és profunda i separa els Apenins al marge esquerre d'una serralada menor, els Antiapenins toscans (Sub-Apenins) a la seva dreta.
Apenins centrals El sistema dels Apenins forma un arc irregular amb centres de curvatura situats al mar Tirrè. Els segments nord i sud comprenen cadenes paral·leles que es poden veure com a carenes muntanyoses globals úniques, com ara les muntanyes de Ligúria. El centre, en ser més gruixut i complex, es divideix geològicament en un arc interior i un arc exterior pel que fa als centres de curvatura. La definició geològica, però, no és la mateixa que la geogràfica.