Les protestes prorusses a Ucraïna són una sèrie de manifestacions, disturbis i episodis de desordre civil esdevinguts a les regions de l'est i sud d'aquest país a partir del 22 de febrer de 2014, com a reacció a l'Euromaidan i en paral·lel a la crisi de Crimea al mateix país. Amb posterioritat les protestes es van intensificar, se les va qualificar de conflicte social o «insurrecció separatista». Van donar pas al conflicte armat a l'est d'Ucraïna de 2014 a partir, aproximadament, del 12 d'abril.

Alguns mitjans russos es van referir aleshores a l'esdeveniment com una «Primavera Russa» (en rus: Русская весна). D'altra banda, es van detectar ciutadans russos participant en tals protestes, mentre que l'Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE) va denunciar que Ucraïna havia prohibit l'entrada al país a periodistes russos.

Les protestes van ocórrer en almenys a onze ciutats, com Donetsk, Khàrkov, Odessa, Luhansk, Mikolaiv, Dniprò, Mariúpol, Melitòpol, i Kherson.

Durant les protestes, molts activistes van utilitzar banderes de Rússia i banderes amb bandes taronja i negre, és a dir, colors de l'Orde de Sant Jordi, que en forma de llaços solidaris es fan servir per commemorar el Dia de la Victòria en la Gran Guerra Pàtria i altres accions patriòtiques russes.

El 7 d'abril, activistes prorussos van autoproclamar la República Popular de Donetsk i la República Popular de Khàrkov. El 8 d'abril, activistes planejaven la proclamació de la República Parlamentària de Luhansk.

El 13 d'abril, les autoritats de Kíiv van engegar una operació especial contra l'est del país en la qual les Forces Armades van participar, el que va ser l'inici del conflicte armat a l'est d'Ucraïna de 2014. Segons el deposat president d'Ucraïna Víktor Ianukòvitx, això deixava Ucraïna a la «vora d'una guerra civil». El Ministeri d'Exteriors de Rússia també va qualificar l'acció de «criminal» i va condemnar les accions del govern ucraïnès.

Antecedents En l'Alta Edat Mitjana, les tribus d'eslaus de l'est ocupaven el territori comprès entre el Llac Làdoga, passant pel riu Dnièper, fins al mar Negre, la porció sud van ser vassalls dels khàzars, i la nord objecte de colonització vikinga. Durant la segona meitat del i el transcurs del , els vikings suecs o varegs unifiquen una federació entorn del principat de Kíiv després d'una sèrie d'aliances per enfrontar els atacs de khàzars i altres clans turcs provinents del Caucas Nord i Àsia central. Quan la dinastia Rúrika es va debilitar, el territori és envaït per hordes turcomongoles al i queda sotmesa, poques dècades després del cisma entre catòlics i ortodoxos.

Al segle XIV els pobladors dels països que corresponen a l'actual Polònia i Lituània s'annexionen a la zona corresponent a les actuals Belarús i Ucraïna (oest i centre); el domini d'aquests durant almenys tres segles va contribuir a la divisió de la llengua parlada pels antics russos, encara que aquests últims van preservar la fe ortodoxa, encara que va haver-hi intents de convertir-los al catolicisme. Mentrestant, aquelles zones corresponents a l'actual sud i est d'Ucraïna van ser turquificades.

Nova Rússia miniatura|Expansió de l'Estat rus. (en rus) miniatura|Adquisicions i pèrdues territorials en la República Socialista Soviètica d'Ucraïna de 1922 a 1954. (en anglès) Històricament el sud del territori ucraïnès va formar part de Nova Rússia (en rus: Новоро́ссия, Novoróssiya), també coneguda com a Novorrusia, una subdivisió de l'Imperi rus. La part occidental de Nova Rússia (entre els rius Dnièster i Dnièper) era coneguda com a Yedisàn pels otomans, la qual havia estat anteriorment habitada, juntament amb la part central, per l'Horda Nogai.

El va ser marcat per dos esdeveniments: la consolidació de la independència del nord rus del jou mongol amb Moscou com a capital, i afiançament del domini turc sobre les estepes del sud.

Als segles posteriors Rússia s'enfrontaria a Polònia pel control sobre la Rússia Blanca i Rússia Menor. El 1685 va obtenir que el cap dels cosacs ucraïnesos signés l'acord de reunificació amb el tsar de Rússia, i amb Turquia a causa de les incessants incursions dels turcs tàrtars i otomans, per capturar desenes de milers de russos i esclavitzar-los. Per al tsar de Moscou va esdevenir una prioritat protegir la seva frontera al sud. L'Imperi rus va guanyar control sobre aquesta zona gradualment en tractats de pau amb l'Imperi Otomà després de les guerres rus-turques de 1735–1739, 1768–1774, 1787–1792 i 1806–1812. La colonització de la terra, a la fi del , va ser dirigida pel príncep Potiomkin a qui l'emperadriu Catarina la Gran va atorgar poders de governació absoluts sobre el territori. Les terres es van concedir generosament a la noblesa russa (dvoryanstvo) i van ser repoblades amb camperols gran-russos (russos) i petit-russos (malorrussos o ucraïnesos), en règim de servitud, per conrear el que fins llavors era una estepa escassament poblada. També van arribar colons estrangers convidats per Catarina la Gran d'Alemanya, Polònia, Itàlia, Grècia, Sèrbia i altres països.

El 1922, després del triomf dels bolxevics a la Guerra Civil Russa, el nou comandament comunista transfereix els territoris de Nova Rússia de Rússia a la nova república d'Ucraïna (antiga Malorrússia).

Russos a Ucraïna miniatura|Mapa que indica les subdivisions d'Ucraïna i el percentatge de persones que es va indicar el rus com la seva llengua materna en l'últim cens local. L'idioma rus és la llengua bàsica de comunicació a les regions del sud i orientals d'Ucraïna, la segona llengua per la difusió a les regions centrals i occidentals i la segona llengua més difosa entre la població no russoparlant d'Ucraïna. Conforme al cens del 2001 uns 14,273 milions de ciutadans ucraïnesos tenen el rus com a llengua materna, el que representa el 29,6% de la població. D'ells, ètnicament russos són solament el 56%, mentre que la resta representen altres nacionalitats. La llengua russa és la que té major difusió a les regions de l'Est i Sud, on és més habitual que el mateix ucraïnès pel 92% dels ciutadans. De les dades de l'Institut Internacional Sociològic de Kíiv, la població russoparlant està en absoluta majoria a les regions del sud i orient d'Ucraïna: Crimea — 97% de tota la població Óblast de Dnipropetrovsk — 72% Óblast de Donetsk — 93% Óblast de Zaporíjia — 81% Óblast de Luhansk — 89% Óblast de Mikolaiv — 66% Óblast d'Odessa — 85% Óblast de Khàrkiv — 74% Encara que l'idioma rus no és l'idioma oficial, el 48-52% dels ciutadans d'Ucraïna creuen que hagués de ser-ho.Паніна Н.В. Українське суспільство 1994-2005: соціологічний моніторинг - Київ: ТОВ "Видавництво Софія", 2005. - с. 68. El 2006, a Khàrkiv, el consell municipal va ser el primer a declarar el rus com a llengua oficial a nivell local. Després, gairebé tots els consells regionals del Sud i Orient van fer el mateix, així com els consells municipals de les grans ciutats de la regió. Segons el sondeig del Research and Branding Group de juny del 2006, la majoria dels ucraïnesos han aplaudit la decisió dels consells locals d'oficialitzar el rus. El 52% de població (inclòs el 69% de població de l'Orient i el 56% del Sud) està a favor i el 34% en contra, mentre el 9% «la recolza o la rebutja parcialment» i el 5% no opina.

Euromaidan La nit del 21 de novembre de 2013, a Kíiv, van tenir lloc les primeres manifestacions d'índole europeista a causa de la suspensió de la signatura de l'Acord d'Associació i l'Acord de Lliure Comerç entre Ucraïna i la Unió Europea.

Després de diversos mesos de protestes i disturbis i després de l'anomenat Dijous Negre (20 de febrer de 2014) en el qual van morir més de 60 manifestants, el 22 de febrer, al matí, els manifestants opositors van prendre les regnes del país i van ocupar les principals institucions amb seu a Kíiv. La Rada Suprema va prendre el control del país i Oleksandr Turchínov va assumir la coordinació del Govern i la presidència del Parlament, i així va fer caure el govern de Víktor Yanukóvich.

Intent d'abolició de la Llei de Llengües Cooficials Després del desplaçament de Ianukòvitx del poder per segona vegada en nou anys (en la primera ocasió com a primer ministre), el Congrés de diputats i governadors regionals de l'Est i Sud d'Ucraïna va fer una crida a la resistència i va acusar l'oposició d'incomplir l'acord de pau que havia estat signat el 21 de febrer amb el president destituït. Mentrestant, la Rada Suprema va votar l'abolició de la llei sobre les llengües de les minories, que establia que als raions on almenys el 10% dels habitants parlaven una llengua, aquesta, podia obtenir el rang de llengua cooficial. No obstant això, el president en funcions de la Rada Suprema Oleksandr Turtxínov no va ratificar aquesta abolició.JORDI VAQUER. L'abrogació de la Llei aprovada el 2012 hauria perjudicat els parlants de rus (cooficial a tot l'est i sud d'Ucraïna,[nb 4] a més d'alguns raions a Kirovohrad, Txerníhiv, Sumi i Jitòmir), hongarès (cooficial a alguns raions de Transcarpàcia) i romanès (cooficial a alguns raions de Transcarpàcia, Txernivtsií i óblast d'Odessa).

Opinió pública miniatura|Percentatge de ciutadans ucraïnesos que creuen que Ucraïna (o la seva regió) ha d'unir-se amb Rússia en un país, segons dades de l'Institut Internacional de Sociologia de Kíiv (KIIS), per a febrer de 2014 (fet abans de la caiguda del govern de Ianukòvitx). Els districtes amb més suport eren Crimea (41%), Donetsk (33%), Luhansk i óblast d'Odessa (24%). Una enquesta per l'Institut Internacional de Sociologia de Kíiv a la primera meitat de febrer de 2014 (abans de la caiguda del govern de Ianukòvictx) va avaluar a Ucraïna el suport a una unió amb Rússia. Es va trobar que, en general, una mitjana de 12% dels enquestats afavoria la unió amb Rússia, una propoció que era més grossa als óblasts del sud-est ucraïnès: 41.0% a Crimea 33.2% a Donetsk 24.1% a Luhansk 24.0% a Odessa 16.7% a Zaporíjia 15.1% a Khàrkiv 13.8% a Dniprò

Una altra enquesta d'opinió duta a terme entre el 14 i 26 de març per l'Institut Republicà Internacional, va concloure que el 26-27% dels enquestats del sud-est ucraïnès van veure les protestes de l'Euromaidan com un «cop d'estat». Només el 5% dels enquestats a l'est d'Ucraïna va considerar que la parla russa estava «definitivament» sota pressió o amenaça. El 43% dels russos ètnics van donar suport a la decisió de la Federació Russa d'enviar militars per protegir els ciutadans de parla russa d'Ucraïna. En l'enquesta, el 22% del sud d'Ucraïna, i el 26% de l'est d'Ucraïna van donar suport a la idea de la federalització del país; un 69% del sud i el 53% de l'est van recolzar a Ucraïna com un Estat unitari; mentre que un 2% dels del sud i el 4% de l'est van donar suport al separatisme.

Entre gener i febrer de 2014 uns 675.000 ucraïnesos s'han exiliat a Rússia a causa de la inestabilitat patida per Ucraïna, segons el Servei de la Guàrdia de Frontera de Rússia; la majoria ho ha fet a la fronterera ciutat de Bélgorod. Pel 5 de març, més de 5.500 ucraïnesos haurien sol·licitat la ciutadania russa, segons va afirmar el Servei Federal de Migració de Rússia.

Context miniatura|En vermell, principals focus d'activitat prorussa a països de la zona cap a 2014.