miniatura|Denominacions pròpies del català pels seus parlants. Les denominacions de la llengua catalana han estat molt diverses al llarg dels segles, també en cada un dels països de parla catalana: Catalunya, el País Valencià i les Illes.

Història dels noms de la llengua Orígens Les primeres denominacions o glotònims de la llengua catalana es formaren en una relació dialèctica amb el llatí, amb el qual el català convivia com un registre seu. Així, els primers noms ja expressaren la relació entre les dues llengües des del Concili de Tours de 813 en què s'ordenà la prèdica en rusticam Romanam linguam. La dignificació del català amb l'accés a l'escriptura i a la literatura al es feu palesa en uns nous noms que el relacionaren amb Roma (Llengua romana, romanç, nostre llatí), mentre que els llatinistes l'anomenaven vulgar i el poble pla ('entenedor').

L'expansió de la llengua fora de Catalunya afavorí l'aplicació a l'idioma del gentilici que n'indicava l'origen: catalanesc, català, llengua catalana. Amb aquesta expansió, la monarquia s'associà amb el català i neutralitzà la divisió política del seu territori, com expressà Ramon Muntaner. La primera constància documental d'aplicació del gentilici català com a nom de la llengua es troba a les Regles de trobar (ca. 1290), escrites en occità a Sicília pel català Jofre de Foixà:«si tu trobes en cantar proençals alcun mot que i sia francés o catalanesch...»

Primeres discrepàncies terminològiques A la fi de l'edat mitjana, l'humanisme rehabilità el llatí com a llengua universal i això feu que el català rebés unes noves denominacions que en remarcaven el caràcter local (llengua materna, mallorquí, valencià), cap al . Aquestes denominacions particularistes trobaren suport en la divisió del territori en regnes separats: Regne d'Aragó, Principat de Catalunya, Regne de Mallorca i Regne de València, en el darrer cas fonamentat pel predomini d'aquest regne dins la Corona d'Aragó, i el seu enfrontament amb la Generalitat de Catalunya en la guerra civil contra Joan II.

A conseqüència de la pèrdua de la dinastia pròpia i exclusiva de la Corona d'Aragó (el Casal de Barcelona) en el Compromís de Casp (s. XV) i com a resultat, després, del canvi de la Casa de Trastàmara per la d'Àustria (s. XVI), amb la qual cosa la dinastia deixà de ser exclusiva, l'abast del significat del nom de català es reduí i tornà a tenir el seu valor primitiu de 'propi de Catalunya', al mateix nivell, doncs, que les altres denominacions regionals de valencià i mallorquí. Aleshores, la confusió sobre l'origen de l'idioma es reflectí en l'aparició del nom de llengua llemosina.

Renaixença Amb la Renaixença catalana (s. XIX) començà la recuperació del nom de català, com a única denominació històrica unitària, no genèrica i usada en tots els territoris als segles  i . Abans d'aquesta recuperació, però, es crearen algunes denominacions, i per no renunciar als noms particularistes, i s'arribaren a combinar formant un acròstic com bacavès (Nicolau Primitiu), sense gaire difusió.

Segle XX Al , després de les dues dictadures que perseguiren el català (les de Miguel Primo de Rivera i Francisco Franco), els contraris a la normalització lingüística volgueren sabotejar-la al País Valencià creant-hi un conflicte onomàstic, cosa que també intentaren a les Illes Balears, sense tantes conseqüències. Al País Valencià, amb la pressió de la violència s'incorporà només la denominació valencià en l'Estatut d'Autonomia.

Les conseqüències negatives del conflicte onomàstic per a la normalització lingüística es volgueren resoldre a la darreria del s. XX amb una nova denominació mixta: català-valencià. Davant la persistència del conflicte, les universitats del País Valencià, de Catalunya i de les Balears, així com tota la comunitat científica internacional, han defensat el nom acadèmic de llengua catalana al costat del sinònim estatutari de valencià, amb l'aval de diverses sentències judicials.

center|700px|Noms històrics de la llengua a Catalunya

center|700px|Noms històrics de la llengua al País Valencià

center|700px|Noms històrics de la llengua a Mallorca

Referències

Bibliografia Antoni I. Alomar, «La llengua catalana com a patrimoni de les Balears des del punt de vista del passat», dins Societat Arqueològica Lul·liana, Actes del IV Congrés El nostre patrimoni cultural: El català, patrimoni de Mallorca, Palma, 1997, pàg. 17-56. Josep Amengual i Batle, "La llengua del poble dins els sínodes mallorquins", Randa 6. Germà Colón i Domènech, La llengua catalana en els seus textos I, Curial Ed., Barcelona, 1978. p. 39-59, 60-71. . Germà Colón i Domènech, El español y el catalán, juntos y en contraste, Editorial Ariel, Barcelona, 1989, p. 19-32. . Germà Colón i Domènech, Estudis de filologia catalana i romànica, Institut Interuniversiari de Filologia Valenciana - Publicacions de l'Abadia de Montserrat, València/Barcelona, 1997, p. 185-194. . Germà Colón i Domènech, De Ramon Llull al Diccionari de Fabra. Acostament a les lletres catalanes, Fundació Germà Colón, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 2003, p. 229-242. . Antoni Ferrando, Consciència idiomàtica i nacional dels valencians, València, Universitat de València, València, 1980. Antoni Ferrando i Miquel Nicolás, Panorama d'història de la llengua, Tàndem Edicions, València, 1993. . Antoni Ferrando i Miquel Nicolás, Història de la llengua catalana, Universitat Oberta,Ed. Pòrtic, Barcelona, 2005, p. 105-107, 165-169, 251.254. . Rosalia Guilleumas, La llengua catalana segons Antoni Rubió i Lluch, Ed. Barcino, Barcelona, 1957. . Antoni Mas i Forners, «De nationes seu linguae a cuius regio eius lingua. Les demominacions gentilícies de la llengua a Mallorca durant l'edat mitjana», Homenatge a Guillem Rosselló Bordoy, Volum II, Palma, 2002. p. 585-606. . Josep Massot i Muntaner, «La consciència lingüística als segles XV-XVIII», Lluc, desembre de 1969, pàg. 6-8; recollit dins Els mallorquins i la llengua autòctona, Curial, Barcelona, 11972, pàg. 13-25. Josep Massot i Muntaner, "Antoni M. Alcover i la llengua catalana", II Congrés Internacional de la Llengua Catalana, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 1985, p. 118-127. Manuel Sanchis Guarner, La llengua dels valencians, Ed. Tres i Quatre, València, 1972. p. 2144. Pere Oliver i Domenge, La catalanitat de les Mallorques. Conferència llegida en la vetlla del 23 de març de 1916, en el Casal Catalanista de Sants «Els Segadors», Esquerra Republicana de Catalunya – Illes Balears i Pitiüses, Mallorca, 1993. Antonio Planas Rosselló, El proceso penal en el Reino de Mallorca, Miquel Font Ed., Palma, 1998. . August Rafanell (ed.), Un nom per a la llengua. El concepte de llemosí en la història del català, Vic/Girona, EUMO Editorial/Universitat de Girona, 1991. . August Rafanell Vall-llosera, El llemosinisme. Un estudi de les idees sobre la variació lingüística en la història de la llengua catalana, Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, Tesi Doctoral (microfitxa), Bellaterra: UAB, 1991. Mila Segarra, "Llengua i escriptura en la societat catalana medieval" dins Història de la cultura catalana I, Ed. 62, Barcelona, 1999, p.125-150. . Sobre la llengua els valencians. informes i documents, Universitat de Valencia, València, 1998.

Enllaços externs Zarko Muljačić, "Perché i glottonimi linguaggio italiano, lingua italiana (e sim.) appaiono per indicare «oggetti» reali e non soltanto auspicati moho piú tardi di altri termini analoghi che si riferiscono a vane lingue gallo e ibero-romanze?" Sobre la llengua dels valencians. informes i documents, Universitat de Valencia, València, 1998 Llengua i cultura dels Borja a Roma. Els "catalani" August Rafanell, El misteriós llemosí de la festa d'Elx: constants d'un discurs perifèric Joan Fuster, Qüestió de noms

Categoria:Història del català