La catedral de València, oficialment lesglésia catedral-basílica metropolitana de l'Assumpció de la Mare de Déu de València, és la seu de l'arquebisbat de València. Dedicada a santa Maria per desig de Jaume I el Conqueridor, fidel a la tradicional devoció mariana del , fou consagrada el 1238 per Pere d'Albalat, arquebisbe de Tarragona. Es bastí a sobre de l'antiga mesquita, que alhora es dreçava sobre l'antiga seu visigòtica.
El gòtic català o mediterrani és l'estil predominant d'aquesta catedral, tot i que també conté elements del romànic, del gòtic francés, del renaixement, del barroc i neoclàssic. En l'interior es venera el Sant Calze, datat del , i donat a la catedral pel rei Alfons el Magnànim el 1436.
Conté algunes de les primeres i millors pintures del Quattrocento de tota la península Ibèrica, que van arribar de Roma a través d'artistes contractats per Alexandre VI. Aquest últim papa valencià, quan encara era el cardenal Roderic de Borja, feu la petició per a elevar la seu valentina al rang de Metropolitana, categoria que li fou atorgada pel papa Innocenci VIII el 1492.
Història miniatura|esquerra|Vista des del Micalet, que hi projecta ombra. S'hi aprecia la planta de creu llatina, amb cimbori al creuer L'estructura principal de la seu de València (església catedral basílica metropolitana) es va alçar entre els segles i , raó per la qual és principalment d'estil gòtic. Tanmateix, la seua construcció es va prolongar durant segles,De fet en valencià es diu la frase Això és més llarg que l'obra de la Seu, per referir-se a una cosa que no s'acaba mai (Mira i Casterà, Joan Francesc, pàg. 28). per la qual cosa hi ha una barreja d'estils artístics —que van des del primerenc romànic, fins al subtil Renaixement, el Barroc recaragolat i el més contingut neoclàssic— que és la característica més rellevant de la Seu de València i que la converteix en una joia de l'arquitectura universal.
Les excavacions en l'adjacent Centre Arqueològic de l'Almoina han tret a la llum restes de l'antiga seu visigoda, que, més tard, va esdevenir mesquita. Hi ha constància documental que fins dècades després de la conquesta cristiana (1238) la mesquita-catedral va romandre dempeus —amb les sentències alcoràniques en les parets i tot—, fins que finalment el 22 de juny de 1262 fra Andreu d'AlbalatAndreu d'Albalat era germà de l'arquebisbe de Tarragona Pere d'Albalat, i després ell mateix fou bisbe de la diòcesi valentina de 1248 a 1276. Aquesta diòcesi era anhelada tant pel primat de Toledo com per l'arquebisbe de Tarragona, qui finalment es feu amb aquesta gràcies al suport de Jaume I, que volia preservar els seus regnes de la ingerència castellana (Furió, Antoni, pàg. 62). va resoldre enderrocar-la i construir en el seu lloc una catedral, en correspondència amb els plànols de l'arquitecte Arnau Vidal.Simó, Trinitat i Sebastià, Anna, pàg. 214. Segons una hipòtesi de treball l'antiga mesquita musulmana, es correspondria amb l'actual transsepte de la catedral, sent la porta dels Apòstols l'entrada a la mesquita i la porta de l'Almoina el mihrab
Per a aixecar-la, es va emprar material de les veïnes pedreres de Burjassot i Godella, però també d'altres més allunyades com ara les de la Marina, des d'on vingueren al cap i casal amb vaixell des de Benidorm i Xàbia.
Altres raons que expliquen la simplicitat i sobrietat de la seu de València són que fou bastida amb celeritat per tal de marcar el territori cristià enfront del musulmà, i que no fou una obra sumptuària de cap monarca, sinó una construcció eminentment ciutadana sufragada per la burgesia local.
miniatura|center|Aspecte de la Seu durant el , d'acord amb una pintura mural que hi ha en una capella de l'església del Patriarca. Representa una processóminiatura|center|Aspecte actual de la Seu de València, amb els mateixos elements que en el : cimbori, Obra Nova, Porta dels Apòstols i Micalet
Evolució constructiva miniatura|Evolució constructiva de la Seu de València
Encara que el recorregut per l'interior de la catedral és molt ric i ens porta d'uns estils a uns altres quasi sense solució de continuïtat, es tracta bàsicament d'un edifici de planta gòtica de tres naus amb creuer cobert amb cimbori, girola i absis poligonal.
La catedral, que s'anava fent a mesura que la mesquita era enderrocada, comptava ja al final del amb el deambulatori o girola amb les seues huit capelles i amb la porta romànica de l'Almoina, situada en el braç est del creuer.
Entre 1300 i 1350 es va tancar el transsepte o creuer pel seu costat oest amb la construcció de la porta gòtica dels Apòstols. També es van construir tres trams de les tres naus —una central i dues laterals—, i es va iniciar el cimbori.
La sala del Capítol o sala Capitular (hui capella del Sant Calze) (1356-1369), on es reunien els clergues per a deliberar els assumptes interns, i la torre campanar del Miquelet o Micalet (1381-1425) s'alçaren inicialment separades de la resta de l'església, però en 1459 els mestres Francesc Baldomar i Pere Comte iniciaren l'ampliació de les naus de la catedral en un tram més, conegut com a «arcada Nova» o «arcada de la Seu», i la uniren definitivament tant amb la sala capitular com amb el Micalet. Des d'aquell moment la seu fa unes dimensions de 94 metres de llarg per 53,65 d'ample en el transsepte.
miniatura|center|Vista oriental (plaça de l'Almoina): porta de l'Almoina i cimboriminiatura|center|Vista occidental (plaça de la Mare de Déu): porta dels Apòstols, cimbori i Obra Novaminiatura|center|Vista meridional (plaça de la Reina): Micalet, porta dels Ferros, cimbori i exterior de la capella del Sant Calze
Els segles del Renaixement (-) van influir poc en la ja consolidada arquitectura però molt en la decoració pictòrica, com ara a l'altar major, i escultòrica, com ara a la capella de la Resurrecció.
De l'etapa barroca destaca que el 1703 l'alemany Konrad Rudolf va projectar i iniciar la façana i porta principal de la seu, coneguda com «dels Ferros» per la reixa que l'envolta. A causa de la guerra de Successió no la va poder acabar, i foren principalment els escultors Francesc Vergara i Ignasi Vergara els qui ho feren. En ser la seua planta corba, el parament còncau que origina creava un singular i estudiat efecte de perspectiva, desvirtuat durant el a causa de l'enderroc dels edificis adjacents (antic carrer de Saragossa) per a ampliar la plaça de la Reina.
miniatura|Plànol de situació de la Seu dins de Ciutat Vella
Des de l'últim terç del es va engegar un projecte de renovació de l'edifici, la intenció del qual era dotar-lo d'un aspecte neoclàssic homogeni, defugint de l'estil gòtic que llavors era considerat obra de bàrbars. L'obra començà el 1774 i va anar a càrrec de l'arquitecte Antoni Gilabert Fornés. El remodelatge de la seu va afectar tant a elements constructius com ornamentals: els pinacles exteriors del temple van ser eliminats, els terrats ocults per teulades, i l'estructura gòtica emmascarada d'estucs, daurats i altres elements pseudoclàssics.
Segle XX El 1931 la seu fou declarada monument historicoartístic, però durant la Guerra Civil espanyola fou incendiada, raó per la qual es van perdre part dels seus elements artístics. El cor, situat en la part central, va ser desmuntat en 1940 i traslladat al fons de l'altar major. Els orgues, que havien patit importants danys durant el conflicte bèl·lic, no van ser reconstruïts.
L'altar major va ser traslladat al seu torn des de la capçalera al creuer i es va construir sota el cimbori, un baldaquí —desmuntat el 1974— on es van reciclar materials nobles procedents del transcor neoclàssic. Es va consagrar l'11 de juny de 1941 i les obres van ser dirigides per Vicente Traver Tomás. En aquestes obres es van incloure les del nou pavimentat de les naus del temple i del creuer, així com la reparació de la capella-parròquia de Sant Pere, que havia quedat molt malmesa a l'incendi.
En els anys que van seguir al final de la guerra es van fer treballs de consolidació general, però sense un pla de llarg termini definit. Es va començar la repristinació de l'edifici, a càrrec de la Direcció General de Belles Arts, que depenia llavors del Ministeri d'Educació Nacional, quedant al càrrec el seu arquitecte Alejandro Ferrant. Es va aprovar el primer pressupost per fer-ho el 6 de juliol de 1945.
En aquest procés es va restaurar la sagristia major, i en el interior del temple es va obrir la rosassa de la Porta dels Apòstols i va ser reposada la vidriera a partir de les escasses restes que es conservaven. A partir del 1962 es va reparar el gran finestral sobre la porta de l'Almoina, i es va col·locar una nova vidriera.
El 1967 es va instal·lar el nou Museu Catedralici als antics departaments del Tresor i Vestuari canonical que havent estat molt afectats per l'incendi de 1936, ja havien estat reconstruïts.
L'arquebisbe Marcelino Olaechea va instar que es posés en marxa el Pla General del 1966. Aquest necessitava per dur-se a terme la col·laboració de diferents organismes. Així l'Ajuntament es va encarregar de l'eliminació de la càmera del rellotge situada a dalt del Micalet i el descobriment de mur contigu, actuacions dirigides per l'arquitecte Joan Segura de Lago. L'Ajuntament també es va fer càrrec de l'enllumenat exterior. La Caixa d'Estalvis de València va fer-se càrrec el 1967 de la restauració de la Porta dels Apòstols, supervisada per Alejandro Ferrant i dirigida per Segura de Lago, suspenent-se les obres a la mort d'aquest el 27 de novembre de 1972. La Direcció General de Belles Arts va subvencionar les obres, dirigides per Ferrant, de descobriment dels murs de la plaça de la Reina i l'obertura i neteja dels arcs formers del tercer tram de la nau central, en demolir el revestiment neoclàssic que els ocultava. A partir del 1972, per la intervenció de dos ministres valencians, José Luis Villar Palasí a Educació, i Vicente Mortes Alfonso a Habitatge, acorden ambdós ministeris mamprendre la finalització del Pla General de 1966, la qual cosa va significar la retirada de quasi tots els elements clàssics, per a recuperar-ne l'aspecte gòtic original. Només restà com a decoració clàssica la major part de les capelles laterals i de la girola, i alguns testimonis puntuals reeixits, com ara les escultures sobre les petxines del cimbori. Amb aquesta finalitat es reparteixen les competències, encarregant-se de l'interior de la catedral la Direcció General de Belles Arts (del Ministeri d'Educació) i de l'exterior la d'Arquitectura (del Ministeri de l'Habitatge).Inicialment col·laboren també amb la Direcció General de Belles Arts l'Ajuntament de València i la Diputació Provincial. Belles Arts es va encarregar de la consolidació i repristinació de les tres naus de la seu. La Direcció General d'Arquitectura va realitzar els treballs de supressió de les cobertes de teula de totes les naus i de l'absis, restauració de les terrasses primitives,consolidació i restauració del cimbori i del Micalet, i una dura intervenció sobre la lògia renaixentista recaient a la plaça de la Verge. A més, la Diputació Provincial es va fer càrrec de la recuperació de la Capella del Sant Calze. El procès de repristinació, d'una duració molt llarga, va ser considerat com un dels més contundents i destructius del seu temps.Entre les opinions negatives, Joan Josep Chiner Vives i José Manuel Simó Cantos a “De la Catedral que pudo existir a la que nunca existió (la repristinación de la Catedral de Valencia)”, Cimal, 1983, nº 21, p. 19-27.; Daniel Benito Goerlich a “Revestimientos barrocos valencianos”, El barroco en las catedrales españolas, 2010, p. 153 y 168
Així mateix, en 1970 les dites «cases dels Canonges», construccions adossades a les capelles exteriors que miren al carrer del Micalet, foren enderrocades per a tornar a la catedral el seu aspecte anterior, alhora que l'alleugerien d'afegitons d'escàs o nul valor arquitectònic.