L'Hospitalet de Llobregat és una ciutat i municipi a la comarca del Barcelonès, al marge esquerre del riu Llobregat. Limita a l'oest amb els termes d'Esplugues de Llobregat, Cornellà de Llobregat i el Prat de Llobregat, i a l'est i sud amb el de Barcelona, amb el qual té una continuïtat de la trama urbana.
La seva població és de 291.488 persones i la seva densitat de població és de 21.189,51 hab./km² (2024) en 12,4 km² de superfície, la converteixen en la segona ciutat de Catalunya en quantitat de població i la més densament poblada de tot Espanya, de tots els Països Catalans i de tot Europa. El km² europeu més crític d'aquesta densitat de població és entre els barris de Collblanc i la Torrassa, en què s'assoleixen els 53.119 hab./km².
Geologia miniatura|esquerra|Medi físic de l'Hospitalet. L'Hospitalet està dividit geològicament en dues meitats. La meitat nord (A) forma part del samontà. Està formada per argiles, llims i concrecions calcàries i còdols, provinents de l'erosió del vessant sud de la serra de Collserola. Data del Pliocè i el Quaternari antic, i es caracteritza pels seus turons i torrents abarrancats. La meitat sud (B) forma part de la marina. Està formada per sorres i llims d'origen al·luvial que pertanyen al delta del Llobregat. Aquests sediments daten del quaternari. Originalment l'Hospitalet tenia una superfície de 22 km², però el 1920 va perdre 900 hectàrees de la zona de la marina que van ser annexionades a BarcelonaL'Hospitalet. El medi físic. Quaderns urbans 4. Antoni Domínguez Ximénez. Ramon Julià Brugués. 1986. i que actualment formen part de la Zona Franca.
Geografia Llista de topònims de l'Hospitalet de Llobregat (Orografia: muntanyes, serres, collades, indrets; hidrografia: rius, fonts...; edificis: cases, masies, esglésies, etc.).
Història Prehistòria Les primeres restes materials de certa importància trobades a l'Hospitalet daten del i corresponen a la cultura ibèrica, encara que s'han trobat proves de presència humana durant el Paleolític i el Neolític a la vall del riu Llobregat. Entre les peces trobades hi ha una peça de ceràmica que data aproximadament de 3.000 anys aC. Trobar altres restes prehistòriques pot ser difícil a causa del procés de suburbialització del territori, que ha pogut destruir-les. En aquesta època la part del municipi anomenada la Marina encara era sota el mar.Història de l'Hospitalet. Una Síntesi del Passat com a Eina de Futur.Ajuntament de l'Hospitalet i Centre d'Estudis de l'Hospitalet.1997. https://www.celh.cat/index.php/publicacions/colleccio/21
Època iberoromana A l'Hospitalet s'han trobat nombroses restes de l'estada dels romans, a partir del , com el Cap de Medusa, una peça d'ús funerari, l'original de la qual es troba al Museu d'Arqueologia de Catalunya. Entre el 150 aC i el 75 aC es fa efectiva la presència romana, testimoniada en edificis com les sitges de la Torrassa o el darrere de l'edifici Vanguard i l'ermita de Santa Eulàlia de Provençana. D'aquesta època i fins al segle V s'han trobat restes de vaixells enfonsats a la zona de la marina.
Edat mitjana Segles X i XI La primera referència documental és del 908. Pel que fa a l'origen del nom de Provençana hi ha dues teories: que faci referència al nom d'un antic propietari, Provius o Proventius,Sobre l'origen dels noms: Josep Moran i Ocerinjauregui (1999). “Toponímia amiga de l'Hospitalet de Llobregat”. Català Review, vol. XIII, n. 1-2, p. 155-160. o a la situació jurídica de les terres en l'època romana, ager provintialis, que seria l'origen d'altres topònims, com Sant Martí de Provençals. El topònim, amb les formes lingüístiques del naixent català, va passar al territori sobre el qual tenia jurisdicció i després a la parròquia.
El document de 908 és un contracte de venda d'una casa, cort i dues mujades de terra que els esposos Bonemir i Ermessenda venien "in termini de vilaCal tenir en compte que, a l'alta edat mitjana, el terme "vila" pot fer referència a una masia amb els seus edificis annexos, a un conjunt de cases agrupades o disperses o al lloc on se situa l'església parroquial. Provençana" a Radulf, prevere, fill de Guifré el Pilós. Limita amb terres de Quimerà, Adrià, Maurecado i terra erma.Arxiu Episcopal de Vic, num.44 del Diplomatari de la Catedral de Vic, Num Inventari ACV-2130
De l'any 986 es conserva un altre document d'una venda "in terminio de scta. eulalia provenciana" en una venda del comte Borrell a Aurucia Deo vota i es refereix al terme de "Torres" a Banyols, la zona de la marina deltaica.
En aquella època, el territori de Provençana era el doble de l'actual: al nord s'estenia fins a la serra de Collserola i els municipis d'Esplugues; a l'est, fins a Sarrià, Sants i el port, i a l'oest, fins al riu Llobregat. La població, als segles i , vivia dispersa per la zona.
Passava pel territori una via comercial important: el camí ral que sortia de la de la porta sud de la muralla barcelonina, passava pel carrer de l'Hospital, arribava a la plaça Espanya i, per la carretera de la Bordeta, a Santa Eulàlia de Provençana, on se cita la vall de "Quart" (quart mil·liari o senyal que s'establia cada 1.480 metres) que creua amb el Torrent Gornal, arribant, per l'actual carrer Major, al centre actual de la ciutat o "Quinçà", on s'establirà la “Torre Blanca”, origen, més endavant, del nucli urbà de "la Pobla” (actual centre de la ciutat) i d'aquí a la vila de Cornellà de Llobregat i a Sant Boi de Llobregat.Sant Baldiri o Sant Boi era una figura martirial molt apreciada pels provençals no mencionada a la Hispània visigòtica.
Després del pas d'Al-Mansor el bisbe de Barcelona Vives (974-995) compra terrenys i cases a Terrers Blancs. En 986 compra a Sènior, femina, vídua de Levisind, cases, corts, horts, terres i vinyes a Terrers Blancs i a Bederrida (nom provençal de les Corts) heretats del seu marit, del seu fill i dels seus nets,Feliu, Gaspar (1971) El dominio territorial de la Sede de Barcelona (800-1010). Tesis UB, I: obra y II: documentació. Doc. 70. un ampli terreny comprès entre el puig d'Ossa, on hi va haver una ermita consagrada a Sant Pere Màrtir (Collserola), actualment desapareguda, la vall del Quart (Torrent Gornal) i el rierol que baixa de Pedralbes, origen del terme parroquial que s'establirà el 989 gràcies a noves compres i permutes. miniatura
Des de la zona deltaica de Sant Boi sortia el "camí de Llanera" que travessava Banyols cap a "Enforcats"Enforcats es refereix a l'encreuament de camins entre Provençana, Sants i Montjuïc. (encreuament de camins entre Sants, Montjuïc i Provençana). A Banyols es poden distingir dues zones, una de més propera a Sant Boi (l'actual Prat de Llobregat) i una altra de més propera a Montjuïc (l'actual Marina de l'Hospitalet i la Zona Franca), àrea que ens pertoca de Banyols.
El camí ral separa la marina del samontà i sembla assenyalar la pràctica de les “terciones” visigòtiques:Els visigots havien pactat amb els romans la repartició de les terres d'aquesta manera: "dos terços pel got, un terç pel romà", habitant ells en les urbs i deixant les "viles" romanes, que generaven tributs, en mans de l'administració de l'Església. En temps dels comtes aquest repartiment es tradueix en: dos terços pel Comte, un terç per l'Església i s'aplica també a altres tributs, com els de les pastures, els mercats o l'encunyació de moneda. la família comtal, amb els monestirs, té amplis terrenys a Banyols, mentre que el bisbat hauria mantingut la “vila Provinciana” (entesa com a mansió) sobre una important via comercial, propera al primitiu port. La troballa casual d'un cap de medusa feta amb pedra de Montjuïc sota la rectoria annexa a Santa Eulàlia de Provençana indica que hi hauria hagut una necròpolis romana sobre la qual s'hauria alçat una església visigòtica amb la seva sagrera,La sagrera era el lloc on es guardava el gra i les eines i s'enterraven els morts. El més habitual era que al voltant de l'església es formés un nucli de poblament agrupat, a partir el qual naixés un poble. L'església de Santa Eulàlia no ho va fer mai, en canvi sí que trobem aquest nucli a finals del i principis del XI a Banyols, una àrea més propera a l'entorn comercial de la ciutat. com succeeix en altres llocs. Santa Eulàlia de Mèrida, a qui està consagrada la capella, era una figura martirial molt apreciada per hispans i provençals, coneguda des del , molt anterior a la Santa Eulàlia de Barcelona a qui està consagrada la catedral de Barcelona.
Banyols, al sud de Provençana, era una partida molt poblada i dinàmica durant els segles i , amb prats per al bestiar i gran varietat d'arbres fruiters, mentre que als terrenys més al nord hi predomina la vinya. A l'entorn Provençana, en canvi, la seu (catedral i/o Bisbat de Barcelona) domina amb desídia, des de llavors i al llarg dels segles, entre absentismes de rector i revendes de càrrecs i propietats. L'historiador Philips BanksPhilips Banks (2005) “El creixement físic de Barcelona, segles X-XIII” Quadern d'Història de Barcelona. diu: "Al , a la zona sud de Montjuïc (Banyols) existia un empori comercial i un dinamisme de difícil explicació, però que explica el limitat creixement del raval urbà de Barcino."
En 1057, sent comte de Barcelona Ramon Berenguer I, els esposos Gomar i Otula venen als esposos Borrell Guimerà i Orutia, per trenta unces d'or, el mas de Malvige amb les seves propietats, entre les quals, una església:
“1057, maig, 8. Venda del mas de Malvige amb totes les seves pertinences i termes, prats i pastures, cases, sòls i el que hi ha damunt d'ells, arbres de diverses classes i una església, exceptuant la franquesa del comte, feta per Gomar i Otula, sa muller a Borrell Guimerà i a la seva muller Orúcia. Està situat a la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana, comtat de Barcelona, al lloc que anomenen mas de Malvige. Limita pel nord amb la via que ve de Lanera i va cap a Cudines, per l'est amb l'alou de Gombal Guiscafret, amb l'alou de Berenguer Bernat de Colomer (Columbario), amb l'alou de Sant Pere de Roda, amb l'alou d'Ermengol Geribert de Arigine i amb el rec[i], pel sud amb el rec de Bertulera i amb l'alou de Bernat Ramon, i per l'oest amb l'alou de Bonfill Oriz, amb l'alou de Pirofred de Roda Milà i amb l'alou de Sant Cugat. El preu de la venda és de 30 unces d'or cuit. El delme del mas el té la canònica de la Santa Creu i la primícia Santa Eulàlia de Provençana perquè es cantin misses. Per raó de la venda, el comte rep un mul”.Francesc Descarrega, Santa Eulàlia de Provençana, documentació, doc. 65
Suposem que és l'antiga capella de trobada a quatre metres de profunditat de l'actual ermita de Bellvitge durant les excavacions arqueològiques que va dur a terme el Museu d'Arqueologia de Catalunya, entre 1979 i 1981, sota la direcció d'Albert López Mullor, en què es van descobrir unes tombes del , de nens d'entre un i vuit anys i d'una dona d'uns trenta.López i Mullor, Albert (1988). “Excavacions a l'ermita de la Mare de Déu de Bellvitge”. Identitats. Revista del museu d'Història de l'Hospitalet, núm. 1.
També és molt probable que el mansum fos el que és citat el 1001 o 1002 quan es revèn un prat de 995Descarrega, Francesc: Santa eulàlia de provençana, docs. 15 i 19 amb les seves possessions i on trobem el nom d'una dona, Amalvígia, probable origen del nom de Bellvitge.
Un mas indica que la propietat era de certa importància i que quedava sota el domini d'un senyor que el podia sotmetre als "mals usos". Un mansum envoltat de propietaris senyorials: Bernat Ramon és un dives o personatge ric de la ciutat molt proper al bisbe Guislabert. Berenguer Bernat i la casa d'Orís formen part dels senescals del comte. A més de Sant Cugat, veiem el poderós monestir benedictí de Sant Pere de Rodes.