Viatxeslav Konstantínovitx von Pleve (en rus: Вячесла́в Константи́нович фон Пле́ве, romanització: Vjačeslav Konstantínovič von Pleve), també anomenat Plehve o von Plehwe (Mesxovsk, 1846 - Sant Petersburg, 1904), fou un funcionari, polític i ministre rus.
Biografia Nascut el 1846, va ingressar en el funcionariat imperial el 1867. El 1881 se'l va nomenar director del Departament de Policia i el 1899, ministre del Gran Ducat de Finlàndia, on va adquirir fama de defensor de la autocràcia. Va aprovar una sèrie de mesures que van acabar amb l'autonomia que el ducat gaudia des del seu ingrés en l'imperi el 1809, la qual cosa va fomentar el nacionalisme finlandès.
Intel·ligent, lliurat a conservar el model polític absolutista rus i conscient de la crisi que travessava el país, el tsar el va nomenar ministre d'Interior —el lloc més important de l'Administració— a l'abril de 1902, després de morir assassinat el seu antecessor. Se'l considera un dels estadistes més reaccionaris i astuts dels últims anys de l'imperi. Es va convertir en la principal figura governamental, juntament amb el ministre de Finances, Serguéi Witte, que anhelava com ell dirigir la política nacional.
Pleve va tractar de forjar un sistema autocràtic fort, disposat a adaptar-se a la nova situació, però solament mitjançant reformes graduals dirigides pel mateix règim. Sense tolerància per la dissensió, Pleve admetia la cooperació subordinada de la societat, dels organismes locals i de les minories, però sempre sota el control i direcció estatals. Per reforçar l'autoritat de la monarquia, va tractar de recobrar el respatller de la noblesa, millorar la situació econòmica d'obrers i camperols per neutralitzar el seu descontentament, aixafar als moviments revolucionaris mitjançant l'ús de la policia i aconseguir la cooperació de la societat. No obstant això, les seves reformes van ser tan limitades i les seves mesures de repressió tan extenses que solament van aconseguir agreujar l'hostilitat dels diferents sectors de la població (camperols, obrers, noblesa, classes mitjanes de les províncies o minories). Va morir assassinat per l'Organització de Combat Socialrevolucionària, paradoxalment encapçalada llavors per un agent de la policia, al juliol de 1904, pocs mesos abans de l'esclat de la Revolució russa.
Inicis D'orígens relativament modests, Pleve era net d'un alemany emigrat a Rússia en la dècada de 1820 des de Poznań, en la Polònia prussiana. El seu pare, Kostantín Grigórevitx, el fill major de la família, havia estudiat a la Universitat Estatal de Moscou i treballava com a mestre. S'havia casat amb la seva mare, Elizaveta Mijailovna, filla d'un terratinent modest. Viatxeslav va néixer a Mesxovsk —on el seu pare es trobava destinat com a professor d'història i geografia—, a uns 210 km al sud-oest de Moscou, el 8 d'abril de 1846.
Després de cinc anys en Mesxovsk, la família es va traslladar a Varsòvia, en la Polònia russa, on el pare havia acceptat un lloc de professor del gimnàs de la ciutat. Va passar la seva joventut, fins als setze anys, a Varsòvia, on va créixer envoltat de jueus. El 1862, poc abans de la revolta polonesa, els seus pares li van enviar de retorn a Rússia per completar la seva educació; estudiant brillant, es va graduar primer de la seva classe en el gimnàs de Kaluga abans d'ingressar aquest mateix any de 1863 a la Universitat de Moscou per estudiar dret. Pleve va gaudir dels seus anys universitaris i el 1894 va fundar una beca amb el seu nom a la universitat; es va graduar el 1867. Poc després de la seva graduació a l'agost d'aquest any, va entrar com a advocat al servei d'Estat; ambiciós i amb talent, va ascendir amb rapidesa.
Carrera en províncies Pleve va ingressar en el Ministeri de Justícia com a fiscal, encarregat de la defensa dels interessos estatals i de la recerca i persecució de delictes polítics. Va passar catorze anys en el ministeri, període que va coincidir al principi amb el ministre ministeri de Konstantin Pahlen, oposat a algunes de les reformes del sistema judicial aprovades el 1864, entre elles la independència del poder judicial, i conegut per ascendir als funcionaris obedients amb el ministeri i inclinats a cooperar amb les autoritats. Després d'un any de distingit servei en un lloc menor en la fiscalia de Moscou, li van transferir a Vladímir, on va passar tres anys i va contreure matrimoni amb Zinaida Nikolaevna Uzhumetskoi-Gritsevich, filla d'un oficial de rang mitjà (27 d'abril de 1869). A l'any de matrimoni, va néixer la primera filla, Elizaveta; el segon fill, Nikolái, va néixer dos anys més tard. El 1870 va ascendir per primera vegada, a ajudant del fiscal de Tula; tres anys més tard va rebre un altre ascens i fou traslladat a Vólogda com a fiscal provincial. La seva habilitat en la reforma judicial de la província li va fer destacar i el ministre li va nomenar ajudant del fiscal del Tribunal de Justícia de Varsòvia el 1876.
En el seu període a Polònia, va mostrar la mateixa habilitat i energia que en els llocs anterior, però va començar a investigar delictes polítics, àrea en la qual va forjar la seva reputació. El seu brillant acompliment a Varsòvia el va conduir a nous ascensos i honors i a obtenir la supervisió de la fiscalia de Kíev i, el 1879, a ser nomenat fiscal del Tribunal de Justícia de la capital.
Carrera a la capital Fiscal de Sant Petersburg miniatura|Alexandre II el 1881. Pleve va tenir un destacat paper com a fiscal de Sant Petersburg en la recerca dels atemptats contra l'emperador, inclòs el que li va costar la vida. Pleve fungió com a fiscal de la capital durant dos anys, de 1879 a 1881, i va haver d'investigar diversos atemptats contra l'emperador, Alexandre II. El fallit atemptat del 5 de febrer de 1880, en el qual es va tractar d'assassinar al monarca volant part del Palau d'Hivern, va donar l'oportunitat a Pleve de mostrar les seves capacitats al propi tsar, ja que va haver de presentar davant ell l'informe sobre l'atemptat. El monarca va quedar molt impressionat per l'habilitat del jove fiscal.
Al capdavant de la policia Es va distingir novament en la recerca, detenció i càstig dels assassins del monarca, que havien aconseguit posar fi a la seva vida en un nou atemptat l'1 de març de 1881. En menys d'un mes, els capitosts de la conspiració que havia acabat amb el sobirà havien estat detinguts, jutjats i penjats. Després de certs dubtes, Pleve va acceptar abandonar el Ministeri de Justícia per passar al d'Interior com a director del Departament de Policia Estatal, amb l'objectiu d'eliminar les organitzacions revolucionàries (15 d'abril de 1881). Lliurat a aquesta difícil tasca, a la qual es va dedicar amb esforç característic, va aconseguir eliminar el poder de Naródnaia Vólia («Voluntat Popular») para quan va abandonar el departament el 1884. Es va llaurar en aquest posat fama de brillant administrador i policia, que havia retornat la calma a l'imperi. Malgrat els successius relleus al capdavant del ministeri davant qualsevol besllum de concessions que el nou tsar Alexandre III rebutjava, Pleve es va mantenir en el seu càrrec i va heretar la policia reorganitzada i els nous poders de l'últim ministre del monarca assassinat. Va utilitzar aquests per estendre el control policial de la població, intensificar la persecució dels revolucionaris i augmentar el control de les universitats i de la premsa. Va exercir un paper destacat en la redacció de l'Estatut sobre Mesures per a la Conservació de la Seguretat de l'Estat i de l'Ordre Públic, una nova llei aprovada a l'agost de 1881 que permetia restringir les llibertats civils i fins i tot imposar la llei marcial a les regions que es consideressin sota amenaça revolucionària; aprovada com a mesura d'emergència, va romandre en vigor fins a la caiguda de la monarquia. Convençut que la majoria dels revolucionaris sorgien de la influència de les universitats i de la premsa liberal, va tractar de controlar les primeres i de reprimir la segona. En la seva persecució dels revolucionaris, va utilitzar agents dobles i penedits amb els quals va aconseguir desbaratar la seva organització i detenir als seus principals dirigents.
Viceministre d'Interior El juliol de 1884, se'l va nomenar senador, càrrec de prestigi per a un home encara en la trentena; sis mesos més tard, va abandonar el comandament de les forces policials per convertir-se en un dels viceministres d'Interior, on va exercir un important paper, tant per les limitacions dels seus col·legues com per la seva habilitat i esforç personals i la malaltia del ministre, que li va permetre sovint substituir-ho. Després de la mort del ministre Tolstoi, no obstant això, el tsar va decidir no nomenar-ho per dirigir el ministeri, encara que ho va mantenir com a ajudant del nou ministre, de capacitats limitades i que va seguir recolzant-se en Pleve. Encara sense comptar amb un lloc oficialment important ni amb la confiança de l'emperador, dirigia en la pràctica el ministeri.
El 1890, va presidir una comissió sobre assumptes jueus que va aconsellar l'enduriment de les restriccions que sofrien i la gradual expulsió de l'imperi, suggeriments que finalment el Govern va rebutjar per temor a perdre crèdit a l'estranger. D'altra banda, va dirigir en la pràctica el comitè d'ajuda en la fam russa de 1891, presidit pel futur tsar Nicolau II. El mateix any, va ingressar en la noblesa hereditària.
Secretari imperial Malgrat la seva ambició d'aconseguir el lloc de ministre de l'Interior, l'1 de gener de 1894 fou rellevat del seu càrrec de viceministre i nomenat secretari imperial, cap de la Cancelleria imperial, organisme depenent del Consell d'Estat que revisava la legislació i gestionava la selecció dels consellers d'Estat. Ascens aparent, no va ser ben rebut per Pleve, ja que li allunyava del Govern. Poc dedicat als assumptes de la Cancelleria, va cuidar, no obstant això, els nomenaments de consellers d'Estat a través de les propostes de candidats al tsar. En la revisió dels estatuts jurídics de 1894, es va mostrar favorable a l'abolició de la independència judicial i a la restricció d'ús del jurat, posicions que van resultar derrotades en la comissió que les va estudiar. El 1899, va aconseguir el càrrec de conseller, el segon en importància en l'escalafó de l'administració pública imperial.
Encara ignorat per al lloc de ministre d'Interior, va participar en la redacció i aplicació de les mesures que van restringir la tradicional autonomia política i militar finlandesa. Va tenir un destacat paper en la redacció del manifest imperial del 3 de febrer de 1899, part de la legislació que va acabar amb l'autonomia de Hèlsinki. El 17 d'agost de 1899, i amb el suport del governador general de Finlàndia, en nacionalista rus Nikolai Bóbrikov, el tsar li va nomenar secretari d'Estat per a Finlàndia, que suposadament representava a aquesta a Sant Petersburg i solia estar ocupat per un finlandès.
Secretari d'Estat per a Finlàndia Aparentment més moderat que Bobrikov, els finlandesos li van rebre amb hostilitat i en la pràctica va recolzar les mesures de russificació del governador general. Si el 1898 Bobrikov havia augmentat el curt servei militar finlandès i permès la inclusió dels reclutes finlandesos en unitats russes —mesura àmpliament rebutjada a Finlàndia—, al febrer de 1899 el tsar havia confirmat la preeminència de les lleis imperials sobre les del ducat. Durant el mandat de Pleve es va aprovar (en 1901) el sistema de lleves, que es va enfrontar a una intensa oposició passiva en tota Finlàndia, i a la introducció de funcionaris russos en l'administració finlandesa. Es van reforçar els poders de la Policia i es va introduir el rus en l'administració i a les escoles; a l'abril de 1903, es va suspendre la Constitució i Bobrikov va començar a governar amb poders dictatorials fins al seu assassinat al juny de 1904, un mes abans de l'homicidi del mateix Pleve.
Ministre d'Interior Caràcter de Pleve