Larquebisbat d'Armagh (gaèlic: Ard-Deoise Ard Mhacha; anglès: Archdiocese of Armagh; llatí: Archidioecesis Armachana) és una seu metropolitana de l'Església Catòlica del nord d'Irlanda. El 2012 tenia 227.950 batejats sobre 334.751 habitants. Actualment està regida per l'arquebisbe metropolità i Primat de Tota Irlanda Eamon Martin. Té la preeminència a Irlanda com a seu primada pel fet que segons la tradició va ser establerta per Sant Patrici vers el 445. Va ser formalment reconeguda com a seu metropolitana el 1152 al Sínode de Kells.
Territori La província eclesiàstica d'Armagh és una de les quatre províncies eclesiàstiques que formen l'Església catòlica a Irlanda (les altres són les províncies de Dublin, Tuam i Cashel). El mandat geogràfic de la provincia es troba a cavall entre les dues jurisdiccions polítiques a l'illa d'Irlanda - la República d'Irlanda i el Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nord. A Irlanda del Nord, la província cobreix part dels antics comtats administratius d'Armagh, Londonderry i Tyrone. A la República d'Irlanda, cobreix parts de l'àrea del govern local de Louth i la major part del de Meath. Conté la ciutat d'Armagh i les grans ciutats d'Ardee, Coalisland, Drogheda, Dundalk, Dungannon i Magherafelt.
La seu arxiepiscopal és la ciutat d'Armagh, on es troba la catedral de Sant Patrici.
El territori s'estén sobre 2.550 km², i està dividit en 61 parròquies.
Província eclesiàstica La província eclesiàstica d'Armagh comprèn 8 sufragànies: bisbat d'Ardagh and Clonmacnoise bisbat de Clogher bisbat de Derry bisbat de Down i Connor bisbat de Dromore bisbat de Kilmore bisbat de Meath bisbat de Raphoe
Història Fundació i història primerenca Sant Patrici, després d'haver rebut algunes concessions de terres del cacic Daire, en el turó anomenat Ard-Macha (l'alçada de Macha), va construir una església de pedra a la cimera, un monestir i alguns altres edificis religiosos al voltant, i es fixà en aquest lloc per la seva seu metropolitana. També va fundar una escola al mateix lloc, que aviat es va fer famosa i va atreure a milers d'estudiosos. En el curs del temps, altres entitats religioses es van establir a Armagh, com ara els Culdees, que van construir un monestir al .
La ciutat d'Armagh va ser fins a temps moderns un establiment purament eclesiàstic. Vers el 448, Sant Patrici, ajudat per Secundí i per Auxilius, dos dels seus deixebles, va celebrar un sínode a Armagh, dels quals alguns dels cànons són encara existents. Un d'ells esmenta expressament que tots els casos difícils de consciència han de ser remesos a la sentència de l'arquebisbe d'Armagh, i que si és massa difícil de ser eliminats per ell amb els seus consellers que s'han de sotmetre a la Seu Apostòlica de Roma. Durant els temps irlandesos, la primacia d'Armagh va ser qüestionat només pel gran centre sud de l'Església d'Irlanda, a Cashel.
Durant molts segles els primats estaven acostumats a realitzar circuits i visites a través de diverses parts del país per a la recol·lecció dels seus delmes. Això va ser anomenat el "Cattlecess", o la "Llei de Sant Patrici". A partir de 734, durant l'ocupació del Primat Congus, va continuar fins molt després de la invasió cambro-normanda, però va cessar tan aviat com els prelats normands va succeir en la seu. Dos reis van donar la seva sanció real: Felim, rei de Munster, l'any 822, i Brian Boru, en 1006. El registre de la sanció d'aquesta última es conserva al Llibre d'Armagh, en l'acta del capellà de Brian Boru. Per afegir solemnitat als seus recorreguts de recollida, els primats tenien el costum de portar amb ells el santuari de Sant Patrici, i com a regla el seu èxit era certa. Aquestes recollides semblen haver estat fetes a intervals irregulars i eren probablement amb el propòsit de mantenir la famosa escola d'Armagh, de la que es va dir que en un moment va contenir 7.000 estudiants, així com per a la restauració, sovint necessitada, de l'església i d'altres edificis eclesiàstics quan es destruïen pel foc o eren despullats durant la guerra. Els registres anals irlandesos mencionen no menys de disset incendis de la ciutat, ja siguin parcials o totals. Va ser saquejada en nombroses ocasions pels danesos i els sacerdots expulsats d'ella. També va ser saquejada durant la conquesta de l'Ulster pels cambro-normands .
Disputes sobre la primacia La presa de la primacia d'Armagh pels llecs al va rebre gran importància a causa de la denúncia que va fer sant Bernard de la mateixa en el seu "Vida de Sant Malaquías ", però l'abús no va ser sense paral·lel en el continent europeu. Els caps de la tribu en el territori del qual va quedar Armagh va usurpar la posició i emoluments temporals de la primacia i es descarregaren als adjunts les funcions eclesiàstiques. L'abús va continuar durant vuit generacions fins Cellach, conegut com a sant Cels (1105-1129), qui va ser introduït com a laic, ell mateix es consagrà bisbe, i va governar la seu amb gran saviesa.
En 1111 va dur a terme un gran sínode a Fiadh-Mic-Aengus al qual van assistir cinquanta bisbes, 300 sacerdots i 3.000 eclesiàstics, i també Muircheartach Ua Briain, rei d'Irlanda del Sud, i els seus nobles. Durant la seva incumbència la prioritat dels Sants Pere i Pau a Armagh va ser refundada per Imar, el preceptor après de Sant Malaquies. Aquest va ser el primer establiment a Irlanda en el qual es van introduir els Canonges Regulars de Sant Agustí. Ruaidrí Ua Conchobair, rei d'Irlanda, després li va concedir una pensió anual per a una escola pública.
Després d'un curt interval, Cels va ser succeït per Malachy O'Morgair (1134-1137), que més tard va patir moltes tribulacions per tractar d'efectuar una reforma en la diòcesi. Va renunciar a la seu després de tres anys i es va retirar al bisbat de Down. En 1139 es va traslladar a Roma i va sol·licitar al papa dos pal·lis, un per a la seu d'Armagh i l'altre probablement per una nova seu metropolitana a Cashel. A l'any següent va introduir l'orde cistercenc a Irlanda, pel consell de Sant Bernat. Va morir a Clairvaux, en fer un segon viatge a Roma. Sant Malaquíes és honrat com el patró de la diòcesi.
Gelasi el va succeir, ocupant la seu durant trenta-set anys, en els que va dur a terme molts sínodes importants que efectuaren grans reformes. Al Sínode de Kells, que va tenir lloc el 1152 i presidida pel cardenal Paparo, legat del papa Gelasi va rebre el pal·li, al mateix temps que altres tres van ser lliurats a la nova seus metropolitanes de Dublín, Cashel i Tuam.
El successor de Gelasi a la seu, Cornelius Mac Concaille, que va morir a Chambéry l'any següent, en un viatge a Roma, ha estat venerat des de llavors en aquesta localitat com un sant. Va ser succeït per Gilbert O'Caran (1175-1180), durant el incumbència la seu es veié afectada considerablement a la depredació dels invasors anglo-normands. William FitzAldelm saquejà Armagh i es va emportar el bàcul de Sant Patrici, l'anomenat el "bastó de Jesús". El successor de O'Caran va ser Thomas O'Connor (1181-1201). L'any després de la seva successió a la seu, el papa Luci III, a instàncies de John Comyn, el primer prelat anglès a la seu de Dublín, van tractar d'abolir l'antic costum d'Irlanda segons el qual els primats van reclamar el dret de fer circuits solemnes i visites a la província de Leinster, així com a les de Tuam i Munster. La butlla va ser en el sentit que cap arquebisbe o bisbe havia d'exercir cap assemblea o tribunal eclesiàstic a la diòcesi de Dublín, o tractar de causes eclesiàstiques i dels assumptes de dita diòcesi, sense el consentiment de l'arquebisbe de Dublín, si el últims eren en realitat a la seva seu, a no ser especialment autoritzada per la seu papal o el llegat apostòlic. Aquesta butlla va establir les bases d'una controvèrsia amarga i perllongada entre els arquebisbes d'Armagh i de Dublín, relativa al dret de primacia del primer de tenir la seva creu portada davant ell i per tractar els casos eclesiàstiques a la diòcesi d'aquesta última. Aquesta disputa, però, no ha de ser confosa amb la relativa a la primacia, que no va sorgir fins al .
Senyoriu d'Irlanda (1215–1539) A mesura que els primers aventurers anglo-normands que van arribar a Irlanda mostraven molt pocs escrúpols a despullar a les esglésies i monestirs, Armagh va patir considerablement de les seves depredacions. Quan els reis anglesos van aconseguir una base al país, van començar a intervenir en l'elecció de bisbes i una disputa va esclatar entre el rei Joan i el papa Innocenci III en relació amb Eugene MacGillaweer, elegit per a la seu primada el 1203. Aquest prelat va estar present al Quart Concili del Laterà en 1215 i va morir a Roma l'any següent. Els reis anglesos també van començar a reclamar la possessió dels béns temporals mentre que les seus estiguessin vacants i insistir que els bisbes recentment elegits els demanessin a ells humilment per a la seva restitució.
El Primat Reginald (1247-1256), un dominic, va obtenir un breu papal que unia el comtat de Louth a la seu d'Armagh. El Primat Patrick O'Scanlan (1261-1270), també dominic, reconstruí en gran manera la catedral d'Armagh i va fundar una casa per als franciscans a la ciutat. El Primat Nicholas MacMaelisu (1272-1302) va convocar una important assemblea dels bisbes i del clergat d'Irlanda en Tuam en 1291, en la qual es comprometien per juraments solemnes per resistir les intrusions del poder secular. El Primat Richard Fitz-Ralph (1346-1360) va sostenir públicament tant a Irlanda i Anglaterra amb els ordes mendicants la qüestió dels seus vots i privilegis.
Una disputa pel que fa a la primacia d'Armagh es va dur a terme de manera intermitent durant aquests segles entre els arquebisbes de Dublín i Cashel, especialment el primer, car la ciutat de Dublín era la metròpoli cívil del regne. Durant el període anglès, els primats freqüentaren poc la ciutat d'Armagh, preferint residir als senyorius arxiepiscopals de Dromiskin i Termonfechan, al comtat de Louth, que estava dins de la Zona. Durant el regnat d'Enric VIII, el primat Cromer, sent sospitós d'heretgia per la Santa Seu, va ser deposat en favor de Robert Wauchope (1539-1551), un distingit teòleg, que va assistir al Concili de Trento. Mentrestant, George Dowdall, un partidari entusiasta d'Enric, havia estat elevat a la seu d'Armagh per l'Església d'Irlanda per aquell monarca, però amb la introducció del Llibre de l'oració comuna en el regnat d'Eduard VI, va abandonar Irlanda amb disgust. Al principi del regnat de la reina Maria I, DOwdall (1553-1558) va ser adequadament nomenat pel papa a causa del gran zel que havia mostrat contra el protestantisme. Va sobreviure a la seva consagració només tres mesos.
Durant la Reforma anglesa Després de la breu ocupació de llocs de Donagh O'Tighe (1560-1562), la seu va ser ocupada per Richard Creagh (1564-1585), natural de Limerick. Va ser legalment detingut i empresonat a la Torre de Londres, on va ser judicialment examinat i deixat llanguir en captivitat durant anys, fins a la seva mort. Edward MacGauran, que el va succeir (1587-1594), va ser molt actiu en sol·licitar l'ajuda del papa i de Felip II de Castella per als irlandesos que estaven en lluita amb la Corona. Després d'un interval de vuit anys, va ser succeït per Peter Lombard (1601–25). Va romandre a l'exili, a Roma, durant tot el vint anys de la seva incumbència i, per tant, ni una sola vegada va visitar la seva diòcesi.