Fernande Decruck (Galhac, França, 25 de desembre de 1896 - Fontainebleau, França, 6 d'agost de 1954) fou una compositora, organista i pianista, coneguda principalment per les seves obres per a saxòfon. La seva obra més coneguda és la Sonata en do sostingut per a saxòfon alt (o viola) i orquestra.
Biografia Infantesa, joventut i educació (1896 - 1928) Fernande Decruck, filla de pares comerciants, als vuit anys ingressa al Conservatori de Tolosa de Llenguadoc, on obté el primer premi en teoria musical el 1911, el primer premi en piano el 1913 i el segon premi en harmonia el 1917.
El 1918 entra al Conservatori de París sota el mestratge de Xavier Lerroux, Jean Gallon, Paul Vidal, Georges Caussade i César Abel Estyle. El 1919 obté el primer premi en harmonia, el 1921 el segon premi en contrapunt i el 1922 el primer premi en fuga i el primer premi en piano d'acompanyament. Fora del conservatori guanya el premi Théodor Dubois i Louise de Gouy d'Arsy en fuga i dos premis Fernand Halphen en harmonia i contrapunt.
El 1922 comença a estudiar orgue amb Eugène Gigout. L'any següent aconsegueix ser la professora ajudant de Jean Gallon a la seva classe d'harmonia. Allà va ser on va conèixer i ensenyar Olivier Messiaen i Jacques Ibert. miniatura|esquerra|Targeta de presentació de Fernande Decruck El 29 de gener de 1924 contrau matrimoni amb Maurice Decruck, un saxofonista, clarinetista i contrabaixista nascut a Crespin, França, el 1892, que va conèixer a la classe d'Edouard Nanny al Conservatori de París. El 1925 va tenir la seva primera filla Jeannine i el 1926 el seu fill Michel.
El 1926 Marcel Dupré va ser nomenat professor d'orgue del Conservatori de París i introdueix Decruck en la improvisació, on destaca immediatament. El 1928 o 1929, el marit de Fernande Decruck entra a formar part de l'Orquestra Filharmònica de Nova York com a primer contrabaixista i més endavant esdevé saxòfon solista a la mateixa orquestra, sota la batuta d'Arturo Toscanini. El 1928 fa una gira pels Estats Units i toca com a solista als auditoris més prestigiosos de Nova York, incloent l'auditori Wanamaker.
Nova York (1928 - 1933) esquerra|Programa del recital fet per Decruck a l'auditori Wanamaker|miniaturaAmb residència a Manhattan, el 5 d'abril del 1929 fa el seu primer recital a Nord-amèrica a l'auditori de John Wanamaker on, entre obres d'altres compositors, interpreta una obra pròpia i improvisa una simfonia en tres moviments amb temes proposats per alguns compositors nord-americans, cosa que repeteix en la resta de concerts de la gira.
Després de l'èxit del seu marit com a saxofonista solista en les interpretacions del Bolero de Ravel i els Quadres d'una exposició de Mússorgski (orquestració de Ravel), el 1931 decideixen fer un llibre didàctic per a saxòfon, titulat École Moderne du saxophone (Escola moderna del saxòfon), publicat per Alphonse Leduc.
miniatura|Michel i Jeannine, fills de Fernande i Maurice Decruck a la London Terrace de Chelsea, Ciutat de Nova York En aquesta època, Decruck comença a escriure les seves primeres obres per a saxòfon, que coincideixen amb el naixement de l'escola francesa del saxòfon amb noms com François Combelle i Marcel Mule. El 1932, en una estada de sis mesos a França, dedica el Chant lyrique op. 69 a François Combelle, que va representar la primera obra escrita per una dona que va entrar al repertori de la Garde Républicaine (Guàrdia Republicana). Més endavant en va fer una orquestració dedicada al saxofonista Marcel Mule.
Durant aquest període la seva música es veu influenciada pels ragtimes i el jazz i dixieland nord-americans.
Retorn a París (1933 - 1937) El 1932, Maurice Decruck va patir un accident i va haver de renunciar a la seva carrera com a solista, ja que va perdre la mobilitat de la mà. En aquell moment, retornà a París i fundà Les Editions de Paris, però no va ser fins a l'abril del 1933 que Fernande Decruck va tornar dels Estats Units. miniatura|esquerra|Retrat del fill de Decruck, Alain. Poc després del seu retorn a París, Decruck compon diferents peces per a instruments de vent solista amb acompanyament de piano, obres didàctiques per a piano per als seus fills i obres per a saxòfon solista, duets i quartets de saxòfons. Un d'aquests quartets, Pavane, està dedicat al Quatuor de Saxophones de la Garde Républicaine (Quartet de Saxòfons de la Guàrdia Republicana), fundat pel saxofonista Marcel Mule l'any 1928.
Durant aquesta època, el Trio d'anches de Paris (Trio de canyes de París), fundat l'any 1927, sent la primera formació d'aquest tipus, fa encàrrecs a Decruck.
L'abril del 1935, Jeanne-Marie Darre estrena la seva sonata per a piano a la Société Nationale de Musique (Societat Nacional de Música) amb un gran èxit d'acord amb l'opinió de la crítica.
El 8 d'abril de 1937 va néixer el seu tercer fill, Alain. Sis mesos després va ser nomenada professora de teoria avançada de la música al conservatori de Tolosa.
Tolosa (1937 - 1942) miniatura|Programa de l'estrena de la versió per a saxòfon i orquestra Chant lyrique, interpretat per Marcel Mule el 9 de març del 1938. Decruck va anar sola amb els seus tres fills a Tolosa, mentre el seu marit estava a París fent-se càrrec de l'editorial.
Durant aquest període va orquestrar el Chant lyrique, dedicat a Marcel Mule i va compondre la Symphonie Rimbaldienne, amb el subtítol de Les Illuminations, inspirada en els poemes de Rimbaud, i el ballet inspirat en Les mil i una nits, Symphonie Orientale.
En aquells anys, feia alguns recitals d'orgue on hi incloïa una simfonia improvisada, fins que el 1942 va decidir renunciar al seu lloc de professora al conservatori de Tolosa i tornar a París per a mostrar la seva obra al gran públic i dedicar-se completament a la composició.
Estrenes a París (1942 - 1947) Aquest període va ser el més prolífic de la compositora. Va ser llavors quan va compondre obres com el Concerto per a arpa i orquestra, el Concerto per a clarinet i orquestra, l'Hymne a Apollon, la Suite Française, entre moltes d'altres, incloent la Sonate en ut# per a saxòfon alt (o viola) i orquestra, dedicada a Marcel Mule.
Entre 1943 i 1947, la majoria de les seves obres van ser estrenades per l'orquestra Colonne, l'orquestra Pasdeloup o l'orquestra Lamoureux, sota la batuta de directors com Eugène Bigot, Paul Paray o Jean Fornet. miniatura|esquerra|Cartell de la interpretació de la Symphonie Rimbaldienne a París, per l'orquestra Lamoureaux el 28 de novembre del 1944. L'estrena de la Symphonie Rimbaldienne (Les Illuminations) a París el 1944 va tenir una molt bona acullida per part de la crítica.
Després de l'èxit d'aquesta estrena, en van venir moltes altres amb intèrprets com Hélène Bouvier (Cinq Poèmes Chrétiens), Noémie Perugia, Georges Jacob i Paul Bazelaire (Cantique Eucharistique), Eugène Bigot (Hymne a Apollon), Pierre Jamet (Concerto per a arpa i orquestra), Louis Cahuzac (Concerto per a clarinet i orquestra) i Marcel de Lacour (Les Trianons).
Ella mateixa va estrenar obres pròpies per a piano i per a orgue, com Huit pièces lyriques per a piano, una sonatina per a piano i un concert per a orgue.
Retorn als Estats Units (1947 - 1948) Tot i que durant la Segona Guerra Mundial les estrenes de Decruck van tenir un gran èxit, quan es va acabar la guerra va tenir alguns problemes per trobar noves oportunitats, ja que es veia negativament la seva carrera musical dins la França ocupada pels nazis. Els compositors que havien estat prohibits durant la guerra estaven tornant. La mala relació amb el seu marit va ser el detonant perquè Decruck marxés als Estats Units a la fi de l'any 1947 amb el seu fill petit, Alain.
Durant alguns mesos van estar vivint a Marblehead, Massachusetts amb la seva filla Jeannine i el seu gendre Walter Scott. Durant aquest període, va compondre moltes peces per a orgue incloent tres sonates, Trois pièces per a corn anglès i orgue i la Suite renaissance per a trompeta i orgue, dedicada al trompetista Roger Voisin. També va compondre Huit préludes per a piano i va començar un concert per a piano i orquestra que resta inacabat. Va fer una reducció per a piano del Poème héroïque i una versió per a quintet de vent i piano del Chant lyrique.
Les Trois pièces per a corn anglès i orgue es van interpretar en un famós programa radiofònic de la CBS presentat per Edward Power Biggs. Decruck estava molt emocionada per aquesta interpretació, com demostra en aquesta carta al seu fill Michel:
Després d'aquest èxit, Edward Power Biggs i Roger Voisin interpretarien subseqüentment la Suite renaissance per a trompeta i orgue.
Fontainebleau (1948 - 1954) miniatura|Fotografia de Fernande Decruck amb un alumne a la seva casa de Fontainebleau Després del seu retorn dels Estats Units, Decruck és nomenada professora d'harmonia i història de la música a l'escola municipal de música de Fontainebleau, que representa un declivi respecte de les seves anteriors posicions com a professora. Aquest període final de la seva vida va estar marcat per la precarietat financera. Sempre romania separada del seu marit, de qui se'n va divorciar el 1950, i es va veure obligada a mantenir i educar el seu fill petit a soles. A part de donar classes a l'escola municipal de música de Fontainebleau, també impartia classes particulars.
La seva activitat compositora d'aquesta època es reduïa, bàsicament, a fer revisions de treballs anteriors, com la Pavane per a quartet de saxòfons, arranjada per a trio de canyes i oboè o violí i piano. També va compondre peces curtes com la Fantasie-Prélude per a violoncel i piano o Recuillement per a violí i violoncel, però també va compondre una obra per a orquestra de cambra titulada Suite Romane. A més, va compondre Les Serenades, que era una sèrie de cançons inspirades en diferents regions, escrites per a petits ensembles amb qui el seu fill Michel, violinista, tocava.
Durant el període de Fontainebleau, Fernande Decruck era l'organista de l'església de Saint-Louis del mateix poble.
El 1952 va agafar un constipat pel qual va patir un atac cerebral que la va deixar hemiplègica i bastant incapacitada físicament. Des de llavors la seva salut, sempre fràgil, no va millorar i finalment va morir per un altre atac cerebral el 6 d'agost de 1954.
La música de Decruck Encara que Gabriel Fauré va deixar de ser el director del conservatori de París el 1920, Fernande Decruck i molts dels estudiants del conservatori es van veure infuïts per la seva música. Això queda demostrat en l'ús de formes tradicionals com a mitjà de la composició i el no trencament de la tonalitat però lliurant-se de les seves restriccions.
El mestratge de Gigaut (mestre de Fauré) i de Dupré també influeixen molt Decruck, ja que la improvisació a l'orgue acaba esdevenint un punt central en la seva carrera musical.
En la seva primera etapa compositiva fa servir un ritme estricte amb una mètrica constant. Més endavant fa més ús del rubato i empra un ritme més creatiu i inestable.
La seva música ha estat sovint qualificada d'amable i fàcil. En algunes ocasions la rebuda de la seva música per part de la crítica no ha estat bona, tot i que tenia tant detractors com defensors.
Gran part de la seva música és encara avui en dia desconeguda, ja sigui perquè no s'ha publicat o perquè els autors contemporanis no han escrit sobre ella.
La música de Decruck és molt propera a la dels compositors anomenats impressionistes (Debussy i Ravel) pel seu ús d'elements pandiatònics i pantriàdics i incorpora alguns fragments politonals Empra escales modals i simètriques, fet que demostra el seu interès per l'harmonia no-funcional.
La música per a saxòfon El seu marit Maurice Decruck, saxofonista solista de la Filharmònica de Nova York, va influir molt en les obres per a saxòfon que va compondre Fernande.