miniatura|upright=1.5|Una dona nepalesa portant un nadó en la seva esquena La criança o educació dels fills és el procés de promoure i donar suport al desenvolupament físic, emocional, social, econòmic i intel·lectual d'un nen, des de la infància fins a l'edat adulta. La criança dels fills es refereix a tots els aspectes de la criança d'un nen, a part de la relació biològica.
Els encarregats més comuns són els pares biològics del nen en qüestió, encara que en altres casos poden ser un germà gran, un avi, un tutor legal, tia, oncle o un altre membre de la família o un amic de la família.
Els governs i la societat també poden tenir un paper en la criança dels nens. En molts casos, els nens orfes o abandonats reben cura de pares dels que no tenen cap relació de sang. Altres poden ser adoptats, criats en llars d'acolliment, o col·locats en un orfenat. Les habilitats de la criança varien, i un pare amb bones habilitats pot ser ser un bon pare.
El pediatre i psicoanalista anglès Donald Winnicott descriu que el concepte de la paternitat és «prou bona» quan es compleix un mínim de requisits previs per al desenvolupament saludable del nen. Winnicott va escriure, «La mare prou bona ... comença amb una adaptació gairebé completa a les necessitats del seu nadó, i quan avança el temps ella s'adapta menys i menys completament, de manera gradual, d'acord amb la creixent capacitat del nen per a fer front al seu fracàs.»Winnicott, D.W. (1953). Transitional objects and transitional phenomena, International Journal of Psychoanalysis, 34:89-97
Les opinions sobre les característiques que fan que un pare sigui bo o «prou bo» varien d'una cultura a una altra. A més, la investigació ha donat suport que la història dels pares, tant en termes de relacions de qualitat variable així com la psicopatologia dels pares, sobretot arran de les experiències adverses, pot influir fortament en els resultats de la sensibilitat dels menors per part dels seus progenitors.Schechter, D.S., & Willheim, E. (2009). Disturbances of attachment and parental psychopathology in early childhood. Infant and Early Childhood Mental Health Issue. Child and Adolescent Psychiatry Clinics of North America, 18(3), 665-687.Grienenberger, J., Kelly, K. & Slade, A. (2005). Maternal Reflective Functioning, Mother-Infant Affective Communication and Infant Attachment: Exploring The Link Between Mental States and Observed Caregiving. Attachment and Human Development, 7, 299-311.Lieberman, A. F., Padrón, E., Van Horn, P. and Harris, W. W. (2005), Angels in the nursery: The intergenerational transmission of benevolent parental influences. Infant Ment. Health J., 26: 504–520. doi: 10.1002/imhj.20071
Els factors que afecten a les decisions de la criança miniatura|Un sergent de la Força Aèria es troba amb el seu fill per primera vegada La classe social, la riquesa, la cultura i els ingressos tenen un impacte molt fort sobre els mètodes que utilitzen els pares per a la criança dels nens. Els valors culturals tenen un paper important en com un pare educa al seu fill. No obstant això, la paternitat està en constant evolució; com els temps canvien, les pràctiques culturals, les normes socials i les tradicions també canvien.
En psicologia, la teoria de la inversió parental suggereix que les diferències bàsiques entre homes i dones en la inversió parental tenen un gran significat en l'adaptació, i dona lloc a diferències de gènere en inclinacions d'aparellament i de preferències.
Una classe social d'una família té un paper important en les oportunitats i els recursos que seran posats a disposició d'un nen. Els nens de la classe treballadora sovint creixen en desavantatge enfront a l'escolarització, comunitats i l'atenció dels pares que posen a disposició d'ells en comparació de la classe mitjana o de la classe alta. A més, les famílies de classe baixa treballadora no reben el tipus d'ajuda que les classes mitjanes i altes obtenen a través dels membres de la família, els amics, les persones de la comunitat i grups, així com diversos professionals o experts.Doob, Christopher (2013) (in English). Social Inequality and Social Stratification (1st ed. ed.). Boston: Pearson. p. 165.
Estils de criança Un estil de criança és el clima emocional general en la llar.* Spera, C. (2005). A review of the relationship among parenting practices, parenting styles, and adolescent school achievement. Educational Psychology Review, 17(2), 125-146. La psicòloga del desenvolupament Diana Baumrid va identificar tres estils principals de criança en el desenvolupament infantil: democràtic, autoritari i permissiu.Baumrind, D. (1967). Child care practices anteceding three patterns of preschool behavior. Genetic Psychology Monographs, 75, 43-88.Baumrind, D. (1971). Current patterns of parental authority" Developmental Psychology 4 (1, Pt. 2), 1-103.McKay M (2006). Parenting practices in emerging adulthood: Development of a new measure. Thesis, Brigham Young University. Retrieved 9 February 2016. Posteriorment, aquests estils de criança es van ampliar a quatre, incloent un estil no afectiu. Aquests quatre estils de criança impliquen combinacions d'acceptació i capacitat de resposta per una banda, i la demanda i el control sobre l'altra.Santrock, J.W. (2007). A topical approach to life-span development, third Ed. New York: McGraw-Hill. Una recent investigació ha trobat que l'estil de criança està significativament relacionat amb la posterior salut mental dels nens i del seu benestar. En particular, la criança democràtica està positivament relacionada amb la salut mental i la satisfacció amb la vida, mentre que la criança autoritària és negativa en relació amb aquestes variables.Rubin, M., & Kelly, B. M. (2015). A cross-sectional investigation of parenting style and friendship as mediators of the relation between social class and mental health in a university community. International Journal for Equity in Health, 14:87, 1-11. doi: 10.1186/s12939-015-0227-2
Criança democràtica: Descrita per Baumrid com l'estil «just», combina unes exigències de nivell mitjà en el nen i la capacitat de resposta d'un nivell mitjà dels pares. Els pares democràtics es basen en el reforç positiu i l'ús poc freqüent del càstig. Els pares són més conscients dels sentiments i les capacitats de l'infant, i donen suport al desenvolupament de l'autonomia d'un nen dins de límits raonables. Hi ha un ambient de donar i rebre en la comunicació entre pares i fills, i tant el control com el suport estan equilibrats. La investigació mostra que aquest estil és més beneficiós que l'estil autoritari, que és massa dur, o que l'estil permissiu, que és massa suau. Un exemple de la criança democràtica seria la que els pares parlen amb els seus fills sobre les seves emocions.
Criança autoritària: Els pares autoritaris són molt rígids i estrictes. Ells exigeixen molt al nen, però no són sensibles al nen. Els pares que practiquen la criança autoritària tenen un conjunt de regles i expectatives rígides, que s'apliquen estrictament i requereixen una obediència rígida. Quan no se segueixen les regles, el càstig és el mètode més utilitzat per a promoure l'obediència futura. Generalment no hi ha cap explicació del càstig. «Perquè jo ho dic» és una típica resposta a la pregunta d'un nen a l'autoritat. Aquest tipus d'autoritat s'utilitza amb més freqüència en les famílies de classe obrera que les de classe mitjana. En 1983, Diana Baumrid va trobar que els nens criats en una casa d'estil autoritari eren menys alegres, més canviants i més vulnerable a l'estrès. En molts casos, aquests nens també van demostrar hostilitat passiva. Un exemple dels pares autoritaris serien els pares que castiguen durament als seus fills, sense tenir en compte els sentiments i emocions dels seus fills.
Criança permissiva: la criança permissiva o indulgent és més popular en les famílies de classe mitjana que en les famílies de la classe treballadora. En aquest estil la família, la llibertat i l'autonomia d'un nen són molt valorats, i els pares tendeixen a basar-se principalment en el raonament i l'explicació. Els pares són poc exigents en les regles explícites en aquest estil de criança dels fills, pel que tendeixen a castigar poc o mai. Aquests pares diuen que els seus fills estan lliures de restriccions externes i tendeixen a ser molt sensibles al que el nen vol en aquest moment. Els fills de pares permissius són generalment feliços, però de vegades mostren baixos nivells d'autocontrol i autosuficiència perquè no tenen una estructura a la llar. Un exemple de criança permissiva seria que els pares no disciplinen els seus fills.
Criança no afectiva: Un estil de criança no afectiva o negligent és quan els pares estan sovint absents emocionalment i de vegades, fins i tot, absents físicament. Els pares tenen poca o cap expectativa de l'infant i regularment no hi ha comunicació. Ells no són sensibles a les necessitats del nen i no l'exigeixen res en les seves expectatives de comportament. Si hi són presents, poden proporcionar el que el nen necessita per sobreviure amb poc o cap compromís. Sovint hi ha una gran bretxa entre els pares i els nens amb aquest estil de criança. Els nens amb poca o cap comunicació amb els seus propis pares tendeixen a ser les víctimes de la conducta desviada d'un altre nen i poden participar en alguna desviació d'aquest. Els fills de pares no afectius pateixen en la competència social, en el rendiment acadèmic, en el desenvolupament psicosocial, i en els problemes de comportament.
No hi ha un model únic o definitiu de criança. Amb pares autoritaris i permissius (indulgents) en costats oposats de l'espectre, la majoria dels models convencionals i moderns de criança dels fills cauen en algun punt intermedi. L'estratègia de criança, així com els comportaments i els ideals que els pares esperen, ja sigui comunicada verbalment i/o no verbal, també tenen un paper important en el desenvolupament del nen.
Pràctiques de criança miniatura|Un pare i el seu fill Les pràctiques de criança és un comportament específic que utilitza un pare en la criança d'un nen. Per exemple, una pràctica és promoure l'èxit acadèmic llegint llibres al nen. Les narracions d'històries és una pràctica important de criança dels nens en moltes comunitats indígenes americanes.Bolin, Inge. Growing Up in a Culture of Respect: Child Rearing in Highland Peru. Austin: University of Texas Press, 2006. Project MUSE.
Les pràctiques de criança reflecteixen l'enteniment cultural dels nens. Els pares de països individualistes, com Alemanya, passen més temps dedicant-se a la interacció cara a cara amb els nadons i parlant més temps al nadó sobre el nadó. Els pares de moltes cultures comunals, com ara les cultures d'Àfrica occidental, passen més temps parlant amb el nadó sobre altres persones, i més temps amb el nadó mirant cap a fora, de manera que el nadó veu el que la mare veu.
Els nens desenvolupen habilitats a un ritme diferent, com a resultat d'aquestes diferències en les pràctiques de criança culturalment induïdes.Heidi Keller, Relindis Yovsi, Joern Borke, Joscha Kärtner, Henning Jensen, and Zaira Papaligoura (November/December 2004) "Developmental Consequences of Early Parenting Experiences: Self-Recognition and Self-Regulation in Three Cultural Communities." Child Development. Volume 75, Number 6, pages 1745–1760. Lay summary. Els nens en les cultures individualistes aprenen a actuar amb independència i a reconèixer-se a si mateixos en una prova del mirall a una edat més primerenca que els nens de les cultures que promouen els valors comuns. No obstant això, aquests nens independents aprenen l'autoregulació i la cooperació més tard que els nens de les cultures comunals. A la pràctica, això significa que un nen en una cultura individualista serà feliç jugant sol, però un nen en una cultura comunal és més probable que segueixi el consell de la seva mare de recollir les seves joguines.