333px|miniatura|Hoplites grecs La guerra a l'antiga Grècia es refereix a la guerra entre les polis gregues (les ciutats estat de l'antiga Grècia), entre la revolució hoplita del i l'emergència de l'Imperi macedoni al .
Poques civilitzacions foren tan bel·licoses com les polis gregues, tot i que eren societats poc militaritzades fins al . Els temples tenen representacions en els frontons i frisos amb déus amb indumentària d'hoplita. Els gots ceràmics glorifiquen les files de la falange. Les esteles funeràries representen morts dels soldats d'infanteria. Plató utilitza sovint el model de la guerra per a il·lustrar les seves teories de la virtut i del coneixement i extreu sovint els seus exemples de l'experiència militar personal de Sòcrates. Per a Heròdot, Tucídides o Xenofont, la guerra era un recurs molt utilitzat. Per a Sòcrates, matar soldats guerrejant per Atenes no s'oposava a la pràctica de la dialèctica o de la reflexió filosòfica abstracta.Davis Hanson, Victor (1999). Les guerres grecques, 1400-146 av. J.-C., traducció de Laurent Bury, París: Autrement, Le Club Du Livre, pròleg.
Organització La guerra grega antiga s'organitzava en terra per la formació de la falange, una profunda línia d'hoplites equipats amb escuts, llances i espases. L'hoplita rep el nom per l'escut, lhoplon. El pla de la falange consistia bàsicament a avançar cap a l'enemic amb la llança estesa. Quan la falange arribava a l'abast de les espases, els soldats en treien les seves i començaven a lluitar. Si els arquers enemics disparaven sagetes a la falange, els hoplites aixecaven els escuts, ja que la unitat era essencial per a la defensa. La falange grega era la millor infanteria, demostrada per la victòria atenesa a Marató. Deu mil hoplites atenesos organitzats en una falange van derrotar un exèrcit persa molt superior en nombre, d'uns 26.000 soldats; els atenencs van patir poques pèrdues. Un altre tipus de soldat era el peltasta, que pertanyia a la infanteria lleugera i estava equipat principalment amb javelines. Els peltastes eren usats normalment per a les escaramusses.
L'antic Regne de Macedònia perfeccionà la falange amb l'ús de les, inusitadament llargues, sarisses. A més de la formació de la falange, els macedonis, sota el rei Filip II, van començar a usar esquadrons de cavalleria ordenats i unitats tàctiques d'escaramusses en la batalla.
Un altre canvi introduït per Filip II fou la creació i el manteniment d'un exèrcit professional. Abans, les falanges gregues estaven compostes per soldats-ciutadans. Els exèrcits professionals, però, molt entrenats, foren la norma, especialment després que el fill de Filip, Alexandre el Gran, conquistés el vast Imperi persa i, a la seva mort, deixés diversos estats als diàdocs. No fou fins a l'evolució de la falange a l'estil més flexible de la legió romana, en organització i equipament, i combinat amb el més àmpliament difós ús de la cavalleria lleugera, quan la falange grega perdé en el camp de batalla. Una altra forma de falange, la falange obliqua, s'usava quan els exèrcits enfrontats intentaven flanquejar la falange o atacar els costats vulnerables. Per defensar-se contra aquesta maniobra, les ales dreta i central de la falange es fusionaven amb l'ala esquerra per formar una falange de cinquanta soldats de fons.
Al voltant de l'època de les Guerres Mèdiques, els grecs (i especialment els atenencs) van tenir la idea d'armar vaixells i lluitar al mar. L'embarcació de combat grega bàsica era el trirrem, amb tres fileres de rems en cada costat per augmentar la velocitat i la maniobrabilitat. L'estratègia atenesa en els combats navals demostrà el seu èxit en la batalla de Salamina, en què una petita flota atenesa fent servir el principi de xocar, cremar i capturar les embarcacions enemigues, va vèncer completament la flota persa.
Després de la derrota dels perses al mar Egeu, els atenesos van usar la seva marina com a defensa contra els pirates i altres perills, en un esforç de promoure el comerç dins de la confederació de Delos. La guerra naval fou decisiva en la Guerra del Peloponès, quan l'estratègia d'Atenes li donà de nou la superioritat naval i els atenesos van intentar tancar dins els seus murs llargs i utilitzar la seva flota per bloquejar els ports dels aliats d'Esparta, limitant el comerç. Després de l'arriscada aventura militar a Sicília, Atenes va perdre una gran part de la seva flota i molts dels seus millors soldats. Els espartans aprofitaren aquest cop aixafant i creant ràpidament la seva pròpia marina amb el suport de Pèrsia. Amb un inqüestionable exèrcit de terra i una marina passable, Esparta va incitar moltes colònies ateneses a revoltar-se, privant Atenes dels fons necessaris per a construir més vaixells. No passà molt de temps abans que Esparta prengués Atenes, derroqués els murs de la ciutat i la saquegés.
El soldat-ciutadà Un ciutadà era, per definició, un soldat. I el grau de qualificació política del ciutadà era el que determinava el seu grau de qualificació militar. A les classes socials més altes els corresponien els càrrecs superiors.
En l'Atenes del , els pentacosiomedimnos, Aristòtil, Constitució dels atenesos, 7.3. els membres de la primera classe, tenien el privilegi de la trierarquia, la litúrgia principal, que els encarregava armar la flota. Els cavallers s'elegien entre els hippeis,Stewart, Michael. "People, Places & Things: Hippeis (1)", Greek Mythology: From the Iliad to the Fall of the Last Tyrant els membres de la segona classe. I per a pertànyer a la falange dels hoplites havien de formar part dels zeugites,Stockton, D., The Classical Athenian Democracy, p. 7. la tercera classe.
El bon soldat era propietari de terres. No sols perquè no es podia amagar a la cobdícia dels enemics, sinó principalment perquè treballar la terra, segons Xenofont, era una escola de virtut per al ciutadà, en què adquiria les qualitats de vigilància, força i justícia que formen la base de l'esperit militar.
El bon soldat era també pare de família, perquè la preocupació per conservar la llibertat dels fills era un altre bon motiu per combatre.
Imperialisme atenenc miniatura|400px|Imperi atenès cap al 450 aC Atenes, després de les guerres mèdiques, en què va contribuir més que cap ciutat a la derrota dels invasors, tractava d'atribuir-se l'hegemonia i de conservar-la després, al marge de les aspiracions independentistes de les ciutats aliades i de fet dominades per Atenes, al marge també de l'hostilitat d'Esparta i dels seus aliats del Peloponès, que no podien admetre la supremacia atenesa.
Per establir i conservar el domini sobre les illes de l'Egeu i moltes de les ciutats marítimes de la costa d'Àsia Menor, per garantir l'abastament de cereals, que, procedents en gran part de l'Euxí,Demòstenes, Contra Leptines, 31-33. havien de travessar els estrets, Atenes necessitava una nombrosa flota comercial i una poderosa marina de guerra.
Sabem que, des de la decisiva acció de Temístocles en els anys anteriors a Salamina (480 aC), la talassocràcia atenesa dominà efectivament tota la conca oriental de la Mediterrània fins al desastre del 404 aC.Labarbe, Jules, La loi naval de Thémistocle. Les Belles Lletres, 1957.
Al , Atenes intentarà mantenir el domini del mar, que va perdre sobretot a partir del 377 aC, any en què va crear la segona confederació marítima.
D'altra banda, durant tota l'època antiga Atenes necessità un exèrcit de terra per fer front als atacs dels seus veïns de Beòcia i del Peloponès i, arribat el cas, per atacar al seu propi territori. No obstant això, Atenes es limitava gairebé sempre a defensar-se dels hoplites d'Esparta i Tebes. Quan Ifícrates proposi un repartiment de l'hegemonia entre les dues ciutats perquè cessin les rivalitats funestes entre Atenes i Esparta, considera amb la major naturalitat associar el poder naval d'Atenes amb el poder terrestre dels lacedemonis.
L'exèrcit espartà miniatura|Hoplita espartà
Aquest poder terrestre d'Esparta se centrava en primer lloc en un sistema educatiu des de la infància totalment orientat a la preparació per a la guerra.
Dels 16 als 20 anys, l'adolescent es convertia en irena de primer, segon, tercer o quart any. La "irena" corresponia a l'efebia àtica, amb la diferència que aquesta era més breu, dos anys només.
Als 20 anys, tot espartà s'incorporava a l'exèrcit actiu, però la seva formació militar no havia finalitzat. L'educació dels espartans es perllongava fins a l'edat madura.Plutarc, Vida de Licurg, 24. Dels 20 als 30 anys, aquests joves guerrers seguien vivint, tot i que estiguessin casats, amb els seus «camarades de botiga» i continuaven menjant tots junts (sisitias). Encara no se'ls permetia l'accés a l'àgora, ni podien exercir els drets polítics. Per a ells la vida familiar no podia començar fins després dels 30 anys, alterada a més pel costum d'aquests menjars en grup.
Als 60 anys, l'espartà quedava per fi alliberat del servei militar i podia formar part del Senat (Gerúsia). Però seguia passant molt de temps en els gimnasos vigilant els exercicis dels nens i les lluites dels irenes.
L'exèrcit espartà, manat per un dels dos reis que vigilaven sovint els èfors, estava compost únicament pels hoplites, ciutadans de ple dret o periecs.
Aquesta infanteria pesant estava dividida en 5 regiments (mores), manats pels polemarcs, a l'ordre hi havia els locagós, caps de batalló, els pentecontarcs, comandants de companyia, i els enomotarcs, caps de secció.
Les diferents unitats maniobraven amb tal flexibilitat que van provocar l'admiració del atenencs de Xenofont, sobretot per passar de la formació de marxa en columna a la de línia: un moviment de conversió posava a l'instant totes les seccions a l'alçada de la secció de cap, que s'havia detingut. Si en aquest moment hagués aparegut per darrere una tropa enemiga, cada fila hauria fet una sàvia contramarxa perquè els millors soldats estiguessin sempre enfront de l'enemic en primera línia.Xenofont, República dels lacedemonis, 11, 5-10.
Els hoplites d'Esparta es distingien a simple vista dels d'altres ciutats pel color de la túnica i per la cabellera. Les seves túniques eren de color escarlata perquè, segons deien, «la sang no es notés», mentre que en l'exèrcit atenès, per exemple, només el vestit dels oficials estava adornat amb franges porpres. Portaven el cabell llarg, i això en la Grècia de Pèricles era un costum arcaic.
Abans de la batalla es netejaven i cuidaven la cabellera que, en general, devien portar prou descuidada. Abans de la batalla de les Termòpiles, un genet persa enviat per Xerxes com a observador al camp de Leònides I va aconseguir sorprendre els soldats espartans «alguns dels quals, ens diu Heròdot, es dedicaven a realitzar exercicis, mentre que altres es pentinaven».Heròdot, vii., 208.
Esparta tenia plena confiança en els seus hoplites, decidits a morir in situ abans de retrocedir. Tenia una cavalleria molt minsa. I. G. Spence, The Cavalry of Classical Greece. A Social and Military History. Oxford, 1993.
En el camp, la disciplina era molt estricta, i la menor falta es castigava amb bastonades. Les faltes greus suposaven la mort o la degradació militar i la pèrdua dels drets cívics.
L'única debilitat d'Esparta des del punt de vista militar (que a la llarga va ser mortal) era la manca d'homes, l'oligantropia. Els seus hoplites eren admirables, però escassos, la casta «els iguals» (homoioi). L'existència material estava lligada a les propietats rurals (cleroi) cultivades en el seu profit per les classes inferiors, era una casta summament tancada i, per egoisme, limitava el nombre de fills, fins al punt que la pèrdua en les batalles la van reduir sense parar i van acabar per aniquilar-la literalment.
A Platea, al 479 aC, hi havia 5.000 hoplites espartans (acompanyats de 5.000 hoplites periecs i d'una multitud de 35.000 hilotes lleugerament armats);Heròdot, ix, 28. un segle després, a Leuctra al 371 aC, només hi havia 700 hoplites espartans.Xenofont, Hel·lèniques, vi, 4, 15.