Sidi Eli Ould Ahmeddou (mort en 1893) fou un emir de Brakna. Va pujar al tron sense oposició el desembre de 1858 quan va assassinar al seu predecessor Mohammed Sidi Ould Mohammed. Era fill d'Ahmeddou I Ould Sidi Eli, mort el 1841, però no va poder pujar aleshores al tron per ser massa jove. La seva mare era membre dels Oulad Siyed.
El 1851 ja en edat, es va oposar a la proclamació de Mohammed Sidi amb el suport de part dels Oulad Siyed i dels Oulad Normach. La resta dels Oulad Siyed i els Oulad Ahmed van donar suport a Mohammed Sidi, que comptava amb el suport decisiu de Mohammed Al-Habib de Trarza.
Els francesos afavorien a Sidi Eli II i l'abril de 1853, aprofitant una disputa entre Mohammed Sidi i Mohammed Al-Habib, aquest va proclamar emir al jove Sidi Eli II, amb el suport del seu oncle (per aliança) Ahmed Leïgat, i després de l'assassinat d'aquest pels que havien estat els seus seguidors, i el suport de fet també de França. Mohammed Sidi va perdre els seus suports i només va seguir al seu costat el cap d'una fracció dels Oulad Siyed, Mokhtar Ould Amar; Mohammed Said aviat va haver de fugir cap a l'Adrar i Sidi Mborika, fill de Mohammed Al-Habib, el va perseguir sense èxit. Sidi Eli va poder cobrar els drets de duanes a l'escala del Coq. Però quan Mohammed Al-Habib va tornar a Trarza, Mohammed Sidi va tornar a Brakna i va reprendre la lluita; els marabuts van aconseguir un acord de pau provisional pel qual Muhammad Sidi conservava el seu títol i restablia la seva anterior aliança amb Mohammed Al-Habib. Sidi Eli conservava el comandament d'algunes tribus.
Les hostilitats entre els dos caps van reprendre el 1854. La política activa del nou governador Louis Faidherbe als afers maures, el va portar des de finals de l'any 1855 a prendre partit per Sidi Eli, que estava recomanat pels caps tuculors de Podor, contre Mohammed Sidi, aliat de Trarza. Faidherbe va imposar l'ajut dels caps tuculors del Toro amics de França i va recomanar al pretendent establir-se prop de Podor, mentre preparava un atac francès als trarzes. Però Mohammed Al-Habib va respondre al governador amb la convocatòria a començaments del 1856 d'una conferència general a Tindaouja sota els auspicis del gran Cheikh Sidïa, on es va arribar a una reconciliació general entre l'emir de Trarza, l'emir d'Adrar i els diferents caps; a la conferència va assistir l'emir de Brakna, Mohammed Sidi, que va donar el seu acord a la coalició maure contra la influència francesa; Sidi Eli II no hi fou convocat i va ser considerat aleshores com el titella dels francesos.
Faidherbe va passar a l'ofensiva. Par una proclamació de 9 de febrer de 1856 va prohibir tota comunicació amb els braknes aliats de Mohammed Al-Habib i va atacar a aquest emir, al mateix temps que provava de dividir els braknes perquè sortissin de l'aliança amb Trarza. Mohammed Sidi en aquell moment estava davant Podor amenaçant a Sidi Eli II; Faidherbe va instal·lar un campament a Koundy, a una llegua al nord de Podor, on va establir una guarnició d'un batalló d'infanteria i d'una secció d'artilleria; des d'aquest campament les tropes podrien fer incursions durant anys contra Trarza i Brakna. A finals de març de 1856 Faidherbe va anar a Koundy on es va trobar amb Sidi Eli, i va posar les tropes franceses del campament al servei del pretendent contra Mohammed Sidi; diverses incursions quasi sempre favorables als francesos, van fer pujar el prestigi i autoritat de Sidi Eli II. En aquests conflictes els Guedala, els Id Eïlik i els Tanak van perdre 4000 cabres, alguns bous i un cert nombre d'homes incloent al fill del xeic dels tanaks, i es van fer alguns presoners que foren portats a Podor on estava Sidi Eli II.
El juny de 1856, per acabar amb la situació, es va decidir atacar el campament de Mbamam, on estava Mohammed Sidi, que estava defensat pels Oulad Ahmed; però el comandant de Podor encarregat de l'operació, no va rebre el suport acordat de Sidi Eli i va fracassar. Es diu que Sidi Eli recriminava als francesos que anteriorment l'havien ajudat i després abandonat diverses vegades per acabar fent la pau amb Mohammed Al-Habib. Després d'aquest atac fracassat, Mohammed Sidi, inquiet, es va retirar al nord, i es va reunir amb el seu aliat Mohammed Al-Habib de Trarza.
L'any següent (1857) van retornar les hostilitats. Mohammed Sidi va anar al Futa Toro on va trobar molts suports contra França; també va participar en totes les lluites dels trarzes contra els francesos; els Oulad Ahmed, que li donaven suport (junt amb una part dels Oulad Siyed, els Oulad Normach, els Oulad Eli i els Touabir), van atacar a les forces de Sidi Eli II sense gaire èxit. Dins els Id Ou Aïch, Sidi Eli II tenia el suport dels Chratit i el seu rival el dels Abakak. Mohammed Sidi acompanyat de Sidi (fill de Mohammad Al-Habib) va anar a demanar el suport de l'emir Bakkar dels Id Ou Aïch. Els noms dels principals combats d'aquests anys (1855 a 1858) foren: Morliyet, Foni, Lefar, Mbargou (per sobre de Kaédi), Diabdiola, Djiguéti Monadji (a l'Oued), i Kindelak (al nord-est del llac Rokiz).
Bakkar dels Id Ou Aïch havia signat un tractat amb França i estava cansat de la guerra. Va influir en els Oulad Ahmed en aquest sentit, i aquests es van aliar als Oulad Dâman, un grup dels trarza, que també volien abandonar la guerra i van emigrar cap a l'est abandonant a Mohammed Sidi. Així aquest perdia la principal força de combat i va demanar a Mohammed Al-Habib que els fes tornar a la seva obediència; Mohammed Al-Habib i Mohammed Sidi van marxar contra els Oulad Ahmed i els Oulad Dâman; els primera van sorprendre de nit a les forces dels dos emirs i van matar a Mokhtar ould Omar, cap de la part dels Oulad Siyed que donaven suport a Mohammed Sidi, així com a diversos guerrers d'aquest, i van fer presoners a alguns trarza que van torturar i van reenviar després a Mohammed Al-Habib.
Els dos emirs van haver de demanar la pau. Els trarza la van signar el maig de 1858 i els brakna s'hi van afegir el 10 de juny. L'acord preveia que Mohammed Sidi restava com emir, però era evident que no podria resistir a un atac del seu rival. El govern francès va acceptar l'acord i va reconèixer a Mohammed Sidi i Sidi Eli II com a emirs signant amb ambdós un tractat de comerç i d'amistat semblant al que havia signat amb l'emir Bakkar Ould Soueïd Ahmed dels Id Ou Aïch, i que confirmava el règim de les escales sobre el riu Senegal. Aquests tres tractats tenien com a clàusules principals el reconeixement pels emirs de la protecció de França sobre les províncies de Dinar (Dimar) i Wolof; el restabliment de les relacions comercials i el comerç de la goma a les escales de Podor, Saldé i altres, amb llibertat de comerç; l'establiment d'uns drets d'una peça de Guinea per cada 600 kilos de goma tractats a Saldé, que cobraria el govern de França i entregaria a l'emir corresponent; la neutralitat dels emirs en el comerç entre els seus súbdits i els comerciants.
Sidi Eli II en certa forma fou abandonat en part pels francesos. De moment va anunciar la seva submissió que Mohammed Sidi va acceptar i els dos es van reunir en una gran festa (novembre 1858). Uns dies després, durant un passeig, Sidi Eli II va matar d'un tret a Mohammed Sidi i immediatament es va fer reconèixer cap dels Brakna entre l'entusiasme dels seus partidaris i el silenci dels opositors; es va casar llavors amb Garmi, la vídua de Mohammed Sidi (que fou la mare de l'emir Ahmeddou II Ould Sidi Eli II, que després va resistir als francesos de 1903 a 1908).
El juny de 1859, bandes braknes van travessar el riu Senegal i van atacar alguns pobles wòlofs. França va reclamar a l'emir que no fou capaç de fer obeir als seus; Faiderbhe va enviar una columna dirigida pel comandant Faron a atacar el campament de l'emir; aquest fou capturat i forçat a restituir les persones, bèsties i mobles capturats o saquejats i a jurar que en lo successiu faria observar fidelment els tractats signats.
L'any següent Sidi Eli II va fer un viatge amb un vaixell francès, sortint de Podor el 12 de juliol de 1860; l'emir es va poder reconciliar amb els Oulad Normach i Oulad Ahmed, que se li oposaven. En canvi l'emir es va buscar l'enemistat de l'emir Sidi Mborika de Trarza (recent successor del seu pare Mohammad Al-Habib) al que va enviar un ambaixador (de nom Khaïna) que va actuar de manera grollera, i l'emir dels trarza el va fer arrestar. Khaïna va poder fugir i Mborika va decidir atacar Brakna. Quan va entrar a aquest territori els Oulad Normach i Oulad Ahmed, la lleialtat dels quals a l'emir no era sincera, es van revoltar. Eli II va haver de fugir i va demanar ajut a França que no li va enviar. Mborika tenia un motiu d'odi clar contra Eli II: Mohammed Al-Habib (pare de Mborika) havia fet matar el seu germà gran Ahmed Leïgat, i el fill d'aquest, cosí de Sidi Mborika, s'havia casat amb una tia de Sidi Eli II que havia guanyat el favor dels Chratit, dirigits per Rassoul, aliat de Sidi Eli II i enemic dels trarza; aquest cosí de Mborika planejava venjar la mort del seu pare amb el suport d'Eli II.
Mborika, una vegada va fugir Eli II, va proclamar emir a un cosí seu, Mohammed Al-Habib Ould Mokhtar Sidi, fill de l'emir Mokhtar Sidi (deportat a Gabon pels francesos el 1843). Faidherbe no va reconèixer al nou emir. Sidi Mborika va instigar llavors expedicions de saqueig dels brakna a l'altre costat del riu Senegal, i fins i tot a la rodalia de Podor. Sidi Eli II, abandonat per molts, no podia evitar-ho. El govern francès va donar l'ordre de castigar els responsables i alguns membres de la tribu Oulad Syed foren afusellats; quan els Oulad Ahmed van fer noves incursions, Sidi Eli II, els va atacar el 13 d'abril de 1863 però va tenir pèrdues molt importants; no obstant un escamot va poder matar a Biram el cap dels Oulad Ahmed, junt amb altres personatges del clan. Els Oulad Ahmed van cridar llavors en ajut als trarza. Això va portar a una certa anarquia amb els dos costat del riu assolats per bandes incontrolades; poblacions del Futa Toro com Dyouldé-diabé, Laboudou, Gamagué, Diatal, Eidi, Guédé, Foudéa, Nasli, Diambo, i alguns campaments peuls foren assolats per aventurers. Eli II havia perdut tota possibilitat de control. Fins al final del 1863 es van robar uns 2.500 bous i milers de cabres.
Sidi Mborika va escriure al governador anunciant bones intencions i aclarint que la seva intervenció a Brakna tenia per objecte restablir l'ordre substituint un cap impotent per un de fort i respectat; una vegada a Brakna es va unir amb els Oulad Ahmed. Faidherbe va escriure a l'emir de Trarza recordant que Mohammed Al-Habib no tenia suports fora dels Oulad Ahmed i que no podia ser proclamat quan no tenia ni riqueses ni poder ni tan sols vivia al país i proposava una entesa amb Sidi Eli II. Mborika va acollir aquesta proposta i quan es va saber va circular el rumor que els francesos planejaven tallar la retirada als trarzes, i en dos dies aquests van tornar al seu pais. Sidi Eli s'havia refugiat a Tébékout (Saldé), on anteriorment havia obert una escala que havia confiat a Mohammed ould Heïba, cap dels Oulad Eli i senyor del Rag, a qui va cedir un terç dels drets de duana; llavors va tornar a la riba dreta i va reagrupar als seus partidaris (Oulad Siyed, Oulad Mansour i Oulad Éli) i alguns contingents tuculors amics (que li havia cedit l' almamy del Futa Toro, aliat de França) per reprendre el combat.