Lemirat d'Adrar fou un estat independent que va existir entre el i el 1909. La zona fou ocupada per la columna Gouraud aquest any 1909. L'emir fou posat sota protectorat francès però es va revoltar el 1932 i la lluita va durar dos anys.
L'Adrar fou el més septentrional dels emirats maures; tenia al sud els emirats de Trarza, Brakna i Tagant (Taganet o Taganit) que anaven d'oest a est a les terres al nord del riu Senegal. Arribava fins a les fronteres actuals del Marroc i Algèria si bé algunes zones no estaven controlades per l'emir, ja que eren les terres de camellers nòmades autònoms (Regueibat, Awlad Dalim). L'emirat estava situat en una zona molt seca (menys de 100 mm a l'any de precipitació) i calorosa (35,7 graus màxim, mínim 20,6 graus mesurat a Atar) i estava format per dues zones geogràfiques principals: l'altiplà (Adrar Tmar) aïllant les depressions costaneres de la pedra arenisca drenada per les xarxes complexes de rius que serveixen pel cultiu de palma, i els ergs (massissos de dunes com Amaqteyr Awaràn, Aksar, Azefal) i ragg (planes pedregoses o arenoses com Amsaga, Tijirit, Tiris) amb pastures temporals i no habituals, que sobretot servien per als camells.
Història Fundació de l'emirat Tot i organitzar-se com emirat la societat era tribal i els grups estaven organitzats en funció de la seva filiació comuna, real i suposada. La càbila (qabila o kabila) era el grup més gran subdividit en fraccions i llinatges (amb el nom generalment del seu fundador). Un conjunt de tribus tenien al seu front als hàssan guerrers suposadament d'origen àrab. L'emir era de la classe hàssan (del grup ja'vriyya o Jafriya) i a l'Adrar va exercir el càrrec el llinatge dels Ahel Ethman; les tribus zuaia, amb estatus divers (amb gran autonomia a vegades però sempre reunides amb l'herència de l'islam); els zenaga eren generalment berbers i pagaven diversos impostos com la horma i el gafer als grups dominants; els haratin lliures o esclaus procuraven la mà d'obra domèstica.
Els antics ksars de Ouadane i Chinguiti a l'est de l'Adrar van tenir un rol econòmic, polític, religiós i cultural important en quant que eren escales en les rutes de les caravanes. Aquest ksars van dominar la vida econòmica regional, especialment Chingueti, ja que les tribus de la zona van jugar paper destacat en el poblament de Mauritània (Idawali, Laqlàl, Smàsïd). Però l'emirat no es va formar en aquesta regió oriental sinó al sud i oest de l'altiplà de l'Adrar Tmar travessat per dos gran wadis, Wadi Segelil i Wadi al-Abiod. Al i fins i tot el XVII aquesta regió encara estava ocupada parcialment per negres que progressivament emigraven cap a la vall del riu Senegal, considerats «bafours», que podrien ser negres creuats amb berbers d'una primera emigració al sud. La població era dispersa, i no plantava palmeres si bé recol·lectava en palmeres salvatges (no plantades d'esqueixos); cultivava les terres aprofitant les nombroses fonts de l'altiplà i la cacera i la recol·lecció eren les seves altres activitats principals. L'arqueologia està encara poc desenvolupada però hi ha nombroses restes que permetran conèixer més sobre aquestes poblacions. En tot cas no practicaven l'islam que ja existia a Mauritània per influència dels Kunta (implantat al Wadan) i probablement no eren ni musulmans.
Les tribus guerreres eren camellers i recorrien els grans ergs i ragg; aquestes tribus estaven dominades cada cop més pels hàssan àrabs que controlaven les pastures del nord (el Tiris) des del i es van estendre fins al riu Senegal. Els grups principals eren els Oulad Dalim i els Oulad Mbarek (instal·lats als peus dels penya-segats de l'Adrar); estesos més al sud encara al van formar els emirats de Trarza i Brakna i van arribar a les zones de pastures de l'Insiri i l'Awker; aquestes tribus van suplantar els Oulad Mbarek, els quals van emigrar a l'est al nord dels Oulad Dalim. La formació de l'emirat d'Adrar resultarà de la unió entre aquestes tribus àrabs i les tribus de l'altiplà. Després de la Guerra de Babbah (sarr Bebba) en què els berbers foren derrotats enfront d'aquestes tribus de guerres de presumpte origen àrab.
Hi va haver en aquests dos segles una certa influència marroquina manifestada en una sèrie d'expedicions militars. A Ouadane el 1665, a l'Adrar el 1678, a Chinguiti el 1730, i alguna altre, però no es pot parlar d'una incorporació de l'Adrar a l'imperi marroquí, ni tan sols de les regions entre l'Adrar i el Marroc, sinó que es tractava d'expedicions de caràcter imperial al llarg de les rutes comercials.
Els primers emirs A l'inici del el principal sïh (cap) dels grups hàssàn ja'vriyya, Hamu Ould Giraf, es va casar amb una dona dels berbers Idiselli (Ideyselli); el va succeir el seu fill Abderrahman Ould Hamu. Une tribu zouaïda de Brakna, els Idyedyeba fou objecte de saqueig pels Idiselli, aliats dels hàssans ja'vriyya d'Abderrahman Ould Hamu. Però una altra branca dels hàssan ja'vriyya es va reunir a l'entorn d'un altre cap (sïh) de nom Ethman Ould Lefdil o Levdil que es va erigir en defensor dels Idyedyeba i va aconseguir el suport dels seus parents hassànides de Brakna. Va seguir una llarga guerra que va acabar amb la derrota dels Idiselli que van fugir juntament amb una part dels Oulad Qailan i dels hàssan fidels a Abderrahman cap al sud.
En aquest moment Ethman Ould Lefdil fou el primer emir (1745 a 1785) però encara sense els poders que tindran després els emirs; les tribus estaven poc sotmeses i encara caldrà esperar mig segle a consolidar l'emirat. Els conflictes que van seguir la mort d'Ethman mostraran el límit del seu poder, però seran un element pel reforçament de la dignitat emiral. A la mort d'Ethman el seu fill Sidi Ahmed era encara massa jove i fou el germà del difunt, Igraea, qui va obtenir la successió; d'acord amb el costum de levirat, es va casar amb la vídua d'Ethman i va esdevenir el padrastre de Sidi Ahmed. En aquests anys es va produir un declinar del comerç caravaner que va debilitar a les tribus dels ksars, provocant conflictes interns, en especial al Wadan (Ouadane) on en aquesta època els kunta van eliminar les tribus rivals.
Per comprendre aquest conflicte de successió cal aturar-se en l'organització política del grup dominant al final del regne d'Ethman: estava format pel conjunt de tribus hàssan ja'vriyya participant més o menys del poder polític i que constituïen el nucli dominant:
Awlad Dammoni era la tribu que participava més directament del poder polític en tant que fou formada amb els llinatges descendents d'Ethman i els seus col·laterals o sigui Igraea i altres germans, de noms Ahmed, Sidi Ahmed i Samba, que formaven els Ahel Ethman; també el formaven els descendents d'Hamu Ould Giraf i Abderrahman, que van retornar i es van sotmetre a Ethman i formaven els Ahel Hamu; i també altres grups amb un parentiu més llunyà, com els Agmitrat, que destacaven per controlar nombrosos dependents. Awlad Aksar, tribu que reagrupava a tots els altres llinatges hàssan ja'vriyya en què la distància amb els Ahel Ethman era més gran i que van tenir menys posicions de poder. Awlad Qaylan, tercera tribu dels hàssan ja'vriyya que es va formar en el amb una posició ambigua, ja que encara que eren hassànides, ho eren a un nivell més antic; en realitat la formaven elements heterogenis que tenien un pes polític destacat.
A l'inici del els llinatges dominants eren els Ahel Sidi Ahmed Bou Vares origen dels Awlad Silla; i els Ahel Zneygi que dominaven els grups tors (fracció dels Awlad Qaylan). Aquestes dues faccions van participar de manera diferent; els primers amb els Awlad Qaylan Teggel i una part dels tors, van donar suport a Abderrahman; la resta dels tors (amb els Ahel Zneygi) van optar per Ethman. Un nou llinatge dirigent, originari dels Oulad (Awlad) Ahmed (la tribu hassànida dominant a Brakna), anomenat els Ahel Muknass, va reagrupar als tors al costat d'Ethman; la victòria d'aquest va suposar l'exili d'una part dels Awlad Qaylan i va alterar les posicions de poder.
Sidi Ahmed Ould Ethman El conflicte en certa manera es va reproduir quan una disputa va enfrontar a Igraea amb el seu nebot Sidi Ahmed Ould Ethman. Llavors els tors, els Ahel Amar Cardas (de la mateixa línia que els Ahel Zeygi) van prendre partit per Igraea i li van restar fidels contra Sidi Ahmed. En canvi el Ahel Dik, una branca dels Ahel Muknass, sota la direcció de Mohammed Ould Muknass, van optar pel nebot. Els Awlad Silla i els Ahel Sidi Ahmed Bou Vares foren eliminats del poder (van esdevenir tyab o guerrers penedits que renunciaven al seus estatus polític) agafant com a cap a Mohammed Ould Bubutt. I els Awlad Qaylan Teggel, convertits en els NaqmusaEls Awlad Qaylan van formar la nova fracció Naqmusa, sota la direcció de Sidi Hurma Ould Hteyra, que era originari d'una altra fracció, els tors, però s'oposava al llinatge dirigent d'aquesta fracció els Ahel Dik, i es va separar d'aquests amb el suport dels parents materns, els Ahel Mhaymed, llinatge del grup Naqmusa; va aprofitar la mort del cap dels naqmusa, Sidi Ahmed Ould Mhaymed, del qual els seus filles eren menors, per apoderar-se de la direcció del grup si bé una parte es va unir després als Ahel Mhaymed (quan els fills menors de Sidi Ahmed van esdevenir majors) es van organitzar a l'entorn de Mohammed Ould M'Hammed. Aquestos tres caps foren coneguts com "Els Tres Mohamed" i tots van ser favorables a Sidi Ahmed Ould Ethman que gràcies a ells va triomfar sobre el seu oncle Igraea; aquest fou derrotat i quan va intentar recuperar el poder fou mort brutalment pels favorables a Sidi Ahmed, que així va ser emir sense oposició.
Però això va comportar contrapartides que s'anomenen «la reforma dels tres Mohammed». Els Oulad Qaylan que tenien un estatus inferior entre els hàssan ja'vriyya, en comparació a les línies directament col·laterals de l'emir (si bé tenien un gran pes polític i militar perquè tenien molts homes) reforçarien el poder de l'emir en endavant a costa dels llinatges col·laterals. La reforma va consistir a fixar definitivament la funció de l'emir al llinatge dels Ahel Ethman i l'elecció seria feta per l'assemblea (jemaza) emiral en la que els Awlad (Oulad) Qaylan tindrien una posició destacada; els béns i drets lligats a l'emirat, en particular els impostos cobrats a les tribus que acceptaven el seu domini, no serien repartits segons les normes hereditàries islàmiques entre descendents i col·laterals sinó conservades en indivís i agregades a la funció d'emir, fos qui va ser qui l'exercís. Aquesta reforma imposava doncs la funció política de les imposicions parentals que desestabilitzaven el poder. Això va comportar que en emergir un nou cap, del fet dels llaços amb l'emir, el cap reagrupava a les famílies o llinatges agregats abans a un cap el poder del qual es debilitava; així van sorgir amb el temps nous caps entre els Awlad Qaylan: els Ahel Mogeya, els Ahel Teggedi, els Ahel Htira, etc.
El desenvolupament del sistema polític es va traduir en una certa expansió geogràfica i la presa en càrrec de grups dependents d'altres grups (que no depenien de l'emirat). L'expansió es va fer al cap a l'est en direcció als ksars en decadència. Els Ahel Mogeya es van establir a Chinguiti al front dels llinatges tors, junt amb gent dels Erguibat (Regaybat), la gran tribu nòmada del nord que formaran els Awlad Semun; encara més a l'est els Naqmusa sota els Ahel Teggedi, nomaditzava al Hofrat Wadan i a la ciutat de Wadan. A Wadan mateix una fracció de la confederació tribal Kunta (a l'origen una confraria que va difondre la via qadiriyya a l'occident del Sàhara) va dominar el ksar, rodejada de nombroses fraccions zenaga: Lekdadra, Twabir, Agzazir i sota la direcció de Sidi Ould Sidati.