El Llibre dels fets (en català antic Llibre dels Feyts) o Crònica de Jaume I és la primera de Les quatre grans Cròniques. Sembla que la conquesta de Mallorca (1229) n'impulsà la redacció. Jaume I morí el 1276; així doncs, l'obra degué ser quasi acabada poc abans; malgrat això, les còpies que se'n tenen són posteriors (el manuscrit més antic conservat és de 1343). Encara que fou dictada pel mateix Jaume, l'obra fou redactada per escribes.
Argument miniatura|Suposat retrat de Jaume I, del retaule de la Mare de Déu de Gràcia (Francesc Comes. Museu de Mallorca). Vegeu retrat de Jaume I. La crònica narra, de forma autobiogràfica, la vida i les gestes més importants del rei (sobretot les conquestes de Mallorca i València). La història comença amb el seu naixement el 1208 i finalitza amb la seva mort el 1276. El Conqueridor fou ben explícit a l'hora d'expressar la finalitat de les seves «memòries»: «E per tal que los hòmens coneguessen, quan hauríem passada aquesta vida mortal, ço que nós hauríem fet […] e per dar eximpli a tots los altres hòmens del món…».
El contingut de la crònica es podria dividir en quatre parts:
Entre 1208 i 1228. S'explica un conjunt de petits conflictes durant la seva edat més tendra, mentre els templers s'ocupaven de la seva formació (l'engendrament gairebé miraculós de Jaume I, la mort de Pere I a Muret, el casament de Jaume amb Elionor de Castella, etc.). De 1229 a 1240. És la part més elaborada del Llibre dels fets: narra la conquesta de Mallorca. Seria el primer pas en el destí de la Corona d'Aragó. Posteriorment, arribaria la conquesta de València (1238). En el llibre s'intenta demostrar com tots aquests fets, el rei els pogué dur a terme perquè gaudia del favor diví. De 1240 a 1265. Els fets narrats són menys dinàmics. Narra els conflictes amb els sarraïns rebels de València. De 1265 a 1276. Torna el dinamisme i les narracions bel·licoses, altre cop contra els moros. Té lloc la conquesta de Múrcia. A part, hi ha molts episodis de política interna que pretenen justificar els seus actes. Els últims capítols, que narren la malaltia que desembocaria en la mort de Jaume I, foren redactats per alguna altra personalitat en voler incorporar la mort del monarca a la crònica.
Datació Segons Lluís Nicolau d'Olwer, la narració del Llibre dels fets es pot dividir en quatre blocs: (1) El naixement i els primers anys de Jaume I (1208–1228); (2) L'afer del comtat d'Urgell i les campanyes de conquesta dels regnes de Mallorca i València (1228–1240); (3) La conquesta del Regne de València, els problemes diplomàtics amb Castella i la revolta d'Alaçrac (1242–1265); (4) La conquesta del Regne de Múrcia, la croada fallida de 1269 i els problemes entre l'infant Pere i el seu germanastre Ferran Sanxis de Castre (1265–1276).
Per Nicolau d'Olwer, la redacció d'aquests quatre blocs es dividiria en dues etapes amb uns trenta anys de distància. La primera de les etapes seria pels volts de 1244 a Xàtiva durant una llarga estada del Rei i la segona pels volts 1274 a Barcelona on el rei va passar vuit mesos. La redacció en dues etapes explicaria per aquest autor les diferències d'estil entre el primer i el tercer bloc, i el segon i el quart. El fet que el primer i el tercer tinguin un estil de narració breu i deficient seria causat per la distància cronològica respecte al moment de redacció; mentre que els blocs dos i quatre tindrien una narració més detallada i completa a causa de la proximitat entre el moment dels fets amb la seva narració. Aquesta cronologia també explicaria que Marsili fes referència a documents en plural, ja que podrien correspondre a dos volums separats, sobre els quals tant el traductor, en llatí, com el copista, en català, haguessin fet pocs canvis, com palesa el contingut coincident d'ambdós.
Tanmateix, actualment aquesta teoria ha estat qüestionada per diversos autors com Josep Maria Pujol o Stefano Maria Cingolani que consideren que la redacció de l'obra no es va produir en dues etapes, sinó l'obra es va escriure tota durant els últims anys de Jaume I, en un moment en què el rei tenia una visió en perspectiva de tota la seva vida.
D'altra banda, la manca dels texts originals ha posat en dubte si pot ser considerada una obra del o una reconstrucció del . Tot i això, el mateix Pere Marsili diu que ordenà en llengua llatina i distribuí en capítols els textos que sobre els fets de Jaume I que es conservaven a l'arxiu reial, per tant, sabem que els textos ja existien i que estaven en llengua vulgar. Malgrat això, el prefaci permet interpretar que no es tractava d'un únic document i que la unificació en un sol llibre i la distribució per capítols potser és deguda a l'obra del dominicà. Per contra, no sabem si el manuscrit de Poblet era una còpia de l'original o d'una altra còpia. Així doncs, tot i la concordança quasi absoluta dels fets relatats, la versió catalana no pot ser traducció de Marsili, que està escrita en tercera persona, amb algun descuit de la primera, mentre que la versió catalana està escrita en primera, principalment usant el plural majestàtic «Nós», amb escadusseres intromissions del singular «jo». Aquesta darrera circumstància fa pràcticament impossible que la versió catalana derivi de Marsili, però en tot cas ambdós treballaren sobre un text, o texts, escrit en primera persona.
Llengua i estil El primer manuscrit que trobem de l'obra és la traducció al llatí de 1313 que Pere Marsili feu sota l'encàrrec de Jaume II. Aquest autor s'excusa als lectors del resultat de la traducció a causa de l'estil «no cultivat» i «rude» que presenta l'original. Això fa pensar que l'obra original fou dictada íntegrament per Jaume I i que, per tant, l'estil i l'organització no són propis d'un professional de l'escriptura. Algunes de les mostres d'aquesta oralitat poden ser aquest estil aspre o les frases mal construïdes i no prou ben organitzades. Així doncs, es tracta d'una narració en primera persona amb un narrador protagonista que empra el plural majestàtic Nós en la major part de la narració. De fet, es tracta de l'únic text historiogràfic medieval en primera persona, juntament amb la Crònica de Pere el Cerimoniós escrita a imitació del Llibre dels fets.
A la crònica es fa ús d'una llengua viva i espontània, amb un lèxic oriental i amb influència de l'aragonès. També s'empra la llengua pròpia de part dels personatges (català, aragonès, castellà, àrab, occità o francès), atès que l'obra té la voluntat de reflectir la realitat de contacte entre llengües en què visqué Jaume I. Els diàlegs en estil directe o estil reportat en totes aquestes llengües doten l'obra de realisme i versemblança.
Quant a la llengua de la Crònica de Jaume I, podem trobar-hi la coexistència de diverses variants formals derivades d'un mateix ètim. Això és una mostra que la llengua catalana està encara en un moment d'evolució fonètica i en procés de fixació d'una norma. Per exemple, coexisteixen en el text les formes vots, vou i veu, derivades del terme llatí voce, o diversos prefixos per un mateix verb com derrocar, enderrocar i esderrocar. Es tracta d'una variació habitual a l'època, atès que no serà fins a mitjan que la Cancelleria Reial començaria a imposar un model de llengua.
Còdexs i edicions Ens han arribat diversos manuscrits del Llibre dels fets tant en català com en llatí. De fet, el manuscrit més antic i, per tant, més proper cronològicament al manuscrit original és el Liber gestorum, la traducció al llatí feta per Pere Marsili, encarregada per Jaume II, i publicat el 1313 durant el regnat de Pere III. Així doncs, el manuscrit original no s'ha conservat, tot i això, hi ha documentats un parell de còdexs anteriors a la traducció de Marsili que tampoc no s'han conservat. El manuscrit més antic conservat en català del Llibre dels fets és el manuscrit de Poblet (o ms. H) de 1343 i en total se'n conserven set còdexs de fins al , cinc del i dos del .
Crònica llatina de Pere Marsili (1313) El testimoni més antic de la crònica data del 2 d'abril del 1313 és el Liber gestorum,El títol sencer és Chronice illustrissimi regis Aragonum domini Iacobi uictoriossimi principis, traduït al català com a «Cròniques de l'il·lustríssim rei d'Aragó en Jaume, cabdell victoriosíssim.» la traducció llatina de fra Pere Marsili. El rei Jaume II d'Aragó encarregà a fra Pere Marsili la traducció al llatí del Llibre dels fets adequant-lo als estàndards estilístics d'una crònica de principis del : «que els fets del seu gloriós avi (Jaume I) recollits en temps antics en un estil verídic, però vulgar, posats al dia i un cop traduïts al llatí un sol volum d'història i de crònica en la qual tota sèrie dels grans fets del rei son avi (siguin) teixits».La correspondència original entre fra Marsili i Jaume II d'Aragó és en llatí. Fra Pere Marsili finalitzà l'encàrrec reial el 2 d'abril del 1313, fent petició al rei que una còpia es destinés al convent dels frares Predicadors de Mallorca, d'on ell mateix provenia, per tal que fos llegida durant la Festa de l'Estendard: «a fi que quan se celebra el darrer dia de l'any la festa anual de la presa de la ciutat de Mallorca, per la glòria de Déu i la memòria digna de lloança perpètua del seu Príncep més afortunat, els frares que han de pregar en aquesta solemnitat, aquest dia, davant de tot el clergat i el poble, puguin recórrer a aquesta obra i puguin ser més plenament informats de la veritat dels fets». El lliurament oficial de la Cronice Illustrissimi Regis Aragonum domini Jacobi victorissimi principis va tenir lloc el 2 de juny del 1314 a l'església dels frares Predicadors de València.
L'obra de fra Marsili, segons els experts, en certes coses és més fidel als originals en català (avui perduts) atès que certs detalls del seu text no existeixen a les versions catalanes posteriors que devien ser copiades dels mateixos originals suprimint aquests detalls o explicant-los de forma menys precisa, mentre que altres són afegides pel traductor. Per tant, no es tracta d'una simple traducció al llatí, sinó que seguint les disposicions del rei, Marsili tractà d'adaptar-la als cànons de l'època. Així, episodis íntims narrats per Jaume I com l'inici de les seves relacions sexuals amb la reina Elionor de Castella foren censurats, les descripcions topogràfiques de Mallorca foren millorades i corregides, llegendes com el «Plant per la mort dels Montcada» hi foren afegides, i l'estil en primera persona del Llibre dels fets fou canviat per ser narrat en tercera persona. Tot i no ser gaire reeixida, l'obra de fra Pere Marsili destaca per la seva contribució al «Sermó de la conquesta» de la Festa de l'Estendard, on la lectura any rere any pels predicadors del «Plant per la mort dels Montcada» devia constituir un moment d'eloqüència sagrada. De la traducció llatina de fra Pere Marsili se'n conserven quatre manuscrits medievals i dues còpies manuscrites dels segles i :
U. Biblioteca de la Universitat de Barcelona (, incomplet) M. Arxiu del Regne de Mallorca (, només llibre II, en lletra gòtica i més luxós) P. Arxiu de la Catedral de Palma (, només llibre II) C. Biblioteca de Catalunya (, única còpia completa) A. Arxiu de la Corona d'Aragó (, mal copiat, queda tallat a la meitat del cap. 33 del Llibre III) H. Reial Acadèmia de la Història (, P. Villanueva, tallat al capítol XLV de l'últim llibre)
Manuscrit de Poblet (1343)