Emilio Pérez Ferrari (Valladolid, 24 de febrer de 1850 - Madrid, 1 de novembre de 1907) fou un poeta i periodista espanyol, vinculat al Realisme literari.
Biografia Val·lisoletà, va ser doctor en Dret i Filosofia i Lletres. Va ingressar en el cos d'Arxivers i es va traslladar a Madrid, on el va protegir decididament Gaspar Núñez de Arce. Ferrari va ser un dels primers poetes a llegir les seves obres en el nou Ateneu del carrer del Prado; el 22 de març de 1884 va llegir, per exemple, el seu poema Pedro Abelardo, que va tenir un èxit apoteósico llavors si s'ha de jutjar per la premsa i va vendre diverses edicions del mateix en pocs mesos, de manera que el poeta es va convertir en tota una celebritat. Anys després va explicar a un amic en una carta com es va sentir:
No obstant això rebria dures crítiques per part de Leopoldo Alas, "Clarín", a partir del 12 de novembre de 1881, data en què va estrenar al teatre de la Alhambra de Madrid el seu drama en tres actes i en vers La justicia del acaso, vuitena i última de les seves peces teatrals, que va obtenir un gran èxit de públic encara que va dividir a la crítica. Clarín va atacar aquesta obra en el seu llibre escrit en comandita amb Armando Palacio Valdés, La literatura en 1881, i va continuar amb les seves crítiques desfavorables en el futur; així, per exemple, en Sermón perdido (1885), on consagra gairebé cinquanta pàgines a observacions condemnatòries per al seu Pedro Abelardo. Així Ferrari es va constituir, al costat de José Velarde i Antonio Fernández Grilo, en una de les seves dianes preferits entre els poetes. No obstant això, Ferrari va ingressar en la Reial Acadèmia Espanyola el 1905 i va ser secretari de l'Associació d'Escriptors i Artistes, i va tornar a llegir poemes seus a l'Ateneo de Madrid el 24 de maig de 1891. Va oferir aquesta vegada, al costat d'algunes poesies breus, dos poemes de certa extensió: els titulats Consummatum i En el arroyo, que després publicaria dins dels seus Poemas vulgares (1891), en l'òrbita naturalista del seu amic i mestre Núñez de Arce. Com a signatura en la nota prèvia que va posar a aquest volum, es pretén vindicar per a la poesia parcel·les de la realitat fins al present no tingudes com a aptes o convenients per a aquella, "aspectes comuns i senzills de la vida, sistemàticament menyspreats o proscrits per alguns" i que, no obstant això, "reclamen l'atenció del pensador i de l'artista"; aquest últim ha de proposar-se "extreure d'ells la bellesa que continguin, destil·lar, si així cal dir, el seu substratum poètic". Ferrari, excel·lent lector i recitador, va tornar a triomfar en el mateix lloc de la seva revelació. Habitualment, no obstant això, se'l considera un seguidor de l'escola pseudofilosòfica que va tenir per corifeu Gaspar Núñez de Arce.
Obres Obras completas, Madrid, 1908-1910, tres vols.
Poesies En el arroyo, 1885. Por mi camino, 1908. Pedro Abelardo, Madrid: Rubiños, 1884. La muerte de Hipatia Consummatum Dos cetros y dos almas, poema dramátic, 1884. Poemas vulgares, 1891.
Teatre La justicia del acaso, 1881, drama. Quien a hierro mata... drama poètic.
Altres obres La poesía en la crisis literaria actual, discurs d'ingrés en la Reial Acadèmia Espanyola, 1905.
Bibliografia José María Martínez Cachero, "La obra de Emilio Ferrari", en Archivum, Oviedo, X, 1960, páginas 146-149.
Enllaços externs Obres digitalitzades d'Emilio Ferrari en la Biblioteca Digital Hispánica de la Biblioteca Nacional d'Espanya
Categoria:Acadèmics de la Reial Acadèmia Espanyola Categoria:Membres del Cuerpo Facultativo de Archiveros, Bibliotecarios y Arqueólogos Categoria:Periodistes castellanolleonesos Categoria:Alumnes de la Universitat de Valladolid Categoria:Morts a Madrid Categoria:Poetes castellanolleonesos en castellà Categoria:Escriptors val·lisoletans Categoria:Nascuts el 1850 Categoria:Morts el 1907 Categoria:Poetes espanyols del segle XX Categoria:Poetes espanyols del segle XIX Categoria:Escriptors espanyols nascuts al segle XIX Categoria:Escriptors espanyols morts al segle XX