miniatura|Una cobla catalana l'any 1909 La cobla és una agrupació musical autòctona de Catalunya en la qual predominen els instruments de vent, que executen la música de diferents balls i danses tradicionals, en especial la sardana.
En l'actualitat la formació més freqüent de la cobla és d'onze músics que toquen dotze instruments. Es distribueixen en dues fileres. Els de la primera, que toquen asseguts, s'encarreguen dels instruments de vent i de fusta: el flabiol i el tamborí, dos tibles i dues tenores. A la segona filera, en què els músics solen tocar drets, hi ha els instruments de vent-metall: dues trompetes, un trombó i dos fiscorns. Finalment, el contrabaix, situat a la dreta, fora de les fileres, és l'únic instrument de corda de la formació.
Història Inicis. Els tres quartans
El binomi flabiol-tambor, es dona a tot Europa des de molt antic. Al hom troba cobles de joglars formades per tres o quatre músics. La cobla catalana, a semblança del conjunt instrumental de vent que acompanyava la dansa alta europea del , té un instrument del registre tenor que ocupa la part central.
Els seus orígens es remunten a una formació antiga que rebia el nom de tres quartans (o també cobla de ministrers o ministrils), i es creia que s'anomenava així perquè el formaven tres músics que tocaven quatre instruments: el sac de gemecs, la tarota i el flabiol i tamborí. S'ha posat en dubte aquesta etimologia:"Cal aclarir que la denominació de cobla de tres quartans d'aquesta formació seria el fruit d'un malentès: un tres quartans és una mesura de blat, i "tenir el cap com un tres quartans" és sinònim d'estar marejat o atabalat"
Per tant, dir d'una cobla que era una cobla de tres quartans volia dir que feien una música atabaladora. Aquesta formació musical medieval va anar evolucionant i ampliant, sobretot a mitjans del . Pep Ventura (1818-1875) transformà i estabilitzà la cobla en les seves característiques essencials, incorporà el contrabaix, donà a la tenora el seu paper predominant, i va donar lloc a la cobla moderna, tal com es coneix en l'actualitat.
Les primeres cobles La tessitura greu, apta per al paper d'acompanyants rítmics i adequats per a servir de fons harmònic als instruments de fusta, havia impedit durant molts anys el seu desenvolupament. Instruments que des del Renaixement i sobretot en el Barroc responien a aquestes característiques -com el sacabutx, el serpentó i el baixó, substituït posteriorment pel seu successor, el fagot- no arribaren a arrelar mai a la cobla, per raons difícils de comprendre, ja que s'usaven a l'església i per al sarau, i es troben profusament reproduïts en nombrosos gravats i rajoles en què figuren músics d'aquells temps.
Tenim notícies de cobles gironines de l'època del barroc, sobretot a Olot, Banyoles i La Bisbal. A finals del i principis del , el mot cobla no fa referència a cap tipologia concreta de conjunt instrumental. El Baró de Maldà, en el seu Calaix de sastre, fa nombroses referències a cobles que molt sovint integren violins i violes (és a dir, violoncels, en el llenguatge d'aquell autor) als quals se suma algun instrument de vent, ja sigui un clarí, un clarinet, una flauta dolça o fins i tot les veus dels mateixos músics. Pel que fa al nombre, devien oscil·lar, aproximadament, entre els 4 i els 7 músics. A més, a vegades són els encarregats d'interpretar les parts instrumentals de la música de la missa.Rafael d'Amat i de Cortada. Calaix de sastre. VOls 1 a 11. Curial. Barcelona, 1987 i ss.
Les cobles de mitjans del no tenien una formació fixa ni quant a nombre de músics ni pel que fa als instruments que tocaven. Eren conegudes pel nom del que les manava, per exemple la cobla de Pep Ventura, la d'en Guix de Torroella de Montgrí, o la de l'Agramont, etc.
Aproximadament a la tercera dècada del l'evolució de la cobla es caracteritza per l'ús dels instruments de metall més diversos. Aquest és el cas del buccén que era una mena de trombó de colissa amb un pavelló que simulava un gran cap de drac amb la boca oberta. Pep Ventura encara el va usar en algunes de les seves partitures.
El primer instrument que va contribuir d'una manera notable a eixamplar el camp de la cobla fou el figle, mot que era una corrupció del compost erudit oficleide, agafat del grec (dOphic, que vol dir serp i de kleide, claus). Venia a ser com un serpentó de metall, en el qual la forma sinuosa s'havia substituït per la forma colzada, o sigui amb el tub de l'instrument doblegat pel mig i tapant els grossos forats amb claus de metall proveïdes de molles, com en els instruments de fusta.
A les partitures de les obres interpretades per la primera cobla que va actuar a Barcelona, que fou la de Miquel Gich, de Torroella de Montgrí, l'any 1850, al Gran Teatre del Liceu, hi figurava el figle. Malgrat l'èxit inicial amb què fou acollit, el figle va tenir una vida molt efímera, en inventar-se els instruments de metall de cilindres i pistons, que encara són usats actualment.Lluís Albert. Introducció històrica a un món musical peculiar. Revista Musical Catalana. Núm. 21-22. Juliol-Agost 1986
L'aplicació a les antigues trompes d'un mecanisme de tres pistons o cilindres, permeté la superació de les notes naturals obtingudes amb la pressió del llavi, assolint així amb la posició dels pistons, totes les notes de l'escala musical. Aquesta constant evolució i incorporació de nous instruments, comportava que el nombre de components de les cobles fos variable, com ho testimonien algunes fotografies antigues de cobles amb vuit, nou o deu músics.
Actualment, els músics tenen un nombre i posició fixa, i també pel que fa als instruments.
Reforma de Pep Ventura miniatura|Pep Ventura L'altre aspecte determinant en l'evolució de la cobla, correspon a la mateixa evolució de la tenora. Hi ha dos noms gràcies als quals el futur de la cobla i de la sardana, experimentà una nova dimensió. Es tracta d'Andreu Toron (1815-1886) i Pep Ventura (1817-1875). Andreu Toron, fabricant d'instruments a Perpinyà, va voler perfeccionar les antigues tarotes i xirimies fins que el 23 de desembre del 1849 presentava per primera vegada el seu nou instrument, al qual anomenava llavors oboè-tenor.
Aquesta presentació tingué lloc en la gran sala del Museu, a la Universitat, al curs d'una sessió pública de la Societat Agrícola, Científica i Literària de Perpinyà; i per a la circumstància, l'Andreu Toron tocà una peça acompanyat per la banda. A continuació d'aquesta sessió, en Toron multiplicarà semblants concerts de presentació, en especial l'any 1852, i sempre acompanyat per bandes militars, per a les quals desitjava fer adoptar el seu instrument.Andreu Toron i la tenora. (1815-1886). Història de la música dels joglars a Catalunya-Nord al segle XIX, editat per la "Federació Sardanista del Rosselló" i "Institut Musical Popular de l'Europa Mediterrània". 1986.
Andreu Toron va anar perfeccionant aquest instrument, que ja s'assemblava a una tenora, introduint-hi innovacions constants en el sistema de claus, fabricant diverses tenores sobre les quals havia adaptat algunes claus amb anells, com en el sistema Boëhm, sistema que, millorat, s'aplica avui en la flauta i el clarinet.
Al seu torn, Pep Ventura, anomenat Pep de la Tenora, transformà i estabilitzà la cobla en les seves característiques essencials. Sense la seva encertada intervenció, la sardana segurament no hauria passat d'ésser una pura manifestació folklòrica empordanesa. Això es produí gràcies a dos nous encerts de Pep Ventura, que va allargar la sardana (representat pel pas de la sardana curta a la sardana llarga) i va reestructurar i ampliar la cobla, tot incorporant-hi el contrabaix i donant a la tenora el seu paper predominant. Anà introduint la tenora en les antigues cobles de l'època, i ho aprofitarà per a reorganitzar-les progressivament, enfortint-les amb altres instruments, sobretot de metall.
Aquest període marca una evolució que se significa en diferents plans amb els noms titulars de les cobles; començant per les que porten el nom de llur cap, com les d'en Mascaró, de Torroella de Montgrí, i d'en Llandrich de Figueres, com la cobla d'en Mercader, de Celrà; coneguda per la d'en Ponch; la d'en Duran i Rei, de l'Armentera, i la d'en Pere Sot de la Bisbal. Venen després la dels noms o motius que sustentaven les famílies dels components, els Juncà -Juncans- de Banyoles, els Romans i els Cervera de Figueres; els Prat d'Olot; els Juanola de Tortellà i després de Manresa; els Grau i els Rovira de Bordils; els Saló de Palau-sator. I els Colomines de Cornellà del Terri,' els Cardoneda de Girona; amb els Bofills de Torelló; seguits dels Serafins d'Arbúcies i dels Rossinyols de Castelló d'Empúries.
Els Llauners de Cassà de la Selva són dels qui directament acusen la transposició dels temps i modes; aquests darrers arribaren a ostentar el títol d'''Orfeó Cassanenc. I així en aquesta modalitat culta o verdagueriana, figuren la Pirinenca de Camprodon, la Joventut Empordanesa de Cervià de Ter i La Lira de Torroella. Un estat significatiu dins l'escalada de denominacions, originada segurament en la multiplicació d'agrupacions musicals i la sovintejada duplicitat de cobles a viles i ciutats; així, on s'escau, el títol pren un nom qualitatiu: La Principal, que tot seguit ens evoca la justícia de l'adjectiu en el cas de les de la Bisbal (1888) i de Peralada (1892) sense oblidar la prelació que té la de Llagostera, fundada el 1892.
Expansió per Girona Després de la mort de Pep Ventura (1875), seguí una etapa d'una certa decadència sardanista que anà lligada a la depressió social i econòmica del darrer quart de segle, i un ressorgiment a principis del . De les comarques gironines continuava irradiant la força expansiva localitzat en diversos centres:
Torroella miniatura|Representació d'una cobla al Museu de la Mediterrània de Torroella de Montgrí. El prestigi musical de Torroella de Montgrí, important ja en el gràcies als bons mestres de capella i organistes que hi exerciren, sembrant la llavor d'on sortirien desenes d'importants músics de cobla i compositors. Com per exemple, Miquel Gich i la seva cobla, una de les més antigues; Joan Rigau i la seva cobla La Joventut Torroellense dita també popularment Els Barretons, i molt especialment el seu fill Pere Rigau, fundador d'Els Montgrins l'any 1884, prolífic compositor i eficient director, fou un personatge important de la vida musical torroellenca. Com ho foren també els Vallespí, Joaquim, Jaume i Enric, amb molts anys dedicats a Els Montgrins i també el famós compositor Vicenç Bou, que en fou director a la mort d'en Pere Rigau.
Peralada De l'escola de Peralada, patrocinada pel comte de Savallà, els germans Rocabertí, sorgí Josep Serra i Bonal, qui més tard es feu càrrec de la direcció de la Principal de Peralada, fundada al si de l'escola el 1890. La importància d'aquesta escola, institució benèfica educativa de gran prestigi, dins la promoció de l'ensenyament musical i concretament de la sardana, és reconeguda per tots els historiadors sardanistes. La seva cobla, que deixà d'actuar durant la guerra, i ja no es refeu, fou a primers de segle, de les capdavanteres. Serra, una de les seves figures més prestigioses, compositor de gran inspiració, s'havia traslladat a Barcelona el 1915 en recerca de nous horitzons musicals. Aquest fet ajudava també a la propagació de la sardana, de les comarques empordaneses a nous horitzons d'expansió.
Castelló d'Empúries La tradició musical de Castelló d'Empúries, bressol d'intèrprets i compositors de reconeguda fama i popularitat. L'avi Rau, Pau Guanter, antic component de la vella cobla de l'Agramont i que amb elements joves, constituí una nova formació coneguda com Els Rossinyols. I ja passat el primer quart de segle, entre 1925 i 1929 la cobla de joves Els Rossinyolets formada pels deixebles de l'Escola Municipal de Música de Castelló.
La Bisbal