Un nervi és una estructura en forma de cordó constituïda principalment per axons i les cèl·lules glials associades, agrupats en fibres nervioses i reunits en fascicles per mitjà de teixit conjuntiu. A grans trets, els nervis són feixos de prolongacions neuronals units per teixit connectiu.
La glia perifèrica, composta fonamentalment per cèl·lules de Schwann (amb una funció mielinitzant semblant a la dels oligodendròcits del sistema nerviós central) i cèl·lules satèl·lits o capsulars; és essencial per a la correcta protecció, nutrició i reparació dels axons dels nervis, sobre tot davant d'un procés de degeneració walleriana secundari al tall del nervi. La degeneració walleriana és el conjunt de fenòmens desencadenat per la resposta immunitària innata després d'una lesió traumàtica nerviosa, ajustat a una determinada seqüència temporal i que representa el model més simple de neuropatia desmielinitzant. Les cèl·lules de Schwann no mielíniques, anomenades també cèl·lules de Remak, envolten els axons dels nervis de petit diàmetre (entre ells molts nervis sensitius i quasi tots els del sistema nerviós autònom) i són les encarregades de la seva reparació.
Les xarxes de nervis formen plexes nerviosos. El cos principal d'un nervi és el seu tronc nerviós. Els nervis es van ramificant a mesura que s'allunyen del cervell i arriben als teixits i òrgans en forma de fibres aïllades, els extrems de les quals són les terminacions nervioses.
Els nervis formen part del sistema nerviós perifèric i la seva funció és la de relacionar els centres nerviosos o els ganglis perifèrics amb les diferents parts del cos. A través d'ells es transmeten les sensacions i els impulsos motors.
Etimologia L'etimologia de la paraula nervi prové de la llatina medieval nervus, metàtesi de la prellatina neuros (tendó, corda), encara que es creu que l'arrel deriva de la proto-indo-europea (s)neu- (tendó). Aquesta relació semàntica vendria donada per la similitud morfològica entre aquestes estructures.
Desenvolupament embrionari miniatura|Formació dels nervis perifèrics a partir de la cresta neural La histogènesi dels nervis, des del punt de vista de la biologia del desenvolupament, comença a una etapa molt primerenca de la diferenciació cel·lular. En els vertebrats, el primer vestigi del sistema nerviós és l'aparició d'una franja fina de cèl·lules al llarg del centre de l'esquena: la placa neural. Aquest fenomen està regulat per les proteïnes adaptadores Numb i NumbL. La part interior de la placa neural (la que ressegueix la línia mitjana) es convertirà en el sistema nerviós central (SNC), la part externa formarà el sistema nerviós perifèric (SNP).
A mesura que progressa el desenvolupament, apareix un plegament seguint la línia mitjana, anomenat solc neural, cap als 20-22 dies després de la fusió zigòtica i una vegada finalitzada la gastrulació. El plegament guanya amplitud, els seus marges convergeixen, i acaba tancant-se per la seva zona superior. En aquest moment, cap a les 4 setmanes, el futur SNC consisteix en una estructura cilíndrica i allargada: el tub neural; mentre que el futur SNP consta de dues franges de teixit ectodèrmic, la cresta neural, que discorren longitudinalment per sobre i lleugerament a cada banda del tub neural, just per sota de l'epidermis. La seqüència dels diferents canvis de placa neural a tub neural, i d'aquest a cresta neural es coneix com a neurulació, i està controlada per molts reguladors moleculars.
Les cèl·lules de la cresta neural són un grup cel·lular transitori, migratori i multipotent –propi dels vertebrats-, que dona lloc (gràcies a processos controlats per determinades proteïnes bàsiques hèlix-bucle-hèlix) a diferents línies cel·lulars: melanòcits, de cartílag i os de la regió craniofacial, musculars llises, neurones entèriques i perifèriques i glia. És durant la marxa cap a la perifèria quan les cèl·lules de la cresta neural es diferencien en els esmentats tipus de cèl·lules funcionalment més especialitzades. Els mecanismes concrets de diferenciació estan determinats pels gens Hox. Aquests gens, que existeixen a totes les espècies animals, tenen un paper essencial en la formació dels processos de connectivitat nerviosa. L'estudi experimental de les lesions dels nervis perifèrics i de les seves relacions formatives embrionàries amb els melanòcits, és fonamental per la comprensió de la carcinogènesi de tumors com els de la neurofibromatosi.
Descripció Els nervis són manats de prolongacions nervioses de substància blanca en forma de cordons que comuniquen els centres nerviosos amb tots els òrgans del cos. Formen part del sistema nerviós perifèric. Els nervis aferents transporten senyals sensorials al cervell, per exemple de la pell o altres òrgans, mentre que els nervis eferents condueixen senyals estimulants des del cervell cap als músculs i glàndules.
Aquests senyals, sovint anomenats «impulsos nerviosos», són també coneguts com a «potencials d'acció»: ones elèctriques que viatgen a grans velocitats, neixen habitualment al cos cel·lular d'una neurona i es propaguen ràpidament per l'axó cap al seu extrem, on per mitjà de la sinapsi, l'estímul és transmès a una altra neurona o un òrgan efector, com ara una fibra muscular o una glàndula.
La sinapsi és la comunicació i la relació funcional que s'estableix entre les terminacions de les cèl·lules nervioses. És el punt en el qual l'impuls nerviós és transmès entre dues neurones o una neurona i una cèl·lula efectora. Encara que físicament les sinapsis són separacions espacials, funcionalment actuen com a connexions. Així doncs, quan s'envia l'impuls elèctric, les vesícules en les quals es localitzen els neurotransmissors els alliberen i tot seguit, s'activen les dendrites de l'altra neurona per rebre la informació i, posteriorment, passar-la a l'altra fibra nerviosa. Aquesta sinapsi pot ser elèctrica o química.
Estructura Els nervis perifèrics consisteixen en diversos feixos de fibres nervioses. Les parts dels nervis són les següents: miniatura|upright=2.0|Secció transversal d'un nervi Epineuri. És la capa més externa d'un nervi i està constituïda per cèl·lules de teixit conjuntiu, especialment fibres col·làgenes i algunes fibres elàstiques. També poden trobar-s'hi algunes cèl·lules adiposes. Els vasa nervorum travessen aquesta capa, li donen petites branques vasculars i des d'ella irriguen el perineuri i l'endoneuri a través de xarxes capil·lars. Perineuri. Actua com una beina que té la funció d'envoltar els funicles nerviosos dins de cada nervi. És cadascuna de les capes concèntriques de teixit conjuntiu que embolica cada un dels fascicles més petits d'un nervi. Al seu torn, aquestes capes estan formades per estrats de cèl·lules perineurals connectades per desmosomes i unions estretes. Cada estrat té una gruixuda membrana basal circumdant. El nombre d'estrats varia entre 1-2 (en els fascicles dels nervis més distals) i 15 (en els fascicles del nervi ciàtic). Entre cada estrat existeixen zones de matriu extracel·lular amb microfibres col·làgenes i de fibronectina que donen elasticitat al perineuri. Endoneuri. És un conjunt de fins fascicles de fibres col·làgenes amb alguns fibroblasts situats en els espais interns que actuen com a envans. Constitueix un tipus de teixit conjuntiu especial, molt fi i delicat, amb fibres reticulars que envolten les fibres dels nervis i els sostenen. El líquid endoneural circumda i protegeix individualment les fibres nervioses, sent les seves funcions similars a les del líquid cefalorraquidi del SNC. El seu volum augmenta en cas de dany o irritació del nervi, originant canvis edematosos a la zona afectada. Axolemma. És la membrana cel·lular externa que envolta l'axó i té un paper essencial en els processos de degeneració/regeneració dels nervis. Té dues capes lipídiques i una submembrana basal. El component essencial d'aquesta submembrana és la l'espectrina, la qual forma una malla proteica pentagonal o hexagonal que recobreix la cara interna de la membrana. Determinades mutacions en l'expressió d'aquesta proteïna són causa de neuropaties axonals motores, acompanyades d'hipotonia flàccida i alteracions intel·lectuals greus. La funció de l'axolemma és mantenir el potencial de membrana de la neurona, gràcies als seus canals iònics. Si l'axolemma es danya, el gradient de concentració iònic dintre i fora de la neurona no pot mantenir-se, fet que comporta la mort d'aquesta.
A mesura que el nervi es va ramificant, les beines de teixit conjuntiu es fan més fines. En les branques més petites falta l'epineuri, i el perineuri no pot distingir-se de l'endoneuri. Els vasos sanguinis es localitzen a l'epineuri i al perineuri i rarament es troben en l'endoneuri. Entre les capes de cobertura es poden trobar macròfags, mastòcits i fibroblasts. Al llarg del recorregut d'un mateix nervi pot variar considerablement la posició i/o el nombre dels feixos fibril·lars que el formen. A més, en alguns d'ells conflueixen fibres nervioses amb diferents propietats.
Tipus de nervis Els nervis del sistema nerviòs perifèric es poden classificar d'acord amb diferents criteris fisiològics i de funcionalitat:
Segons la funció Nervis sensitius: la seva funció és transportar les excitacions de l'exterior captades pels òrgans dels sentits fins als centres nerviosos. Condueixen l'impuls nerviós cap al sistema nerviós central (SNC). Nervis motors: transmeten els estímuls de moviment o secreció en músculs i glàndules respectivament. Nervis mixtos: poden funcionar tant com a sensitius o com a motors. La major part dels nervis perifèrics són d'aquest tipus. L'impuls nerviós es condueix en els dos sentits.
Segons la seva distribució general Nervis somàtics o voluntaris: Innerven exclusivament els músculs esquelètics. Nervis del sistema nerviós autònom o involuntaris: Controlen les funcions viscerals del cos.
Segons la direcció del seu estímul Nervi aferent: el que porta els senyals sensorials, per exemple, de la pell cap al cervell, cap al sistema nerviós central; és a dir, la seva transmissió és centrípeta. Per exemplificar, quan es produeix una cremada les fibres tèrmiques envien l'estímul al cervell. Nervi eferent: el que porta els senyals del sistema nerviós central cap als músculs o les glàndules. Són nervis que transmeten l'estímul de la part central a la perifèrica de forma centrífuga. Quan una persona aixeca la mà el sistema nerviós central envia un estímul a l'extremitat per dur a terme l'acció d'aixecar la mà. Nervi mixt: el que porta els senyals en ambdós sentits. Un exemple és el nervi glossofaringi.
Segons el lloc de procedència Nervis (parells cranials) cranials: Aquests formen part del sistema nerviós perifèric. Parteixen de la base del cervell, concretament del tronc de l'encèfal i es dirigeixen cap a la base del crani. El metge prussià Samuel Thomas Soemmerring (1755-1830) els va classificar l'any 1778 amb la numeració que tenen actualment. A la taula següent es detalla la nomenclatura i la funció dels dotze parells cranials.