La Campanya de Waterloo (15 de juny - 8 de juliol del 1815) es va lliurar entre l'exèrcit francès del nord, i dos exèrcits de la coalició, una aliança britànica i un exèrcit de Prússia. Inicialment els francesos estaven comandats per Napoleó Bonaparte, però va marxar a París després de la derrota a la batalla de Waterloo. Llavors els francesos van quedar comandats pels mariscals Jean de Dieu Soult i Emmanuel de Grouchy, sota les ordres del mariscal Louis-Nicolas Davout, que va prendre el relleu a petició del govern provisional francès. L'exèrcit aliat britànic va ser comandat pel duc de Wellington; i l'exèrcit Prussià, pel príncep Blücher.
La guerra entre França i la coalició era inevitable des del moment en què les potències europees van negar-se a reconèixer Napoleó com a emperador de França després del retorn del seu exili de l'illa d'Elba. En lloc d'esperar que els aliats envaïssin França, Napoleó va decidir atacar els seus enemics i intentar derrotar-los abans que poguessin llançar una invasió coordinada i combinada. Va decidir llançar aquest primer atac contra els exèrcits d'ambdues coalicions que es trobaven acampades a l'actual Bèlgica, que en aquells moments formava part d'Holanda, però que un any abans havia format part de l'imperi francès.
Les hostilitats van començar el 15 de juny quan els francesos van travessar el riu Sambre, a Charleroi, situant les seves forces entre l'exèrcit de Wellington (a l'oest) i l'exèrcit de Blücher a l'est. El 16 de juny, els francesos es van imposar sota la comandància del mariscal Ney, comandant l'ala esquerra de l'exèrcit francès i contenint Wellington a la batalla dels Quatre Bras, mentre Napoleó derrotava a Blücher a labatalla de Ligny. El 17 de juny Napoleó va deixar Grouchy amb l'ala dreta de l'exèrcit francès per perseguir els prussians mentre amb la reserva de l'ala esquerra i el seu comandant perseguia Wellington cap a Brussel·les.
A la nit del 17 de juny l'exèrcit aliat britànic va fer mitja volta i es va preparar per a la batalla en un lloc escarpat, aproximadament un quilòmetre i mig al sud del poble de Waterloo. L'endemà la batalla de Waterloo va resultar la decisiva de la campanya. L'exèrcit aliat britànic es va mantenir ferm contra els continuats atacs dels francesos, fins que, amb l'ajuda de diversos cossos de Prússia que van arribar a l'est des del camp de batalla, a la tarda van aconseguir fer fugir l'exèrcit francès. Grouchy amb l'ala dreta de l'exèrcit ocupada amb la rereguarda de l'exèrcit de Prússia a la batalla de Wavre, encara que va aconseguir victòries tàctiques no va aconseguir evitar que l'exèrcit de Prússia marxés cap a Waterloo. Aquestes accions van contribuir a la derrota francesa a Waterloo. L'endemà, 19 de juny va deixar Wavre i va iniciar una llarga retirada cap a París.
Després de la derrota a Waterloo, Napoleó volia intentar reagrupar l'exèrcit, però va tornar a París per buscar suport polític per a les pròximes accions. No ho va aconseguir i es va veure forçat a abdicar. Mentrestant, els dos exèrcits aliats van perseguir l'exèrcit francès fins a les portes de París. Durant la persecució els francesos, diverses vegades, es van girar i van lluitar intentant guanyar temps. Aquestes accions els van provocar milers de morts.
Inicialment les restes de l'ala esquerra francesa i les reserves que estaven fugint de Waterloo estaven comandades pel mariscal Soult, mentre que Groucy mantenia la comandància de l'ala esquerra. Això no obstant, el 25 de juny el mariscal Soult va ser rellevat de la comandància pel govern provisional i va ser substituït per Grouchy, qui al seu torn va situar-se sota les ordres de Davout.
Quan el govern provisional francès es va adonar que l'exèrcit francès sota les ordres del mariscal Davout no era capaç de defensar París, es va autoritzar als delegats a acceptar els termes de la rendició que van portar a la convenció de Sant Cloud (la rendició de París) que va acabar amb les hostilitats entre França i els exèrcits de Blücher i Wellington.
Els dos exèrcits aliats van entrar a París el 7 de juliol. L'endemà, Lluís XVIII va ser restituït com a rei, i una setmana més tard, sobre el 15 de juliol, Napoleó es va rendir al capità Frederick Matiland del vaixell HMS Bellerophon. Napoleó es va exiliar a l'illa de Santa Helena, on va morir el maig de 1821.
Sota els termes del tractat de pau del novembre de 1815, les forces aliades mantenien el nord de França com un exèrcit d'ocupació sota la comandància del duc de Wellington.
Preludi miniatura|Plenipotenciaris al congrés de Viena Napoleó va tornar del seu exili a l'illa d'Elba l'1 de març de 1815. Llavors, el rei Lluís XVIII va fugir de París el 19 de març i l'endemà hi va entrar Napoleó. Mentrestant, lluny de ser reconegut com a emperador de França, les principals potències europees (Àustria, Anglaterra, Prússia i Rússia) i els seus aliats, van declarar Napoleó un proscrit al congrés de Viena, i van signar una declaració el 13 de març de 1815 per iniciar els cent dies de Napoleó. Les esperances de pau que Napoleó tenia van desaparèixer: la guerra era inevitable.
Un tractat més llunyà (el tractat de l'aliança contra Napoleó) va ser ratificat el 25 de març, i cadascuna de les grans potències europees van acordar d'aportar 150.000 homes pel conflicte. Tot i que aquest nombre no era possible per Anglaterra, ja que el seu exèrcit era més petit que els dels seus aliats. A més, les seves forces estaven escampades per tot el món, amb algunes unitats que encara estaven a Canadà on la guerra de 1812 havia finalitzat recentment. Sent conscients d'aquest fet, van solucionar aquest problema pagant subsidis a la resta de potències perquè contribuïssin amb més contingents.
Passat un temps, després que els aliats comencessin a mobilitzar-se, es va acordar que els plans per envair França començarien l'1 de juliol del 1815, molt més tard del que a Blücher i Wellington els hauria agradat, i molt després que els seus exèrcits estiguessin preparats al juny, davant dels austríacs i els russos; aquest últim encara estava molt lluny. L'avantatge d'una data tan llunyana per iniciar la invasió, era que permetia que totes les forces estiguessin preparades al mateix temps. Així podrien desplegar forces numèricament superiors contra un exèrcit més petit de Napoleó, diluint les seves forces i assegurant-se d'aquest forma de derrotar-lo i evitar una possible derrota dins del territori francès. Això no obstant, una data tan llunyana també permetia que Napoleó tingués més temps per entrenar les seves forces i preparar la defensa, fet que faria més difícil i més costosa en temps, diners i en vides la seva derrota.
Napoleó ara havia de decidir si lluitar a l'ofensiva o a la defensiva. La defensiva podia implicar repetir la campanya de 1814 a França, però tenint un nombre de tropes molt superior a la seva disposició. Les ciutats més importants de França, París i Lion podien ser fortificades i dos grans exèrcits francesos podien protegir-les; podien ubicar-hi franc-tiradors que donarien a tastar a la coalició la seva pròpia medicina.
Napoleó va decidir atacar, iniciant un atac contra els seus enemics abans d'esperar que estiguessin preparats. Amb la destrucció de la major part dels exèrcits de la coalició, Napoleó creia que seria possible portar als governs de la coalició a negociar una pau que li fos favorable, anomenant-la la pau de França i que li permetria continuar com a emperador. Si la pau era rebutjada pels aliats (després d'haver aconseguit diverses victòries amb les seves ofensives), llavors la guerra continuaria i Napoleó es podria centrar contra la resta d'exèrcits dels aliats.
La decisió de Napoleó d'atacar Bèlgica va tindre suport per diversos motius. Primer, que havien après que els exèrcits anglès i prussià estaven molt escampats i podrien ser derrotats. L'altre exèrcit més gran de la coalició, el de Rússia i Austria no estarien a prop per reforçar els exèrcits de Prússia i Anglaterra. El motiu era que Rússia encara s'estava desplaçant des de l'altra punta d'Europa, mentre que Àustria encara s'estava mobilitzant. També, les tropes britàniques a Bèlgica eren majoritàriament tropes de segona línia; La majoria dels veterans de la Guerra Peninsular se'ls havia enviat a Amèrica a lluitar a la Guerra de 1812. A més a més, l'exèrcit unit d'Holanda estava reforçant a l'exèrcit britànic. Aquestes tropes estaven mal equipades i no tenien experiència. I políticament, una victòria francesa podria provocar una revolta a Bèlgica per la gent de parla francesa.
Desplegaments Tropes franceses miniatura|Situació estratègica a l'Europa Occidental el 1815: 250.000 francesos feien front a la coalició d'uns 850.000 soldats en quatre fronts. A més, Napoleó es va veure forçat a deixar 20.000 homes a l'oest de França per reduir la insurrecció royalista. Durant els cent dies, tant els aliats com Napoleó es van mobilitzar per a la guerra. A la represa del tron, Napoleó va trobar que Lluís XVIII disposava de pocs soldats. Hi havia 56.000 soldats dels quals 46.000 estaven a punt per a la campanya. Al final de maig, la totalitat de les tropes llestes havia assolit els 198.000 homes, amb 66.000 més en camps d'entrenament però que encara no estaven a punt per a ser desplegades a la batalla.
Napoleó va situar alguns batallons del seu exèrcit en diferents punts estratègics com a observadors. Napoleó va dividir les seves forces en tres exèrcits principals; primer va col·locar un exèrcit al sud, a prop dels Alps. Aquest exèrcit havia d'aturar els avenços austríacs a Itàlia. El segon, un exèrcit a la frontera entre França i Prússia on esperaven frustrar els atacs de Prússia. Finalment l'armada del nord es va situar a la frontera amb Holanda per derrotar els anglesos, holandesos i Prussians si s'atrevien a atacar (vegeu mobilització militar durant els cent dies). Lamarque va deixar un petit exèrcit a La Vendée per reprimir la insurrecció royalista a la regió.
A final de maig, Napoleó tenia enllestida L'Armée du Nord (l'exèrcit del nord) amb el que dirigit per ell mateix, participaria en la campanya de Waterloo i desplegaria els cossos de l'exèrcit d'acord amb la següent llista: I Cos (Jean-Baptiste Drouet, Comte d'Erlon) situat entre Lilla i Valenciennes. II Cos (Reille) situat entre Valenciennes i Avesnes. III Cos (Dominique Vandamme) situat als voltants de Rocroi. IV Cos (Dominique Vandamme) situat a Metz. VI Cos (Dominique Vandamme) situat a Laon. I, II, III, i IV cos de reserva de cavalleria (Grouchy) situat a Guise. Guàrdia imperial (Édouard Mortier, duc de Trévise) a París.
Forces de la coalició A principi de juny de 1815, les forces de Wellington i Blücher estaven situades de la següent forma:
L'exèrcit aliat anglès tenia 93.000 homes amb el quarter general a Brussel·les i estaven situades: I Cos (Príncep Guillem II), 30.200, amb la seu a Braine-le-Comte, col·locats a l'àrea Enghien-Genappe-Mons. II Cos (Rowland Hill), 27.300, amb la seu a Ath, col·locats a l'àrea Ath-Oudenarde-Ghent. Reserva de cavalleria (Senyor Henry William Paget) 9.900, a la vall del Dendre riu, entre Geraardsbergen i Ninove. La reserva (Wellington) 25.500, situats al voltant de Brussel·les. La frontera davant (vist des de l'oest) de Leuze a Binche era vigilada pels holandesos, per la cavalleria lleugera. L'exèrcit Prussià de Blücher tenia 116.000 homes, amb la seu a Namur, distribuïts de la manera següent: I Cos (Graf von Zieten), 30.800, situats al llarg del Sambre, amb seu a Charleroi, i cobrint l'àrea Fontaine-l'Évêque-Fleurus-Moustier. II Cos (Pirch I), 31.000 homes amb la seu a Namur i situats en l'àrea Namur-Hannut-Huy. III Cos (Johann von Thielmann), 23.900, a prop del riu Meuse, amb seu a seu Ciney, i col·locat en l'àrea Dinant-Huy-Ciney. IV Cos (Bülow), 30.300, amb seu a Liege i situats als voltants. La frontera davant de Binche, Charleroi i Dinant era observada pels observadors de Prússia.