Augustine Birrell KC (Wavertree, 19 de gener de 1850 – Londres, 20 de novembre de 1933) va ser un polític anglès, membre del Partit Liberal, que va ocupar el càrrec de Secretari en cap per Irlanda entre el 1907 i el 1916. En aquest període, va ser reconegut per haver permès als camperols la propietat de la terra que treballaven, així com per estendre l'educació universitària entre els irlandesos catòlics. Això no obstant, va ser durament criticat per no ser capaç de prendre mesures contra els rebels abans de l'alçament de Pasqua, esdeveniment que el feu dimitir. Advocat de professió, també va ser escriptor, conegut pels seus assajos humorístics.
Biografia Primers anys Birrell va néixer a Wavertree, prop de Liverpool, essent el fill del reverend Charles Mitchell Birrell (1811-1880), ministre baptiste. Fou educat a l'escola d'Amersham Hall i al Trinity Hall (Cambridge), on fou nomenat Honorary Fellow el 1879. Va començar a treballar en un despatx d'advocats de Liverpool,Alvin Jackson, Augustine Birrell in Brack et al. (eds.) Dictionary of Liberal Biography; Politico's, 1998 pp 42 però de seguida començà a treballar independentment, el 1875. Posteriorment seria membre del Consell de la Reina, des del 1893, i Bencher de l'Inner Temple, des del 1903.Who was Who, OUP 2007 Entre el 1896 i el 1899 va ser professor de dret comparat al University College de Londres.Ó Broin, Leon, The Chief Secretary: Augustine Birrell in Ireland, Chatto & Windus, 1969 p. 3–4 El 1911 Birrell va ser el Lord Rector de la Universitat de Glasgow.
La seva primera muller, Margaret Mirrielees, va morir el 1879, només un any després del seu matrimoni, i el 1888 es va casar amb Eleanor Tennyson, filla del poeta Frederick Locker-Lampson i vídua de Lionel Tennyson, fill del també poeta Alfred Tennyson.Ó Broin, The Chief Secretary, p. 136 Van tenir dos fills, un dels quals, Frankie (1889–1935), va convertir-se en periodista i crític, associat amb el Grup de Bloomsbury. Birrell va tenir èxit com a escriptor gràcies a la publicació d'un volum d'assajos titulat Obiter Dicta el 1884. A aquest li seguí una segona sèrie d'Obiter Dicta, el 1887, i Res Judicatae, el 1892. Aquests volums, tot i els seus títols, no estaven relacionats amb el dret, tot i que també va escriure llibres sobre els drets d'autor i el fideïcomís. Birrell escrivia i parlava amb un humor característic, que passà a conèixers com a birrelling.Ó Broin, The Chief Secretary, p. 206
Entrada en política Després de presentar-se i no aconseguir un escó a les eleccions de 1885 i a les de 1886, Birrell finalment va ser escollit membre del Parlament britànic per West Fife el 1889, com a membre del Partit Liberal.Jackson, Augustine Birrell, p.43 Ba aconseguir mantenir el seu escó en les eleccions generals de 1892 i en les de 1895, però en les eleccions de 1900 es va presentar per Manchester North East i va ser derrotat. El 1903 va editar Eight Years of Tory Government (deu anys de govern Tory), un "quadern d'ús pels Liberals", en el qual atacava l'actual administració conservadora en temes tals com l'habitatge i les compensacions als treballadors. Va tornar al Parlament en les eleccions de 1906, aquest cop per Bristol North, en les quals els liberals van aconseguir una gran majoria, essent inclòs en el govern de Henry Campbell-Bannerman com a President de la Junta d'Educació.Ó Broin, The Chief Secretary, p. 4–5 El desembre de 1905 va ser nomenat membre del Consell Privat del Regne Unit. Com Campbell-Bannerman, Birrell pertanyia a la tradició radical del partit. Birrell també formava part del grup anomenat "Nous Radicals" o "Nous Liberals", entre els que també es trobaven H. H. Asquith, R. B. Haldane i Sir Edward Grey. Birrell va introduir la LLei d'Educació de 1906, que intentava solucionar els greuges no conformistes sorgits de la Llei d'Educació de 1902. Aquesta nova llei va ser aprovada per la Cambra dels Comuns, però la Cambra dels Lords la va esmenar fins a tal extrem que va acabar essent una llei completament diferent de la plantejada per Birrell. Els Comuns no van aprovar les esmenes i, per tant, la llei no fou aprovada.Havighurst, Alfred F., Britain in Transition: The Twentieth Century, University of Chicago Press, 1985, p. 89–90 Aquest fet va impedir a Birrell seguir al càrrec, motiu pel qual el gener de 1907 fou nomenat secretari en cap per Irlanda, en substitució de James Bryce, qui havia estat nomenat, al seu torn, ambaixador als Estats Units. En el transcurs del seu període al govern, Birrell va donar suport a diverses mesures progressives i propostes com ara la provisió d'habitatges ampliats, reforma agrària, http://www.rte.ie/centuryireland/articles/new-land-purchase-bill-before-house-of-commons i menjar per als nens escolaritzats. http://hansard.millbanksystems.com/commons/1906/mar/02/education-provision-of-meals-bill#S4V0152P0_19060302_HOC_63
Birrell i les Sufragistes Birrell no estava, realment, a favor del vot per les dones i, com molts altres companys polítics contemporanis, estava en contra de la militància i violència que les sufragistes estaven desencadenant. El novembre de 1910, Birrell es desplaçava des de la Cambra dels Comuns cap a l'Athenaeum Club quan es va trobar, de cop, envoltat per un grup d'una vintena de sufragistes, que el van reconèixer. Tot i que no creia que hi hagués hagut cap intent important de fer-li mal, sí que va patir algunes ferides menors que li impediren seguir amb la pràctica d'exercici físic important del qual dependia, segons va dir a C. P. Scott, la seva bona salut. Birrell va patir per si havia de necessitar algun tipus d'operació per treure la ròtula del seu genoll, bromejant amb Scott que, en cas afirmatiu, seria per sempre "un polític pusil·lànime" (joc de paraules en anglès: "a weak-kneed politician"; genoll, en anglès, és "knee", mentre que "weak" és dèbil.), fins al final dels seus dies.Trevor Wison (ed.)The Political Diaries of C P Scott: 1911–1928;Collins, 1970 p.35
Secretari en cap per Irlanda Llei del Consell, Llei de les Universitats i Llei de la Terra miniatura|esquerra|Birrell caricaturitzat per Spy a Vanity Fair, 1906
El sotssecretari de Birrell, i cap del Servei Civil Irlandès, a l'administració del castell de Dublín va ser Sir Antony MacDonnell, qui ja havia treballat amb l'anterior secretari en cap, George Wyndham, en la Llei d'Adquisició de Terres de 1903. Les propostes de MacDonnell per al que es va conèixer com a "devolució" (la transferència de poders locals a Irlanda, sota autoritat central), adoptada per les Associacions de Reforma Irlandesa, va topar amb una forta oposició dels unionistes, fet que va acabar desembocant en la dimissió de Wyndham. Birrell va modificar la proposta de MacDonnell i, el 7 de maig de 1907, va introduir la Llei del Consell Irlandès. Aquesta llei va ser benvinguda per part dels líders nacionalistes John Redmond i John Dillon, mentre que va topar amb l'oposició, per diferents raons, dels unionistes i dels nacionalistes més radicals, que només acceptaven el Govern Local per Irlanda. En una convenció de la United Irish League, l'oposició va ser tan aferrissada que Redmond es va veure obligat a canviar la seva postura; la convenció va rebutjar la llei, provocant que el govern es veiés incapaç de portar-la a bon port.Ó Broin, The Chief Secretary, p. 11–15 Birrell encara va patir un altre revés quan va intentar reformar la Llei de Crims Irlandesa de 1887, una mesura coercitiva introduïda per Arthur Balfour per combatre els crims al camp, només per veure's enfrontat amb l'increment de la conducció de bestiar.Ó Broin, The Chief Secretary, p. 18–19 Un altre addumpte, del qual Birrell no es va veure directament implicat, però pel qual va haver d'assumir part de la culpa, va ser el robatori de les Joies de la Corona irlandesa del Castell de Dublín (on el secretari en cap tenia les oficines) el juliol de 1907.Ó Broin, The Chief Secretary, p. 25–26
Birrell va tenir més èxit en les seves dues lleis següents: les seves excel·lents relacions tant amb els líders de l'església catòlica romana com amb els de la protestant, li permeteren adoptar la Llei d'Universitats irlandesa de 1908, que establia la Universitat Nacional d'Irlanda i la Universitat Queen's de Belfast, i dissolia la Universitat Reial d'Irlanda. Així, resolia el problema sectari en l'educació superior, dividint les tradicions protestant i catòlica en les seves pròpies esferes, assegurant també que catòlics i acadèmics nacionalistes tinguessin accés a l'educació universitària. Alguns contemporanis també van destacar la seva Llei d'Adquisició de la Terra de 1909, que, tot i que no va aconseguir encertar en les seves previsions financeres, va permetre la compra obligatòria, per part de la Comissió de la Terra, de grans àrees de terrenys pertanyents a grans latifundis, tot i l'oposició de la Cambra dels Lords.Ó Broin, The Chief Secretary, p. 20–24
Llei del Govern Local miniatura|Caricatura d'Augustine Birrell
Després de ser aprobada, amb el suport del Partit Parlamentari Irlandès, la Llei del Parlament de 1911, que restringia el poder dels Lords a vetar lleis, el primer ministre H. H. Asquith va introduir la tercera llei de govern local el 16 d'abril de 1912. Els unionistes, liderats a Irlanda per Edward Carson i a la Gran Bretanya pel líder Tory Andrew Bonar Law, van formar un exèrcit privat, els Voluntaris de l'Ulster, per oposar-se a la llei.Ó Broin, The Chief Secretary, p. 57–58 Així, Carson va proposar una esmena excloent l'Ulster de l'abast d'aquesta llei. Birrell es va oposar a l'exclusió de cap part del país, i quan David Lloyd George va proposar l'exclusió de sis dels nou comtats de l'Ulster durant un període de cinc o sis anys, Birrell va respondre presentant la seva dimissió. L'historiador Ronan Fanning, en un article, va descriure Birrell com l'"arc hipòcrita", a causa del seu criticisme públic d'aquestes propostes d'exclusió, però l'acceptació privada d'aquestes.Ronan Fanning, "Why commemorating the Home Rule Bill would be unwise", Irish Times, 16 August 2014 La proposta va ser rebutjada tant pels unionistes com pels nacionalistes, fet que va permetre a Birrell seguir en el càrrec.Ó Broin, The Chief Secretary, p. 85 De fet, en aquest moment Lloyd George ja havia substituït efectivament Birrell com a negociador del govern liberal en les discussions relatives al Govern Local.Patricia Jalland, The liberals and Ireland: the Ulster question in British politics to 1914, Harvester Press, Brighton, 1980, p. 169 La crisi va seguir viva tot el 1913 i a principis del 1914. La llei fou introduïda per tercera vegada el juliol de 1914, aquest cop amb una esmena que permetia l'exclusió d'alguns dels comtats de l'Ulster,Ó Broin, The Chief Secretary, p. 106 però amb l'inici de la Primera Guerra Mundial la llei va passar-se sense cap més debat, amb la seva implementació suspesa fins al final de la guerra. Tot i així, amb el col·lapse del govern liberal d'Asquith el maig de 1915, i la seva substitució per una coalició, en la qual es trobava Carson, la implementació del Govern local en qualsevol moment va perdre actualitat.
Primera Guerra Mundial