El Méthode de Nomenclature Chimique, en català Mètode de Nomenclatura Química, és un llibre publicat el 1787 a París pels químics francesos Louis Bernard Guyton de Morveau (1737-1816), Antoine Laurent Lavoisier (1743-1794), Claude Louis Berthollet (1748-1822) i Antoine François Fourcroy (1755-1809), on s'estableix per primera vegada un mètode sistemàtic per anomenar les substàncies químiques.
La influència del Méthode sobre la terminologia química, especialment la inorgànica, ha estat molt important, no només perquè molts dels nous termes que s'hi presenten s'han mantingut amb modificacions i ampliacions fins a l'actualitat, sinó especialment perquè les regles bàsiques recollides en el Méthode per anomenar noves substàncies segueixen vigents. L'ús d'arrels que designen els elements químics que constitueixen un compost químic, i diversos sufixos i prefixos que informen sobre la proporció relativa d'aquests elements, continua essent la base de bona part de la terminologia de la química inorgànica i d'algun tipus de composts orgànics.
Antecedents miniatura|esquerra|Noms i símbols alquímics d'una obra de Kenelm Digby Abans de la publicació del Méthode, les substàncies químiques s'anomenaven sense cap criteri sistemàtic, de forma totalment arbitrària. N'hi havia que encara conservaven els noms del llenguatge emprat pels alquimistes des d'antic, com llana filosòfica (òxid de zinc sublimat); alguns feien referència al lloc on s'havien descobert, com vidriol de Xipre (sulfat de coure(II)) i sal d'Anglaterra (carbonat d'amoni); d'altres estaven relacionats amb la mitologia clàssica com esperit de Venus (àcid acètic) i saturn (plom); n'hi havia que prenien el nom de les seves característiques més destacades com aigua forta (dissolució comercial d'àcid nítric) i aire vital o aire desflogistitzat (oxigen); també alguns recordaven el seu descobridor o la persona que els havia popularitzat com licor fumant de Boyle (sulfur d'amoni), sal d'Epsom (sulfat de magnesi) i wolfram dels Srs. d'Elhuyar (tunsgtè); i alguns tenien relació amb materials de la vida quotidiana als quals s'assemblaven, com llet de calç (hidròxid de calci en aigua) i mantega de zinc (clorur de zinc).
La coexistència de diferents maneres d'anomenar les substàncies donà lloc a la proliferació de sinònims d'un mateix compost químic. L'actual sulfat de magnesi era conegut pels noms de sal d'Epsom, sal de Sedliz, sal catàrtica amarga, magnesia sulfatada o magnesia vidriolada; i el sulfat de potassi era anomenat sal policresta, sal de Glaser, tàrtar vidriolat, vidriol de potassa o arcà duplicat. Fins i tot, alguns d'aquests noms feien referència a mescles de diversos composts, ja que segons el mètode de preparació i les impureses eren diferents. També hi havia substàncies que no s'anomenaven igual en funció del seu estat d'agregació. Així el carbonat de potassi era conegut com a sal àlcali fix o àlcali vegetal, quan es trobava en estat sòlid, mentre que en dissolució aquosa concentrada rebia el nom doli de tàrtar. miniatura|esquerra|L.B. Guyton de Morveau, gravat d'E. QuenedeyDurant el els nous composts químics que es descobrien començaren a anomenar-se a partir de la seva composició química gràcies als avenços en l'anàlisi química. Un dels químics impulsors d'aquest mètode fou el francès Pierre Joseph Macquer (1718-1784) que proposà anomenar les sals a partir de l'àcid del qual s'havien obtingut. Així s'anomenaren sals que duien totes el nom de vidriol (els actuals sulfats), de nitro (els actuals nitrats) i de sal marina (els clorurs actuals) entre d'altres. La combinació d'àcid vidriòlic i argent donava el vidriol d'argent o vidriol de lluna, i quan es combinava amb el coure, vidriol de coure o vidriol blau.
El primer intent de reforma de la nomenclatura el realitzà Louis Bernard Guyton de Morveau el 1782, però no aconseguí que fos acceptat per la comunitat científica. El sistema plantejat per Guyton de Morveau és un sistema de nom binomial comparable a l'emprat per Carl von Linné (1707-1778) pels éssers vius i amb l'objectiu que el nom dels composts indicàs la seva composició. Guyton viatjà des de Dijon a París per explicar el seu mètode a lAcadémie des Sciences i Fourcroy i Berthollet el varen convèncer perquè completàs el seu treball en equip, dirigit per Lavoisier.
Estructura miniatura|A.L. Lavoisier, litografia de Z. Belliard El llibre fou imprès a la casa Cuchet de París enquadernat en format in-8è (plegat en octau), que correspon a unes mides de 152 mm per 230 mm. Consta de 312 pàgines i està dividit en dues parts. La 1a part s'estén fins a la pàgina 252 i conté tres memòries dels autors i un informe de l'''Académie des Sciences. Entre les pàgines 100 i 101 hi ha una gran taula desplegable amb la llista de les noves denominacions. La 2a part conté dues memòries sobre els nous símbols dissenyats per Jean Henri Hassenfratz i Pierre Auguste Adet i un informe dels autors. Al final hi ha sis taules desplegables amb els nous símbols dels elements químics i la manera de combinar-los en els composts.
Memòria de Lavoisier El Méthode s'inicia amb una memòria que havia llegit Lavoisier el 18 d'abril de 1787 davant els membres de lAcadémie i que duu per títol Sobre la necessitat de reformar i perfeccionar la nomenclatura de la química.
En aquesta memòria Lavoisier explica les aportacions a la nomenclatura que havien fet Macquer, Antoine Baumé (1728-1804) i Guyton de Morveau. Lavoisier introdueix dos canvis importants en el projecte inicial de Guyton. Per una banda, la nomenclatura ha d'adaptar-se a la seva teoria, i per una altra, la nomenclatura no és només una qüestió convencional sinó que ha de reflectir la naturalesa de les substàncies. Lavoisier assenyala que els noms antics no són sistemàtics, molts són ridículs, i entorpeixen l'avanç del progrés químic. Es basà en les idees del filòsof francès Étienne Bonnot de Condillac (1715-1780) que proposava que les substàncies més simples eren les que s'havien d'anomenar primer, amb noms que recordassin les sensacions que proporcionaven els objectes.
Memòria de Guyton de Morveau A continuació de la memòria de Lavoisier hi ha una memòria de Guyton de Morveau, que s'inicia a la pàg. 26. El títol és Sobre el desenvolupament dels principis de la nomenclatura metòdica. Correspon a l'aplicació pràctica de les idees desenvolupades per Lavoisier. Les substàncies simples s'anomenen primer amb un nom únic, sense donar massa importància al criteri per elegir el nom. N'hi ha que són els mateixos que els emprats pels alquimistes, com mercuri; d'altres s'anomenen a partir del mineral on se'ls ha descobert, com el tungstè; i d'altres són de nova creació, com oxigen que prové dels mots grecs ὀξύς (oxys), "àcid", del gust dels àcids, i -γενής (-genēs), "productor", literalment "engendrador"; o hidrogen del grec ὕδωρ (hydro), "aigua" i -γενής (-genēs), "engendrador". miniatura|C.L. BertholletPer anomenar composts químics se segueix un criteri més sistemàtic. Els noms dels composts són noms binaris formats mitjançant les arrels dels noms dels elements, amb la finalitat d'indicar la composició química. Les combinacions dels metalls amb l'oxigen, que no formen àcids, s'anomenen òxids (oxides en francès), i les combinacions sense oxigen se'ls assigna el sufix -ur (-ure en francès). El sufix -ur prové del nom llatí del sofre, sulfur. S'obtenen noms binaris com ara òxid de zinc o sulfur de sodi. Per diferenciar diferents òxids del mateix element s'afegeix una característica. Així hi ha l'òxid de plom groc (monòxid de plom) i lòxid de plom vermell (tetraòxid de triplom).
Per diferenciar composts que contenen els mateixos elements químics en proporcions diferents s'utilitzen diferents sufixos. Així els àcids amb major proporció d'oxigen s'anomenen amb el sufix -ic (-ique en francès). Per exemple àcid sulfúric, àcid fosfòric o àcid nítric. Els que en tenen menor proporció d'oxigen s'anomenen amb el sufix -ós (-eux en francès). Per exemple àcid sulfurós, àcid fosforós o àcid nitrós. El sufix -ic és un sufix àton, del llatí -icus, -a, -um, que significa "relatiu o pertanyent a", ja que són els àcids més habituals de l'element en qüestió. El sufix -ós prové del llatí -osus, -a, que significa "tirant a" o "que té qualitats pròpies de".
Les oxisals acabades en -at (-ate en francès), com els sulfats, els fosfats o els nitrats, tenen una proporció major d'oxigen que les acabades en -it (-ite en francès), com els sulfits, els fosfits o els nitrits. El sufix -at prové del llatí -atus, -a, que significa "abundància", i el sufix -it del llatí -ittus, -itta, que té valor diminutiu. S'obtenen noms binaris com nitrat d'alumini, fosfit d'argent o sulfat de potassi.
Guyton de Morveau finalitza la seva memòria recomanant que en les traduccions a altres idiomes s'adaptin els noms en llatí i no pas els francesos, amb l'objectiu d'unificar al màxim les noves denominacions. miniatura|A.F. Fourcroy, gravat de F.S. Delpech
Memòria de Fourcroy S'encarregà d'aquesta part Fourcroy que comença a la pàg. 75. En ella explica una gran taula desplegable amb la llista de les noves denominacions situada entre la pàgina 100 i la 101. La taula està dividida en sis columnes. La primera columna conté 55 substàncies simples, deixant ben clar que no són totes elements químics. Són simples perquè no han sigut descompostes i que ho poden ser en un futur, amb la qual cosa perdrien aquesta categoria. Aquestes substàncies simples es classifiquen en cinc grups: El primer conté quatre substàncies que els autors consideren que són elements químics amb tota seguretat, són la llum, la calor, l'oxigen i l'hidrogen. El segon grup conté 26 substàncies que donen lloc a àcids per combinació amb l'oxigen, quatre d'elles ja havien sigut aïllades separant-les de l'oxigen, són el nitrogen, el carboni, el sofre i el fòsfor; la resta malgrat que no s'hagin pogut separar de l'oxigen els autors suposen que amb els anys s'aconseguirà. Alguns d'ells efectivament són oxoanions d'elements encara no aïllats, però la majoria són anions orgànics. El tercer grup conté els 17 metalls coneguts a finals del . El quart grup està format per cinc substàncies el que els autors anomenen terres i que són els actuals òxids de no metalls. El cinquè grup el formen dels àlcalis: l'hidròxid de sodi, l'hidròxid de potassi i l'amoníac. Les columnes que segueixen corresponen a combinacions amb la calor (per exemple l'hidrogen amb la calor dona el gas hidrogen), combinacions amb l'oxigen (àcids amb els no metalls, àcids amb alguns metalls i òxids amb els metalls), amb l'oxigen i la calor conjuntament (s'hi classifiquen els òxids de no metalls com el diòxid de carboni o el diòxid de sofre), dels composts oxigenats amb les bases que donen les sals (hom hi troba els nitrats i els nitrits, els sulfats i sulfits o els acetats i els citrats), i finalment d'unes substàncies amb les altres sense oxigen (hom hi troba els sulfurs, els carburs o els fosfurs).
Els segueixen un llarg llistat de sinònims on es relacionen els noms antics per ordre alfabètic amb les noves denominacions, que sembla elaborada en part per Berthollet. Finalitza amb un diccionari on hi ha una relació de totes les substàncies amb les denominacions noves ordenades per ordre alfabètic (en francès i en llatí), amb alguna explicació i amb l'equivalència amb el nom antic si existia, on probablement també col·laborà Berthollet.
=== Informe de lAcadémie des Sciences sobre la nova nomenclatura === L'informe de l'''Académie des Sciences s'inicia a la pàg. 238 i la signen els acadèmics Antoine Baumé (1728-1804), Louis Claude Cadet de Gassicourt (1731-1799), Jean d'Arcet (1724-1801) i Balthazar Georges Sage (1740-1824). El primer i el darrer, declarats contraris a la nova química de Lavoisier.