El , també conegut per la seva abreviació japonesa , és un partit polític conservador del Japó,Pradyumna P. Karan (2005). Japan in the 21st century: environment, economy, and society, University Press of Kentucky, pàg. 295Roger Blanpain; Michele Tiraboschi (2008). The Global Labour Market: From Globalization to Flexicurity, Kluwer Law International, pàg. 268 essent la principal força política japonesa que tradicionalment ha mantingut el govern del país de forma quasi ininterrompuda des de la seva fundació, el 1955. Tot i que al Japó regeix un sistema polític multipartidista, per alguns autors la llarga estada al poder del PLD l'han convertit en un sistema de partit dominantPilar Chávarri Sidera, Irene Delgado Sotillos (2013). Sistemas Políticos Contemporáneos, UNED: Madrid, pàg. 626 La fragmentació i divisió dels partits de l'oposició són una de les causes que expliquen la fortalesa del PLD durant dècades.

El Partit Liberal Democràtic no s'ha de confondre amb el difunt , el qual es fusionà amb el Partit Democràtic el 2003.

Història El PLD s'ha mantingut en el poder la major part del seu temps des de la seva fundació fins a l'actualitat, a excepció de dos períodes amb els governs de coalició anti-PLD de Morihiro Hosokawa i Tsutomu Hata el 1993 i el 1994, i entre 2009 i 2012, en què governà el Partit Democràtic.

Fundació miniatura|Primera convenció del partit, 15 de novembre de 1955. El PLD fou creat el 1955 amb la unió de dues formacions polítiques de dretes: el i el . Ambdós partits acordaren unir-se en una època en què el panorama polític del Japó estava marcat per la inestabilitat, i guanyà les següents eleccions generals que se celebraren, i aconseguí formar el primer govern conservador del Japó amb una amplia majoria. El PLD ràpidament es va establir com el partit dominant mantenint el poder fins a 1993 defensant una postura pro-Estats Units enmig d'un teló de fons de tensions relacionades amb la guerra.

Primers anys El PLD comença donant un nou enfocament a la política exterior del Japó, amb mesures que anaven des de l'entrada a les Nacions Unides al re-establiment de relacions diplomàtiques amb la Unió Soviètica. En la majoria de les eleccions que seguiren a 1955 el PLD fou en la força política més votada, trobant-se únicament amb l'oposició que venia dels dos principals partits d'esquerres: el Partit Socialista (PSJ) i el Partit Comunista (PCJ). Per aquest motiu, entre les dècades del 1950 i 1970, l'Agència Central d'Intel·ligència dels Estats Units destinà milions de dòlars a les campanyes electorals japoneses, procurant l'augment popular del PLD i, a la vegada, contra els partits i moviments d'esquerra.

La llarga intervenció dels serveis secrets estatunidencs a favor dels conservadors japoneses no fou coneguda públicament fins a la meitat de la dècada dels anys 1990, quan fou revelada per The New York Times.

Toshiki Kaifu va dimitir el 5 de novembre de 1991 després que el seu candidat a governador de Tòquio perdés les eleccions i Kiichi Miyazawa es va convertir en primer ministre amb el suport de la seua facció. El seu govern es caracteritzà per legislar que el Japó pogués enviar les seues forces armades per a missions de pau com també per negociar amb els Estats Units un acord de comerç.

A l'oposició En 1993, 39 diputats del PLD van votar a favor d'una moció de censura contra el govern de Kiichi Miyazawa i divuit més es van abstenir absentant-se de la votació per la incapacitat de promulgar reformes polítiques del partit, i després d'un rècord de 38 anys de govern continu després de la guerra, el Partit Liberal Democràtic finalment va ser derrocat a les eleccions generals japoneses de 1993.

Retorn al poder miniatura|Seu del PLD a Tòquio. Tots els partits de l'oposició no comunista es van unir amb l'objectiu de crear el primer govern sense el PLD en 38 anys, encapçalat per Morihiro Hosokawa, però el govern de coalició va ser feble i Hosokawa va dimitir com a primer ministre del Japó el 8 d'abril de 1994 a causa d'un escàndol financer personal, posant fi a un mandat de només vuit mesos.

El nou president del Partit Socialista del Japó (PSJ), Tomiichi Murayama, va formar un nou gabinet de coalició al costat del PLD, encapçalat per Yōhei Kōno i el Nou Partit Pioner (NPP), cosa que va suposar una gran sorpresa per al públic en general. La decisió del PLD de donar suport al líder del seu rival tradicional, els socialistes, com a primer ministre va provocar una divisió en les files del partit, i els dissidents van formar el Nou Partit Pioner .

A les eleccions generals japoneses de 1996 del 20 d'octubre Ryūtarō Hashimoto va liderar el partit cap a una gran victòria, tot i que no va aconseguir la majoria absoluta i va governar en minoria. L'economia japonesa es va contraure un 0,7% en 1997, el pitjor resultat en 23 anys, i el 13 de juliol del 1998 Hashimoto va presentar la seua dimissió després dels resultats negatius obtinguts pel partit a les eleccions al Senat.

El 30 de juliol del 1998, el parlament bicameral va escollir oficialment Keizo Obuchi com a nou primer ministre del Japó en coalició amb el petit Partit Liberal i el Kōmeitō. En 2001 el partit passà a ser liderat pel carismàtic Junichirō Koizumi. Amb una nova victòria a les eleccions generals japoneses de 2005, el PLD mantingué la majoria absoluta en la Dieta del Japó i formà un govern de coalició amb Kōmeitō. El període de govern de Koizumi estigué marcat per la seva aliança amb el president estatunidenc George W. Bush, una forta política nacionalista i, especialment, la privatizació del servei postal.Àngels Pelegrín Solé, Amadeu Jensana Tanehashi (2011). Economía de Japón, Barcelona: Anglofort, pàg. 34

Shinzō Abe succeí a Koizumi com a president del partit el 20 de setembre de 2006, tot i que només ocuparia el càrrec per un període curt. En aquest context, el partit sofrí una gran derrota a les eleccions generals japoneses de 2007, on hi perdé la majoria per primera vegada a la història. El 12 de setembre de 2007, Abe dimití com a primer ministre i líder del partit, i el succeí Yasuo Fukuda, que dimitiria l'1 de setembre de 2008 després d'un any en el càrrec.

A l'oposició El veterà Taro Aso passà a dirigir el govern i el partit, però en les eleccions generals de 2009 el PLD sofrí un important daltabaix electoral enfront del Partit Demòcrata al perdre 177 escons en el parlament, fet que suposà la sortida del govern. Aquesta derrota significà el final de més de mig segle de governs conservadors.

Shinzō Abe (2012-2020) miniatura|Shinzō Abe El 26 de setembre de 2012 Shinzō Abe va superar l'ex Ministre de Defensa Shigeru Ishiba en la pugna per la presidència del PLD, que va rebre el càrrec de secretari general. Després de tres anys de govern el Partit Democràtic acumulà un desgast notable per la gestió del terratrèmol i tsunami del Japó del 2011 i l'accident nuclear de Fukushima I

El 2012, el govern del Partit Democràtic de Yoshihiko Noda va decidir augmentar l'impost al consum japonès. Aquest moviment impopular va permetre al Partit Liberal Democràtic de Shinzo Abe aconseguir una victòria contundent en les eleccions generals de 2012 i retornà al poder el 26 de desembre de 2012.

Abe va procedir a implementar una sèrie de programes econòmics coneguts com Abenomics en un intent per estimular l'economia. Malgrat aquests programes, el Japó va entrar en una recessió tècnica a mitjans del 2014, que Abe va culpar de l'augment de l'impost al consum, tot i que molts membres del LDP van donar suport a l'augment. Abe va convocar eleccions anticipades el 18 de novembre de 2014, en part amb el propòsit d'aconseguir el suport del LDP per posposar la pujada i implementar els Abenomics.

A les eleccions generals japoneses de 2014 i les de 2017 la coalició de govern va revalidar la seva majoria però no va aconseguir majories suficients per impulsar la reforma de l'article 9 de la Constitució del Japó i legalitzar un exèrcit. En octubre de 2015 fou reelegit per a un altre mandat de tres anys com a president del PLD i implantar les seves polítiques "Abenomics 2.0".

A les eleccions generals de 2017, Abe va revalidar la seua majoria parò no va aconseguir majories suficients per impulsar la reforma de l'article 9 de la Constitució del Japó i legalitzar un exèrcit. El 28 d'agost de 2020 va anunciar la seva dimissió per motius de salut, i aquesta es va fer efectiva amb l'elecció del seu successor, Yoshihide Suga, en la votació del Parlament japonès el 16 de setembre del 2020, ratificant l'elecció de líder que havia fet el seu partit dos dies abans.

Yoshihide Suga (2020-2021) El 28 d'agost de 2020 Abe va anunciar la seva dimissió per motius de salut, i aquesta es va fer efectiva amb l'elecció del seu successor, Yoshihide Suga, en la votació del Parlament japonès el 16 de setembre del 2020, ratificant l'elecció de líder que havia fet el seu partit dos dies abans. Suga va renunciar com a líder del governant PLD després d'uns mesos al càrrec a causa dels baixos índex d'aprovació.

Fumio Kishida Fumio Kishida va succeir l'anterior líder del partit, Yoshihide Suga, com a primer ministre del Japó el 4 d'octubre de 2021. Després de les eleccions generals japoneses de 2021 va mantenir el primer càrrec, tot i que el LDP va perdre 25 escons, formant un nou govern de coalició amb Kōmeitō. El 8 de juliol del 2022 Shinzō Abe va morir en rebre dos trets per l'esquena mentre donava un discurs polític a Nara, al Japó, i durant un acte electoral a Wakayama, el primer ministre Fumio Kishida va ser objecte d'un atemptat el 15 d'abril de 2023.

Shigeru Ishiba miniatura|Shigeru Ishiba El 14 d'agost de 2024, Fumio Kishida va anunciar que ja no intentaria revalidar com a president del PLD a les eleccions previstes al setembre, i posaria fi al seu mandat com a primer ministre. Shigeru Ishiba va guanyar les eleccions per liderar el partit i es convertí en primer ministre en 1 d'octubre, poques setmanes abans de les eleccions, però la popularitat del partit va baixar de manera notable els últims mesos i la coalició del PLD amb el Kōmeitō perdé la majoria per primera vegada a les eleccions generals japoneses de 2024.

L'11 de novembre, Shigeru Ishiba va ser reelegit primer ministre d'un govern en minoria de PLD i Kōmeitō durant una sessió extraordinària de la Dieta amb 221 vots, derrotant a Yoshihiko Noda del Partit Democràtic Constitucional del Japó (PDC) que en va rebre 160. Aquesta va ser la primera vegada des de 1994 que la votació requeria dues voltes. El mateix dia, el gabinet d'Ishiba de la legislatura anterior va dimitir i es va inaugurar un segon gabinet. El 7 de desembre de 2025, Ishiba va dimitir després de dues derrotes electorals.

Sanae Takaichi miniatura|Sanae Takaichi El PLD va escollir el 4 d'octubre de 2025 a Sanae Takaichi per succeir Ishiba al capdavant del partit i del govern. El 10 d'octubre el principal representant del Kōmeitō, Tetsuo Saito, va anunciar que trencava la coalició de govern per desacords amb Takaichi, Finalment el 21 d'octubre de 2025 Takaichi es va convertir en la primera dona que aconsegueix ser primera ministra del Japó, en coalició amb el Partit de la Innovació. El 19 de gener de 2026 Takaichi va anunciar la dissolució del parlament i la convocatòria d'eleccions per al 8 de febrer.

El PLD va aconseguir una victòria aclaparadora a les eleccions generals japoneses de 2026 amb una supermajoria de més de dos terços dels diputats, i Sanae Takaichi va disposar de via lliure per tirar endavant les seves polítiques fins i tot sense el suport de la cambra alta, podent endegar una reforma de la Constitució del Japó per posar fi al seu caràcter pacifista, contant amb el suport extern del Partit de la Innovació.

Resultats electorals