En química, un test químic és un procediment qualitatiu o quantitatiu dissenyat per quantificar o provar l'existència d'un compost químic o un grup químic amb l'ajuda d'un reactiu específic.
Propòsit Les proves químiques poden tenir molts de propòsits, com ara: Determinar, o verificar que es compleixen els requisits d'una especificació, un reglament o un contracte. Decidir si un nou programa de desenvolupament de productes està anant en la direcció correcta: Demostrar una prova de concepte. Demostrar la utilitat d'una patent proposta. Determinar les interaccions d'una mostra amb altres substàncies conegudes. Determinar la composició d'una mostra. Proporcionar dades tècniques estandarditzades per a altres proves científiques, mediques i d'avaluació de la qualitat. Avaluar la idoneïtat per a l'ús final. Proporcionar una base per a la comunicació tècnica. Proporcionar un mitjà tècnic de comparació de diverses opcions. Proporcionar proves en procediments judicials.
Proves bioquímiques Clinistrips, prova d'anàlisi quantitatiu del sucre en l'orina. Les proves d'assaig Kastle-Meyer per detectar la presència de sang.Historia de les proves Kastle–Meyer: L'any 1901, Joseph Hoeing Kastle i Oliver March Shedd als EUA van observar que el material biològic podia causar l'oxidació de fenolftalina a fenolftaleïnaen solucions lleugerament bàsiques. [Vegeu: Joseph H. Kastle and Oliver March Shedd (1901) "Phenolphthalin as a reagent for the oxidizing ferments," American Chemical Journal, 26 (6) : 526–539.] L'any 1903, Erich Meyer, a Alemanya, va observar que els glòbuls vermells també poden causar la reacció d'oxidació. [Vegeu: Erich Meyer (1903) "Beiträge zur Leukocytenfrage. Fermente der Leukocyten" [Contributions on the leukocyte question. Enzymes of the leukocytes], Münchener Medizinische Wochenschrift, 50 (35) : 1489–1493; vegeu especialment p. 1492-1493.] L'any 1906, Kastle i Amoss van observar que l'hemoglobina de la sang era l'agent que causava la reacció [Vegeu: Joseph H. Kastle and Harold Lindsay Amoss, Variations in the Peroxidase Activity of the Blood in Health and Disease.] US. Hygienic Laboratory Bulletin No. 31. (Washington, D.C.: U.S. Public Health and Marine Hospital Service, U.S. Gov't. Printing Office, 1906). L'any 1909, Kastle va observar que el test era sensible a mostres de sang molt diluïdes. [Vegeu: Joseph H. Kastle, Chemical Tests for Blood.] U.S. Hygienic Laboratory Bulletin No. 51. (Washington, D.C.: U.S. Public Health and Marine Hospital Service, U.S. Gov't. Printing Office, 1909). Però, l'any 1908, Pozzi-Escot va observar que el test produïa falsos positius en resposta a un cert nombre de substàncies diferents a la sang. [Vegeu: Marius Emmanuel Pozzi-Escot (1908) "Emploi de la phénolphtaline comme réactif du sang [Use of phenolphthalin as a reagent for blood]," Bulletin des Sociétés Chimiques Belges, 22 (11) : 415–416.] Per a més detalls sobre la història del test Kastle–Meyer, vegeu: Robert E. Gaensslen, Sourcebook in Forensic Serology, Immunology, and Biochemistry (1989 edition) (Washington, D.C.: National Institute of Justice, U.S. Department of Justice, 1983), pages 103–105. Available on-line. Les proves de salicitat són una categoria d'anàlisis de fàrmacs que se centren en la detecció d'acid acetilsalicílic. La tinció amb iode per detectar midó. Les proves de detecció de Van Slyke per aminoàcids específics.Donald D. van Slyke (1910) "Eine Methode zur quantitativen Bestimmung der aliphatischen Aminogruppen; einige Anwenungen derselben in der Chemi der Proteine, des Harns und der Enzyme" (A method for the quantitative determination of aliphatic amino groups: some applications of it in the chemistry of proteins, urine, and enzymes), Berichte der Deutschen Chemischen Gesellschaft, 43 : 3170-3181. La prova de Zimmerman per detectar cetoesteroides. La prova de Seliwanoff per diferenciar entre aldosa i sucres cetosa. La prova de lípids: s'afegeix etanol a la mostra, i després d'agitar; s'afegir aigua a la solució, i s'agita de nou. Si el greix hi és present, el producte es torna blanquinós. La prova de Sakaguchi detecta la presència d'arginina en proteïnes. La reacció Hopkins Cole detecta la presència de triptòfan en proteïnes. La reacció 'nitroprusside' per la detectar la presència de grups tiol lliures de cisteïna en proteïnes. La reacció Sullivan detecta la presència de cisteïna i cistina en les proteïnes. La reacció Creditors-Rosenheim detecta la presència de triptòfan en proteïnes. La reacció Pauly per detectar la presència de la tirosina o histidina en proteïnes. La prova de Heller per detectar la presència d'albúmina en l'orina. La racció de Gmelin detecta la presència de pigments biliars en l'orina. La prova de fenc per detectar la presència de pigments biliars en orina.
Reducció de sucres La prova de Barfoed detecta la reducció de polisacàrids o disacàrids. La reacció de Benedict detecta la reducció de sucres o aldehids. La solució de Fehling per detectar sucres reductors o aldehids, similar a la reacció de Benedict. La reacció de Molisch per detectar carbohidrats. La prova de Nylander per detectar sucres reductors. La prova de furfaral ràpid, per distingir entre glucosa i fructosa.
Proteïnes i polipèptids Les proves d'assaig d'àcids bicinconinic per detectar proteïnes. Proves amb reactiu de Biuret per detectar proteïnes i polipèptids. L'assaig Bradford mesura proteïnes quantitativament. L'amilasa Phadebas per determinar l'activitat d'alfa-amilasa.
Proves orgàniques Les proves d'assaig de Griess per detectar els compostos de nitrats orgànics. Les proves de Reacció de l'haloform per detectar la presència de cetones de metil, o compostos que poden ser oxidats a metil cetones. La prova Schiff detecta aldehids. Les proves de Tollens per detectar aldehids. Els assaig de Zeisel per a la determinació de la presència d'èsters o èters. El reactiu de Lucas es fa servir per diferenciar entre alcohols primaris, secundaris i terciaris. La prova del brom es fa servir per determinar la presència d'insaturacions o fenols.
Proves inorgàniques Les proves amb clorur de bari per detectar sulfats. Les proves d'assaig de Beilstein per determinar halogenurs quantitativament. Les proves d'assaig bòrax per detetctar la presència de certs metalls. El mètode Carius per mesurar halògens halurs quantitativament. Els assajos a la flama per detectar ions metàl·lics. Les proves d'assaig Gilman per a la presència d'un reactiu de Grignard. El mètode Kjeldahl determina quantitativament la presència de nitrogen. El reactiu de Nessler per detectar la presència d'amoníac. La ninhidrina es fa servir per detectar l'amoníac i amines primàries. La prova del fosfat per determinar la presència de fosfat. Les proves de fusió de sodi per provar la presència de nitrogen, sofre i halurs en una mostra. Les proves de determinació de Zerewitinoff per a qualsevol hidrogen àcid. La prova d'Oddy per detectar àcids, aldehids i sulfurs. Les proves d'assaig de Ginzberg per detetctar la presència d'àcid clorhídric. Les proves d'assaig de Kelling per detectar la presència d'àcid làctic.
Referències
Categoria:Química analítica