El Cos Militar de Sanitat és enquadrat en la Subsecretaria de Defensa del Ministeri homònim, depèn operativament del Cap de l'Estat Major de la Defensa (JEMAD) amb la missió de donar suport operatiu, preventiu i pericial a les Forces Armades. És un Servei inter-exèrcits que condiciona el desplegament, com a diferència essencial amb els altres Cossos Comuns. El Cos és, intrínsecament, tan militar com sanitari. El seu cap és un general de divisió, amb el càrrec d'Inspector General de Sanitat de la Defensa (Art. 13 del Reial Decret 454/2012, de 5 de març).
Antecedents: Roma El Cos Militar de Sanitat és una expressió del que són l'exèrcit i la medicina, els quals, alhora, són expressió de la cultura de cada època. Va ser Roma qui ens va portar la civilització i amb ella l'organització de l'exèrcit i les seves cures sanitàries, és a dir la sanitat militar. Els romans van crear legions i cohorts amb els seus medicus legionis i medicus cohortis, que tenien instruments específics per tractar les lesions, dependents de lordinarius o cap de sanitat (Anitius Ingenuus, primer metge militar hispanoromà conegut, era ordinarius). Els ferits eren evacuats a la valetudinarium o infermeria en carros al que eren portats sobre ferulum rusticum o baiards per portalliteres. Existien altres professions sanitàries com els secutores medici o practicants i els medici veterinarii o jumetarii. La caiguda de l'imperi va arrossegar els valors i les tècniques de la seva civilització, inclosa la sanitat.
L'Edat Mitjana En l'Edat Mitjana la sanitat era rudimentària tant en el bàndol cristià com en el musulmà. La de l'època dels gots és desconeguda, a banda de les pràctiques populars i operacions puntuals realitzades per membres de l'església (com la cesària practicada pel bisbe d'origen grec Paulo a Mèrida a mitjans del ), és probable que ni existís. Alguns autors indiquen que durant el regnat de Vamba, el bisbe de Mausana (Mèrida) va organitzar un hospital per assistir els combatents ferits. L'Espanya cristiana. Les tropes eren les hosts mobilitzades per a cada acció pel senyor, portaven els cuadrilleros, homes bons, que guarien i repartien el botí. Els metges i cirurgians estaven exclosos tret que pel nostre mandat fossin anomenats deia Joan I. El 1081, el rei Alfons VI donà instruccions per assistir els ferits de les seves campanyes a Toledo. Els apotecaris apareixen amb Jaume I i Alfons el Savi, acompanyaven a la tropa amb benes i ungüents substituint a la impedimenta de conjuradors, salmonadors i xucladores de ferides. Amb Ferran III van començar a utilitzar-se tendes per a ferits, ja que abans se'ls acollia en posades o convents. Les Ordes Militars participaven en l'atenció de ferits. Havien de portar les coses necessàries per atendre a terra de moros als frares i cristians que emmalaltissin.
L'Espanya àrab. Va aconseguir l'esplendor militar i sanitari amb el Califat. Els metges, com en el bàndol cristià, estaven adscrits a la real persona, fenomen que va durar fins a la Revolució francesa. Alguns arquiatres estan en la història, Albucasis, d'Abd-ar-Rahman III, va crear la figura del cirurgià vigent fins al Renaixement. Abu-Marwan Ibn Zuhr, gran clínic, va deixar la cirurgia i les drogues per a inferiors, com a germen diferencial de les futures professions: metges, cirurgians i apotecaris. Un cas va ser el de Sanç "el Gros" (935-966) que, després de ser destronat per la seva extrema gordura, va demanar ajuda al mateix Abd-ar-Rahman III per aconseguir tractament del metge de la seva cort Hasday ibn Xaprut (i així perdre pes) i ajuda per a la recuperació del tron de Lleó, la qual cosa finalment va aconseguir, a canvi d'unes places en les riberes del Duero, que no li va cedir.
La medicina militar naval. L'expansió del Regne d'Aragó pel mar Mediterrani obligava a planificar vaixells, homes i medicines per a la mar. El primer metge naval documentat del regne fou Jucef Abentreví, que acompanyà a Jaume I en l'expedició a Mallorca (1229). Pere III a les Ordenances de 1267 precisava que els cirurgians eren necessaris en temps de guerra i han de dormir en les nostres tendes o on Ens estiguem. Els volia entesos i pràctics i que embarquessin amb els instruments propis del seu ofici i medicines bones i fresques. Arnau de Vilanova (que treballant per Pere III escrigué uns dels primers tractats sobre medicina militar: Regimen castra sequentium) va dissenyar la sanitat de l'Armada amb Jaume II, cap suprem de la flota catalanoaragonesa. També va tractar a les seves tropes durant la guerra amb Granada, netejant per primera vegada les ferides amb aiguardent. Després va emigrar a Montpeller, perquè les guerres no el deixaven treballar amb repòs i era menyspreat pels d'armes. Allí va aconseguir la glòria. Pere III el Cerimoniós aprovà el 5 de gener de 1354 les Ordinacions sobre lo fet de la mar, escrites per l'almirall de la seva armada Bernat II de Cabrera i incloses al Llibre del Consolat de Mar, pocs mesos abans de l'expedició militar a Sardenya (juny de 1354-setembre de 1355). Aquestes normes indiquen la presència d'un metge o barber a cada galera i de un metge, un cirurgià i un apotecari als vaixells de transport de les tropes destinades a la campanya de l'Alguer, a més dels manescals encarregats de la cura de cavalls i mules. Al títol XXIV, llei IX de la Partida II de les Las Siete Partidas del rei Alfonso X apareixen les primeres regulacions higièniques sobre el menjar i el beure dels hombres de mar de la marina castellana.
Els Reis Catòlics L'època dels Reis Catòlics va ser frontissa entre l'Edat Mitjana i el Renaixement. Van desaparèixer les mesnadas i va cobrar importància l'exèrcit regular, assajat per Gonzalo de Ayora i pel Gran Capità a Itàlia, que va incorporar la infanteria, la cavalleria i va crear els terços i les companyies.
La repercussió sobre la sanitat va tenir amb dues grans innovacions, la inclusió del facultatiu en plantilla i el sistema de finançament sanitari. Cada terç tènia metge, cirurgià i ajudants, amb experiència, habilitat i zel i cada companyia un barber. Per al seu finançament es descomptaven de la paga, un, tres, cinc o deu rals segons es tractés de soldat, sergent, alferes o capità.
Va néixer el concepte d'hospital militar. El de campanya es va utilitzar per primera vegada a la batalla de Toro El 1476, amb sis tendes i costejat per la reina Isabel, 100 anys abans que en la resta d'Europa. Durant la Guerra de Granada, (1482-1492), es varen instal·lar hospitals a Álora i a Setenil (1484), a Màlaga (1487), a Baza (1489) i a Huéscar i Santa Fe (1491), conegut com a hospital de la Reyna. Abans, els Reis havien creat la figura del protometge i del cirurgià major que eren els caps de sanitat militar i civil a les ordenances de Madrid de 1477; complementades per les disposicions del Reial de la Vega de Granada, datades l'any 1491 i després modificades per les d'Alcalà de 1498.
Un grumet de la Santa María, de nom Gómez Zuraccos i aprenent de boticari, va tractar les molèsties de Colom durant el seu primer viatge. Al segon viatge de Colom a Amèrica (1493), a banda de la gent de mar, oficis manuals qualificats i militars, consten com enrolats: 1 barber, 1 apotecari i 1 metge.
Els Àustries La modernització va ser continuada pels Àustries. En les Ordenances de Carles V (1534) que organitzaren els terços, i, sobretot, dintre de les instruccions de les Reglas para la cuenta y razón del Ejército de Felip II (29 de maig de 1584), es van fer plantilles i normes d'actuació del metge, el cirurgià, l'apotecari, el veterinari, el barber i el sagnador. Va haver-hi necessitat d'hospitals de campanya capaces de desplegar-se en qualsevol ambient de l'Imperi.
Els metges Els càrrecs de Protometge i Cirurgià Major, els van ocupar figures de la medicina, Médicos de mi Persona y de mis Reales Exércitos com deia Carles V. Alguns van ser: Andreas Vesal; Dionisio Daza Chacón, metge de Joan d'Àustria i de Carles d'Habsburg, que va estar a Lepant i va atendre Cervantes; Gregorio López Madera, Protometge de la Lliga Santa; Cristóbal Pérez de Herrera (1558-1625), que fou dotze anys Protometge de les galeres reials i a qui Felip II va atorgar per al seu blasó la divisa Non armis obstant litterae (les armes no s'oposen a les lletres) o "El Diví Vallés" (Francisco Vallés, 1524-1592, metge de Felip II), qui com a protometge triava als metges per a l'Armada Invencible. Els escollits a més de guarir, si calia en temps de pressa també serveixen d'artillers en camp o a prop.
La patologia més freqüent era per ferides i infeccions. Recasens escrivia a Felip II: la major part dels ferits són de picades o pedrades que estaran llestos aviat encara que també hi ha molts d'arcabussades que moriran. Les infeccions habituals eren tifus, sarna, crup, paludisme, pesta i sobretot sífilis. La profilaxi luètica la feien amb prostitutes de plantilla, vuit per companyia, que tenien la seva salubritat molt vigilada. El tractament era el llicenciament, per estalviar medicines. Aquestes dones acostumaven a cuidar i donar menjar als malalts i ferits, de forma que els caps militars recomanaven la seva presència dintre dels campaments.
Fins a finals del o principis del , la major part de ferides no era causada per armes de foc. Les piques, les alabardes o les partesanes (de fulla més gran i amb una base en forma de ganxo o trident -la corcesque-) predominaven als camps de batalla i l'ús d'arcabussos era encara limitat. Els talls d'aquestes armes d'asta gairebé escuarteraven als soldats i -segons el militar i diplomàtic Bernardino de Mendoza (1577)- els cirurgians hi tenien poca cosa a fer.
Els hospitals Van rebre un gran impuls. Carles V va fer el del Bon Succés de Madrid d'ús militar i civil, seguit d'altres a la Península i en Àfrica, per a rebre els evacuats en carros, llevat a Flandes que s'evacuaven per canals. Un càrrec nou, l'intendent major, era el responsable de posar a punt hospitals de campanya per atendre de 20 a 200 baixes.
L'any 1565, Miguel López de Legazpi va fundar a Cebu el primer hospital militar de les Filipines. El 1571 l'hospital fou traslladat a Manila, nou centre militar i naval de les illes.
Un hospital emblemàtic. El més important va ser de la ciutat brabançona de Malines creat sota els auspicis d'Alexandre Farnese, per Francisco Umara. El 1589, amb més de tres-cents llits i un pressupost de 100.000 florins/any (un 1% de tota la despesa militar als Països Baixos espanyols, a banda de la contribució d'oficials i soldats, als quals es descomptava una quantitat de la paga proporcional al seu rang); i atès, com uns altres, pels Germans de Sant Joan de Déu. La seva novetat va ser convertir-se en base d'operacions de tercer graó per desplaçar ajuda en boticas, mitjans i personal a qualsevol part. Pel seu reglament de 1599 Constituciones del Hospital Real del Exército de los Países Baxos, escrit per Francisco Antonio de Agurto, sabem molt del funcionament d'aquest hospital. La màxima autoritat era l'Administrador, existien ministres majors: l'administrador, el veedor, l'escrivà, el metge i el cirurgià i ministres menors: l'apotecari, el dispenser i el comprador. L'administrador guanyava 100 escuts i l'apotecari 30. Això dona idea de la jerarquia.
L'autoritat tècnica sobre metges i cirurgians era el protometge. Al capdavant de l'assistència quirúrgica estava el Cirurgià Major, a les seves ordres un o més ajudants, el tercer graó eren els platicants i la cambra els barbers. Es passava visita a primera hora amb el veedor i l'apotecari. El finançament es feia per diferents vies, per la Reial hisenda, la Reial almoina, els ab intestatos, les donacions, la venda de roba i menjar sobrant i les multes disciplinàries dels castigats pel joc. El reglament era molt estricte per evitar fraus i robatoris, per això calien tres panys a la caixa de l'hospital.