El Temple Expiatori de la Sagrada Família, o simplement Sagrada Família, és una església catòlica en construcció situada al barri del mateix nom de Barcelona, declarada basílica menor pel papa Benet XVI en la seva visita a la ciutat el 7 de novembre del 2010. És el monument més visitat de l'estat espanyol, per davant de l'Alhambra o el Museu del Prado, amb 4,7 milions de visitants el 2019, abans de la pandèmia de COVID-19. Obra inacabada d'Antoni Gaudí, fins a la seva mort el 1926 se'n van completar la cripta, l'absis i la façana del Naixement, de la qual només va veure'n conclosa la torre de Sant Bernabé. El 2005, aquesta part va ser declarada Patrimoni Cultural de la Humanitat per la UNESCO.
Història miniatura|esquerra|Projecte de Gaudí de les Missions Catòliques Franciscanes de Tànger, que va servir de model per a les torres de la Sagrada Família esquerra|miniatura|Fotografia de Màrius Aguirre i Serrat-Calvó (ca. 1900) miniatura|esquerra|El que ja està construït és de color blanc (2025) miniatura|esquerra|Reproducció del taller de Gaudí a la Sagrada Família, destruït el 1936 La idea de construir un temple expiatori (és a dir, a partir de donatius) dedicat a la Sagrada Família va partir del llibreter Josep Maria Bocabella, inspirat pel sacerdot Josep Manyanet —canonitzat el 2004—, fundador de la Congregació de Fills de la Sagrada Família i de la Congregació de Missioneres Filles de la Sagrada Família de Natzaret, encarregades de promoure el culte a la Sagrada Família i de fomentar l'educació cristiana de nens i joves. El 1866, Bocabella va fundar l'Associació de Devots de Sant Josep, entitat dedicada entre altres qüestions a recaptar fons per a la construcció d'un temple. Per a la difusió de la seva tasca, va editar a partir del 1867 una revista, titulada inicialment El Propagador de la devoción a San José, inspirada en la revista francesa Le propagateur de la dévotion à Saint Joseph, publicada a Dijon pel pare Joseph Huguet.
El 31 de desembre del 1881, Josep Bocabella va comprar per 172.000 pessetes uns terrenys situats a la zona del Poblet, aleshores una barriada de Sant Martí de Provençals.AHPB, notari Francesc Planas i Castelló, 31-12-1881. Delimitats pels carrers de Mallorca, Provença, Marina i Sardenya, corresponien a una de les illes del Pla Cerdà, la qual, però, era més gran que les altres perquè, en principi, estava previst construir-hi un hipòdrom.
El projecte fou encomanat a l'arquitecte murcià Francesc de Paula Villar i Lozano, que va traçar un projecte neogòtic amb una església de tres naus amb creuer i un absis amb deambulatori, rebutjant la idea de Bocabella de fer una rèplica del santuari de Loreto, que se suposa va ser la casa de Josep i Maria a Natzaret. El dia de Sant Josep de 1882, el bisbe Urquinaona posava la primera pedra,AHPB, notari Francesc Planas i Castelló, 19-3-1882. coincidint amb la proclamació al Concili Vaticà I de sant Josep com a patró de l'Església Universal. Els desacords de Villar amb Bocabella van fer que aquest demanés assessorament a l'arquitecte Joan Martorell i Montells i van provocar la dimissió del primer. Aleshores, es va oferir el càrrec a Martorell, però aquest el va rebutjar i va recomanar Gaudí, que havia treballat per a ell com a ajudant, i el 1883, assumí la direcció de les obres.
El desembre del 1884, Gaudí signà el projecte de la capella de Sant Josep a l'absis de la cripta, que fou inaugurat el 19 de març de 1885, en el qual intervingueren els escultors Llorenç Matamala i Piñol i Carles Mani. Se sap que en aquest any hi treballaven un equip de vuit paletes, deu picapedrers, dotze escultors i un nombre indeterminat de fusters i serrallers. El 1891 van començar les obres de la façana del Naixement, i des del 1895, la gestió del projecte va a càrrec de la Junta Constructora del Temple Expiatori de la Sagrada Família, una fundació canònica per a promoure la construcció del temple mitjançant donatius i iniciatives privades.
A partir de l'encàrrec de la casa Milà del 1906, Gaudí pràcticament es concentraria només en l'obra de la Sagrada Família que, de fet, ocuparia tota la seva carrera, ja que feia un quart de segle que en dissenyava i dirigia la construcció i moriria fent-ho; així i tot, el temple només quedava embastat. Va poder veure'n construïda una part del costat de l'Epístola amb la façana del Naixement, de la qual només la torre de sant Bernabé estava acabada totalment i una part del mur exterior de l'absis.
El 12 de juny del 1926, Antoni Gaudí va ser sepultat a la capella de la Mare de Déu del Carme de la cripta. A la seva època, hi van col·laborar molts dels seus deixebles i ajudants, com Francesc Berenguer, Josep Maria Jujol, Josep Francesc Ràfols, Cèsar Martinell, Joan Bergós, Francesc Folguera, Josep Canaleta i Joan Rubió, i a la seva mort, es va fer càrrec de les obres un altre dels seus deixebles, Domènec Sugrañes, que va finalitzar la construcció de les tres torres de la façana del Naixement que quedaven pendents.
El 20 de juliol del 1936, tot just iniciada la Guerra Civil, grups d'exaltats anarquistes van incendiar el temple i van destruir bona part del taller en el qual Gaudí havia treballat i on hi havia els seus esbossos, maquetes i models. Tot i que es va perdre molt material van quedar restes de les maquetes, que es van restaurar, i la documentació que s'havia publicat en El Propagador, en l'Àlbum i que havia estat recollida pels seus deixebles, com Isidre Puig i Boada.
El 1944 les obres foren represes per un equip dirigit per Francesc de Paula Quintana i Vidal, Isidre Puig i Boada, Lluís Bonet i Garí, els quals, a la mort del primer el 1966, continuaren fins al 1981, quan en prengué el relleu Francesc Cardoner. El 1985 va ser nomenat director Jordi Bonet, amb un equip on figuraven Carles Buxadé, Joan Margarit i Jordi Faulí. El 2012, aquest darrer va substituir Bonet.
El 18 de març del 2007 se'n va commemorar el 125è aniversari de la col·locació de la primera pedra amb una festa, concerts i ballant una sardana (La Santa Espina) encerclant tot el temple.
La torre de Jesús va ser acabada el 20 de febrer del 2026. El 10 de juny, en el centenari de la mort de Gaudí, es va inaugurar oficialment amb la benedicció del papa Lleó XIV durant el seu viatge apostòlic.
Crítiques Al llarg de la seva història, el temple ha estat objecte de diverses crítiques i polèmiques. Una de les més recurrents ha estat la seva vinculació amb el catalanisme, ja que ha estat freqüent lloc de reunió i d'actes reivindicatius. En l'àmbit artístic, el projecte gaudinià va tenir des del seu inici defensors i detractors: entre els primers es trobaven associacions com la Lliga Regionalista, la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat i el Cercle Artístic de Sant Lluc, al costat de personalitats com Josep Torras i Bages, Joan Maragall, Josep Carner, Joan Llimona, Josep Pijoan o Joaquim Folch i Torres, així com el diari La Veu de Catalunya; entre els segons es trobava el grup d'arquitectes noucentistes, l'estil que va succeir i va desplaçar al modernisme, encapçalat pel seu teòric, Eugeni d'Ors, així com el crític d'art Feliu Elias i la revista satírica l'Esquella de la Torratxa.
D'altra banda, des de la reactivació de les obres, es va suscitar un intens debat sobre si era adequat continuar-les o no, al·legant els seus detractors que Gaudí no havia deixat suficients indicacions i la seva continuació desvirtuaria el seu projecte; en canvi, els defensors de continuar els treballs es basaven en les múltiples indicacions deixades per l'arquitecte als seus ajudants i deixebles, així com els dibuixos, maquetes i fotografies que deixaven constància del projecte esbossat per Gaudí, per no parlar de les seves múltiples manifestacions reconeixent que el projecte seria obra de diverses generacions. El 9 de gener del 1965, un grup d'arquitectes, intel·lectuals, crítics i professionals de diversos àmbits va publicar una carta-manifest a La Vanguardia, tot qüestionant la continuïtat de les obres. Entre els signants es trobaven: Le Corbusier, Bruno Zevi, Giulio Carlo Argan, Oriol Bohigas, Josep Antoni Coderch, Ricard Bofill, Antoni Tàpies, Salvador Espriu, Joan Brossa i Josep Maria Subirachs —qui paradoxalment seria després escultor del temple—, a més del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya, l'associació Foment de les Arts Decoratives i l'Escola d'Arquitectura de Barcelona. No obstant això, hi va haver una àmplia resposta popular en defensa de la continuïtat del projecte, que es va traduir en una recaptació rècord per a l'impuls de les obres.
El 1987 es va suscitar un altre debat amb l'elecció de Josep Maria Subirachs per a la realització del conjunt escultòric de la façana de la Passió, d'un estil avantguardista i abstracte, allunyat de l'estil inicial del temple, de tall més realista. El 10 de juliol del 1990 es va produir una manifestació davant del temple en contra del seu treball, organitzada per la revista Àrtics, que no va trobar gran suport popular. El 2019, la Generalitat de Catalunya va declarar bé cultural d'interès nacional l'obra de Subirachs a la Sagrada Família.
Un altre debat es va produir per les obres del túnel de Provença, que discorre per sota del carrer de Mallorca, on hi ha d'haver la façana principal. Tot i que el Ministeri de Foment d'Espanya assegurà que el projecte no presentava cap risc per a l'estructura del temple, experts d'universitats de tot el món, el Patronat de la Sagrada Família, el Col·lectiu per un bon traçat del TGV i la plataforma veïnal AVE pel litoral es van oposar al projecte. La desconfiança envers el projecte i les administracions responsables es va agreujar després de l'esfondrament del Carmel. Tanmateix, un estudi del Col·legi de Geòlegs de Catalunya va arribar a la conclusió que les obres no presentaven risc per al temple. Una sentència dictada el 29 de juny del 2011 per l'Audiència Nacional va desestimar el recurs contenciós administratiu del Patronat de la Sagrada Família, que aquella mateixa tarda va anunciar que abandonava la batalla legal. La finalització de les obres sense incidents aquell mateix any va posar fi a la polèmica.
El 2011, l'arquitecte Òscar Tusquets, un dels signants del manifest de 1965, va publicar un article a El País en què reconeixia l'encert en la continuïtat de les obres. D'altra banda, l'Ajuntament de Barcelona, originàriament indiferent, si no reticent, a la construcció del temple, va canviar de parer amb la concessió a la Sagrada Família del premi Ciutat de Barcelona d'Arquitectura el 2010. Tanmateix, el 2016 es va revifar la polèmica quan es va plantejar reclamar la llicència d'obres i cobrar la taxa corresponent. Aleshores, Daniel Mòdol, regidor d'Arquitectura, Paisatge Urbà i Patrimoni, va qualificar el temple com «una mona de Pasqua gegant».
Arquitectura miniatura|Vista en planta de la Sagrada Família
NA= Façana del Naixement PA= Façana de la Passió GL= Façana de la Glòria B= Baptisteri CH= Capella de l'Assumpció P= Capella del Sagrament S1= Sagristia Oest S2= Sagristia Est 1= Torre de Maties, 98 m 2= Torre de Judes Tadeu, 107 m 3= Torre de Simó, 107 m 4= Torre de Bernabeu, 98 m 5= Torre de Jaume el menor, 107 m 6= Torre de Bartomeu, 112 m 7= Torre de Tomàs, 112 m 8= Torre de Felip, 107 m 9= Torre de Andreu, 112 m 10= Torre de Pere, 117 m 11= Torre de Pau, 117 m 12= Torre de Jaume el Major,112 m E1= Torre de Lluc, 135 m E2= Torre de Joan, 135 m E3= Torre de Marc, 135 m E4= Torre de Mateu, 135 m M= Torre de la Mare de Déu,138 m J= Torre de Jesuscrit, 172 m