El Teatro alla Scala (també conegut com La Scala de Milà) és un dels teatres d'òpera més famosos del món.
La temporada del teatre sol iniciar-se el 7 de desembre, dia de Sant Ambrosi, sant patró de Milà. Totes les funcions han d'acabar abans de la mitjanit; les òperes més llargues han de començar més enjorn. Antonio Bernocchi va ser el màxim financer per a la reconstrucció del Teatre alla Scala, afectat pel bombardeig de la guerra, i va tornar a obrir "com era i on va ser" l'11 de maig de 1946.Il comune di Cerro Maggiore ai tempi della prima guerra mondiale: Avvenimenti, opere, personaggi dal 1914 al 1925, Vittorio Branca, 1968Antonio Bernocchi was the major financier of the reconstruction of the Teatro La Scala in Milan, although he will nominate his delegates Borletti and Baldan to represent him in the administration La Scala: vita di un teatro, Gianni Long, A. Mondadori, 1982, pag. 56Francesco Protonotari, Nuova antologia, Vol. 550-551, 1982, pag. 222
Història miniatura|La Scala al segle XIX miniatura|Interior del teatre miniatura|Teatre de La Scala de Milà el 2022 Ha estat ubicat en dos edificis. Un incendi va destruir-ne el primer, l'antic Teatro Ducale, el 25 de febrer de 1776, després d'una gala de carnestoltes. Els noranta propietaris de les llotges del teatre van demanar a l'arxiduc Ferran I d'Àustria la construcció d'un nou teatre i d'un altre de provisional durant les obres.
L'arquitecte neoclàssic Giuseppe Piermarini va fer-ne un disseny inicial que va ser rebutjat pel comte Firmian (un governador austríac). Un segon pla va ser acceptat per l'emperadriu Maria Teresa l'any 1776.
El nou teatre es va construir al lloc que ocupava abans l'església Santa Maria alla Scala, que va llegar el nom al teatre. L'església va ser desconsagrada i enderrocada, i en un període de dos anys Pietro Marliani, Pietro Nosetti i Antonio i Giuseppe Fe van completar la construcció del nou edifici. Va ser inaugurat el 3 d'agost de 1778, amb el nom de Nuovo Regio Ducal Teatro alla Scala, amb l'òpera L'Europa riconosciuta de Salieri.
Com altres teatres de l'època, la Scala va ser també un casino; els apostadors ocupaven el foyer.
L'estructura original va ser renovada el 1907, canviant al disseny actual. L'any 1943, durant la Segona Guerra Mundial, els bombardejos van danyar seriosament el teatre. Va ser reconstruït i reestrenat l'11 de maig de 1946 amb un concert memorable, dirigit per Arturo Toscanini.
En la Scala s'han estrenat moltes òperes famoses, i va mantenir una relació molt especial amb el compositor Giuseppe Verdi. No obstant això, durant molts anys el compositor no hi va presentar cap de les seues obres, perquè Verdi va acusar l'orquestra de modificar la seua música.
Actualment l'edifici inclou un museu al qual s'accedix des del foyer, amb una extraordinària col·lecció de pintures, esbossos, estàtues, i altres documents relacionats amb l'òpera.
Restauració El teatre va ser tancat entre el 19 de gener del 2002 i novembre del 2004 per a la seua restauració. En aquesta ocasió el projecte va ser dissenyat per l'arquitecte Mario Botta. Durant aquest període la companyia es va traslladar al Teatro degli Arcimboldi.
La restauració va ser-ne controvertida perquè els que vetlaven per la preservació del teatre temien que se'n perderen els detalls històrics. La decisió més discutida va ser l'enderrocament de tota l'àrea posterior a l'escenari per crear una zona de servei moderna i funcional, digna d'un dels més importants teatres del món, com es va argumentar.
En canvi, la filosofia que ha guiat la reestructuració del saló del teatre ha estat la de tornar a la Scala l'esplendor originària i eliminar totes les modificacions posteriors. S'han eliminat estores i pintures que ocultaven el marbre originari i, en la mesura en què ha estat possible, s'han recuperat les decoracions del d'alguns palchi d'importància històrica com la barcaccia del virrei d'un meravellós color blau celeste.
Es considera que la companyia va quedar satisfeta i impressionada amb la qualitat del so i les millores en l'estructura. En l'espai que s'ha agregat a la part posterior de l'escenari es podran guardar més escenografies. Les localitats van ser equipades amb monitors on es presenta el llibret en anglès, francès o italià.
Per a la reobertura del teatre es va escollir la mateixa òpera que es va utilitzar en l'obertura, L'Europa riconosciuta.
Estrenes absolutes Algunes de les òperes significatives estrenades en aquest teatre han estat:
2007: Teneke de Fabio Vacchi 1988: Montag aus Licht de Karlheinz Stockhausen 1984: Samstag aus Licht de Karlheinz Stockhausen 1963: Pasaggio de Luciano Berio 1962: Atlàntida, de Manuel de Falla (versió escènica; estrenada en versió de concert al Liceu el 1961) 1957: Dialogues des Carmélites de Francis Poulenc 1926: Turandot de Giacomo Puccini 1924: Nerone de Arrigo Boito 1924: La cena delle beffe d'Umberto Giordano 1904: Madama Butterfly de Giacomo Puccini 1896: Andrea Chénier d'Umberto Giordano 1895: Guglielmo Ratcliff de Pietro Mascagni 1893: Falstaff de Giuseppe Verdi 1892: La Wally de Alfredo Catalani 1889: Edgar de Giacomo Puccini 1887: Otello de Giuseppe Verdi 1885: Marion Delorme d'Amilcare Ponchielli 1876: La Gioconda d'Amilcare Ponchielli 1873: Fosca de Carlos Gomes 1870: Il Guarany de Carlos Gomes 1868: Mefistofele d'Arrigo Boito 1845: Giovanna d'Arco de Giuseppe Verdi 1843: I Lombardi alla prima crociata de Giuseppe Verdi 1842: Nabucco de Giuseppe Verdi 1840: Un giorno di regno de Giuseppe Verdi 1839: Oberto, Conte di San Bonifacio de Giuseppe Verdi 1835: Maria Stuarda de Gaetano Donizetti 1834: Gemma di Vergy de Gaetano Donizetti 1833: Lucrezia Borgia de Gaetano Donizetti 1831: Norma de Vincenzo Bellini 1830: Anna Bolena de Gaetano Donizetti 1829: La straniera de Vincenzo Bellini 1827: Il pirata de Vincenzo Bellini 1820: Margherita d'Anjou de Giacomo Meyerbeer 1814: Il turco in Italia de Gioacchino Rossini 1813: Aureliano in Palmira de Gioacchino Rossini 1812: La pietra del paragone de Gioacchino Rossini 1786: I due supposti, ossia, Lo sposo senza moglie de Domenico Cimarosa 1778: Europa riconosciuta'' d'Antonio Salieri
Principals directors Relació dels «principals directors d’òpera» i que no tots van tenir formalment el títol de director musical. La tradició moderna de direcció orquestral de La Scala s'inicià el 1854 amb Alberto Mazzucato, considerat pel mateix teatre el primer veritable «mestre concertador i director» que dirigí l'orquestra des del podi amb batuta. La successió de principals directors del teatre durant la segona meitat del segle XIX inclogué després Franco Faccio, Leopoldo Mugnone i Edoardo Mascheroni, abans de l'arribada d'Arturo Toscanini.
Arturo Toscanini (1898–1903) Cleofonte Campanini (1903–1905) Leopoldo Mugnone (1905–1906) Arturo Toscanini (1906–1908) Edoardo Vitale (1908–1910) Tullio Serafin (1910–1914) Gino Marinuzzi (1914–1916) Ettore Panizza (1916–1917) Tullio Serafin (1918) Arturo Toscanini (1921–1929) Antonio Guarnieri (1929–1930) Ettore Panizza (1930–1932) Victor de Sabata / Franco Ghione (1932–1933) Gabriele Santini (1933–1934) Gino Marinuzzi (1935–1945) Antonio Guarnieri (1945–1946) Tullio Serafin (1946–1947) Victor de Sabata (1947–1953) Franco Capuana (1949–1951, director musical) Carlo Maria Giulini (1953–1956) Antonino Votto (1954–1961) Guido Cantelli (1956, mort accidentalment abans de la presa de possessió) Gianandrea Gavazzeni (1961–1966) Claudio Abbado (1967–1986; director musical des de 1972) Riccardo Muti (1986–2005) Daniel Barenboim (2007–2014; director musical des de 2011) Riccardo Chailly (2015–; director musical des de 2017)
Referències
Scala, La Categoria:Edificis neoclàssics Categoria:Edificis de Milà Categoria:Cultura de Milà