miniatura|upright=1.3|L'antiga catedral catòlica de la Santíssima Trinitat de Dublín, avui pertanyent a l'Església d'Irlanda. miniatura|upright=1.3|Sant Kevin de Glendalough, patró de l'arxidiòcesi. miniatura|upright=1.3|Sant Llorenç O'Toole, patró de l'arxidiòcesi. Larquebisbat de Dublín (gaèlic: Ard-Deoise Bhaile Átha Cliath; anglès: Archdiocese of Dublin; llatí: Archidioecesis Dublinensis) és una seu metropolitana de l'Església Catòlica a Irlanda. Va ser formalment reconeguda com a província metropolitana l 1152 pel Sínode de Kels. El 2013 tenia 1.154.296 batejats sobre una població de 1.485.521 habitants. Actualment està regida per l'arquebisbe Diarmuid Martin.
El seu segon arquebisbe, Lorcán Ua Tuathail (anglificat com a Laurence O'Toole), és el seu sant patró.
Territori L'arxidiòcesi inclou tot el comtat de Dublín, la major part del comtat de Wicklow, una part substancial del comtat de Kildare i les parts inferiors dels comtats de Carlow, Wexford i Laois. S'estén a la costa est d'uns cent quilòmetres i uns setanta quilòmetres terra endins.
La seu arxiepiscopal és la ciutat de Dublín, on es troba la Pro-Catedral de Santa Maria.
El territori s'estén sobre 3.184 quilòmetres quadrats i està dividit en 200 parròquies, agrupades en 16 arxiprestats: Blessington, Bray, Cullenswood, Donnybrook, Dun Laoghaire, Fingal Nord, Fingal del Sud-est, Fingal del Sud-oest, Finglas, Howth, Maynooth, Dublín centre (Nord), Dublín centre (Sud), el sud de Dublín, Tallaght i Wicklow .
A més de Dublín, la diòcesi conté diverses grans ciutats : Arklow, Balbriggan, Bray, Celbridge, Greystones, Leixlip, Malahide, Maynooth i Swords.
La província eclesiàstica La província eclesiàstica de Dublín, fundada l'any 1152, es compon de les següents sufragànies: bisbat de Ferns, bisbat de Kildare i Leighlin, bisbat d'Ossory.
La Província de Dublín és una de les 4 províncies eclesiàstiques que integren l'Església Catòlica a Irlanda; les altres províncies són Armagh, Tuam i Cashel.
Història Història eclesiàstica prediocesana L'àrea de Dublín ja era cristiana molt abans de la creació oficial de la diòcesi. Hi ha restes vestigials dels monestirs que eren famosos abans d'aquest temps en Finglas, Glasnevin, Glendalough, Kilnamanagh, Rathmichael, Swords, Tallaght, entre d'altres. Són testimonis de la fe de generacions anteriors i per a una vida eclesial pròspera. Diversos d'aquests funcionaven com a "esglésies de cap", la més important de les quals era Glendalough. El primer esment de la presència cristiana a la costa oriental de l'illa es remunta a la primera meitat del , quan el papa Celestí I va enviar al voltant del 431 el missioner Palladio com a bisbe dels cristians irlandesos; Palladio va fundar algunes comunitats, incloent-hi Teach-Renan (Tigroney), i Donard al comtat de Wicklow. Posteriorment, sant Patrici va treballar en el mateix territori.
A partir del el monaquisme es desenvolupà a gran escala una mica per tot arreu a l'illa, creant-se una organització territorial, típica d'Irlanda, basada en el sistema monàstic i no a la diòcesi, com succeïa en el continent i la Gran Bretanya. La base monàstica del poder de l'església primerenca resideix en l'autoritat més gran dels abats de les principals comunitats. Si bé hi va haver bisbes, no hi havia diòcesis organitzades en el sentit modern. En molts casos, els càrrecs d'abat i bisbe sovint eren ocupats per una sola persona. Tot i que Ware, a Antiguitats d'Irlanda esmenta "bisbes de Dublín" ja el 633, la diòcesi de Dublín per se no es considera que començà fins al 1038. És històricament incert si un monestir també va estar present en Duibhlinn, Dublín d'avui, si no una sèrie de bisbes dels segles i , els historiadors han atribuït el títol de bisbes de Dublín. És poc probable que aquests bisbes poden ser considerats com a bisbes residencials moderns, sobretot perquè gairebé tots operant des de fora de la diòcesi. El primer d'ells és Sant Livino, que va morir el 633 a Gant (Bèlgica). Sant Wiro va viure a la Gàl·lia i va morir a Roermond (als Països Baixos, Sant Disibodo va morir a Alemanya i Sant Rumoldo, al va anar a Roma i va morir a Mechelen. Quan van començar a emergir a Irlanda diòcesis organitzades formalment, tota l'actual diòcesi de Dublín i més, estava compresa dins de la diòcesi de Glendalough.
La diòcesi danesa de Dublín Des del final del la costa est d'Irlanda i la seva zona d'influència van ser devastades per les incursions vikingues, que van provocar la mort i la destrucció per tot arreu; gairebé tots els antics monestirs van ser cremats, així com les seves biblioteques i manuscrits preciosos. El 815 els danesos, encara pagans, conqueriren Irlanda. El primer rei de Dinamarca a convertir-se al cristianisme va ser Sitric, Rei de Dublín, batejat a Anglaterra en el primer terç del . No obstant això, en poc temps el rei va tornar al paganisme. Després de l'abjuració de Sitric, el seu fill Godfrey va esdevenir cristià el 943, i el Regne de Dublín va buscar tenir un bisbe propi al , en particular sota Sitric MacAulaf, que havia estat en peregrinació a Roma. Ell va enviar al seu candidat elegit, Donat (o Donagh o Donato) per a ser consagrat a Canterbury el 1028, i el nou prelat tenia la seva diòcesi de Dublín com un petit territori dins de la ciutat emmurallada, que va presidir fins a 1074. Aquesta consagració marcà una profunda diferència entre Dublín i la resta de l'Església d'Irlanda: mentre que l'illa va seguir governant el sistema monàstic, l'aplicació a Dublín va ser crear una diòcesi organitzada en el model anglès. El poder de Dinamarca va cessar amb la victòria del rei Brian Boru el 1014, però Dublín va seguir sent una possessió danesa. La nova diòcesi de Dublin no formava part de l'església a Irlanda, sinó més aviat part era de la nordica Província de Canterbury. Sitric també preveié la construcció de la catedral de la Santíssima Trinitat (actual catedral anglicana) el 1028 "amb les terres de Baldoyle, Raheny i Portrane per al seu manteniment."Dublin: Catholic Truth Society, 1911: Bishop of Canea: Short Histories of Dublin Parishes, Part VIII, p. 162
El successor de Donat, Gilla Patrick, autor de diversos opuscles en llatí, va ser consagrat a Londres, mentre que Donat O'Haingly va ser consagrat a Dublín, però de nou el seu nebot i successor Samuel O'Haingly va ser consagrada a Winchester (Anglaterra). Juntament amb l'acceptació del nomenament, els primers bisbes de Dublín van prometre obediència als arquebisbes de Canterbury.
El sínode de Rathbreasail, celebrat el 1111 sota l'autoritat papal de Gillebert (Gilbert), bisbe de Limerick, va posar fi a l'organització territorial basada en els monestirs irlandesos i antiga circumscripció monàstica, i el nombre de diòcesis a Irlanda es va fixar en vint. Dublín no estava inclòs, probablement pel fet que no es considerava com una part integral de l'Església d'Irlanda, i potser perquè el clergat i la gent de la ciutat no havien acceptat la submissió a la diòcesi de Glendalough i especialment la separació de Canterbury i submissió a l'arxidiòcesi d'Armagh.
El Sínode de Kells, 1152 El 1151, el papa Eugeni III va encarregar el cardenal Paparo anar a Irlanda i establir 4 províncies eclesiàstiques, nomenant a cadascuna un bisbe metropolità. En general, el sínode de Kells del 1152, es van crear les províncies metropolitanes d'Armagh, Dublín, Cashel, i Tuam, que aproximadament eren coextensives amb els seus homòlegs civils contemporanis.
La seu de Dublín va rebre cinc diòcesis sufragànies: Glendalough, Kildare, Leighlin, Ferns i Kilkenny.
El territori diocesà es va ampliar de nou el 1179, quan, a sant Llorenç O'Toole, que havia anat a Roma per participar en el Tercer Concili del Laterà, el papa Alexandre III va concedir-li estendre el seu territori cap al sud, fins a Bray; i després en 1215, quan la diòcesi de Glendalough va ser suprimida i el seu territori annexat a Dublín.
En un document elaborat pel llavors arquebisbe de Tuam en 1214, el cardenal es descriu com trobant tant un bisbe amb seu a Dublín (que exercia el seu ofici episcopal tan sols dins els murs de la ciutat) i «Es troba a la mateixa Diòcesi una altra església a les muntanyes, que també tenia el nom d'una ciutat [Glendalough] i tenia un cert "chorepiscopus". Però ell va lliurar el pal·li a Dublín, que era la millor ciutat i nomenà que la diòcesi (Glendalough) en la qual estaven les dues ciutats havia de dividir-se, i que una part de la mateixa ha de passar a la metropolitana.» La part del nord del comtat de Dublín, conegut com a Fingall, va ser pres de la diòcesi Glendalough i s'uní a Dublín. La nova arxidiòcesi tenia 40 parròquies agrupades en deanaries que es basaven en els antics monestirs d'alt nivell. Tota la dependència de Dublín a les esglésies angleses, com Canterbury, va finalitzar.
Els primers arquebisbes El primer arquebisbe, Gregory, va ser consagrat a Lambeth. El segon arquebisbe, que ocupà la seu entre 1161 i 1179, va ser estat de sant Llorenç O'Toole, anteriorment abat de Glendalough, que havia estat escollit com a Bisbe de Glendalough en 1162. Durant el seu temps en el càrrec, la presència de l'Església va créixer a la ciutat de Dublín (el 1170 hi havia sis esglésies a més de la catedral dins dels murs"dedicats a St. Michael, St. Olave, St. John, St. Mary del Dam, St. Martin i St. Nicholas (Within) – Dublin: Catholic Truth Society, 1911: Bishop of Canea: Short Histories of Dublin Parishes, Part VIII, p. 162) i ordes religiosos del continent que va arribar a Irlanda (agustinians, dominics, franciscans i carmelites tenien cases a Dublín, i el gran convent de Grace Dieu, prop de Donabate, ja també s'havia fundat). Com a part d'aquesta tendència, Llorenç va instal·lar una comunitat de canonges per celebrar, segons la Regla Aroasiana (agustinians reformats) a la catedral de la Santíssima Trinitat (més tard coneguda com l'Església de Crist). L'abadia de Santa Maria, una de les cases religioses més importants d'Irlanda durant segles, va ser fundada a Dublín en aquesta època, per primera vegada sota la regla benedictina, a continuació, passant posteriorment als cistercencs.
El període normand A partir de la segona meitat del , l'escena política d'Irlanda va ser canviada de forma permanent per l'arribada dels normands i la influència de la corona anglesa. El successor de Sant Llorenç, John Comyn, va ser un normand, i d'aquí en endavant i fins a l'època de la Reforma, els arquebisbes de Dublín van ser tots o bé normands o bé anglesos. Al mateix John Comyn Enric II va concedir alguns feus senyorials amb el dret a seure al Parlament com Senyor. Molts arquebisbes d'aquest període van ocupar llocs importants en la política anglesa i sovint se'ls assignaren funcions importants. El 1185, el papa aprovà una petició per fusionar les diòcesis de Dublín i Glendalough, amb efectes a partir de la mort del llavors bisbe de Glendalough. La unió va entrar en vigor el 1216, amb l'aprovació del papa Innocenci III, i les diòcesis han restat així des de llavors.
Encara és en aquest període que va sorgir la controvèrsia, de vegades porta a terme amb un to aspre i desagradable, amb l'arquebisbe d'Armagh per la Primacia a l'Església d'Irlanda, discussió que va perdre la seva importància només en el .Mooney, op. cit., coll. 926-930.
Dublín va adquirir una segona catedral, Sant Patrici, construïda fora dels murs de la ciutat per un arquebisbe desitjosos de mantenir la seva llibertat d'acció de govern de la ciutat, i fundada en 1191. A més del seu palau de Sant Sepulcre (on avui es troba l'estació de Kevin Street Garda) l'arquebisbe tenia el seu castell a Swords. L'abat de l'abadia de Santa Maria va tenir el seu castell en Bulloch Harbour, prop de Dalkey, on s'aplicaven drets de duana sobre totes les mercaderies importades. En aquest moment, Dalkey era un important port comercial.