El Regne d'Itàlia (en llatí, Regnum Italiae o Regnum Italicum; en alemany, Reichsitalien) va ser un conjunt territorial circumscrit al nord de la península itàlica, incorporat i vinculat jurídicament al Sacre Imperi Romanogermànic des de la coronació d'Otó I a Roma en 962.

La vinculació del regne d'Itàlia al sistema imperial va suposar que allò que quedava de sistema administratiu d'època carolíngia fos minat tant per l'absència del sobirà, que confiava en els poders feudals locals, com pel desenvolupament comunal, i per les disputes de l'emperador amb el papa, que van polaritzar la vida italiana entre güelfs i gibel·lins.

El Gran Interregne va liquidar el poder efectiu de l'emperador, no només a Itàlia sinó a la mateixa Alemanya, però encara va retenir l'autoritat jurisdiccional per legitimar els governs locals. A causa de les querelles internes, el sistema comunal de les ciutats es va transformar en senyories o en repúbliques, dentre les quals només els règims forts i poderosos, amb capacitat per contractar forces mercenàries, van poder sotmetre a ciutats veïnes creant Estats territorials.

La intervenció francesa que va començar en 1494 va alterar les relacions de poder a la península i va tornar a atreure l'atenció de l'emperador en els assumptes italians. El tractat de Bolònia de 1530 va convertir l'emperador en àrbitre d'Itàlia, però l'hegemonia a Itàlia va recaure en els reis d'Espanya fins que a la Guerra de Successió espanyola l'emperador va recobrar un paper de preponderància. Després d'estabilitzar-se les relacions de poder entre les dinasties rivals d'Habsburg i Borbó, la Revolució francesa i la seva extensió a Itàlia va suposar la liquidació de l'autoritat imperial a Itàlia i pocs anys després al mateix Berlín.

El regne d'Itàlia a l'Imperi carolingi

Carlemany, el rei dels francs, va incorporar en 774 el regne Longobard als seus dominis. La conquesta carolíngia d'Itàlia no va suposar la migració d'un poble, sinó que es van introduir i distribuir a la regió contingents armats provinents del nord dels Alps, que es van establir principalment a les ciutats i punts estratègics per controlar tant les rutes de comunicació terrestre i fluvial com els nuclis longobards. També es va assentar una classe dirigent franca que va obtenir terres de confiscacions a l'Església i als longobards, o provinents del fisc reial. Això no va suposar una ruptura respecte de l'anterior regne longobard, ja que el regne va mantenir la seva individualitat com Italia o Langobardia, Pavia va continuar sent la capital, i així mateix, es va mantenir durant més temps un poder real amb caràcter i autoritat públics i un sistema administratiu que vinculava Pavia amb les altres ciutats mitjançant l'ús de funcionaris públics. A més es va mantenir un corpus legal format per les lleis longobardes i les capitulars carolíngies; la legislació dels reis longobards va ser confirmada pels carolingis. En aquest sistema, els comtes (comites) eren els agents públics de l'administració central, representants del rei als comtats.

Però el poder públic oferia una protecció insuficient davant les exaccions pels grans propietaris que, armats i beneficiats amb terrenys, pretenien crear un grup territorial més homogeni i compacte. D'aquesta manera, es va desenvolupar la relació de vassallatge, que era una forma de comanda en què un home lliure entrava en obediència i prestava un servei militar a un poderós a canvi de protecció i assistència; així, els guerrers, que eren homes lliures i propietaris de terres, es van transformar en clientela d'un senyor. D'altra banda, l'abús de poder dels funcionaris públics en benefici dels interessos particulars va requerir que el rei els contrarestés amb els seus propis vassalls, els "vassi dominici", encomanats personalment a ell. A més dels vassi dominici, el sobirà utilitzava l'ordre eclesiàstic per supervisar els funcionaris públics, controlar ciutats i rutes de comunicació, i obtenir obediència del poble, i alhora feia servir lleials per al govern d'abadies i bisbats, seleccionats d'entre la mateixa aristocràcia militar i als quals recompensava amb donacions a l'Església i amb immunitats. La necessitat que el rei comptés amb el poder eclesiàstic va produir a la Itàlia carolíngia el desenvolupament de la immunitat ("mundeburdium") de bisbes i abats, de manera que cap funcionari públic podia intervenir per exercir algun tipus de poder militar o jurisdiccional, de manera que el rei privava els seus propis funcionaris d'autoritat a les terres eclesiàstiques, originant l'assumpció de l'autoritat senyorial per bisbes i abats, que gaudien d'autonomia respecte dels funcionaris públics.

miniatura|El rei Berenguer I d'Itàlia en el Chronicon Casauriense (). Els difícils anys del seu regnat van sentenciar la privatització del poder públic al regne d'Itàlia. Amb les divisions de l'Imperi carolingi després del Tractat de Verdun de 843, les grans famílies aristocràtiques, que havien rebut dels reis carolingis privilegis, terres i càrrecs a canvi del seu vassallatge, van arrelar regionalment, establint la seva pròpia xarxa clientelar, les seves possibilitats d'acció i influència política queden limitades a una determinada regió de l'Imperi carolingi. I per això, davant l'absència de descendència masculina després de la mort de Lluís II el Jove l'any 875, els magnats van passar a disposar l'elecció dels nous sobirans, no només per assegurar la pervivència del regne , sinó assegurar-se el manteniment del seu poder polític. Per part seva, els papes van establir l'enllaç entre el títol imperial i el regne d'Itàlia, ja que la defensa del papat només es podia dur a terme si l'emperador tenia la seva base a Itàlia.

La deposició de Carles III el Gras en 887 i la seva ràpida mort van donar a l'aristocràcia del regne italià total llibertat per a l'elecció d'un rei que residís a Itàlia. La política bàsica del rei va consistir a emprar la donació com a mitjà de negociar amb els magnats, equilibrar faccions i establir aliances; mitjançant les diplomata es concedien privilegis a l'Església i a la noblesa afí. L'autoritat pública va ser incapaç de garantir la protecció territorial davant les Invasions hongareses d'Europa a la primera meitat del provocant la fortificació dels territoris (incastellamento) per part dels senyors laics, comunitats religioses i ciutats, sense la intervenció reial, que va haver de ser acceptada pel rei i que faccions de l'aristocràcia busquessin reis rivals més competents, provocant conflictes armats entre reis.

Els principats territorials dels segles i La situació de subordinació política a Alemanya del regnum italicum va mantenir el poder regional dels grans principats territorials i altres comtats més reduïts:

A mitjan , la marca d'Ivrea s'havia reduït en grandària; la resta del seu antic territori havia estat dividit entre noves marques: la de Susa, que comprenia Auriate, Turín, Albenga, Alba i Ventimiglia; la marca aleramica, que abastava Monferrato, Acqui i Savona; i la marca obertenga, que englobava Gènova, Tortona i Bobbio. Aquests principats territorials estaven en mans de les famílies d'Arduí de Torí, d'Aleram de Montferrat —de la descendència del qual es desgajarien petites marques com les de Saluzzo, Savona, Ceva, Clavesana o Incisa—, d'Obert I, comte palatí centrat a Ligúria, i dels comtes de Pombia, que havien adquirit la minvada marca d'Ivrea. Al costat d'aquests principats hi havia el poder creixent de poderosos bisbes. En el segon terç del , Humbert mans blanques, feudatari al Regne d'Arlés, va ajudar al nou sobirà germànic Conrad II a apoderar-se del regne d'Arlés després de la mort de Rodolf III de Borgonya en 1032, la qual cosa li va valer la investidura de Maurienne i Tarentaise. El seu fill Otó de Savoia va incorporar per matrimoni la marca de Susa; aquestes possessions van permetre als comtes de Savoia dominar els tres passos alpins més importants entre França i Itàlia: el Gran Sant Bernat, el Petit Sant Bernat i el del Mont Cenis.

A Lombardia destacava l'arquebisbe de Milà, però els comtes locals van entrar en conflicte amb els bisbes, com els de Màntua, Como i Cremona. Es va manifestar el declivi dels comtes de Lomello —comtes palatins de Pavia—, ia més, el fet que els margreus de Gènova, de la família d'Otbert de Luni, s'expandissin a la Lunigiana i també a Llombardia els va permetre formar la marca de Milà, que incloïa Milà i Pavia. Mentrestant, la família dels comtes de Canossa va formar la marca attoniana que abastava Mòdena, Reggio, Parma, Piacenza, Cremona, Bèrgam, Màntua, Ferrara i Brescia, i amb posterioritat, la marca de Toscana, però sense anul·lar el poder dels bisbes.

Al centre d'Itàlia es trobaven les riques terres del marquès de Toscana, que s'estenien des de la marca de Verona creuant el riu Po, per Ferrara i Mòdena, fins a les fronteres dels territoris del papat a el riu Ombrone, on destacaven les ciutats de Siena, Florència i Pisa. Més al sud, el Patrimoni de Sant Pere abastava els voltants de Roma —Laci, Sabina— fins a Campània, limitant amb Toscana, amb Romana —controlada per l'arquebisbe de Ravenna—, amb els territoris de la marca d'Espolet —on la intervenció real va evitar crear un llinatge nobiliari—, i amb la marca d'Ancona —també denominada marca de Camerino o marca de Fermo—, sota control alemany a través dels seus bisbes i que seria posterior font de disputes entre papes i emperadors. A l'est italià (Verona, Friuli i Istria) es van produir canvis, ja que aquestes zones van ser alienades del regne italià i vinculades a Alemanya, perquè fossin els feudataris alemanys els que controlessin els passos dels Alps i els deixessin oberts als exèrcits imperials: en 951 Otó I va atorgar al seu germà Enric, duc de Baviera, les marques italianes de Trento i de Friul juntament amb Istria, que van formar la marca de Verona, sancionada a la dieta d'Augsburg l'any següent; es va constituir així un heterogeni bloc territorial que es componia de Baviera, Caríntia i Verona. En 976 Otó II va separar les marques de Verona i de Caríntia del ducat de Baviera, per crear un altre nou ducat, el de Carintia, atorgat a Enric el Jove; des de llavors la marca de Verona va ser annexa al ducat de Carintia. La creació de la Lliga de Verona (1164) contra Frederic I va evidenciar la suspensió de l'exercici d'aquest marquesat, del qual va quedar mera existència en un títol sense cap realitat política, simplement associat als margraus de Baden en 1151. Per distingir el títol de marca de Verona del territori, es va emprar des del la designació geogràfica de marca trevisana.

lang=ca|miniatura|L'Imperi en època d'Otó I (936-973) i Conrad II (1024-1039).