La mar del Japó o mar de l'Est és una mar costanera de l'oceà Pacífic occidental, al nord-est d'Àsia, mar marginal entre l'arxipèlag japonès, Sakhalin, la península de Corea i el continent del Llunyà Orient rus. Com la Mediterrània, gairebé no té marees, ja que és gairebé voltada completament de terra ferma per totes bandes.
Aquest aïllament també afecta la diversitat fecal i la salinitat, totes dues més baixes que en l'oceà obert. La mar no té grans illes, badies ni caps. El seu balanç hídric està determinat principalment per l'entrada i sortida a través dels estrets que el connecten amb les mars veïnes i l'Oceà Pacífic. Pocs rius hi aboquen i contribueixen a no gaire més d'un per cent del total a l'intercanvi d'aigua.
L'aigua de mar té una concentració elevada d'oxigen dissolt que resulta en una alta productivitat biològica. Per tant, la pesca és l'activitat econòmica dominant a la regió. El trànsit marítim hi ha estat moderat per qüestions polítiques, però augmenta constantment a conseqüència del creixement de les economies de l'Àsia oriental.
El nom Si bé mar del Japó és el terme més habitual per referir-s'hi entre la comunitat internacional, de vegades s'anomena amb diferents noms als països del voltant: Ell mar s'anomena Rìběn hǎi (日本海, literalment «Mar del Japó») o originalment Jīng hǎi (鲸海, literalment «Mar de la Balena») a la Xina,2006. “鲸海”这个名字如何改成了“日本海” . Retrieved on 7 març 2017 Yaponskoye more (Японское море, «Mar del Japó») a Rússia, Chosŏn Tonghae (조선동해, «Mar de l'Est de Corea») a Corea del Nord, i Donghae (동해, literalment «Mar de l'Est») a Corea del Sud.
Disputa de la denominació L'ús del terme «Mar del Japó» com a nom dominant és un punt de discussió. Corea del Sud vol que s'utilitzi el nom «Mar de l'Est», ja sigui en lloc o a més de «Mar del Japó»;East Sea or "Sea of Japan" . Korea.net. Retrieved on 21 març 2013.Ministry of Maritime Affairs and Fisheries 2005. The Name East Sea Used for Two Millennia. Ministry of Foreign Affairs and Trade of Korea, 2005 mentre que Corea del Nord prefereix el nom «Mar de l'Est de Corea». La qüestió principal de la disputa gira al voltant d'un desacord sobre quan el nom «Mar del Japó» es va convertir en l'estàndard internacional. Japó afirma que el terme ha estat l'estàndard internacional almenys des de principi del , mentre que les Corees afirmen que el terme «Mar del Japó» va sorgir més tard mentre Corea estava sota domini japonès, i abans d'aquesta ocupació, altres noms com ara «Sea of Korea» o «East Sea» es van utilitzar en anglès. El mar es coneix com el mar del Japó segons l'Encyclopædia Britannica. El 2012, l'Organització Hidrogràfica Internacional (OHI), l'organització intergovernamental que manté una publicació que enumera els límits de les zones oceàniques i marines a tot el món, ja no va publicar el nom del mar, per manca d'acord entre les Corees i el Japó sobre la qüestió.Kyodo News, "IHO nixes 'East Sea' name bid", Japan Times, 28 abril 2012, p. 2; Rabiroff, Jon, and Yoo Kyong Chang",Agency rejects South Korea's request to rename Sea of Japan ", Stars and Stripes, 28 abril 2012, p. 5. El setembre de 2020, l'OHI va anunciar que adoptaria un nou sistema numèric, també conegut com «S-130». El novembre de 2020, S-23, la versió anterior de la carta nàutica feta el 1953 es farà pública com a publicació de l'OHI per demostrar el procés evolutiu de l'era analògica a l'era digital. L'OHI va aprovar la proposta de la nova carta nàutica oficial. El nou gràfic es marcarà amb un identificador numèric sense nom.
Història Durant segles, el mar havia protegit el Japó de les invasions terrestres, especialment dels mongols. Feia temps que havia estat navegat per vaixells asiàtics i, a partir del , per vaixells europeus. Les expedicions russes de 1733-1743 van cartografiar Sakhalin i les illes japoneses. A la dècada de 1780, el francès Jean-François de Galaup, comte de Lapérouse, va viatjar cap al nord a través del mar a través de l'estret que més tard va rebre el seu nom. El 1796, un oficial de la marina britànic, William Robert Broughton, va explorar l'estret de Tàrtaria, la costa oriental de l'Extrem Orient rus i la península de Corea.
El 1803–1806, el navegant rus Adam Johann von Krusenstern mentre navegava per tot el món a bord del vaixell Nadezhda també va explorar, de passada, el mar del Japó i les costes orientals de les illes japoneses. El 1849, un altre explorador rus Gennadi Nevelskoy va descobrir l'estret entre el continent i Sakhalin i va cartografiar la part nord de l'estret de Tàrtaria. Les expedicions russes es van fer els anys 1853–1854 i 1886–1889 per mesurar les temperatures superficials i registrar les marees. També van documentar el caràcter ciclonal dels corrents marins.
Altres expedicions notables del inclouen l'expedició nord-americana d'exploració i topografia del Pacífic nord (1853–1856) i l'expedició britànica Challenger (1872–1876). La vida aquàtica va ser descrita per VK Brazhnikov el 1899–1902 i P. Yu. Schmidt el 1903-1904. Els estudis científics japonesos sobre el mar van començar només el 1915 i es van tornar sistemàtics des dels anys vint del segle passat.
Vaixells baleners americans, canadencs i francesos hi van navegar a la recerca de balenes entre 1847 i 1892.Athol, of St. John, 8 juny – 10 agost 1847, NBW 1335; Vesper, of New London, 20 abril – 26 agost 1848, G. W. Blunt White Library (GBWL); Northern Light, of New Bedford, 14 May – 22 juliol 1875, Old Dartmouth Historical Society (ODHS); Cape Horn Pigeon, of New Bedford, 17 abril – 13 juliol 1892, Kendall Whaling Museum (KWM). La majoria hi van entrar per l'estret de CoreaSplendid, of Edgartown, 17 abril 1848, Nicholson Whaling Collection (NWC); Fortune, of New Bedford, 12 març 1849, ODHS; Sea Breeze, of New Bedford, 14 abril 1874, GWBL. i en van sortir per l'estret de La Pérouse,Bowditch, of Warren, 2 agost 1848, NWC; Arnolda, of New Bedford, 17 juny 1874, ODHS. però alguns hi van entrar i sortir per l'estret de Tsugaru.Good Return, of New Bedford, 30 abril 1849, ODHS; Milo, of New Bedford, 16–18 Apr. 1850, ODHS. Es van dirigir principalment a les balenes francas,Eliza Adams, of Fairhaven, 21 abril – 4 agost 1848, ODHS; Huntress, of New Bedford, 4 May – 3 juliol 1848, NWC. però van començar a capturar geperuts a mesura que les captures de balenes francas van disminuir.Florida, of Fairhaven, 12–27 May 1860, in One Whaling Family (Williams, 1964); Sea Breeze, of New Bedford, 11–12 May, 4–5 juny 1874, GWBL. També van intentar capturar rorquals blausGeorge Washington, of Wareham, 16 May 1849, ODHS; Florida, of Fairhaven, 5 May 1860, in One Whaling Family (Williams, 1964). i rorquals comuns,Daniel Wood, of New Bedford, 6 abril 1854, NWC. però aquestes espècies invariablement s'enfonsaven després de ser assassinades. Les balenes francas es van capturar de març a setembre,Henry Kneeland, of New Bedford, 1 setembre 1852, in Enoch's Voyage (1994), p. 153-154. amb el màxim de captures al maig i juny.Catch of right whales by month based on over 510 whales caught during 71 vessel seasons from 1847 to 1891: juny (31.7%), May (28.8%), juliol (19.9%), abril (11.8%), and agost (5.4%). Durant els anys màxims de 1848 i 1849 un total de més de 170 vaixells (més de 60 el 1848 i més de 110 el 1849) van navegar pel mar del Japó,Ships spoken in 1848 by Vesper (GBWL); Eliza Adams (ODHS); Splendid (NWC); Bowditch (NWC); Huntress (NWC); Liverpool 2nd, of New Bedford (NWC); Cherokee, of New Bedford (NWC); and Mechanic, of Newport (NWC); Hannibal, of Sag Harbor (EHL); Josephine, of Sag Harbor (EHL); John Jay, of Sag Harbor (NHA); in 1849 by Huntress (NWC); Good Return (ODHS); Fortune (ODHS); Ocmulgee, of Holmes Hole (ODHS); Mary and Susan (NWC); Maria Theresa, of New Bedford (ODHS); George Washington (ODHS); Liverpool 2nd (NWC); Julian, of New Bedford (NWC); Henry Kneeland, of New Bedford (ODHS), Montpelier, of New Bedford (NWC), Cambria, of New Bedford (NWC), India, of New Bedford (ODHS), and Phoenix, of New Bedford (NHA); N. P. Tallmadge, Pioneer, and Superior, of New London (GBWL), Alpha, of Nantucket (NHA), and Prudent, of Stonington (GBWL). el nombre va baixar significativament en els anys següents.Ships spoken in 1856 by Pacific, of Fairhaven (NWC), and Onward, of New Bedford (NWC); and from 1859 to 1861 by Florida, of Fairhaven, in One Whaling Family (Williams, 1964).
Característiques físiques Està limitada per la Rússia continental i l'illa de Sakhalín al nord, Corea del Nord i Corea del Sud a l'oest, i les illes japoneses de Hokkaidō, Honshū i Kyūshū a l'est.
És connectada a altres mars per cinc estrets: l'estret de Tatària, entre l'Àsia continental i l'illa de Sakhalín, i l'estret de La Pérouse, entre les illes de Sakhalín i Hokkaidō, que la connecten amb la mar d'Okhotsk; l'estret de Tsugaru, entre les illes de Hokkaidō i Honshū, i l'estret de Kanmon, entre les illes de Honshū i Kyūshū, que la connecten amb el Pacífic; i l'estret de Corea, entre la península de Corea i l'illa de Kyūshū (anomenat canal Occidental i estret de Tsushima a banda i banda de l'illa de Tsushima), que la connecta amb la mar de la Xina Oriental.
Profunditat màxima: 3.742 metres sota el nivell del mar Profunditat mitjana: 1.752 metres Superfície aproximada: 978.000 km²
Consta de tres conques principals: la conca de Yamato al sud-est, la conca del Japó al nord i la conca de Tsushima (o conca d'Ulleung) al sud-est. La conca del Japó és la que registra les màximes profunditats, mentre que la de Tsushima és la més plana.
A la costa oriental, la plataforma continental és àmplia, però a l'occidental, sobretot al llard de la costa coreana, és estreta, d'uns 30 quilòmetres de mitjana.
El corrent càlid de Tsushima, un dels braços del corrent de Kuroshio, es desplaça en direcció nord a través de l'estret de Corea per la costa japonesa, i el corrent fred de Liman baixa en direcció sud a través de l'estret de Tatària per la costa russa.
Temps enrere fou una mar tancada, quan existia el pont continental de l'Àsia Oriental.
Economia Les àrees septentrional i sud-oriental són riques en peixos. La importància de la pesca la il·lustra perfectament la disputa entre Corea del Sud i el Japó sobre l'illa de Dokdo o Takeshima. La mar també és important pels seus dipòsits minerals, sobretot de sorres de magnetita. També hi hauria bosses de gas natural i de petroli. Amb el creixement de les economies de l'Àsia oriental, la mar del Japó ha esdevingut una de les vies marítimes comercials de més rellevància.
Geografia i geologia miniatura|Relleu del mar del Japó i zones properes El mar del Japó estava sense sortida al mar quan existia el pont continental de l'Àsia Oriental. L'Arc del Japó es va començar a formar al Miocè inferior. A l'inici del Miocè, el mar del Japó va començar a obrir-se i les parts nord i sud de l'arxipèlag japonès es van separar. Durant el Miocè, el mar del Japó es va expandir.Kameda Y. & Kato M. (2011). "Terrestrial invasion of pomatiopsid gastropods in the heavy-snow region of the Japanese Archipelago". BMC Evolutionary Biology 11: 118. miniatura|Mapa que mostra l'arxipèlag japonès, el mar del Japó i la part circumdant de l'Àsia oriental continental al Miocè inferior (23-18 Ma) La part nord de l'arxipèlag japonès es va fragmentar més tard fins que va començar l'orogènesi de l'arxipèlag japonès del nord-est al Miocè tardà. La part sud de l'arxipèlag japonès es va mantenir com una massa de terra relativament gran. La superfície terrestre s'havia expandit cap al nord al Miocè superior. L'orogènesi de les altes cadenes muntanyoses al nord-est del Japó va començar al Miocè superior i també va durar al Pliocè. El Marge oriental del mar del Japó pot acollir una incipient zona de subducció responsable de grans terratrèmols el 1940, 1964, 1983 i 1993. miniatura|Mapa que mostra l'arxipèlag japonès, el mar del Japó i la part circumdant de l'Àsia oriental continental des del Pliocè mitjà fins al Plasencià (3,5–2 Ma)