La formació Orquestra Filharmònica de Los Angeles (Los Angeles Philharmonic, LA Phil, LAP, o LAPO) és una orquestra estatunidenca de Los Angeles, Califòrnia, Estats Units. Manté una temporada regular de concerts d'octubre a juny a la Sala de Concerts Walt Disney, i una temporada d'estiu al Hollywood Bowl de juliol a setembre. Gustavo Dudamel és l'actual director musical, i Esa-Pekka Salonen és l'actual director honorífic. Deborah Borda és actualment la President i CEO de la formació.
Des de l'obertura de la Sala de Concerts Walt Disney, el 23 d'octubre de 2003, la Orquestra Filharmònica de Los ha presentat 57 estrenes mundials, 1 estrena nord-americana, 26 estrenes dels EUA i ha encarregat o co-encarregat 63 noves obres.
Història 1919–1933: Fundació de la Filharmònica L'orquestra va ser fundada i finançada personalment en 1919 per William Andrews Clark Jr, un empresari del coure, entusiasta de l'art, i a estones violinista. Va demanar a Serguei Rakhmàninov que fos el primer director de la Filharmònica, però Rakhmàninov acabava de traslladar-se a Nova York i es va estimar més no canviar un altre cop de ciutat. Clark llavors va contractar com a director musical Walter Henry Rothwell, un antic ajudant de Gustav Mahler, i va contractar diversos músics d'orquestres principals de la Costa Est i altres de la competència local, i poc després desapareguda, la Simfònica de Los Angeles. L'orquestra va tocar el seu primer concert en públic el mateix any a l'Auditori Trinidad, onze dies després del seu primer assaig. Clark mateix seuria i tocaria algunes vegades a la secció dels segons violins de l'orquestra.
Després de la mort de Rothwell, entre els següents directors musicals a la dècada del 1920s trobem a Georg Schnéevoigt i a l'Artur Rodziński.
1933–1950: Harvey Mudd rescata l'orquestra Otto Klemperer esdevindria director musical el 1933. Ell formava part del gran grup d'emigrants alemanys que havien fugit de l'Alemanya Nazi. Va dirigir moltes estrenes de la LA Phil, i va dirigir amb l'orquestra primeres audicions d'importants obres noves d'Ígor Stravinski i Arnold Schönberg. L'orquestra va respondre bé al seu lideratge, però Klemperer va tenir dificultats en adaptar-se a la Califòrnia del Sud, una situació que va exacerbar els seus episodis maníac-depressius. miniatura|esquerra|Hollywood Bowl Les coses es van complicar encara més quan el fundador de l'orquestra, William Andrews Clark, va morir sense deixar una dotació econòmica per a l'orquestra. Es va crear aleshores l'associació Associació Simfònica del Sud de Califòrnia amb l'objectiu d'estabilitzar el finançament de l'orquestra, amb el president d'aquesta associació, Harvey Mudd, garantint personalment el salari del director Klemperer. Els concerts al Hollywood Bowl van aportar a més a més uns ingressos molt necessaris. Amb el suport de l'associació, l'orquestra va aconseguir travessar intacta els pitjors anys de la Gran depressió.
Després de completar la temporada d'estiu de 1939 al Hollywood Bowl, Klemperer va visitar Boston i li van diagnosticar incorrectament un tumor cerebral, i la cirurgia de cervell que li va ser practicada el va deixar parcialment paralitzat. Va entrar en un estat depressiu i va haver de ser ingressat a una institució sanitària. Va fugir i més tard va ser trobat, i tot plegat li va fer perdre el seu càrrec de director musical de la Filharmònica, formació que encara dirigiria ocasionalment, fins i tot en alguns concerts importants, com l'estrena l'any 1946 de l'obra per a orquestra de Stravinski Simfonia en Tres Moviments.
L'any 1942 la Filharmònica va oferir el càrrec de director musical a Sir John Barbirolli, quan va finir el contracte que tenia amb la Filharmònica de Nova York. Barbirolli però va declinar l'oferta i va preferir retornar a Anglaterra en comptes d'acceptar el càrrec de la LA Phil. L'any següent, Alfred Wallenstein va ser escollit per Mudd per a dirigir l'orquestra. L'antic violoncel·lista principal de la Filharmònica de Nova York havia sigut el membre més jove de la Filharmònica de Los Angeles quan va ser fundada el 1919. Va ser el director Arturo Toscanini qui li va suggerir tornar a la direcció d'orquestra. Després de dirigir la LA Phil al Hollywood Bowl en unes quantes ocasions va acceptar en 1943 el càrrec de director musical. Entre els punts destacats de Wallenstein es poden destacar els enregistraments de concerts amb els seus amics de Los Angeles Jascha Heifetz i Arthur Rubinstein.
1951–1968: La influència de Dorothy Buffum Chandler A mitjans de la dècada de 1950, l'hereva d'uns grans magatzems i dona de l'editor del Los Angeles Times, Dorothy Buffum Chandler esdevindria la dirigent de facto de la junta directiva de l'orquestra. Va liderar els esforços per crear un centre d'arts escèniques a la ciutat, que havia de servir com a nova llar de la Filharmònica, que finalment conduirien a la creació del Centre de Música de Los Angeles. Chandler i d'altres volien per a l'orquestra un director més prominent; després de la sortida de Wallenstein, i van intentar contractar com a director principal de la LAPO al director principal de l'Orquestra Reial del Concertgebouw, Eduard van Beinum. Tant els músics de la Filharmònica, com els gestors i l'audiència s'estimaven molt Beinum, però en 1959 Beinum va patir un infart massiu, mentre era al podi dirigint un assaig de la Concertgebouw, i va morir.
El 1960 l'orquestra, sota el càrrec un altre cop de Chandler, va contractar com a director de musical Georg Solti per a un període de tres anys, després d'un seguit de concerts que ell havia dirigit com a director convidat a l'hivern, al Hollywood Bowl i en altres ubicacions de Califòrnia del Sud, incloent-hi concerts a Santa Barbara. Solti havia de començar oficialment l'any 1962, i es va traslladar a viure a la seva nova casa al Pavelló Dorothy Chandler; fins i tot l'orquestra va començar a fitxar músics. Però Solti va dimitir abruptament del càrrec el 1961, sense haver pres oficialment possessió, després d'assabentar-se que la junta directiva de la Filharmònica havia anomenat Zubin Mehta, aleshores un jove de 26 anys, com a ajudant del director, sense consultar-li. Mehta va ser aleshores anomenat per reemplaçar Solti com a director musical.
1969–1997: Ernest Fleischmann El 1969, l'orquestra va contractar Ernest Fleischmann com a vicepresident executiu i gerent. Durant el seu mandat la Filharmònica va impulsar un seguit d'idees llavors revolucionàries, incloent la creació de la Societat de Música de Cambra Filharmònica de Los Angeles, i el Grup de Música Nova Filharmònica de Los Angeles amb els seus concerts "Green Umbrella", ambdós grups formats pels músics de l'orquestra, però oferint un seguit d'actuacions separades i diferents dels concerts tradicionals de la Filharmònica. Finalment van ser imitats per altres orquestres d'arreu el món. Aquest concepte es va avançar al seu temps, i va ser el resultat de la filosofia de Fleischmann, presentada públicament en el discurs de graduació de l'Institut de Música de Cleveland el 16 de maig de 1987, discurs titulat: "L'orquestra és morta. Visca la Comunitat de Músics".
Quan Zubin Mehta va deixar l'orquestra per anar a la Filharmònica de Nova York l'any 1978, Fleischmann va convèncer Carlo Maria Giulini per acceptar el càrrec de director musical. Giulini va rebre bones crítiques en el temps que va dirigir l'orquestra, però va haver dimitir del càrrec després que la seva dona es posés malalta, retornant a Itàlia.
Fleischmann va contactar després André Previn amb l'esperança de que les seves credencials i el temps que va ser als estudis cinematogràfics de Hollywood ajudessin a donar un toc local al director, i a millorar la connexió entre el director, l'orquestra i la ciutat. Si bé l'època en el càrrec de Previn va ser musicalment satisfactòria, altres directors com Kurt Sanderling, Simon Rattle, i Esa-Pekka Salonen el van millorar a taquilla. Previn xocava freqüentment amb Fleischmann, especialment quan Fleischmann va oblidar de consultar-li la decisió de nomenar Salonen com a "principal director convidat", una decisió que repetia l'anterior de la parella Solti/Mehta. A causa de les objeccions de Previn, es van retirar tant l'oferta de càrrec com la gira pel Japó amb Salonen al capdavant. No obstant això, poc després, a l'abril de 1989, Previn dimití, i quatre mesos després Salonen va ser nomenat director musical designat, prenent oficialment possessió l'octubre de 1992. Salonen va fer el seu debut als EUA dirigint l'orquestra l'any 1984.
L'època de Salonen a càrrec de l'orquestra va començar amb una residència al Festival de Salzburg de 1992, en actuacions de concert, i al fosso de l'orquestra en una producció de l'òpera Saint François d'Assise d'Olivier Messiaen. Va ser el primer cop que una orquestra estatunidenca va tenir l'oportunitat d'estrenar Messiaen. Salonen va dirigir més tard l'orquestra a moltes altres gires pels Estats Units, Europa i Àsia, i en residències al Festival de Lucerna de Suïssa, als The Proms de Londres, a Colònia per un festival d'obres del mateix Salonen, i potser el més notable, el 1996 al Théâtre du Châtelet de París a un festival de Stravinski dirigit per Salonen i Pierre Boulez; va ser durant aquesta residència a París quan els membres clau de la junta de la Filharmònica van percebre la millora acústica de l'orquestra i van tornar a vigoritzar els esforços financers dirigits a la construcció de la Sala de Concerts Walt Disney.
1998–2009 Quan Fleischmann va decidir retirar-se el 1998, després de 28 anys al capdavant, l'orquestra va anomenar Willem Wijnbergen com el seu Director Executiu. Wijnbergen, un pianista holandès i administrador d'arts, era el director executiu de l'Orquestra Reial del Concertgebouw d'Amsterdam. Inicialment, el seu nomenament va ser rebut com un èxit important per a l'orquestra.
Una de les seves decisions més importants va ser la de modificar la programació del Hollywood Bowl, incrementant el nombre de concerts de jazz i nomenant John Clayton com a primer responsable de l'orquestra de jazz (Jazz Chair). A més, es va crear una nova sèrie de Música del Món amb Tom Schnabel com a director de programació. Malgrat alguns èxits, Wijnbergen va deixar l'orquestra el 1999 després de només un any, que va ser un any ple de controvèrsia, i no és clar si va renunciar o va ser acomiadat pel consell d'administració de la Filharmònica.
Més tard en aquell mateix any Deborah Borda, aleshores directora executiva de la Filharmònica de Nova York, va ser contractada per fer-se càrrec de la direcció executiva de l'orquestra. Borda va començar el seu mandat el gener de 2000, i més tard se li va donar el títol de President i CEO. Després dels problemes financers experimentats durant el breu pas de Wijnbergen, Borda - "un executiu formidable que dirigeix l'orquestra com una empresa amb beneficis, no com un esser flàccid sense finalitat de lucre" […] "va portar l'organització a una sòlida posició financera". És àmpliament reconeguda (juntament amb Salonen, Frank Gehry, i Yasuhisa Toyota) per l'exitós trasllat de l'orquestra a la Sala de Concerts Walt Disney, i per donar suport i complementar la visió artística de Salonen.
El 13 de juliol de 2005, un jove director veneçolà, Gustavo Dudamel, va fer el seu debut amb la LA Phil a la seu d'estiu de l'orquestra, el Hollywood Bowl. En el seu debut als EUA, un director de 24 anys procedent de Veneçuela, amb els cabells arrissats, patilles llargues i cara de nen va aconseguir una cosa cada cop més rar i difícil al Hollywood Bowl: es va guanyar l'atenció plena, immediata i absorta d'un públic que normalment és poc atent. I la va conservar.