miniatura|Un grup tradicional de música de Cap Verd La música de Cap Verd té un ric substrat que, actualment, es configura com una de les lusofonies musicals més interessants, barreja de tradicions musicals portugueses, africanes, brasileres i antillanes.

A aquestes formes tradicionals de la música de Cap Verd, cal afegir algunes adaptacions recents de ritmes d'origen americà, especialment el zouk, originari de les Antilles Franceses, i el rap capverdià.

Història Existeixen pocs documents sobre l'evolució de la música a Cap Verd. És d'esperar que les poblacions que es van assentar històricament en l'arxipèlag de Cap Verd (africans i europeus) hi portessin les seves tradicions musicals, però no se sap res sobre el moment en el qual es produeix el mestissatge.

Durant la colonització portuguesa, el tipus de música permès per l'administració colonial era bàsicament la música religiosa, quedant altres formes d'expressió més popular relegades a la clandestinitat. Aquesta política de repressió va augmentar durant el règim de l'Estado Novo per l'administració portuguesa, per considerar certs gèneres com a «africans», la qual cosa va fer que algunes formes d'expressió gairebé s'extingissin. Després de la independència hi va haver un fort ressorgir dels gèneres musicals tradicionals, i una eclosió de noves experiències de fusió, fins al punt de conformar un ampli ventall de gèneres propis.

Elements de la música de Cap Verd La música de Cap Verd és polifònica, és a dir, la melodia es desenvolupa sobre una base formada per una successió d'acords, diferenciant-se clarament de la tradició musical de l'Àfrica occidental, que es caracteritza per l'ús continuat del contrapunt. Les escales musicals emprades són, en general, escales d'origen europeu, tot i que la morna, la coladeira, la masurca o el lundum, per exemple, utilitzen freqüentment escales cromàtiques.

Si a la melodia i l'harmonia destaca la influència europea, en el ritme es pot percebre la influència africana, molt sincopada i polirítmica, tot i que, tret del cas del batuque, han perdut una de les essències de la música africana, com és la utilització de la rítmica en creu, és a dir, l'acumulació de polirítmia i polimetria. S'utilitzen normalment compassos binaris o quaternaris, tot i que la kolá i les adaptacions de la masurca i el vals utilitzen, naturalment, el compàs ternari.

Estructuralment, els gèneres musicals capverdians s'articulen en estrofes musicals, alternades amb una tornada. Només el batuque i la tabanca mantenen l'estructura típica africana de crida i resposta.

Instrumentació En la instrumentació tradicional predominen els instruments cordòfons: la guitarra (anomenada violão a Cap Verd), la viola de 10 i 12 cordes (anomenades simplement viola), el cavaquinho i el violí (anomenat rebeca). El piano només s'ha utilitzat de manera molt marginal, tot i que recentment s'ha fet molt més usual entre els grups, en la seva versió elèctrica. Els instruments melòdics no eren gens usuals en les formes tradicionals de la música capverdiana, tot i que actualment s'hi poden trobar saxòfons, clarinets i trompetes.

Alguns gèneres tenen els seus instruments específics. És el cas del funaná, on l'acordió (anomenat gaita) s'utilitzava com a element central. Actualment s'ha estès el seu ús a altres gèneres.

En les seccions rítmiques s'utilitzen diferents tipus de tambors. Cal destacar un instrument autòcton, denominat ferrinho. També hi ha instruments clarament africans, com el bombolom, la cimboa, el correpi, o el dondom, que han estat substituïts progressivament per la bateria i, cada cop més, pel caixó, d'origen afroamericà.

Gèneres musicals Batuque

miniatura|Model rítmic del batuque, ± 112 bpm miniatura|Batucadeiras l'any 1994 Anomenat batuk en crioll, és una de les formes més antigues del folklore capverdià, ja que procedeix de les primeres remeses d'esclaus africans vinguts en el . Comparteix un mateix origen i, per tant, elements comuns, amb el batuque brasiler, encara que ha tingut un desenvolupament totalment autònom. Durant molt temps, la seva pràctica va estar prohibida per les autoritats colonials: inicialment la va prohibir l'Ajuntament de Praia l'any 1866, i no va quedar totalment "alliberat" fins al moment de la independència (1975).

El batuque és propi de l'arxipèlag de Sotavento, i més concretament de l'illa de Santiago, on Tarrafal és el seu centre de referència. No obstant això, hi ha indicis de què, en el seu moment, va estar estès per totes les illes de Cap Verd.

Com a gènere musical, el batuque es caracteritza per tenir un tempo moderato, un compàs de 6/8 o de 3/4, i ser escassament melòdic, és a dir, sense acompanyament polifònic. Acostumava a interpretar-se exclusivament per dones, que s'acompanyaven d'instruments de percussió. Al contrari que els altres gèneres musicals de Cap Verd, el batuque s'estructura en forma de crida i resposta, i és l'únic que presenta principis de rítmica en creu. De fet, analitzant el ritme, es reconeix com una superposició d'un ritme ternari sobre un ritme binari.

En la seva forma tradicional, el batuque s'organitza com si fos un crescendo orquestal.Un bon exemple d'aquesta forma tradicional es pot veure en aquest vídeo enregistrat al Quintal da Música, Praia Acostuma a estar dividit en dos moviments o parts: Antigament, començava amb una introducció de cimboa, que establia la línia melòdica base. Actualment, gairebé no s'utilitza aquest instrument. El primer moviment es denomina, en crioll, galion. Sobre una base rítmica realitzada per les batucadeiras mitjançant batre de palmes i peus, la cantant solista, anomenada kantadera profeta, entona una melopea que, després, és acompanyada a l'uníson per les restants cantants (anomenades kantaderas di kunpanha). Aquests versos són texts improvisats, exemple de repentisme, com succeeix amb el trovo, i tracten temes quotidians, crítica social o referències a personatges coneguts. Aquesta estructura de crida i resposta es manté en el segon moviment, anomenat txabéta. Aquest moviment correspon a un clímax orquestal, en el qual totes les intèrprets efectuen el mateix ritme en creu, a l'uníson; i totes les cantants canten el mateix vers a l'uníson, en forma de tornada.

Modernament, el batuque ha estat objecte de variacions conceptuals pels compositors. La música es recolza en suport polifònic (seqüències d'acords), i presenta una estructura similar als altres gèneres musicals de Cap Verd, alternant estrofes i tornades, siense un ús perceptible de la forma de crida i resposta. Després de la independència del país (1975) va haver-hi un interessant ressorgiment dels grups i artistes de batuque, fins llavors relegats. Històricament destaca la cantant Nacia Gomi, que és per al batuque el que Cesária Évora significà per a la morna. Entre els que l'executen habitualment, des dels anys 1990, es troben compositors com Orlando Pantera, Tcheka o Vadú, que realitzen treballs d'investigació i donen una forma nova al gènere, amb composicions que han estat enregistrades per joves figures com Lura, Mayra Andrade, Nancy Vieira, etc. Un dels grups més coneguts del gènere és Batuko Tabanka.

El batuque ha tingut igualment importància en el desenvolupament d'un jazz crioll propi de les illes, en el qual destaca el grup Raíz Tambarina.

Funaná

miniatura|Ball del funaná a l'Illa de Sal miniatura|Model rítmic del funaná, ± 150 bpm miniatura|El cantant de funaná Bino Branco, del grup Ferro Gaita, actuant al costat del músic Vadú Com a gènere musical, el funaná es caracteritza per un tempo variable, des de vivace fins a andante, i un compàs binari. El funaná està íntimament associat a l'acordió, més específicament a l'acordió diatònic, conegut a Cap Verd com a gaita. Aquest fet influí en una sèrie d'aspectes musicals que caracteritzen el funaná com, per exemple, en les seves formes més tradicionals, el fet d'utilitzar escales diatòniques i no pas escales cromàtiques.

L'estructura d'un tema de funaná és típica: alterna estrofes amb tornades, intercalades sempre amb un passatge de solo d'acordió. L'acompanyament acostuma a estar executat amb la mà esquerra de l'acordió, aportant tant la línia de baixos com els acords. La línia rítmica s'executa amb el ferrinho, encara que cada cop és més usual substituir-lo per la bateria.

És un gènere originari de l'illa de Santiago, com ja s'ha indicat, i va estar durant molt temps associat al món rural, mentre que la morna era el gènere preferit de les zones urbanes. El funaná es considerava una música de classes socials baixes, fins que, després de la independència, es va produir la seva modernització, gràcies principalment al cantant i guitarrista Carlos Alberto Martins "Catchás", originari de Pedra Badejo, qui hi va aportar elements del jazz i influí decisivament en tots els músics del gènere, convertint-lo a més en un estil estès per les restants illes de l'arxipèlag.

Els intèrprets més coneguts de funaná són Suzana Lubrano, Kaka Barbosa, Kiko Cabral, el mateix Tcheka i els grups Finaçon i Ferro Gaita, entre molts altres.

Morna

miniatura|Model rítmic de la morna, ± 60 bpm miniatura|Cesária Évora, la reina de la morna, l'any 2006 La morna és, sens dubte, el més conegut internacionalment dels gèneres autòctons de Cap Verd, en bona part gràcies a la gran projecció assolida per Cesária Évora, la seva intèrpret més coneguda. És també, el gènere més identificatiu de la música insular l'únic que fou acceptat socialment pel sistema colonial. El seu origen recull elements del fado portuguès, del tango argentí i de ritmes africans, com el lundum angolà.

Tanmateix, no es coneix del cert quan i on sorgeix la morna. La tradició oral dona per suposat que és originària de l'illa de Boa Vista, i que apareix en el , però no existeixen registres musicològics que ho corroborin. Tot i això, l'afirmació del musicòleg Alves dos Reis, indicandto que, durant el , la invasió de la música europea (polca, masurca, galope, contradansa…) i altres gèneres musicals a Cap Verd, va produir un canvi en la morna, deixa entendre que, en aquella època, la morna ja era una forma musical adulta i acabada. En tot cas, fou a l'illa de São Vicente on es va conformar com el "gènere rei de les illes", en part gràcies a la feina del gran B.Leza, qui aporta, a més, el toc brasiler, herència del seu professor, el guitarrista Luis Rendall, en afegir-hi acords de pas amb variacions de mig to.Musique du Cap-Vert: les genres, Mindelo-Info

A més d'Évora i B.Leza, hi ha hagut altres grans intèrprets de morna i coladeira, de gran projecció: Paulino Vieira, Armando Tito, Leonel Almeida, Ildo Lobo, Tito Paris, José Neves "Zeca", Teófilo Chantre, Nancy Vieira, Bana, etc.

Estructura musical Com a gènere musical, la morna es caracteritza per tenir un tempo lent, un compàs binari (de vegades quaternari), i, en la seva forma més tradicional, tenir una estructura harmònica basada en el cicle de quintes, un recurs típic del jazz, en el sentit que l'estructura poètica s'organitza en estrofes que es van alternant amb una tornada. La morna és gairebé sempre monotònica, és a dir, composta en una única tonalitat. Les composicions que utilitzen més d'una tonalitat són rares, i generalment acostumen a ser fragments de pas des d'una tonalitat menor a una de major, o viceversa.

En l'aspecte líric, el gran reformador i modernitzador de la temàtica de la morna fou el poeta Eugenio Tavares, qui va introduir a començaments del el lirisme i l'exploració dels sentiments típics del romanticisme, en especial la saudade, lirisme que perdura avui en dia a la morna.

Harmonia