El Club Deportivo O'Higgins (en castellà: [oˈxiɣins ˈfuðβol ˈkluβ]) és un club de futbol professional xilè amb seu a Rancagua, que actualment juga al Campeonato Nacional. L'estadi local del club és l'Estadio El Teniente, inaugurat el 1945 i renovat per a la Copa Amèrica de futbol de 2015, que va ser acollida per Xile.
Fundat el 1955, el club va ser nomenat en honor al pare fundador del país i director suprem Bernardo O'Higgins, després de la fusió dels clubs O'Higgins Braden i América de Rancagua. O'Higgins ha guanyat dos títols de Primera B, i el 2013 va guanyar el seu primer campionat de màxima categoria davant la Universidad Católica, entrenat per Eduardo Berizzo; més tard van guanyar la Supercopa de Xile 2014 en tirs de penal contra Deportes Iquique.
Història Establiment miniatura|esquerra|Alineació d'O'Higgins el 1955. El 7 d'abril de 1955, després de la fusió del rival de Rancagua entre ciutats: O'Higgins Braden (que va néixer el 1954 de la fusió entre Braden FC i Instituto O'Higgins) i América de Rancagua , el club es va fundar gràcies a Carlos Dittborn, el president de l' Asociación Central de Football, que es va oferir a posar el nom dels O'Higgins, que representa als treballadors de Codelco a la ciutat, sota el nom de Braden Copper; el nom també es va escollir en referència al pare fundador del país i director suprem Bernardo O'Higgins, un personatge important del Xile colonial durant la dècada de 1810, que també s'identificava amb la ciutat de Rancagua.
right Els colors del club eren originaris de l'Institut O'Higgins, que eren vermell, blau i blanc. No obstant això, la Federació de Futbol de Xile va prohibir l'ús dels colors de la selecció nacional, per la qual cosa els directius del club van decidir que l'uniforme seria blau cel, basat en l'uniforme de la Selecció de futbol de l'Uruguai, guanyant-se llavors el sobrenom de La Celeste. L'estadi va rebre el nom d'Estadio Braden Copper Company pel nom de l'empresa des de la seva obertura fins a la Copa del Món de Futbol de 1962, quan es va canviar el nom pel seu nom actual, Estadio El Teniente, basat en la mina El Teniente.
El 21 d'abril de 1955, l' Associació Central de Football va decidir que l'equip jugarà a Primera Divisió la propera temporada, sent el primer president Nicolás Abumohor i el primer entrenador Francisco Hormazábal. El seu primer partit a la Lliga xilena de futbol va ser una derrota per 2-0 davant la Unión Española el 8 de maig de 1955. La seva primera victòria va arribar el 22 de maig d'aquell mateix any, una victòria a casa per 3-2 contra el Ferrobádminton. En el seu primer torneig de lliga, el club va acabar novè a la taula, cosa que els va situar en el play-off de descens, on es va guanyar la permanència a la primera categoria.
Primeres temporades, descensos i remuntades miniatura|esquerra|El jugador argentí Federico Vairo és un dels jugadors més importants del club. La primera gran temporada del club va ser la temporada 1959, on el club va acabar en quarta posició sota les ordres del tècnic argentí José Salerno, a només quatre punts del campió de la lliga Universidad de Chile i per darrere del tercer classificat Santiago Wanderers per diferència de gols fent d'aquesta una de les seves campanyes de Primera Divisió més exitoses, amb José Benito Ríos com a jugador clau i màxim golejador del torneig amb 22 gols.
Poques temporades després, l'equip va baixar a Segona Divisió després d'una mala campanya el 1963. La temporada següent, amb els fitxatges del defensa Federico Vairo i del migcampista ofensiu Mario Desiderio, tots dos procedents de la Primera Divisió argentina, l'equip va tornar a Primera Divisió. En especial, les actuacions de Vairo el van consagrar com el millor futbolista de la història del club segons els seguidors del Rancagua, que van escollir el central rosarià amb l'honor l'any 1999. Des de l'ascens l'any 1964, el club va tenir mitjana. temporades, acabant a mitja taula, tot i patir les sortides de Federico Vairo i Mario Desiderio al conjunt colombià Deportivo Cali el 1966.
La temporada 1973, sota les ordres dels entrenadors Luis Vera i Jorge Aretio, O'Higgins i Huachipato van acabar en tercera posició darrere de Unión Española i Colo-Colo, el seu millor resultat des de la temporada 1959. La temporada de 1975, el club va baixar de nou, però va tornar per a la temporada de 1977 després d'acabar subcampió de la Primera B de 1976. Després d'un notable torneig de 1978, on l'equip va acabar tercer a la lliga amb Luis Santibáñez com a entrenador principal, va aconseguir la classificació per a la següent edició de la Copa Libertadores guanyant la Liguilla Pre-Libertadores, en la qual va aconseguir la seva principal victòria per a un internacional contra el Deportivo Galicia, imposant-se al conjunt veneçolà per 6-0 a El Teniente, i també va aconseguir la seva victòria més important fora d'un torneig internacional, guanyant 1-0 a València a la mateixa Galícia. A la temporada següent, el club va assolir el cinquè lloc de la lliga amb Santibáñez com a entrenador en cap de nou, classificant-se per a la Copa Libertadores de 1980 a través de la Libertadores Liguilla després d'una notable ratxa invicta de cinc partits, i guanyant la Liguilla davant els poderosos clubs Universidad de Chile, Cobreloa i Unión Española.
Aparicions continentals, finals de la Copa de Xile Mentre gestionava una forma de lliga indiferent a principis de la dècada de 1980, el club va tenir el seu primer èxit sud-americà amb la Copa Libertadores. A l'edició de 1980, O'Higgins va arribar a les semifinals, quedant eliminat en quedar últim d'un grup amb el Club Nacional d'Uruguai i el Club Olimpia del Paraguai. Durant l' edició de 1984 de la Libertadores, el club va quedar últim del seu grup, que estava format pels companys xilens Universidad Católica, i els clubs bolivians Bolívar i Blooming. A la lliga, l'equip va tenir campanyes pobres de 1981 a 1983, tot i que el club va derrotar a Colo-Colo per 6-1 la temporada de 1983, i va arribar a la seva primera final de la Copa de Xile, on va perdre davant la Universidad Católica en un grup liguilla.
miniatura|Manuel Pellegrini, entrenador del club l'any 1992.
Després de problemes econòmics amb Codelco, empresa propietària del club, el club va baixar a Primera B la temporada 1985, amb la possibilitat de baixar a Tercera Divisió per una altra polèmica relacionada amb Codelco. La temporada següent, el club va guanyar la temporada regular i es va classificar per als playoffs d'ascens, però no va aconseguir guanyar el grup que estava format per 6 equips. La temporada 1987, amb els defensors Gabriel Mendoza i Atilio Marchioni com a jugadors clau, el club va tornar a Primera Divisió, després d'una emocionant final amb Lota Schwager a Talca .
Anys més tard, el club va contractar a Manuel Pellegrini com a entrenador per a la Copa Conmebol de 1992, en la qual va ser eliminat pel Club de Gimnasia y Esgrima La Plata argentí a la primera volta, en aquella ocasió amb jugadors com Claudio Borghi, que va guanyar la Copa del Món de Futbol de 1986 amb Argentina, el talentós creador de joc Jaime Riveros i el davanter Gustavo De Luca, un dels golejadors més prolífics del futbol xilè durant la dècada dels noranta. La temporada de 1992 el club va acabar sisè en la taula global de la lliga, cosa que els va donar l'oportunitat de classificar-se per a la Copa Libertadores de 1993 a través de la Liguilla, però el club finalment no es va classificar per a competicions continentals després de perdre davant l'Universidad Catolica. A mitja temporada de 1993, Pellegrini va marxar per dirigir la Universidad de Chile.
miniatura|esquerra|Claudio Borghi va jugar al club l'any 1995.
La temporada de 1994, sota les ordres de Roberto Hernández, O'Higgins va arribar a la final de la Copa de Xile, després de vèncer a la Universidad de Chile per 2-1 a l'Estadio Nacional de Xile a les semifinals. No obstant això, a la final contra el Colo-Colo, el club va perdre als penals, mentre que per al torneig de Primera Divisió, el conjunt rancaguenc va acabar en la tercera posició de la taula, per la qual cosa es va perdre la classificació per a la Copa Libertadores. La temporada següent, O'Higgins no es va classificar per a la Libertadores Liguilla, acabant només a la sisena posició del torneig de Primera Divisió.
La inestabilitat: 1996–2004 La temporada 1996, el club va fitxar grans jugadors, com el migcampista Clarence Acuña, el jugador argentí Gerardo Martino, i els davanters Carlos Poblete i Ariel Cozzoni. No obstant això, l'equip va baixar a Primera B, després de quedar últim de la taula. L'any 1997 es va utilitzar un format Apertura i Clausura, la qual cosa va dificultar la promoció ja que no s'utilitzava a la Clausura. Tot i que O'Higgins va fer grans campanyes aquella temporada, acabant entre els 4 primers d'ambdós tornejos, no va aconseguir l'ascens.
Dos anys més tard, a les ordres de René Serrano, l'equip va tornar a aconseguir l'ascens a Primera Divisió. El 1999, el club de Rancagua va acabar en desena posició, en la qual Mario Núñez i Jaime González també es van convertir en la parella de golejadors més reeixida del futbol xilè amb 57 gols entre ambdós davanters. La temporada 2001 , amb problemes econòmics i una mala temporada, va tornar a la Primera B, després d'haver passat per tres directius: Guillermo Páez, Rubén Espinoza, i Luis Droguett. Luis Droguett gairebé va salvar el club del descens, inclosa una victòria contra Colo-Colo, però finalment no va ser suficient per mantenir-se al primer nivell.
L'any 2002, sota les ordres de Luis Droguett, el club va fer una temporada decent a la segona, però no lluitava pels playoffs d'ascens. Per a la temporada 2003, Droguett va ser substituït per Eduardo Salas. Els problemes econòmics del club van tornar a ser evidents, i en la seva major part el club va utilitzar jugadors juvenils. Aquests problemes van provocar que el club no pogués ascendir de nou, tot i que van estar en els llocs d'ascens (2 primers de la taula) fins a una derrota per 2-0 amb l'Everton , que va traslladar el club a un quart lloc. La temporada 2004 va ser molt semblant a la temporada anterior; tot i que el club va tenir un inici molt prometedor, no va tornar a arribar a Primera Divisió després de ser derrotat per 3-0 per Deportes Melipilla, sota les ordres de l' entrenador en cap del Paraguai Sergio Nichiporuk, que havia substituït Eduardo Salas al juny.
Tot i el fracàs esportiu, el club també patia greus problemes econòmics, sobretot per Codelco però també per irregularitats en la junta directiva. No obstant això, el desembre del 2004 es va informar que l' expresident i emprenedor de l'ANFP Ricardo Abumohor compraria l'equip per arreglar la situació.
Adquisició d'Abumohor, era Garcés i Sampaoli esquerra|miniatura|Ricardo Abumohor va comprar el club el 2005. Per a la temporada 2005, l'ex-porter Nelson Cossio es va convertir en el nou entrenador del club. Tanmateix, el club va començar a distanciar-se dels llocs d'ascens després d'una sèrie de sis partits sense victòries. Després d'un empat a Deportes Copiapó a l'agost, Cossio va ser destituït. Poc després de l'acomiadament de Cossio, el club va ser comprat per l'expresident de l'ANFP, Ricardo Abumohor, que va comprar l'equip a Codelco, amb el títol de Primera B com a principal objectiu per al retorn a Primera Divisió. Va incorporar l'entrenador Gerardo Silva com a substitut de Cossio, i el club finalment va aconseguir aquest objectiu tant esperat, derrotant a Deportes Melipilla per 4–3 en el global per a l'ascens amb Hugo Brizuela i Mario Núñez com a jugadors clau de l'èxit.