Nakba és un terme àrab () que significa ‘catàstrofe’ o ‘desastre’, utilitzat per designar a l'èxode del poble palestí (). Segons l'Agència de les Nacions Unides per als Refugiats Palestins (UNRWA) són refugiats palestins les «persones que vivien al Mandat Britànic de Palestina entre juny de 1946 i maig de 1948 i que van perdre les seves cases i mitjans de vida a conseqüència de la Guerra arabo-israeliana de 1948.»
La UNRWA conjuntament amb una Comissió Tècnica designada a aquest efecte, van presentar davant l'assemblea general de l'ONU un informe que estima la xifra de refugiats en aproximadament 711.000 àrabs. Aquest informe deixa constància que aquestes xifres corresponen a les targetes de racionament atorgades per qüestions humanitàries.Asamblea General de las Naciones Unidas(1951-08-23)General Progress Report and Supplementary Report of the United Nations Conciliation Commission for Palestine Les estimacions israelianes són de 520.000 refugiats, mentre que les fonts palestines parlen de 900.000."The Consequences of Counterterrorist Policies in Israel", por Ami Pedahzur e Arie Perliger.
La Resolució 194 de l'Assemblea General de l'ONU de l'11 de desembre de 1948 seria la primera a esmentar la necessitat d'arribar a un acord equitatiu i just per a tornada o compensacions dels refugiats, siguin aquests àrabs o jueus.Resolución 194 de la Asamblea General de las Naciones Unidas.
En l'actualitat, a causa que l'ONU considera refugiats els descendents dels refugiats de 1948, el seu nombre s'ha incrementat fins a arribar als 4 milions.Estimaciones de la ONU sobre el número de refugiados palestinos en 2005.
L'èxode palestí marca l'inici del problema dels refugiats palestins, un dels principals contenciosos del conflicte àrab-israelià. Només un terç d'aquests 700.000 refugiats (100.000 a Líban, 60.000 a Síria, 70.000 a Transjordània, 7.000 a Egipte i 4.000 a l'Iraq) són en rigor «refugiats» segons l'ONU. Els 190.000 palestins que es van instal·lar a la Franja de Gaza i els 280.000 que ho van fer a Cisjordània són, segons la terminologia de l'ONU, «desplaçats» interns dins del propi país. Sense que això vagi en detriment del desastre humà, de vegades s'ha ressenyat com a dada rellevant per comprendre'n el veritable abast, que tant els refugiats com els desplaçats romandran en el mateix domini lingüístic, religiós i sociocultural.
L'expulsió per la força o «desplaçament obligatori» de la població autòctona palestina ha ocorregut altres cops, com el 1967 amb la Guerra dels Sis Dies, després de la qual molts palestins es van veure obligats a l'exili, molts d'ells per segona vegada.Ver artículo en The Guardian Israel nega tota responsabilitat respecte als refugiats i l'atribueix als països àrabs. La posició majoritària en l'Estat d'Israel respecte a la tornada dels refugiats àrabs i els seus descendents és que, de concretar-se, l'existència d'Israel com a Estat jueu i democràtic, pilars fonamentals del sionisme, es veuria seriosament compromesa des del punt de vista demogràfic, atès que la població àrab es convertiria en majoritària a Israel.La postura mayoritaria en Israel respecto al carácter del Estado coincide con el Programa de Jerusalén de 2004 de la Organización Sionista Mundial, que puede consultarse aquí
El dia de la Nakba () és el dia en el qual els palestins commemoren l'inici de l'èxode (la creació de l'estat d'Israel). Se celebra el 15 de maig i és la data commemorativa més important del calendari palestí. És commemorada amb protestes i celebracions també en altres llocs fora de Palestina.
Context miniatura|Atacs àrabs 15 de maig–10 de juny de 1948. miniatura|Refugiats de Lydda i Ramla.|200x200px L'endemà de la Declaració d'independència de l'Estat d'Israel en el territori assignat pel Pla de l'ONU per a la partició de Palestina de 1947, els cinc estats àrabs veïns (Líban, Síria, Jordània, l'Iraq i Egipte), disconformes amb aquest Pla, li van declarar la guerra i van envair al naixent Estat d'Israel.
En la guerra intermitent que va tenir lloc durant els següents 15 mesos (amb diverses treves promogudes per l'ONU), Israel va conquistar un 26% addicional de l'antic mandat britànic, mentre que Transjordania i Egipte van ocupar la part restant destinada per l'ONU a l'Estat àrab-palestí: Egipte va ocupar Gaza i Transjordania es va annexionar Cisjordània i Jerusalem Est, refundant el país amb el nom de Jordània.
La guerra va provocar milers de desplaçats en tots dos sentits: àrabs de la zona israeliana van ser obligats a desplaçar-se a les veïnes Gaza i Cisjordània, i també a altres països àrabs més allunyats, fet que va donar origen al problema dels refugiats palestins, que encara avui perdura. A la zona israeliana van quedar 100.000 àrabs, que van adquirir la nacionalitat israeliana i que, en general, van gaudir dels drets plens de ciutadania a partir de 1950, incloent la seva incorporació a l'exèrcit en el cas dels drusos.
La visió tradicional israeliana La visió tradicional és la que té lloc en els primers anys després de la guerra de 1948, majoritàriament durant els anys cinquanta, seixanta i setanta. Aquesta visió considera que l'èxode àrab va tenir lloc a conseqüència de les reiterades demandes per part dels líders àrabs, dirigides a la població àrab en Palestina, perquè abandonessin Palestina per no sofrir les conseqüències de la guerra que els països àrabs anaven a infligir als jueus. En aquest sentit, els àrabs palestins haurien deixat la seva terra fugint d'aquestes futures conseqüències. Citen aquestes fonts també el maltractament per part dels soldats àrabs als seus correligionaris palestins. No obstant això, les fonts propalestines, i, sobretot, alguns dels anomenats nous historiadors israelians, han qüestionat aquest aspecte que, en qualsevol cas, continua sent un tema controvertit.
Les crides a l'èxode per part dels líders àrabs Els líders àrabs, dins i fora del llavors Mandat Palestí, van demanar o van ordenar als àrabs palestins que marxessin dels territoris controlats pels jueus per posteriorment envair l'Estat d'Israel el 15 de maig de 1948 i aplanar el camí per a la invasió dels països àrabs. Els líders àrabs van muntar una campanya sostenint que els jueus feien expulsions sistemàtiques des dels primers dies de la guerra.
Un exemple de les crides dels líders àrabs cap als àrabs palestins incitant-los perquè abandonessin Palestina és la que va fer el Comitè Àrab Súprem, màxima autoritat palestina del moment. El 8 de març de 1948 va ordenar a les dones, nens i ancians de diverses parts de Jerusalem que abandonessin les seves cases. Un altre exemple són les declaracions recollides en el periòdic jordà Filastín del 19 de gener de 1949.
El primer ministre iraquià Nuri Said també va fer declaracions que van poder incitar els àrabs a abandonar les seves terres.
Altres líders àrabs han argumentat a posteriori que una de les causes de l'èxode van ser les seves declaracions. El secretari de l'Oficina de la Lliga Àrab a Londres, Edward Atiyah, va escriure en el seu llibre, The Arabs que l'èxode es va deure en part a la creença dels àrabs, encoratjada per la jactanciosa i poc realista premsa àrab i les irresponsables declaracions d'alguns líders àrabs, que podia ser només un assumpte de setmanes abans que els jueus serien derrotats pels exèrcits dels estats àrabs i els àrabs palestins podrien tornar i prendre possessió del seu país.Edward Atiyah, The Arabs, (London: Penguin Books, 1955), p. 183.
En les seves memòries, Haled Al Azm, el primer ministre sirià durant el període 1948-49, també va reconèixer el paper dels àrabs per persuadir als refugiats a anar-se'n indicant que "des de 1948 s'ha exigit el retorn dels refugiats a les seves llars. Però nosaltres mateixos vam ser els primers a encoratjar-los a anar-se'n. Només uns pocs mesos van transcórrer entre la nostra crida perquè se n'anessin i la nostra petició a les Nacions Unides que resolgués el seu retorn.The Memoirs of Haled al Azm, (Beirut, 1973), primera parte, p. 386-387. El rei Abdula de Jordània, en les seves memòries, culpava els líders palestins del problema dels refugiats, dient que la tragèdia dels refugiats palestins va ser que la majoria dels seus líders els van paralitzar en l'exterior amb falses i infundades promeses que no estaven sols.Yehoshofat Harkabi, Arab Attitudes to Israel, (Jerusalem: Israel Universities Press, 1972). p. 364.
The Economist, reportava el 2 d'octubre de 1948 que:
La voluntat de convivència per part dels líders jueus miniatura|Poble despoblat de Lifta, prop de Jerusalem.|200x200px miniatura|Barri de Manshiyeh, en Jaffa, després de l'assalt jueu.|200x200px Els autors que proposen aquesta visió dels fets consideren a més que va haver-hi, per part dels líders jueus, una clara voluntat de convivència pacífica d'ambdues comunitats. L'Assemblea de Jueus de Palestina va fer una crida el 2 d'octubre de 1947 indicant que farien tot el que estigués en el seu poder per mantenir la pau, i establir una beneficiosa cooperació per a jueus i àrabs, incitant a les nacions àrabs a unir les seves forces amb els jueus i el futur Estat jueu i treballar conjuntament pel ben comú, per la pau i el progrés d'iguals sobiranies.David Ben-Gurión (1954), p. 220.
El 30 de novembre, l'endemà que l'ONU aprovés la partició, l'Agència Jueva va anunciar que el tema fonamental darrere de les celebracions espontànies que tenien lloc en aquest moment expressaven el desig de la comunitat jueva de buscar la pau i la seva determinació d'aconseguir una fructífera cooperació amb els àrabs.Isi Liblier (1972), p.43.
La proclamació de la Independència d'Israel, emesa el 14 de maig de 1948, també convidava els palestins a romandre en les seves llars i a convertir-se en ciutadans iguals en el nou Estat.
El rebuig de la partició com a causa del problema dels refugiats Aquests autors consideren que el problema de l'èxode palestí va ser la conseqüència del rebuig àrab de la partició. En aquest sentit assenyalen que els primers a anar-se van ser aproximadament 30.000 àrabs rics que van preveure la imminència d'una guerra i van fugir cap als països àrabs veïns per esperar-ne la fi. Els àrabs de menys recursos de les ciutats mixtes de Palestina es van mudar a pobles totalment àrabs per quedar-se amb parents i amics.Schechman (1963), p. 184.
El 23 d'abril de 1948, la Haganà va prendre Haifa. Un informe de la policia britànica de Haifa, datat el 26 d'abril, explicava que «els jueus van fer tot l'esforç possible per persuadir la població àrab perquè hi romangués i seguís portant la seva vida normal, que obrís les seves botigues i negocis i que les seves vides i interessos estarien fora de perill».Memorandum secreto con fecha del 26 de abril de 1948 del Superintendente de la Policía, acerca de la situación general en Haifa.
La invasió àrab com a causa de l'èxode En aquesta ocasió, s'argumenta que la invasió àrab i la ràpida victòria jueva va provocar la por i posterior èxode. Així doncs, segons el conflicte s'estenia a àrees que prèviament havien estat tranquil·les, els àrabs van començar a veure la possibilitat de la derrota. Quan la possibilitat es va convertir en realitat, la fugida dels àrabs va augmentar, més de 300.000 van sortir després del 15 de maig. Aproximadament 160.000 àrabs van quedar-se a l'estat d'Israel.Prittie (1975), p. 52.
En una altra ocasió, un líder del Comitè Nacional Àrab a Haifa, Hajj Nimer el-Jatib, va dir que els soldats àrabs a Jaffa van maltractar els residents.
A principis d'abril, uns 25.000 àrabs havien sortit de l'àrea de Haifa després d'una ofensiva de les forces irregulars dirigides per Fawzi al-Qawukji i van sorgir rumors que les forces aèries àrabs no trigarien a bombardejar les àrees jueves al voltant del Mont Carmel.Sachar (1979), p. 270.
Visió sobre les massacres jueves a innocents