El català contemporani és el català dels segles XIX, XX i XXI, http://www.nuvol.com/opinio/per-lo-mati-ells-se-abillaren-lo-millor-que-pogueren article d'Albert Gilabert a Núvol.com dit tradicionalment de la Renaixença, del o del segle XXI.
Particularitats: El català contemporani, continuador del català modern, és el que més ha patit la pressió de l'espanyol i el que en té més influència, tant des del punt de vista sintàctic com lèxic i, fins i tot, fonètic. Aquesta pressió es va accentuar durant el per la migració massiva procedent de regions castellanoparlants de l'Estat espanyol cap a l'àrea lingüística del català. A diferència de les anteriors onades migratòries, a partir de l'any 1939, els castellanoparlants nouvinguts en bona part van conservar l'ús social de la seva llengua o no van aprendre a usar el català, ja que es van instal·lar principalment a les conurbacions industrials i en barris de nova creació on els castellanoparlants aviat van superar en nombre els catalanoparlants. Ben segur que aquest fou un factor determinant, afegit a la prohibició i persecució del català en curs per part del règim dictatorial del general Franco, endegat a partir de l'acabament de la Guerra Civil del 1936-39, cosa que va influir ben negativament en la qualitat lingüística. La influència important i creixent del castellà provoca canvis lingüístics sobre la sintaxi i el lèxic de la llengua catalana. La realitat sociolingüística adversa en el domini lingüístic del català dins de l'Estat espanyol provoca que en molts àmbits socials i fins i tot familiars penetri el castellà, àmbits informals que sempre havien estat de clar predomini de la llengua catalana. De les dues llengües en contacte, l'espanyol és qui guanya la partida, sobretot perquè l'ús públic i oficial és imposat per llei, així com la prohibició d'usar i ensenyar el català en àmbits formals. La llarga nit franquista accentua la diglòssia en els catalanoparlants i provoca la minorització del català. Capítol a part mereixen la italianització de l'alguerès i la francesització del rossellonès.
Literatura contemporània Renaixença
miniatura|"Bonaventura Carles Aribau” (1844), oli de Joaquim Espalter i Rull (1809-1880), a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona. miniatura|Bust del prosista Narcís Oller realitzat per Eusebi Arnau. miniatura|Jacint Verdaguer cap al 1865. La Renaixença és el nom donat al gran moviment restaurador de la llengua, de la literatura i de la cultura catalanes que s'inicià al Principat a la primera meitat del i amb el qual s'obre el període contemporani de la literatura catalana. Va coincidir, més o menys, amb la segona part i esclat del romanticisme a Europa. Tot i seguir cada tendència llur camí, es produí una integració pel que respecta a l'ús de la llengua i als ideals polítics.
Se sol situar dins el període comprès entre l'aparició, l'any 1833, en el periòdic "El vapor", de La Pàtria de Bonaventura Carles Aribau i de la presentació als jocs florals del 1877 de L'Atlàntida de Jacint Verdaguer.
El 1835 es va restaurar la Universitat de Barcelona i el 1839 fou publicat el primer llibre de poesia en català, Llàgrimes de viudesa, de Miquel Anton Martí. A les revistes i diaris de Barcelona, mentrestant, anaven sortint composicions catalanes, tot i que la primera revista escrita íntegrament en català, «Lo Vertader Català», no aparegué fins al 1843.
En els seus inicis, la consciència de la Renaixença serà potenciada per la recuperació de la pròpia història, pel poder creixent de la burgesia liberal (sobretot la de Barcelona), per ser decididament liberal i romàntica, per utilitzar amb una relativa normalitat la pròpia llengua i, a més, amb una producció literària seriosa i perseverant. En foren els membres més destacats: Marià Aguiló i Fuster, Joan Cortada, Manuel Milà i Fontanals, Pau Piferrer i Joaquim Rubió i Ors.
A la segona meitat del , el redreçament és cada vegada més clar ajudat per algunes institucions com l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, la Universitat de Barcelona o alguns sectors de l'Església (que representen Jaume Collell i Torras i Bages).
Pel que fa a la llengua, es promouen els instruments culturals més urgents i bàsics com gramàtiques i diccionaris. Es creen els seus propis mites polítics (Jaume I o Felip V) i literaris (els trobadors) i estén la seva projecció més enllà de l'erudició i la lírica en un intent de catalanitzar d'altres camps com la filosofia, la ciència, l'art o el dret.
El 1859 es van fundar els Jocs Florals que van significar una gran projecció popular. Aquesta fundació era estèticament i ideològicament conservadora, però idiomàticament i socialment va ajudar a difondre la cultura dins els medis populars, sobretot rurals, i la situació canvià radicalment. Comptaren amb el prestigi d'un reconeixement públic notable, i si bé començaren a Barcelona, foren reproduïts en molts altres indrets del país i prengueren el caràcter d'òrgan suprem de la Renaixença. Va ajudar a fer sorgir un nombre molt considerable d'autors, molt sovint procedents de la petita burgesia urbana i dedicats gairebé exclusivament a la poesia, entre els que en foren els capdavanters Antoni de Bofarull i Víctor Balaguer.
Fruit d'un caràcter més aviat conservador, el moviment, per altra banda, quasi no afectà la literatura popular que s'havia anat produint en català gairebé sense interrupció en tot el període de la decadència. Més aviat fou vist amb recel pels seus autors (Abdó Terrades, Anselm Clavé o Frederic Soler).
El 1862, s'instaura el primer premi dedicat a la narrativa als Jocs Florals, resultant guanyadora la novel·la L'orfeneta de Menargues, d'Antoni de Bofarull. El teatre no formà part dels Jocs fins al 1865 amb l'estrena del primer drama en català: Tal faràs, tal trobaràs, d'Eduard Vidal i de Valenciano. La poesia culta, en canvi, fou editada en català des de 1839, però el seu procés es va coronar amb el prestigi del poema èpic L'Atlàntida, de Jacint Verdaguer, publicat el 1878.
El tombant de segle: Modernisme i Noucentisme
miniatura|upright|Àngel Guimerà miniatura|upright|Joan Maragall A les darreries del , en contraposició a la pervivència anacrònica de les formes romàntiques a remolc, primordialment, de l'àmbit floralesc, s'endegà un procés de renovació artística que abastà el conjunt de totes les modalitats artístiques (especialment l'arquitectura i la literatura). En aquest sentit, cal al·ludir a la rellevància de la tasca realitzada pel grup de L'Avenç, publicació per la qual, entre el 1881 i el 1893, circulà en gran manera la càrrega ideològica del modernisme.
La renovació tetral arribà de la mà d'Adrià Gual, i assolí nivells qualitatius destacables mercès la dedicació que autors com Santiago Rusiñol (proper als corrents esteticistes), Ignasi Iglésias o Joan Puig i Ferreter (ambdós partidaris d'una funcionalitat social adscrita a la importància estètica de llurs obres) concediren a sengles confeccions teatrals.
Quant a la narrativa, la prosa modernista restà profusament influïda per la temàtica rural; el paisatge, constituent ineludible en tals obres, institueix una força inexorable a la qual hom assigna valors empírics que repercuteixen en el personatge, un individu idealista i solitari que és incomprès pels habitants primitius i endarrerits d'un món rural presentat de mode negatiu. La narrativa modernista infantà obres de gran nivell; mereixen especial esment Raimon Casellas, Víctor Català, (autora d'obres com Solitud o Drames rurals), Joaquim Ruyra, Prudenci Bertrana, Josep Pous i Pagès i l'anteriorment apuntat Joan Puig i Ferreter (autor de l'obra teatral anomenada Aigües encantades).
En l'àmbit poètic, el procés d'innovació restà indestriablement lligat a la trajectòria de Joan Maragall, poeta burgès compromès amb l'evolució social que, malgrat compondre una poesia retòrica, propugnà la seva "teoria de la paraula viva", defensant l'espontaneïtat i el sentimentalisme del poeta. Altrament, cal esmentar l'obra d'Apel·les Mestres, important precedent del Modernisme, a més a més de les trajectòries de Guillem Tell i Lafont i Jeroni Zanné, poetes que denotaren certa dilecció devers el classicisme, adjacents certament a la gleva d'autors noucentistes.
En oposició a la ideologia liberal del Modernisme s'engendrà el Noucentisme, un ambiciós moviment de premises conservadores amb pretensions polítiques i administratives (relacionat amb la Lliga Regionalista d'Enric Prat de la Riba), que regí el panorama cultural català de principis de segle (1906-1923). Els noucentistes predicaven l'obra ben feta, establint com a models literaris els clàssics grecs i llatins. En aquest sentit, cal al·ludir a l'obra de Miquel Costa i Llobera i Joan Alcover, poetes pertanyents a l'Escola Mallorquina, que desenvoluparen llur obra paral·lelament a l'apogeu del Modernisme, si bé plantejaren una concepció de la literatura certament antagònica relativament a aquests, constituint, en conseqüència, un rellevant precedent per al tractat moviment.
La poesia fou l'art més conreat pels noucentistes; les obres d'autors com Josep Carner, Guerau de Liost, Josep Maria López-Picó o Maria Antònia Salvà ho acrediten clarament. Llur treball restà presidit per la recerca retòrica i la ufanor del llenguatge; oposada a la poètica modernista, la poesia noucentista treballà, primordialment, l'àmbit retòric i formal de l'escrit.
Eugeni d'Ors constitueix un personatge transcendental dins del moviment estudiat. Ideòleg consumat, compongué narrativa breu i certes novel·les. Del conjunt de la seva obra mereixen esment significatiu les Gloses, publicades al diari La Veu de Catalunya del 1906 ençà. Ensems, cal situar l'esforç i el treball confegit a càrrec de la secció filològica de lInstitut d'Estudis Catalans, amb les figures de Pompeu Fabra i Antoni Maria Alcover al capdavant, quant al procés de normativització lingüística es refereix.
Literatura catalana durant el franquisme miniatura|Josep Pla a 20 anys. miniatura|Mercè Rodoreda L'abolició de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya l'any 1938 significà l'inici d'un llarg procés d'espanyolització que intentà posar fi a tota manifestació explícita de la cultura catalana. D'aquesta manera, davant la impossibilitat de manifestar-se en la pròpia llengua, els intel·lectuals catalans optaren per claudicar ideològicament i lingüísticament, continuaren actuant de manera clandestina o bé acabaren exiliant-se.
Els intel·lectuals que decidiren claudicar ideològicament i lingüísticament van haver de decantar-se per una literatura d'expressió espanyola, amb manifestacions derivades de la ideologia dominant, o bé intentant adaptar idees pròpies de la cultura catalana d'abans de la guerra (aquest és el cas de Joan Ramon Masoliver, avantguardista durant els anys 20, que creà la col·lecció “Poesía en la Mano”).