El Palau Güell és un edifici situat al carrer Nou de la Rambla, 3-5 del Raval de Barcelona, declarat Monument historicoartístic el 1969 per l'Estat espanyol i Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 1984 per la seva contribució i influències en les tècniques i les formes en la construcció moderna del . Fou encarregat a l'arquitecte Antoni Gaudí per l'empresari i mecenes barceloni Eusebi Güell com a residència familiar entre 1886 i 1890, i pertany a l'etapa orientalista de l'arquitecte (1883-1888), inspirada en l'art del Pròxim i Extrem Orient (Índia, Pèrsia, Japó), i l'art islàmic hispànic, principalment l'art mudèjar i nassarita.
Història miniatura|esquerra|Eusebi Güell el 1915 miniatura|esquerra|Antoni Gaudí el 1878 miniatura|esquerra|Secció del Palau Güell, realitzada per Joan Alsina i Arús (1910) miniatura|esquerra|Vitrall de la Sala de Confiança miniatura|esquerra|Treballs de forja a l'entrada miniatura|esquerra|Casa Jordà (Nou de la Rambla, 7) miniatura|esquerra|Un dels accessos per a carruatges miniatura|esquerra|Columnes fungiformes amb maons acanalats Els Güell Joan Güell i Ferrer (1800-1872) era un indià de Torredembarra que havia fet una immensa fortuna a Cuba, i que a la seva tornada va ser promotor d'iniciatives empresarials com el Vapor Vell, que va aconseguir l'exclusiva de la fabricació de pana a Espanya. El seu fill Eusebi Güell i Bacigalupi (1846-1918), primer comte de Güell, va ser un dels més importants industrials de la Catalunya del seu temps, a més de polític, científic i escriptor. Després d'estudiar Dret, Economia i Ciències Aplicades a Barcelona, França i Anglaterra va fundar, junt amb Ferran Alsina, la colònia Güell, una colònia obrera dedicada a la indústria tèxtil. El 1875 va ser elegit regidor de l'Ajuntament de Barcelona, el 1878 diputat provincial, i va exercir de senador del Regne. Molt compromès amb la cultura catalana, va ser president dels Jocs Florals de Barcelona (1900) i membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, així com president del Centre Català.
El 1862, Joan Güell va adquirir a Felip Bertran i d'Amat les cases núms. 30 i 32 de la Rambla de Caputxins (actualment Rambla, 35-37),AHPB,notari Magí Soler i Gelada, manual 1.287/42, f. 443-451, 09-09-1862. a tocar de la finca on es construiria el palau. Entre 1864 i 1865, la del núm. 37 i la veïna casa Fradera, a la cantonada amb el carrer Nou de la Rambla, van ser reformades pel mestre d'obres Pere Casany en un llenguatge classicista.AMCB, Q127 Foment 1480 C, 1554 bis C i 1576 C.
Anterior residència Eusebi Güell i Isabel López i Bru es van casar el 1871, i el 1874, Güell va adquirir a Ignasi Maria Despujol i Dusai, marquès de Palmerola i comte de Fonollar, el seu palau del carrer de la Portaferrissa, veí al Palau Moja, propietat del seu sogre Antonio López y López, primer marquès de Comillas. Els baixos i la planta noble eren llogats als industrials Josep Rosés i Josep Masriera, que tenien un dret preferent de compra i van iniciar un litigi per la propietat, que va acabar-ne amb el desnonament el 1880. Aleshores, Güell va encarregar-ne la reforma a l'arquitecte Camil Oliveras, però el 1883, el Tribunal Suprem va donar la raó a Rosés (ja que mentrestant Masriera havia mort), obligant Güell a abandonar el palau, però abans se'n va emportar la decoració i el mobiliari (portes, arrambadors de rajoles, columnes, vidrieres, etc.), que posteriorment serien instal·lats a la nova residència. El matrimoni es va traslladar a la finca paterna de la Rambla mentre començà l'adquisició de terrenys; així, el 1883 va adquirir l'edifici del núm. 3 del carrer Nou de la Rambla a Maria Toll i Serra per 196.000 pessetes i, el 1886, el núm. 5 a la família Boada i Mas. Un cop iniciada la construcció, Güell va seguir adquirint finques veïnes per tal de preservar-ne l'entorn. Així, el 1887 comprà el núm. 3 del carrer de Lancaster, el 1894 el núm. 9 de Nou de la Rambla, i posteriorment els núms. 5 i 7 de Lancaster.
Construcció El projecte de Güell era construir una nova residència que igualés o superés el Palau Moja (propietat del seu cunyat Claudi López i Bru, segon marquès de Comillas), connectada mitjançant un pati interior amb la finca familiar de la Rambla, seguint la tradició de les grans cases senyorívoles catalanes, com les del carrer de Montcada. El 1885, encarregà el projecte a Antoni Gaudí, a qui havia conegut el 1878, després de quedar admirat amb la vitrina per a la Guanteria Comella, que l'arquitecte exposava a l'Exposició Universal de París. Des de llavors va començar una llarga amistat i una fructífera relació professional, on l'industrial va ser el principal mecenes de l'arquitecte, amb obres com la Cripta de la Colònia Güell, el Celler Güell, els Pavellons Güell o el Parc Güell, a més del Palau.
El projecte definitiu és del 10 de juny del 1886 i la sol·licitud a l'Ajuntament del permís d'obres va ser realitzada el 12 de juliol. L'arquitecte municipal Antoni Rovira i Trias va presentar un informe negatiu perquè no complia l'article 25 de les Ordenances Municipals, que estipulava que les tribunes de les façanes havien de ser de ferro i vidre, enfront de la de pedra picada presentada per Gaudí. Però aquest informe va ser desestimat per la Comissió de Foment del 24 de juliol, possiblement influïda pel mateix Güell, que tenia nombrosos contactes a l'Ajuntament. Finalment, es va atorgar el permís el 27 de juliol, i el 12 d'agost Güell i Gaudí van signar l'assabentat. El 15 d'octubre es va sol·licitar permís per a la demolició del núm. 5 del carrer Nou de la Rambla, que va ser atorgat el 23 d'octubre i ratificat per la Comissió de Foment el 6 de novembre, i finalment, el 12 del mateix mes es va lliurar el permís d'obres.
Encara que els treballs en la decoració interior es van perllongar fins al 1890, l'edifici va ser inaugurat el 1888, data que figura a la façana, coincidint amb l'Exposició Universal. Amb motiu d'aquest esdeveniment van visitar el Palau Güell personatges com la reina regent Maria Cristina d'Habsburg, el rei Humbert I d'Itàlia i el president dels Estats Units Grover Cleveland. Més endavant, es realitzaren una sèrie de reformes en les quals ja no participà Gaudí, on s'incorporaren noves xemeneies, i al dormitori d'Eusebi Güell s'instal·laren uns elements decoratius en forja amb les inicials I i E (Isabel i Eusebi) i la data de 1895.
Gaudí va liderar un ampli equip de tècnics i artesans, com l'arquitecte Francesc Berenguer, col·laborador seu a moltes de les seves obres i que va realitzar molts edificis a la Colònia Güell, va dibuixar més de vint solucions diferents per a la façana del Palau Güell. Com a decorador, hi va intervenir Francesc Vidal i Jevellí qui, a més, va dissenyar el mobiliari i part dels vitralls, que serien fabricats al taller Pelegrí. Vidal tenia un dels més importants tallers de mobles eclèctics al qual Gaudí havia anat per adquirir els coneixements tècnics que li permeteren dissenyar els seus mobles. El constructor i responsable dels treballs en pedra va ser Agustí Massip, persona de confiança dels Güell i de Gaudí, amb qui havia col·laborat al Palau Episcopal d'Astorga i al Parc Güell. Els marbristes varen ser els germans Ventura, els quals tenien taller a Barcelona dedicat principalment als monuments funeraris. Les estructures metàl·liques són obra dels Tallers Torras, autors de la bastida per a construir el monument a Colom i l'estructura metàl·lica del Palau de Belles Arts de Barcelona de l'Exposició Universal de 1888.
Els treballs de forja artística varen ser responsabilitat de Joan Oñós i els seus col·laboradors Salvador Gabarró i els germans Lluís i Josep Badia i Miarnau. Oñós era un col·laborador habitual de Gaudí i va ser l'autor de la famosa tanca de la finca Güell amb el drac, la reixa amb fulls de margalló de la casa Vicens i els picaports de la casa Calvet. La participació dels germans Badia es concreta a la forja de l'entrada principal, portes i escut. Pel que fa als molts treballs en fusta, els ebenistes foren Antoni Oliva, Julià Soley i Eudald Puntí. Puntí havia estat l'autor de la taula de treball de Gaudí què es va cremar a la Sagrada Família el 1936. Així mateix, va comptar amb la col·laboració dels pintors Aleix Clapés, Ramon Tusquets i Alexandre de Riquer que va fer un delicat panell d'alabastre policromat per a la xemeneia, i els escultors Joan Flotats i Rossend Nobas. Les peces de ceràmica són de la fàbrica Pujol i Bausis.
Güell estava tan orgullós del seu edifici que va encarregar a Joan Alsina i Arús la realització d'uns plànols per presentar a l'exposició dedicada a Gaudí al Grand Palais de París el 1910. Hi va viure fins al 1906, en què es va traslladar a Can Muntaner de Dalt, al Parc Güell, on va viure fins a la seva mort el 1918. Aleshores, la propietat va passar per herència a la seva vídua de Güell, Isabel López i Bru, i posteriorment a les seves filles Maria Lluïsa i Mercè Güell i López. Durant la Guerra Civil espanyola va servir com a comissaria. El 1944 la va voler comprar un milionari estatunidenc, per portar-la al seu país pedra a pedra, però finalment, el 25 de maig del 1945 fou cedit a la Diputació de Barcelona, a canvi d'una pensió vitalícia per a Mercè Güell, que va posar a més com a condició que l'edifici no fos mai modificat i que es destinés a una finalitat cultural. El 1952 s'hi va instal·lar lAssociació d'Amics de Gaudí, fins al seu trasllat el 1968 a la Casa Museu Gaudí del Parc Güell, i el 1954 el Museu d'Art Escènic, fins al seu trasllat el 1996.
Restauracions Un cop adquirit el palau per la Diputació de Barcelona, es van iniciar unes obres de restauració dirigides per l'arquitecte Manuel Baldrich i Tibau. Es van reparar la fusteria, vidres i miralls, netejar i reconstruir els vitralls de la tribuna que dona al carrer i restaurar alguns elements de forja que s'havien rovellat. També es van renovar la instal·lació elèctrica i algunes làmpades es van modernitzar.
Entre 1971 i 1979, seguint un projecte de Jordi Querol i Piera, es va realitzar una nova intervenció sobre la façana, el terrat, la fusteria de l'ascensor i elements de forja i la reconstrucció de vitralls desapareguts, una tasca que va anar a càrrec de Joan Villaplana i Hernández. Al terrat es va intervenir en dotze de les vint xemeneies, reintegrant el trencadís fet malbé. L'any 1982, els arquitectes Carles Buxadé i Joan Margarit van realitzar un diagnòstic sobre l'estat estructural de l'edifici, que concloïa que Gaudí havia supeditat alguns aspectes estructurals als formals, si bé un estudi posterior de José Luis González Moreno-Navarro va associar aquestes mancances a canvis en el solar i el projecte un cop iniciada l'obra. Per a solucionar els problemes detectats, la Diputació va iniciar una restauració en diferents fases, dirigida per Antoni González i Pau Carbó, que el 1992 va restaurar les façanes dels pisos alts, el soterrani i la planta baixa, així com el terrat i la tribuna.
Entre 2002 i 2011 s'hi va portar a terme una restauració integral a partir d'un estudi sistemàtic de l'evolució del subsòl i els materials al llarg dels seus 125 anys d'existència i orientada a la recuperació dels valors formals i espais originals, així com el tractament del color i la llum que Gaudí havia dissenyat per l'edifici.
El 2012 va finalitzar el procés de construcció d'un nou orgue, compost de 1386 tubs, amb 22 registres, dos teclats manuals de 56 notes i un altre de pedal de 30 notes, construït a Collbató per l'orguener Albert Blancafort.
Ampliacions El març del 2022, la Diputació va anunciar l'adquisició de dos immobles adjacents al Palau: la Casa Jordà (Nou de la Rambla, 7), i el cos annex a la Casa Fradera (Nou de la Rambla, 1 bis). Aquesta ampliació permetrà traslladar les oficines als nous espais, de manera que estances com ara la biblioteca o el despatx d'Eusebi Güell s'incorporin a l'itinerari visitable.
Edifici Descripció i estil