Leix de l'Exposició de 1929 a Montjuïc és un conjunt monumental entre la plaça d'Espanya i el Palau Nacional, a la muntanya de Montjuïc de Barcelona, catalogat com a Bé Cultural d'Interès Local. Construït com a eix principal del recinte de l'Exposició Internacional de 1929, comprèn un conjunt d'elements arquitectònics (escalinates, jardins i un mirador), i ornamentals (fonts, cascades i escultures), situat al llarg de la plaça d'Espanya, l'avinguda de la Reina Maria Cristina, les places de Carles Buïgas, Josep Puig i Cadafalch i de les Cascades, el passeig de Jean C. N. Forestier i el mirador del Palau. Obra dels arquitectes Josep Puig i Cadafalch i Guillem Busquets i de l'enginyer Carles Buïgas, en la decoració escultòrica van treballar diversos artistes, com Josep Llimona, Frederic Marès i Antoni Parera.
Història i descripció miniatura|Projecte d'urbanització de Montjuïc de Puig i Cadafalch (1917)|esquerraminiatura|esquerra|Recinte de l'Exposició miniatura|esquerra|Vista del Palau Nacional (1929)
A Barcelona es guardava un grat record de l'Exposició Universal de 1888, que va suposar un gran avanç per a la ciutat en el terreny econòmic i urbanístic, així com la creació del parc de la Ciutadella. Per això es va projectar una nova exposició per a donar a conèixer els avenços tecnològics i projectar la imatge de la indústria catalana a l'exterior. La idea va començar a gestar-se el 1905, promoguda per l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch, com una forma d'executar el nou Pla d'Enllaços de Léon Jaussely. El 1915 es va presentar un primer avantprojecte, a càrrec de Puig i Cadafalch i Guillem Busquets. Prevista inicialment per 1917, es va retardar a causa de la Primera Guerra Mundial; tot i així, aquell any van començar els treballs d'urbanització de la muntanya de Montjuïc, a càrrec de l'enginyer Marià Rubió i Bellver, amb un projecte d'enjardinament de Jean-Claude Nicolas Forestier, que va comptar amb la col·laboració de Nicolau Maria Rubió i Tudurí. Es va construir un funicular per accedir fins a dalt de la muntanya, així com un transbordador aeri per accedir a la mateixa des del port de Barcelona. Les obres eren gairebé acabades el 1923, encara que la instauració aquell any de la dictadura de Primo de Rivera va postergar la celebració de l'esdeveniment, que finalment es va produir el 1929, coincidint amb l'Exposició Iberoamericana de Sevilla. El director de les obres en el tram final va ser Pere Domènech i Roura, ja que Puig i Cadafalch va ser relegat per la dictadura a causa de la seva filiació catalanista. L'Exposició va ser inaugurada pel rei Alfons XIII el 19 de maig de 1929, i va tenir lloc del 20 de maig de 1929 al 15 de gener de 1930, amb un cost de 130 milions de pessetes.
El recinte, de 118 ha, començava a la plaça d'Espanya, on es van construir quatre grans hotels per als visitants, passant per l'avinguda d'Amèrica (actual avinguda de la Reina Maria Cristina), on se situaven els grans edificis, fins al peu de la muntanya, on es va situar la Font Màgica, flanquejada pels palaus d'Alfons XIII i Victòria Eugènia; d'aquí partia una escalinata que conduïa al Palau Nacional, l'obra més monumental de l'Exposició. L'avinguda de la Reina Maria Cristina es va decorar amb brolladors d'aigua i columnes de vidre il·luminades per llum elèctrica, obra de Carles Buïgas, que van causar una gran sensació. A banda i banda de l'avinguda es trobaven els edificis principals de l'Exposició: el Palau del Vestit, el Palau de Comunicacions i Transports i el Palau de la Metal·lúrgia, Electricitat i Força Motriu; aquest conjunt arquitectònic constitueix actualment la Fira de Barcelona. Al costat de l'avinguda es trobava la plaça de la Mecànica (actualment de l'Univers), al centre de la qual se situava la Torre de la Llum, una font lluminosa (Jardí d'Aigua-Llum), obra de Buïgas, i l'escultura El forjador, de Josep Llimona.
A l'emplaçament de la Font Màgica es van construir en primer lloc quatre columnes d'estil jònic que simbolitzaven la bandera catalana, obra de Puig i Cadafalch, però el dictador Primo de Rivera les va manar enderrocar per la seva vinculació al catalanisme. Amb el restabliment de la democràcia van sorgir diverses veus que proposaven reconstruir les columnes, projecte que es va dur a terme entre 2010 i 2011 per l'equip d'arquitectes Rosselló-Sangenís, una mica més amunt del seu emplaçament original.
A més del recinte firal, la mostra va deixar nombrosos edificis i instal·lacions, alguns dels quals s'han convertit en emblemes de la ciutat, com el Palau Nacional, la Font Màgica, el Teatre Grec, el Poble Espanyol i l'Estadi Olímpic. L'Exposició va suposar un gran desenvolupament urbanístic per a Barcelona, així com la consolidació del noucentisme, un estil artístic de caràcter classicista que va substituir al modernisme preponderant a Catalunya durant la transició de segle; a més, va suposar la introducció dels corrents d'avantguarda internacionals, especialment el racionalisme, a través del Pavelló d'Alemanya de Ludwig Mies van der Rohe.
Elements ornamentals L'eix va ser decorat amb nombroses escultures, relleus, fonts i elements ornamentals, com a gerros i balustrades, a més de les cascades d'aigua i els elements de jardineria. No obstant això, una bona part de les escultures, la majoria d'aire clàssic i que representaven guerrers, nimfes o personatges mitològics, van ser retirades en els anys 1980 a causa del seu mal estat de conservació. Els elements que encara es conserven en el seu emplaçament original són: