La fantasia és un gènere artístic que barreja elements basats en la realitat amb altres no existents de caràcter màgic o sobrenatural, distingint-se així de la simple ficció. El món fantàstic es presenta com a real i consistent. Si és de caràcter totalment independent del real, es tracta d'alta fantasia (high fantasy) mentre que s'anomena low fantasy si hi ha interacció o dependència de la realitat quotidiana. Sol haver-hi un enfrontament entre el Bé i el Mal que mou l'acció.
La mitologia antiga conté elements fantàstics però que a l'època tenien un caràcter explicatiu i es consideraven com a veritables, per això no és fantasia pròpiament dita. Cal una voluntat conscient de barrejar elements sobrenaturals inventats. La fantasia com a gènere sorgeix, doncs, en el pas del al XIX, lligada al preromanticisme.
Història de la fantasia Inicis 369px|miniatura|Sant Jordi matant el drac, pintura de Paolo Uccello, c. 1456: un episodi hagiogràfic que es va convertir en un clixé de contes de fantasia. El naixement de la fantasia sovint s'ha remuntat erròniament a les obres literàries de l'edat antiga que tracten temes mitològics, com l'Epopeia de Gilgamesh a l'antiga Mesopotàmia, la Ilíada i la Odissea a l'antiga Grècia, o la Mahâbhârata a l'antiga Índia,Això és el que André-François Ruaud fa, que rastreja els orígens llunyans de la fantasia fins a la mitologia a Cartographie du merveilleux, . Anne Besson («5. Quel âge a la fantasy ?» a La Fantasy, 2007, 24-27) és més crítica: remarca que «la fantasia reinventa el seu propi naixement com a llegenda» i «[enllaça] amb avantpassats gloriosos» com el mite, però també assenyala que «[la] definició mateixa [de fantasia] està directament relacionada amb aquest desenfocament de la cronologia» () perquè la creació d'aquest «mite de l'origen» del gènere es fa més fàcil pel fet que la fantasia actual en realitat comparteix aspectes comuns amb els avantpassats i precursors que diu ser. o les sagues nòrdiques i islandeses com les eddes. Els seus inicis també es busquen en obres que contenen el meravellós elaborat durant l'edat mitjana occidental (com la Matèria de Bretanya dedicada a la llegenda del Rei Artús, la novel·la de cavalleries o el poema èpic anglosaxó Beowulf i la narrativa gal·lesa Mabinogion), oriental (el Contes perses de Les mil i una nits) o asiàtiques (Genji Monogatari japonès, i més tard la novel·la xinesa Viatge a l'Oest). Una altra gran font de meravelles antigues es troba en els textos sagrats, especialment la Bíblia, l'Alcorà i el Tanakh, i el gènere de la hagiografia (especialment la Llegenda àuria de Iacopo da Varazze al ). Tanmateix, retrocedir tan lluny en el temps planteja un problema, perquè, en aquells moments, les nocions de ficció i història i les relacions entre elles no eren les mateixes que en l'època més recent: és per tant, més prudent parlar de fantasia només quan la història i la part de meravellós que conté formen clarament una ficció amb l'objecte de l'entreteniment, i això encara que aquests mateixos textos antics, llegit pel lector contemporani, pot provocar en la lectura el mateix tipus d'impressions que les ficcions més recents.Sobre aquest complex problema de la relació entre la classificació genèrica d'un text i l'efecte produït en el lector, vegeu per exemple Jacques Goimard, « De l'effet merveilleux aux genres merveilleux », a Critique du merveilleux et de la fantasy, Pocket, 2003, . Goimard utilitza la categoria del meravellós per mostrar la seva presència en els mites antics. Tanmateix, conclou el seu estudi assenyalant que a finals de l'Edat Mitjana, «la història de la meravella arcaica acaba, la de la fantasia no ha començat» (), la qual cosa equival a dir que la fantasia mateixa, com a gènere literari, només apareix després. Podem dir, d'altra banda, que als autors i artistes de fantasia els agrada veure en aquests autors antics precursors, i és molt freqüent que s'inspirin en aquestes obres i reivindiquin l'imaginari que transmeten.
Hi ha moltes obres on la frontera entre la fantasia i altres obres no és clara; la qüestió de si els escriptors creien en les possibilitats de les meravelles de Somni d'una nit d'estiu o de Sir Galvany i el Cavaller verd fa difícil distingir quan la fantasia, en el seu sentit modern va començar.Brian Attebery, The Fantasy Tradition in American Literature, p. 14,
miniatura|140px|La Ventafocs, un conte popular de Perrault. A França, la presència del meravellós – o Merveilleux com se'l va anomenar – durant el regnat de Francesc I de França i els seus successors va produir l'assentament dels contes de fades. L'italià Giambattista Basile va ser un dels primers a recopilar i refondre contes populars, com va passar en el famós llibre Lo cunto de li cunti overo el trattenemiento de peccerille (1634) que va ser decisiu per definir el gènere. La seva influència es va fer sentir sobre Charles Perrault, els contes del qual amb moralites expressades en versos finals neutralitzarien l'element meravellós a favor de l'al·legoria, segons Todorov. Marie-Catherine d'Aulnoy, amb els seus contes de fées, va ser una altra autora popular la influència de la qual en l'ús d'elements folklòrics va arribar fins al romanticisme.
La moda del conte del Renaixement i les seves reescriptures literàries, de vegades Preciosistes, en particular a França al , es pot veure com part d'un moviment més ampli que, a llarg termini, dona lloc a la fantasia contemporània. No obstant això, la forma del conte s'ha de distingir de la majoria de les històries de fantasia, que tendeixen a optar per la novel·la, la sèrie de novel·les o el relat curt, quan no utilitzen diferents mitjans com la il·lustració, el cinema o els jocs.
Durant el , altres disciplines artístiques com l'òpera van incorporar cada vegada més elements fantàstics com va passar amb La flauta màgica de Wolfgang Amadeus Mozart. L'òpera, com ho va fer des del seu naixement, va reutilitzar la mitologia però gràcies a Mozart va accentuar una tendència que va convertir aquesta utilització en una cosa més seriosa que a l'opera buffa' italiana.
Literatura miniatura|esquerra|Primera pàgina de la novel·la de William Morris The Story of the Glittering Plain, or The Land of Living Men en la seva reimpressió de 1894, compilada per Morris a la seva editorial Kelmscott Press i il·lustrada per Walter Crane. El període en què tots els crítics estan d'acord en veure el naixement de la fantasia és el , i Anne Besson (2007), amb l'autor escocès George MacDonald (Phantastes: A Faerie Romance for Men and Women el 1858, The Princess and the Goblin el 1872) o amb l'escriptor, pintor i arquitecte William Morris (The Story of the Glittering Plain, or The Land of Living Men el 1891, The Wood Beyond the World el 1894, The Well at the World's End el 1896) obra que va influir en Tolkien.Besson (2007), 62-63. Paral·lelament, la música clàssica s'apodera de temes relacionats amb el meravellós inspirat en el folklore i la mitologia, la qual cosa dona lloc a obres que al seu torn serviran de forta inspiració per als autors de fantasia. Una de les obres més destacades d'aquesta tendència és la tetralogia de Richard Wagner L'anell del nibelung (1869), que està inspirada en la mitologia germànica] i la nòrdica.
No va ser fins al que aquest estil va arribar a un públic més ampli. A França, la novel·la Les Centaures d'André Lichtenberger, publicada el 1904, representa una prehistòria alternativa on conviuen centaures, tritons i faunes amb els primers homes; la novel·la es va unir aleshores al gènere fantàstic abans de ser considerada a posteriori com un precursor de la fantasia. La literatura britànica produeix novel·les com The Serpent Ouroboros de E. R. Eddison (1922) o The King of Elfland's Daughter (La filla del rei d'Elfland) de lord Dunsany (1924). Un dels primers novel·listes que s'apropa al gènere és Hope Mirrlees amb Lud-en-Brume (1926). La dècada de 1930 va veure The Sword in the Stone de T. H. White, que s'inspira en la llegenda d'Artús (la novel·la va ser adaptada posteriorment pels estudis Disney a una pel·lícula d'animació del mateix títol el 1963). Les dècades de 1940 i 1950 van veure el floriment de l'obra de Mervyn Peake, alhora poeta, il·lustrador, pintor i novel·lista, conegut principalment per la seva suite romàntica Ghormenghast que té lloc en un enorme castell.
miniatura|esquerra|Portada de Weird Tales la revista on es van publicar les històries de Conan el bàrbar de Robert E. Howard. Paral·lelament, als Estats Units, les revistes pulp van aparèixer a la dècada de 1890 i es van multiplicar al començament del :Jacques Goimard (2003), publiquen innombrables contes i novel·les en episodis pertanyents a tots els gèneres de literatura fantàstica. A partir de 1915 apareixen les revistes pulp especialitzades en un o altre gènere; un dels més dedicats a la fantasia és Weird Tales, que va aparèixer entre 1923 i 1954 i va publicar en particular les històries del cicle de Conan el bàrbar de Robert E. Howard, un dels pares fundadors de la fantasia heroica. També és a les revistes pulp on Howard Phillips Lovecraft, principalment escriptor de contes, publica la majoria dels seus textos; molts són de fantasia o d'horror còsmic. Clark Ashton Smith, proper a Lovecraft, escriu més en aquest gènere. La fantasia americana també coneix novel·listes com Evangeline Walton (que no va tenir èxit fins després de 1945) amb la seva tetralogia Mabinogion. A Austràlia, la novel·lista Pamela L. Travers va publicar el 1934 la història d'una institutriu maga, Mary Poppins, inicialment destinada a un públic jove.
miniatura|J. R. R. Tolkien, autor britannique dEl Senyor dels Anells, aquí el 1925. Va ser a la dècada de 1950 quan la fantasia, un gènere que s'havia fet popular però encara mancat de reconeixement, va tenir èxit tant de públic com de crítica amb El Senyor dels Anells (1954-1955) de J. R. R. Tolkien, que es va convertir en l'arquetip de la novel·la de fantasia medieval. L'"enorme meteor" de TolkienExpressió utilitzada per Brian Atteberry, The Fantasy tradition in American Literature, from Irving to Le Guin, Bloomington, Indiana University Press, 1980, , citat i traduït per Anne Besson (2007), no és el creador de la fantasia, ni molt menys, però opera una autèntica "refundació del gènere"Anne Besson (2007), que explica la importància cabdal que li van concedir els autors que van venir després d'ellPer exemple el volum col·lectiu dirigit per Karen Haber, Meditations on Middle-earth, publicat als Estats Units l'any 2001, on famosos autors americans de fantasia (Terry Pratchett, Ursula K. Le Guin, Robin Hobb) discuteixen el seu deute amb Tolkien. Diverses altres sèries, com ara Cròniques de Narnia de C. S. Lewis i els llibres Terramar d'Ursula K. Le Guin, van ajudar a consolidar la popularitat del gènere.
Entre els clàssics europeus, esmentem a Alemanya La història interminable de Michael Ende (1979),André-François Ruaud, dir. (2004), “Michael Ende ou Icare inversé », , i Jacques Baudou (2009), capítol 16 « Michael Ende et la fantasy allemande», a Itàlia Nicolas Eymerich, l'inquisidor de Valerio Evangelisti (1994). A Anglaterra, el discmón de Terry Pratchett, la sèrie del qual comença el 1983 amb The Eighth Color, es converteix en una obra mestra de la fantasia humorística plena d'humor anglès.
La popularitat del gènere fantàstic ha continuat augmentant al , com ho demostra l'estatus de més venuts de la sèrie Harry Potter de J. K. Rowling, la sèrie A Song of Ice and Fire de George R. R. Martin, les sèries The Stormlight Archive i la Mistborn de Brandon Sanderson, la sèrie La Roda del Temps de Robert Jordan i la saga Wiedźmin d'Andrzej Sapkowski.