miniatura|Discs de vinil. Un disc fonogràfic, normalment anomenat simplement disc i de vegades vinil, és un suport d'enregistrament de so analògic que consisteix en un disc pla amb un solc modulat gravat en forma d'espiral que comença prop de la perifèria i acaba prop del centre del disc. Té un forat circular al seu centre, de diàmetre variable segons el format del disc. Els discs van ser la tecnologia principal de reproducció de música personal durant la major part del ; van reemplaçar el cilindre de fonogràf de primers de segle i, tot i que la seva popularitat va minvar considerablement en aparèixer el disc compacte des de 1981 del mateix segle, al començament del encara es continuen fabricant i venent, encara que cada vegada en un nombre menor. Encara que per molts sigui un article obsolet, roman un del formats d'àudio més utilitzat pels discjòqueis gràcies a la seva gran qualitat de so respecte noves tecnologies que surten a la venda i s'imposen en el mercat com són els CD.
Els registres de fonògraf es descriuen generalment pel seu diàmetre en polzades (12 polzades, 10 polzades, 7 polzades), la velocitat de rotació en revolucions per minut (rpm) en què es reprodueixen (8 1/3, 16 2 / 3, 33 1/3, 45, 78), i la seva capacitat de temps, determinada pel seu diàmetre i velocitat (LP [joc llarg], disc de 12 polzades, 33 1/3 rpm; SP [únic], Disc de 10 polzades, 78 rpm o disc de 7 polzades, 45 rpm; EP [joc estès], disc de 12 polzades, 33 1/3 o 45 rpm); la seva qualitat reproductiva o el nivell de fidelitat (alta fidelitat, ortofònica, àmplia gamma, etc.); i la quantitat de canals d'àudio (mono, estèreo, quad, etc.).
Els discos de vinil es poden ratllar o deformar si s'emmagatzemen de manera incorrecta, però si no estan exposats a calor elevada, trencats o manipulats amb poca cura, un disc de vinil té el potencial per durar segles.
La funda exterior i les interiors són valorades per col·leccionistes i artistes per l'espai destinat a l'expressió visual, especialment pel que fa a l'LP.
Història El fonògraf, patentat per Léon Scott el 1857, utilitzava un diafragma vibrant i un llapis per registrar gràficament ones de so com traços a un paper, purament per a analitzar-lo visualment i sense cap intenció de reproduir-les. A la dècada del 2000, aquests traços van ser escanejats per primera vegada per un enginyer d'àudio i convertits digitalment en so audible. Els registres de cant i de discursos registrats per Scott el 1860 es van reproduir com a so per primer cop el 2008. Juntament amb un to de diapasó i fragments inintel·ligibles registrats ja el 1857, aquestes són les primeres gravacions de so conegudes.
El 1877, Thomas Alva Edison va inventar el fonògraf. A diferència del fonoautògraf, podia gravar i reproduir so. Tot i la similitud del nom, no hi ha evidència documental que el fonògraf d'Edison es basés en l'aparell de Scott. Edison primer va intentar gravar so a una cinta de paper impregnada de cera, amb la idea de crear un "repetidor telefònic" analògic al repetidor telegràfic en el que havia estat treballant. Encara que els resultats visibles li van fer confiar en què el so es podia gravar i reproduir físicament, les seves notes no indiquen que realment reproduís el so abans del seu primer experiment en què va utilitzar una làmina d'estany com a mitjà de gravació uns quants mesos després. El paper d'estany s'embolicava al voltant d'un cilindre de metall amb solcs i una agulla que vibrava moguda per les ones sonores marcava la làmina d'estany mentre el cilindre girava. La gravació es podia reproduir immediatament. L'article de la revista Scientific American que presentava el fonògraf de làmina d'estany al públic, mencionava els invents anteriors de Marey, Rosapelly i de Barlow, així com el de Scott, citant-los com a creadors de dispositius per gravar però, el que era més important, no per reproduir el so. Edison també va inventar variacions del fonògraf que emprava cinta i formats de disc. Es van imaginar nombroses aplicacions pel fonògraf, però tot i que es va posar de moda com una novetat sorprenent a les demostracions públiques efectuades, el fonògraf de làmina d'estany va resultar ser massa tosc per ser utilitzat a la pràctica. Una dècada més tard, Edison va desenvolupar un fonògraf molt millorat que emprava un cilindre de cera buit en lloc d'una làmina d'estany. Aquest va resultar ser un dispositiu amb millor so i molt més útil i durador. El cilindre de fonògraf de cera va crear el mercat del so gravat a finals de la dècada de 1880 i el va dominar durant els primers anys del .
Els discos plans van ser desenvolupats als Estats Units per Emile Berliner (encara que la patent original de Thomas Edison incloïa aquest tipus de discos), qui va anomenar al seu sistema el "gramòfon", distingint-lo del "fonògraf" de cilindre de cera d'Edison i del cilindre de cera del "gramòfon" de l'American Graphophone. Els primers discos de Berliner, comercialitzats a partir de 1889 inicialment només a Europa, tenien 12,5 cm (aproximadament 5 polzades) de diàmetre i es tocaven amb una petita màquina accionada manualment. Tant els discos com la màquina eren adequats només pel seu ús com a joguina o curiositat, segut a la limitada qualitat del so. El 1894, sota la marca Berliner Gramophone, Berliner va començar a comercialitzar als Estats Units discos de 7 polzades de diàmetre amb una qualitat sonora bastant millorada, juntament amb gramòfons una mica més perfeccionats per reproduir-los. Tot i així, el seu so era encara deficient en comparació amb els cilindres de cera, fins que el soci de Berliner a la fabricació de discos, Eldridge R. Johnson, els va poder millorar considerablement. Abandonant la marca registrada "Gramophone" de Berliner per raons legals, a partir del 1901 les empreses separades de Johnson i de Berliner acabarien reorganitzant-se per formar la Victor Talking Machine Company a Camden (Nova Jersey), els productes dels quals arribarien a dominar el mercat durant molts anys. Emile Berliner va traslladar la seva empresa a Montreal el 1900. La fàbrica, que es va convertir en la sucursal al Canadà de RCA Records, encara existeix. Hi ha un museu dedicat a Berliner a Montreal (el Musée des ondes Emile Berliner).
El 1901 es van introduir els discos de 10 polzades, seguits el 1903 pels de 12 polzades. Aquests podien sonar durant més de tres i quatre minuts respectivament, mentre que els cilindres contemporanis només duraven uns dos minuts. En un intent per contrarestar l'avantatge del disc, Edison va introduir el cilindre de la marca Amberol el 1909, amb un temps màxim de reproducció de 4 1⁄₂ minuts (a 160 rpm), que a la vegada va ser reemplaçat pels cilindres comercialitzats com Blue Amberol Records, que tenien una superfície de cel·luloide, un plàstic molt menys fràgil. Tot i aquestes millores, durant la dècada de 1910 els discos van acabar guanyant aquesta particular guerra de formats, encara que Edison va continuar produint fins a finals del 1929 els cilindres Blue Amberol per una clientela cada cop més reduïda. Als voltants del 1919, les patents bàsiques per la fabricació de discos plans havia caducat, obrint el camp a incontables empreses per produir-los.
Cap als anys 60 del segle xx la popularitat del disc va anar augmentant ràpidament, i fins i tot es va encunyar el terme "microsolc" per a referir-s'hi. Els aparells necessaris per a reproduir-los, anomenats tocadiscs, ja eren gairebé a totes les llars, i alguns dels models d'aquella època podien funcionar a 16, 33⅓, 45 i 78 rpm, per bé que ràpidament els formats de disc van quedar establerts en 45 rpm per als discs senzills (de l'anglès singles) i en 33⅓ rpm per als LP (de l'anglès long play, llarga durada).
Des del 1975 van aparèixer els maxi-singles, que eren una mescla entre els discs senzills i els LP: tenien la mida i aparença d'un elapé, però sense la seva durada, malgrat ser superior a la d'un senzill, i es reproduïen a 45 rpm. Normalment, a la primera cara s'hi trobava una versió ampliada (més llarga) del tema que donava títol al disc, i a la segona una altra versió (o diverses versions) del mateix tema. La distància entre solcs del maxi-single era superior a la dels discs senzills, la qual cosa proporcionava una qualitat de so lleugerament més alta.
Els discos analògics van dominar el mercat de l'entreteniment casolà fins que van ser superats pels discos compactes digitals a la dècada de 1980, que a la vegada van ser substituïts per les gravacions digitals de so distribuïdes a través de botigues de música en línia i mitjançant l'intercanvi d'arxius a internet.
Discs de desenvolupament 78 rpm Velocitats primerenques Les primeres gravacions de disc van ser produïdes en una varietat de velocitats que van des de 60 a 130 rpm i una varietat de mides. Ja a principis de 1894 l'empresa Gramophone dels Estats Units d'Emile Berliner venia discs d'una sola cara de 7 polzades amb una velocitat estàndard anunciada de "prop de 70 rpm".
Un manual d'enregistrament d'àudio estàndard descriu els reguladors de velocitat, o els governadors, com a part d'una onada de millora introduïda ràpidament després de 1897. Una imatge d'un 1898 Berliner Gramphone mostra un governador. Diu que les unitats de corda reemplacen les unitats de mà. Pren nota que:
El regulador de velocitat es va subministrar amb un indicador que mostrava la velocitat quan la màquina s'executava perquè els registres, a la reproducció, podrien girar a la mateixa velocitat... La literatura no revela per què es va triar 78 rpm per a la indústria fonogràfica, pel que sembla, això només va passar a ser la velocitat creada per una de les màquines primerenques i, per qualsevol altra raó, es va seguir utilitzant
El 1925, la velocitat del registre es va estandarditzar a un valor nominal de 78 rpm. Tanmateix, l'estàndard difereix entre els llocs amb subministrament elèctric de corrent altern a 60 Hz (cicles per segon, Hz) i els de 50 Hz. Quan la xarxa elèctrica era de 60 Hz, la velocitat real era de 78.26 rpm: la d'un estroboscopi de 60 Hz que il·lumina marques de calibratge de 92 bar. On era 50 Hz, era de 77,92 rpm: el d'un estroboscopi de 50 Hz que il·luminava marques de calibratge de 77 bar.
Enregistrament acústic Els primers enregistraments es van fer de manera acústica, el so recollit per una botzina i canonada a un diafragma, que feia vibrar el llapis de tall. La sensibilitat i el rang de freqüències eren pobres, i la resposta a la freqüència era molt irregular, donant als enregistraments acústics una qualitat tonal reconeguda a l'instant. Un cantant pràcticament havia de posar la seva cara a la botzina d'enregistrament. Els instruments orquestrals més baixos com els violoncels i els contrabaixos sovint es van duplicar (o substituir) per instruments més forts, com ara tubes. Els violins estàndard en conjunts orquestrals van ser substituïts per violins Stroh, que es van fer populars amb els estudis de gravació.
Fins i tot els tambors, si es planifiquen i es col·loquen correctament, podrien enregistrar-se i sentir-se de forma efectiva fins i tot en els primers enregistraments de banda jazzística i militar. Els instruments més forts com els tambors i les trompetes es posicionaven més allunyats de la botzina de recollida. Lillian Hardin Armstrong, membre de la King Jazz Band de King Oliver, gravat a Gennett Records en 1923, va recordar que, en un primer moment, Oliver i el seu jove segon trompeta, Louis Armstrong, estaven al costat dels altres i el corn d'Oliver no se sentia. "Van posar a Louis a uns quinze peus a la cantonada, mirant a tothom amb tristesa".Rick Kennedy, Jelly Roll, Bix, and Hoagy: Gennett Studios and the Birth of Recorded Jazz, Bloomington and Indianapolis: Indiana University Press, 1994, p. 63–64.Existeix una foto de l'estudi de Gennett Records.
Enregistrament lateral o vertical