La campanya de Gal·lípoli, també coneguda com la campanya dels Dardanels, la batalla de Gal·lípoli o la batalla de Çanakkale (en turc, Çanakkale Savaşı), va ser una campanya militar de la Primera Guerra Mundial que va tenir lloc a la península de Gal·lípoli (Gelibolu a l'actual Turquia), del 17 de febrer de 1915 al 9 de gener de 1916.
Les potències de l'Entesa (Gran Bretanya, França i Rússia), van intentar debilitar l'Imperi Otomà, una de les Potències Centrals, prenent el control dels estrets turcs. Això exposaria la capital otomana a Constantinoble al bombardeig dels cuirassats aliats i la tallaria de la part asiàtica de l'imperi. Amb l'Imperi Otomà derrotat, el canal de Suez estaria segur i es podria obrir una ruta de subministrament aliada durant tot l'any a través de la mar Negra fins als ports d'aigua càlida a Rússia.
L'intent de la flota aliada de forçar els Dardanels el febrer de 1915 va fracassar i va ser seguit per un desembarcament amfibi a la península de Gal·lípoli l'abril de 1915. El gener de 1916, després de vuit mesos de combat, amb unes 250.000 baixes a cada bàndol, la campanya terrestre va ser abandonada i la força d'invasió retirada. Va ser una derrota costosa per a les potències de l'Entesa i per als patrocinadors, especialment el Primer Lord de l'Almirallat (1911-1915), Winston Churchill.
La campanya va ser considerada una gran victòria otomana. A Turquia, es considera un moment determinant en la història de l'estat, un augment final en la defensa de la pàtria a mesura que l'Imperi Otomà es retirava. La lluita va constituir la base de la Guerra d'Independència de Turquia i la declaració de la República de Turquia vuit anys més tard, amb Mustafa Kemal Atatürk, que va assolir protagonisme com a comandant a Gal·lípoli, com a fundador de la república turca i president.
Sovint es considera que la campanya és l'inici de la consciència nacional australiana i neozelandesa; el 25 d'abril, aniversari del desembarcament, es coneix com el Dia ANZAC, la commemoració més significativa de les baixes militars i els veterans als dos països, superant el Dia del Record (Dia de l'Armistici).
Antecedents
El 29 d'octubre de 1914, dos antics vaixells de guerra alemanys, els otomans Yavûz Sultân Selîm i Midilli, encara sota el comandament d'oficials alemanys, van dur a terme l'atac a la mar Negra, en el qual van bombardejar el port rus d'Odessa i enfonsar diversos vaixells. El 31 d'octubre, els otomans van entrar en guerra i van començar la campanya del Caucas contra Rússia. Els britànics van bombardejar breument els forts de Gal·lípoli, van envair Mesopotàmia i van estudiar la possibilitat de forçar els Dardanels.
L'estratègia dels Aliats i els Dardanels Abans que es concebés l'operació dels Dardanels, els britànics havien planejat dur a terme una invasió amfíbia prop d'Alexandretta (a la Mediterrània), una idea presentada originalment per Boghos Nubar el 1914. Aquest pla va ser desenvolupat pel secretari d'Estat de Guerra, el mariscal de camp Horatio H. Kitchener per atacar la capital otomana desde Síria, Palestina i Egipte. Alexandretta era una zona de població cristiana i era el centre estratègic de la xarxa ferroviària de l'Imperi Otomà; la seva captura hauria tallat l'imperi en dos parts. El vicealmirall Sir Richard Peirse, comandant en cap de les Índies Orientals, va donar ordenar al capità Frank Larkin de l'HMS Doris d'atacar Alexandretta el 13 de desembre de 1914. També hi eren lAskold i el creuer francès Requin. Kitchener estava treballant en el pla fins al març de 1915 i va ser l'inici de l'intent britànic d'incitar una revolta àrab. El desembarcament d'Alexandreta va ser abandonat perquè militarment hauria requerit més recursos dels que França podria destinar´, i políticament França no volia que els britànics operessin a la seva àrea d'influència, una posició a la qual Gran Bretanya havia acceptat el 1912.
A finals de 1914, al Front Occidental, la contraofensiva franco-britànica de la Primera batalla del Marne havia acabat i els belgues, britànics i francesos havien patit moltes baixes a la Primera batalla d'Ieper, a Flandes. La guerra de maniobres havia acabat i havia estat substituïda per la guerra de trinxeres.
miniatura|Accés marítim a Rússia a través dels Dardanels (en groc) L'Imperi alemany i Àustria-Hongria van tancar les rutes comercials terrestres entre Gran Bretanya i França a l'oest i Rússia a l'est. La mar Blanca, a l'Àrtida, i la mar d'Okhotsk a l'Extrem Orient estaven glaçats a l'hivern i allunyats del front oriental; la mar Bàltica va ser bloquejada per la Kaiserliche Marine (Armada imperial alemanya) i l'entrada a la mar Negra pels Dardanels, controlada per l'Imperi Otomà. Mentre els otomans es van mantenir neutrals, encara es podien enviar subministraments a Rússia a través dels Dardanels però abans de l'entrada otomana a la guerra, els estrets havien estat tancats; al novembre els otomans van començar minar l'estret.
El ministre de Justícia francès, Aristide Briand, va proposar al novembre atacar l'Imperi Otomà però això va ser rebutjat i també va fracassar un intent dels britànics de subornar els otomans per unir-se al bàndol aliat. Més tard aquell mes, Winston Churchill, primer lord de l'Almirallat, va proposar un atac naval als Dardanels, basat en part en informes erronis de la força de les tropes otomanes. Churchill volia utilitzar un gran nombre de cuirassats obsolets, que no podien operar contra la flota alemanya d'alta mar, en una operació dels Dardanels, amb una petita força d'ocupació proporcionada per l'exèrcit. S'esperava que un atac als otomans també atregués Bulgària i Grècia (antigues possessions otomanes) a la guerra del bàndol aliat. El 2 de gener de 1915, el Gran Duc Nicolau de Rússia va demanar ajuda a Gran Bretanya contra els otomans, que duien a terme la campanya del Caucas. Va començar la planificació d'una demostració naval als Dardanels, per desviar les tropes otomanes de Caucàsia.
Intent de forçar l'estret miniatura|Mapa gràfic dels Dardanels El 17 de febrer de 1915, un hidroavió britànic de l'HMS Ark Royal va fer una sortida de reconeixement sobre els estrets. Dos dies més tard, el primer atac als Dardanels va començar quan una forta força d'atac anglo-francesa, inclosa el dreadnought britànic HMS Queen Elizabeth, va començar un bombardeig de llarg abast de les bateries d'artilleria costanera otomana. Els britànics tenien la intenció d'utilitzar vuit hidroavions de lHMS Ark Royal per observar el bombardeig, però les dures condicions van fer només un, un Short Type 136, va ser servible. Un període de mal temps va frenar la fase inicial, però el 25 de febrer s'havien reduït els forts exteriors i l'entrada de l'estret es va netejar de mines. Després d'això, els Royal Marines van ser desembarcats per destruir canons a Kum Kale i Seddülbahir, mentre que el bombardeig naval es va traslladar a les bateries entre Kum Kale i Kephez.
Frustrat per la mobilitat de les bateries otomanes, que van evadir els bombardejos aliats i van amenaçar els dragamines enviats per netejar l'estret, Churchill va començar a pressionar el comandant naval, l'almirall Sackville Carden, perquè augmentès els esforços de la flota. Carden va elaborar nous plans i el 4 de març va enviar un telegrama a Churchill, afirmant que esperava que la flota podria arribar a Istanbul en un termini de 14 dies. La sensació de victòria imminent es va augmentar amb la intercepció d'un missatge de ràdio alemany que va revelar que els forts dels Dardanels otomans s'estaven quedant sense municions. Quan es va transmetre el missatge a Carden, es va acordar que l'atac principal es llançaria el 17 de març o al voltant. Carden, que patia estrès, va ser col·locat a la llista de malalts per l'oficial mèdic i el comandament va ser assumit per l'almirall John de Robeck.
18 de març de 1915 El 18 de març de 1915, la flota aliada, formada per 18 cuirassats amb una sèrie de creuers i destructors, va iniciar l'atac principal contra el punt més estret dels Dardanels, on els estrets tenen 1,6 km d'amplada. Malgrat alguns danys als vaixells aliats que s'enfrontaven als forts amb el foc de retorn otomà, es van desplegar els dragamines al llarg de l'estret. Segons l'informe d'un oficial otomà, a les 14:00h «tots els cables telefònics estaven tallats, totes les comunicacions amb els forts estaven interrompudes, alguns dels canons havien estat destruits;... com a conseqüència el foc d'artilleria de la defensa s'havia reduït considerablement». Bouvet va colpejar una mina i es va enfonsar en dos minuts, amb només 75 supervivents d'un total de 718 tripulants. Els dragamines, tripulats per civils, es van retirar quan van ser bombardejats per l'artilleria otomana i van deixar les línies de mines gairebé intactes. Irresistible i Inflexible va colpejar mines i Irresistible va ser enfonsat, amb la majoria de la seva tripulació supervivent rescatada; Inflexible va quedar molt danyat i es va retirar. Durant la batalla hi va haver confusió sobre la causa dels danys; alguns participants van culpar els torpedes. Ocean va ser enviat a rescatar Irresistible, però va ser inhabilitat per un obús d'artilleria, va colpejar una mina, va ser evacuat, i finalment es va enfonsar.
Els cuirassats francesos Suffren i Gaulois van navegar per una nova línia de mines col·locades en secret pel minador otomà Nusret deu dies abans i també van resultar danyats. Les pèrdues van obligar a de Robeck ordenar la «retirada general» per protegir el que quedava de la seva força. Durant la planificació de la campanya, s'havien previst pèrdues navals i s'havien enviat principalment cuirassats obsolets, no aptes per enfrontar-se a la flota alemanya. Alguns dels oficials navals superiors com el comandant del Queen Elizabeth, el comodor Roger Keyes, van sentir que s'havien apropat a la victòria, creient que els canons otomans gairebé s'havien quedat sense municions, però les opinions de Robeck, el Primer Lord del Mar Jackie Fisher i altres van imposar-se. Els intents aliats de forçar els estrets utilitzant el poder naval es van acabar a causa de les pèrdues i el mal temps. Va començar la planificació per capturar les defenses otomanes per terra, per obrir el camí als vaixells. Dos submarins aliats van intentar travessar els Dardanels però es van perdre per les mines i els forts corrents.
Preludi Preparació del desembarcament dels Aliats