miniatura|Bugada miniatura|Cistella de la bugada plena de roba bruta Fer la bugada o rentar la roba és l'acció de rentar les peces de vestir i altres tipus de roba, com la roba de llit. El material que s'està rentant, o que ja s'ha rentat, generalment també s'anomena "la bugada".
Normalment, els processos de rentat es duen a terme en una sala reservada a aquest efecte, una habitació individual, o cambra de rentat que a les casses particulars se li deia "el safareig". Un edifici d'apartaments o una residència d'estudiants poden tenir un servei de bugaderia compartida, una empresa independent que es coneix com a bugaderia.
Normalment es guarda la roba bruta en una cistella de servei de bugaderia on s'hi mantindrà fins que hi hagi una quantitat suficient per a omplir la rentadora. Sovint, almenys en la majoria de països industrialitzats, abans de posar-la a la rentadora, la roba se separa en grups d'acord amb les instruccions de rentat que porten les peces de roba a l'etiqueta.
Història En èpoques anteriors hi havia els safareig públics, on les dones eren les encarregades de rentar la roba de la família. Els safareigs eren espais on la gent solia socialitzar i conversar, pel que encara queden expressions com fer safareig per indicar quan s'està rumorejant o explicant coses de terceres persones. En el transcurs del segle XX s'han imposat les bugaderies i els locals de rentat en sec.rentat-holandès , Cert, 5 de juny de 2007.Per netejar, Reformatorisch Dagblad, 9 de març de 2007.
Cursos d'aigua miniatura|esquerra|"Home i dona rentant roba en un rierol", de l'obra de William Henry Pyne Microcosmos (1806). Inusualment, es representa com una activitat mixta.
La bugaderia es va fer per primera vegada als cursos d'aigua, deixant que l'aigua arrossegués els materials que podien causar taques i olors. A les regions rurals dels països pobres se segueix rentant així. L'agitació ajuda a eliminar la brutícia, per la qual cosa la bugada es fregava, es recargolava o es copejava contra pedres planes. Un nom per a aquesta superfície és pedra d'escarabats, relacionada amb escarabats, una tècnica en la producció de lli; un nom per a un substitut de fusta és bloc de batuda. La brutícia es treia a cops amb un utensili de fusta conegut com paleta de rentat, pal de batuda, bat, escarabat o garrot. Les superfícies de fregat de fusta o pedra col·locades prop d'un subministrament d'aigua van ser substituïdes gradualment per taules de fregar portàtils, i finalment per taules de rentada de vidre corrugat fabricades a fàbrica.
Un cop netes, les peces s'escorrien, retorçant-les per eliminar la major part de l'aigua. Després es penjava en pals o estenedors perquè s'assequés a l'aire, o de vegades s'estenia sobre herba neta, arbustos o arbres.
Safareigs miniatura|Safareig a Sanremo, Itàlia, a finals del segle XX miniatura|El safareig de Cabeção, Portugal, en l'actualitat. Observeu les dues piles i el llavi de pedra inclinat Abans de l'arribada de la màquina de rentar o renta-robes, la bugada es feia sovint en un entorn comunitari.
Els pobles de tot Europa que s'ho podien permetre construïen un safareig, de vegades conegut amb el nom francès de lavoir. L'aigua es canalitzava des d'una riera o una deu i s'introduïa en un edifici, possiblement només un sostre sense parets. Aquest safareig solia contenir dues piles -una per rentar i una altra per esbandir- per les que fluïa constantment l'aigua, així com un llavi de pedra inclinat cap a l'aigua contra el qual es podia copejar la roba mullada. Aquestes instal·lacions eren més còmodes i convenients que rentar en un corrent daigua. Alguns safareigs tenien les piles a l'alçada de la cintura, encara que d'altres estaven a terra. Els bugaders estaven protegits fins a cert punt de la pluja, i els seus desplaçaments eren reduïts, ja que les instal·lacions solien estar a mà al poble o als afores de la ciutat. Aquestes instal·lacions eren públiques i estaven a disposició de totes les famílies, i solien ser utilitzades per tot el poble. Molts d'aquests safareigs dels llogarets segueixen drets, estructures històriques sense una finalitat moderna evident.
La feina de rentar la roba estava reservada a les dones, que rentaven tota la roba de la seva família. Les bugaderes recollien la roba d'altres, cobrant per peça. Per això, els safareigs eren una parada obligatòria a la vida setmanal de moltes dones i es van convertir en una mena d'institució o lloc de trobada. Es tractava d'un espai exclusiu per a dones on podien discutir o simplement xerrar (vegeu el concepte de bomba de poble). De fet, aquesta tradició es reflecteix en el modisme català "fer safareig" (literalment, "fer la bugada"), que significa xafardejar.
Les ciutats europees també tenien safareigs públics. Les autoritats municipals volien donar a la població més pobra, que altrament no tindria accés a instal·lacions de bugaderia, l'oportunitat de rentar la roba. De vegades aquestes instal·lacions es combinaven amb banys públics. L'objectiu era fomentar la higiene i reduir els brots d'epidèmies.
De vegades s'utilitzaven grans calders de metall (un "wash copper", encara que no estiguessin fets d'aquest metall), s'omplien d'aigua fresca i s'escalfaven al foc, ja que l'aigua calenta o bullent és més eficaç que la freda per eliminar la brutícia. Es podia utilitzar un posser per agitar la roba en una banyera. Un implement relacionat anomenat carretó de rentat és "un pal o mall de fusta amb un grup de potes o clavilles adjuntes" que mou la roba a través de l'aigua.
Màquines de rentar i altres aparells miniatura|La rentadora "Woman's Friend", circa 1890 U.S. La Revolució Industrial va transformar per complet la tecnologia de la bugaderia. Christina Hardyment, en la seva història de la Gran Exposició de 1851, sosté que va ser el desenvolupament de la maquinària domèstica el que va portar a l'alliberament de la dona.
El mangle (o "wringer" en anglès americà) es va desenvolupar al : dos llargs rodets en un marc i una maneta per fer-los girar. El treballador de la bugaderia agafava la roba xopa i la passava pel mangle, comprimint la tela i expulsant l'excés d'aigua. El mangle era molt més ràpid que la torsió manual. Era una variant del box mangle que s'utilitzava principalment per premsar i allisar la roba.
Mentrestant, els inventors del van mecanitzar encara més el procés de rentat amb diverses màquines de rentar accionades a mà per substituir el tediós fregament manual contra la taula de rentar. La majoria consistia a girar una maneta per moure les pales dins una cisterna. Després, algunes màquines de principis del utilitzaven un agitador accionat elèctricament. Moltes d'aquestes rentadores eren simplement una banyera amb potes, amb un agitador manual a la part superior. Més tard, el mangle també es va accionar elèctricament i es va substituir per una cisterna doble perforada, que feia girar l'excés d'aigua en un cicle de centrifugat.
L'assecat de la roba també es va mecanitzar, amb assecadores de roba. Les assecadores també eren tines perforades que giraven, però bufaven aire calent en comptes d'aigua.
Bugaderies xineses a l'Amèrica del Nord A la fi del i principis del , immigrants xinesos als Estats Units i Canadà estaven ben representats com a treballadors de bugaderies. La discriminació, la manca de coneixements d'anglès i la manca de capital van impedir als immigrants xinesos accedir a les carreres més desitjables. Pels volts del 1900, un de cada quatre homes d'ètnia xinesa als Estats Units treballava en una bugaderia, normalment de 10 a 16 hores al dia.
Es calcula que els xinesos de la ciutat de Nova York dirigien unes 3.550 bugaderies al començament de la Gran Depressió. En 1933, la Junta de Regidors va aprovar una llei clarament destinada a expulsar als xinesos del negoci. Entre altres coses, limitava la propietat de les bugaderies als ciutadans nord-americans. Les Chinese Consolidated Benevolent Association van tractar infructuosament d'impedir-ho, la qual cosa va donar lloc a la formació de l'obertament esquerrana Chinese Hand Laundry Alliance (CHLA), que va impugnar amb èxit aquesta disposició de la llei, permetent als treballadors de les bugaderies xineses preservar els seus mitjans de vida. La CHLA va passar a funcionar com un grup més general de drets civils; el seu nombre va disminuir fortament després que fos objectiu del FBI durant el Second Red Scare (1947-1957).
Sud-àfrica Des del 1850 fins al 1910, els homes zuluans s'encarregaven de rentar la roba dels europeus, tant bòeres com britànics. "El blanqueig recordava l'ofici especialitzat de vestir pells a què es dedicaven els barons zulús com izinyanga, una ocupació de prestigi que estava molt ben pagada". Van crear una estructura gremial, similar a un sindicat, per vetllar per les seves condicions i salaris, convertint-se en "un, si no el més, poderós grup de treballadors africans al Natal del segle XIX".
Índia A l'Índia, la bugada era tradicionalment realitzada pels homes. Un bugader es deia dhobiwallah, i dhobi es va convertir en el nom del seu casta.
Un safareig sol anomenar-se dhobi ghat; això ha donat lloc a noms de llocs on treballen o van treballar, com Mahalaxmi Dhobi Ghat a Bombai, Dhoby Ghaut a Singapur i Dhobi Ghaut a Penang, Malàisia.
L'antiga Roma Els treballadors de l'antiga Roma que netejaven les teles es deien fullons, singular fullo (cf. abatanat, procés de fabricació de la llana, i la terra de batan, utilitzat per netejar). La roba es tractava en petites tines situades en nínxols envoltats de murs baixos, coneguts com a parades de trepitjat o de batan. La banyera s'omplia amb aigua i una barreja de productes químics alcalins (de vegades amb orina). El batan es col·locava a la banyera i trepitjava la tela, tècnica coneguda en altres llocs com el posting. L'objectiu d'aquest tractament era aplicar els agents químics a la tela perquè poguessin fer la feina, la resolució dels greixos. Aquests llocs són tan típics d'aquests tallers que s'utilitzen per identificar les fullòniques a les restes arqueològiques.
Processos de rentada |miniatura|Dones rentant al moll de Tampere, Finlàndia. Els processos de rentada inclouen la rentada (normalment amb aigua que conté detergents o altres productes químics), l'agitació, l'esbandida, l'assecatge, la planxa i el plegat. La rentada es fa de vegades a una temperatura superior a la de l'ambient per augmentar l'activitat dels productes químics utilitzats i la solubilitat de les taques, i les altes temperatures maten els microorganismes que puguin estar presents al teixit. Tot i això, s'aconsella rentar el cotó a una temperatura més freda per evitar que s'encongeixi. Al mercat hi ha molts serveis professionals de bugaderia que ofereixen a diferents preus.
L'agitació ajuda a eliminar la brutícia que solen mobilitzar els tensioactius d'entre les fibres, encara que, a causa de la mida petita dels porus de les fibres, el "nucli estancat" de les mateixes fibres no veu pràcticament cap flux. No obstant això, les fibres es netegen ràpidament per difusioforesi transportant la brutícia cap a l'aigua neta durant el procés d'esbandida.
Químics Es poden utilitzar diversos productes químics per augmentar el poder dissolvent de l'aigua, com els compostos de soaproot o de l'arrel de iuca utilitzats per les tribus natives americanes, o la cendra lye (normalment hidròxid de sodi o hidròxid de potassi) que al seu dia s'utilitzava àmpliament per remullar la roba a Europa. El sabó, un compost fet de lleixiu i greix, és un antic i comú auxiliar de rentada. Les rentadores modernes solen utilitzar detergent per a roba sintètic en pols o líquid en lloc del sabó més tradicional.
Neteja o rentat en sec
miniatura|Molts tintorers col·loquen la roba neta dins de fines bosses de plàstic transparents per a roba.