miniatura|Pou aire d'alta massa de l'enginyer belga Achile Knapen a Trans-en-Provence. alt=El condensador en Satapar en la India se compone de once crestas. Las crestas son trapezoidales en sección (top 50 cm, base 200 cm, dos lados inclinados 30 grados respecto a la horizontal, altura 100 cm) y cada uno es de 20 m de largo. Las crestas están construidos sobre terreno de suave pendiente. Todas las crestas drenan en una tubería común en la parte inferior y que conduce a un almacenamiento bajo tierra. El agua para uso debe ser retirada mediante una bomba de mano. El sistema fue encargado a principios de abril de 2007. El coste total de la instalación ha sido Rs 117,000.|miniatura|Un condensador radiativo de 550 m² en el nord-est d'Índia. Un pou aeri o pou d'aire és una estructura o dispositiu que recull aigua que prové de la condensació de la humitat de l'aire. Hi ha molts i variats dissenys de pous d'aire. Els més senzills són totalment passius: no requereixen font d'energia externa i tenen poques parts mòbils o cap.

Els dissenys emprats són principalment de quatre tipus: de gran massa, radiació, actiu i nanotecnològic :

Els de gran massa es van utilitzar a principis del ; aquest enfocament no va funcionar com s'esperava. A finals del es van usar col·lectors radiatius de mida petita, que van demostrar ser molt més efectius. Els col·lectors actius recullen l'aigua de la mateixa manera que ho fa un deshumidificador; encara que funcionen bé, requereixen una font denergia, fent-los poc econòmics, excepte en circumstàncies especials. Col·lectors d'aquest tipus amb dissenys innovadors busquen minimitzar els requeriments d'energia i/o utilitzar energia renovable. Els col·lectors nanotecnològics, usats des de començaments del , són col·lectors passius que utilitzen l'efecte lotus.

Fonament miniatura|Vapor d'aigua atmosfèric global per al 30 de gener del 2005. Hivern a l'hemisferi nord i estiu a l'hemisferi sud. Els dissenys de pous d'aire incorporen tots un substrat amb una temperatura suficientment baixa perquè es formi rosada. La rosada és una forma de precipitació que es produeix naturalment quan el vapor d'aigua atmosfèric es condensa sobre un substrat. És diferent de la boira; la boira està feta de gotes d'aigua que es condensen al voltant de les partícules a l'aire. La condensació allibera calor latent, que ha de ser dissipat per tal de continuar recol·lectant aigua.

Un pou aeri requereix que hi hagi humitat a l'aire. Fins i tot als deserts, l'aire conté petites quantitats d'aigua. D'acord amb Beysens i Milimouk: "L'atmosfera conté 12 900 km³ d'aigua dolça, que es compon d'un 98 % de vapor d'aigua i 2 % d'aigua condensada (núvols ): una xifra comparable als recursos d'aigua líquida renovables de les terres habitades (12 500 km³)." La quantitat de vapor d'aigua continguda a l'aire es comptabilitza comunament com a humitat relativa, i depèn de la temperatura de l'aire, ja que l'aire més càlid conté més vapor d'aigua que el fred. Quan l'aire es refreda al punt de rosada, se satura, i la humitat es condensa sobre les superfícies adequades. Per exemple, la temperatura de rosada de l'aire a i 80 % d'humitat relativa és . La temperatura de rosada cau a si la humitat relativa és del 50 %.

El 1900, prop del lloc de l'antiga ciutat romana d'Orient de Teodòsia, van ser descoberts tretze grans munts de pedres per Zibold que era l'enginyer forestal a càrrec d'aquesta àrea Cada pila de pedra cobria poc més de 900 m² i tenia una altura de 10 m. Les troballes es van associar amb les restes de canonades terracota de 75 mm de diàmetre, que aparentment van portar a pous i fonts de la ciutat. Zibold va concloure que les piles de pedra eren condensadors que proveïen a Teodòsia amb aigua; i es calcula que cada pou aeri podia produir ben bé més de 55400 l cada dia.

Pedres utilitzades com a mantell augmenten significativament els rendiments dels cultius en zones àrides. Un cas especial es dona a les Illes Canàries : a l'illa de Lanzarote la pluja mitjana anual és i no hi ha rius. Tot i això, els cultius substancials es cultiven mitjançant l'ús d'un llit de pedres volcàniques, un truc descobert després de les erupcions volcàniques de 1730. Hi ha qui considera que el mantell de pedra promou la rosada; encara que la idea ha inspirat a alguns estudiosos, sembla poc probable que l'efecte sigui significatiu. Per contra, les plantes són capaces d'absorbir la rosada directament de les fulles, i el principal benefici d'una capa de pedra és reduir la pèrdua d'aigua del sòl i eliminar la competència de les males herbes.

Història A partir de principis del , una sèrie d'inventors van experimentar amb col·lectors de gran massa. Investigadors notables van ser l'enginyer rus Friedrich Zibold (de vegades es posa com Friedrich Siebold), el bioclimatólogo francès Leon Chaptal, l'investigador alemany-australià Wolf Klaphake i l'inventor belga Achille Knapen.

Col·lector de Zibold miniatura|Una secció a través del condensador de rosada Zibold. (a) és un tronc de con construït amb còdols de sorra de 20 m de diàmetre a la base i 8 m de diàmetre a la part superior. (b) és un recipient de formigó; un tub (no mostrat) condueix lluny de la base de la tassa a un punt de recollida. (c) és el nivell del sòl i (d) és la base calcària natural.Based on diagram by Nikolayev et all, 1996 En 1900, prop de la ciutat romana d'Orient de Teodòsia, van ser descoberts 13 grans munts de pedres per Zibold que era un forestal i l'enginyer a càrrec d'aquesta àrea. Cada pila de pedra cobria poc més de 900 m² i tenia una alçada de 10 m. Les troballes es van associar amb les restes de canonades de terracota de 75 mm de diàmetre, que aparentment van portar a pous i fonts de la ciutat. Zibold va concloure que les piles de pedra eren condensadors que proveïen Teodòsia amb aigua; i es calcula que cada pou aeri podia produir més de 55 400 El dia.

Per verificar la seva hipòtesi Zibold va construir un condensador amb piles de pedra a una altitud de 288 ma la muntanya Tepe-Oba, prop de Teodòsia; estava envoltat per un mur de 1 m d'alçada i 20 m dample, al voltant duna àrea de recol·lecció en forma de bol amb drenatge. Zibold va fer servir les pedres del mar de 10 a 40 cm de diàmetre apilades fins a 6m d'alçada amb forma troncocònica de 8 m de diàmetre a la part superior. La forma de la pila de pedra permet un bon flux d'aire amb contacte tèrmic només mínim entre les pedres.

El condensador de Zibold va començar a operar el 1912 amb una producció diària màxima que es va estimar haver estat de 360 L (Zibold no va publicar resultats). La base va desenvolupar filtracions que van obligar l'experiment a posar fi el 1915 i el lloc va ser parcialment desmantellat abans de ser abandonat. Encara que el lloc va ser redescobert el 1993 i netejat. El condensador de Zibold va ser aproximadament de la mateixa mida que les antigues piles de pedra que s'havien trobat, i encara que el rendiment va ser molt menor que el rendiment que Zibold havia calculat per a les estructures originals, l'experiment va servir d'inspiració per als desenvolupadors posteriors.

Col·lector de Chaptal Inspirat pel treball de Zibold, Chaptal va construir un petit pou aeri a prop de Montpeller el 1929. El condensador de Chaptal és una estructura piramidal de formigó de 3 m² i 2.5 m d'alt, es va omplir de 8 m³ de peces de calcària d'aproximadament 7.5 cm de diàmetre. Els orificis de ventilació són petits envoltant les parts superior i inferior de la piràmide, i poden ser tancats o oberts segons calgui per controlar el flux d'aire. L'estructura es deixa refredar de nit i de dia queda exposada a l'aire calent i humit. Posteriorment la rosada formada a les peces de pedra calcària es recull en un dipòsit per sota del nivell del sòl. La quantitat d'aigua obtinguda varia entre 1 i 2,5 El dia depenent de les condicions atmosfèriques.

Chaptal no va considerar el seu experiment com un èxit. Quan es va retirar el 1946, va deixar el condensador fora de servei, possiblement perquè no volia deixar una instal·lació incorrecta capaç d'induir a error els que més tard podrien continuar els estudis dels pous aeris.

Col·lectors de Klaphake Wolf Klaphake va ser un químic d'èxit que va treballar a Berlín entre la dècada de 1920 i la de 1930. Durant aquest temps, va provar diverses formes de pous aeris a Iugoslàvia i la Illa de Vis del Mar Adriàtic. El seu treball es va inspirar en Zibold i a Maimònides, un conegut erudit jueu que va escriure en àrab fa uns 1000 anys i que esmenta l'ús de condensadors d'aigua a Palestina.

Klaphake va experimentar amb un disseny molt simple: una zona de vessant d'una muntanya era buidada i es va allisar amb una superfície impermeable. Va ser a l'ombra d'un tendal senzill, acompanyat de pilars o crestes. Els costats de l'estructura estaven tancats, però les vores superior i inferior es van deixar oberts. A la nit el vessant de la muntanya es refredaria, i la humitat del dia seria cobrar i córrer per la superfície allisada. Encara que el sistema aparentment treballava, no obstant això era car, i Klaphake finalment va adoptar un disseny més compacte basat en una estructura de maçoneria. Aquest disseny va ser un edifici en forma de pa de sucre, d'uns 15 m d'alt, amb parets d'almenys 2 m de gruix, amb forats en la part superior i en la part inferior. La paret exterior estava feta de formigó per donar una alta capacitat tèrmica, i la superfície interna estava feta d'un material porós tal com la pedra arenisca. segons Klaphake:

Presumptament s'han identificat les petjades dels condensadors de Klaphake.

El 1935, Wolf Klaphake i la seva esposa Maria van emigrar a Austràlia. Probablement la decisió d'emigrar fou principalment el resultat de les trobades de Maria amb les autoritats nazis; la decisió d'establir-se a Austràlia (en lloc de, per exemple, a Gran Bretanya) va ser influenciat pel desig de Wolf de desenvolupar un condensador de rosada. Com que és un continent sec, Austràlia probablement necessitarà altres fonts d'aigua dolça, i el Primer Ministre d'Austràlia del Sud, que havia conegut a Londres, havia expressat interès. Klaphake va fer una proposta específica per a un condensador a la petita ciutat de Cook, on no hi havia subministrament d'aigua potable. A Cook, la companyia ferroviària havia instal·lat anteriorment un gran condensador actiu alimentat per carbó, però era prohibitivament car de mantenir, ja que era més barat transportar aigua. Tot i això, el govern d'Austràlia va rebutjar la proposta de Klaphake, i va perdre interès en el projecte.

Pou aeri de Knapen miniatura|Exterior del pou aeri de Achille Knapen. miniatura|Interior del pou aeri de Achille Knapen. Knapen, que havia treballat prèviament en els sistemes per eliminar la humitat d'edificis, es va inspirar al seu torn en l'obra de Chaptal i es va dedicar a la construcció d'un ambiciós gran pou d'aire (pou aeri) en un pujol de 180 m en Trans-en-Provence a França. A partir de 1930, la construcció de la torre de rosada de Knapen va prendre 18 mesos; que encara segueix en peus, encara que en estat ruïnós.Prevention Of Damp in Buildings. Al moment de la construcció, el condensador va atreure algun interès públic."Air Well Waters Parched Farms" Popular Science, març 1933