miniatura|<center>Bodhidharma (Yoshitoshi, 1887) El budisme zen (en japonès: 禅, 'meditació silenciosa') és el nom d'una variant del budisme mahayana practicat primer a la Xina amb el nom de chan. Més tard, arribà al Japó sota el guiatge del monjo Eisai (1191) i va ser perfeccionat pel monjo Dogen (1227). L'objectiu fonamental de la pràctica zen és l'assoliment de la il·luminació interior o satori.
Sota aquesta denominació japonesa, sol al·ludir-se a un ventall molt ampli d'escoles i pràctiques budistes esteses per tota l'Àsia oriental. Durant la seva propagació a partir de la Xina, aquesta disciplina va patir poques modificacions, encara que rebés una clara influència per part de les cultures d'acollida.
Les principals escoles del budisme zen pròpiament japonès són rinzai, soto i obaku. Es distingeixen per la especialització en les diferents tècniques de meditació, com el koan o el zazen.
Etimologia La paraula zen prové del xinès chan, que al seu torn és una deformació del terme sànscrit dhyna, que es pot traduir per meditació. Més tard arribaria a Corea, on s'anomenà son, i també al Vietnam on es denominà thiền, pronunciacions una mica diferents del mateix ideograma xinès (禪 en xinès tradicional, 禅 en xinès simplificat).
Origen del budisme zen miniatura|esquerra|Mestre xinès Yunmen Wenyan El budisme mahayana originari de l'Índia va arribar a la Xina durant el . Al principi, va ser una transposició del budisme hindú, de manera que les principals pràctiques consistien en la traducció i l'estudi de textos. Progressivament, comença un procés de significació del budisme en el qual varen sorgir diverses escoles, i l'escola chan fou una d'aquestes.
El desenvolupament del zen parteix, doncs, d'una noció doctrinal als sutres budistes mahayana, en què s'afirma la preeminència del cultiu de la meditació (dhyana) com la via preferent per aconseguir el nirvana.The Formation of Ch'an Ideology in China and Korea: The Vajrasamadhi-Sutra, a Buddhist Apocryphon.Buswell, R. Princeton 1989. En el budisme primigeni, s'observava una progressió en diferents estats de la meditació o jhanasNom en llenguatge pali per dhyana que succeeixen en un cultiu gradual del practicant. En aquest context, el zen afirmarà l'existència d'un accés directe i espontani a l'últim i superior de tots aquests –aquell que precedeix immediatament l'experiència del nirvana– sense necessitat d'experimentar-ne els anteriors, mitjançant vies d'accés espontànies i que són alienes a la intel·lectualització o una noció de creixement gradual en el perfeccionament espiritual. El zen és, per antonomàsia, la tradició budista de la intuïció i l'espontaneïtat.
El budisme mahayana Es considera que les formes primerenques del budisme chan xinès comencen a ser visibles al voltant del i a partir de la influència de diversos sutres o textos sagrats del budisme mahayana de procedència hindú, i als quals més tard se'ls afegiran una sèrie de textos apòcrifs. Entre aquests textos principals hi ha la Prajnaparamita –una secció del cànon del mahayana que conté alguns sutres famosos com el Sutra del Cor o el Sutra del Diamant–, el «Despertar de la fe» atribuït a Aśvaghoṣa, el sutra de Vimalakirti, o el sutra del Lankavatara. Un apòcrif fonamental en la tradició zen és «el sutra de la Perfecta il·luminació».
En el budisme mahayana, es considera que l'origen hindú d'un escrit és fonamental a l'hora de poder-lo considerar com un text sagrat. Tot i així, hi ha hagut nombroses excepcions i, en parlar de textos apòcrifs, no s'ha d'entendre que siguin externs a la tradició budista, sinó, simplement, que el seu origen no és hindú.
La naturalesa del buda Encara que en el zen s'inclou l'estudi de sutres i textos, el caràcter directe i intuïtiu d'aquest tipus de tradició budista els situa en un segon pla, ja que no representen un camí per al despertar per si mateixos. Sempre es confia en la saviesa innata de qualsevol ésser humà que té la capacitat de desenvolupar tot el seu potencial. Aquesta noció és influència directa del budisme mahayana, plantejada des d'un cúmul de textos al voltant d'una idea anomenada Tathagata garbha, o «matriu de la il·luminació». Aquesta idea original del mahayana ja és implícita en la difusió de la prajnaparamita i s'ampliarà poc temps després amb l'aparició de diversos sutres.
En aquesta idea, se subratlla el caràcter innat de la naturalesa del buda que existeix en tot ésser viu, i això serà una influència crucial en tot el budisme xinès, japonès i de tot el sud-est asiàtic. La importància d'aquesta idea és que dotarà qualsevol persona de la capacitat de tenir un nivell espiritual tan alt com el d'un monjo, i això serà fonamental en l'expansió del mahayana i també del zen.
Intuïció versus erudició L'efervescència d'aquestes idees en el budisme primerenc de la Xina s'esdevé com a reacció a una excessiva erudició i intel·lectualisme, present en el budisme xinès d'aquells temps. Posteriorment va rebre, al seu torn, la influència directa d'algunes de les escoles basades en l'estudi, com l'escola Tiantai o la Huayan. Aquestes diverses influències faran sorgir un nou tipus de pràctica i una nova manera d'entendre l'ensenyament que desenvolupa una via intuïtiva i directa per arribar a assolir un determinat estat mental, anomenat samadhi, que és previ al gran despertar espiritual o nirvana.
Aquest nou tipus de budisme està centrat en una determinada pràctica mental o meditació, que en xinès s'anomena chan. Als textos xinesos, aquesta escola es diu «Escola de la meditació». No s'ha d'entendre's el concepte de meditació com la pràctica d'asseure's a terra i meditar, sinó que té un context molt més ampli. Contràriament, les altres escoles dedicaven bona part del seu temps a l'estudi de textos, ja que consideraven que la lectura permetia acumular coneixements que conduïen al despertar espiritual. En aquest sentit, l'escola zen va establir un nou enfocament en què cultivar la pròpia ment serà el centre de la pràctica.
Bodhidharma miniatura|esquerra|<center>Bodhidharma D'acord amb els relats tradicionals, el zen va arribar a la Xina per un monjo hindú al voltant del , anomenat Bodhidharma (Daruma en japonès). Era el 28è successor en una línia de transmissió d'ensenyament que la tradició remunta fins a Kasyapa, deixeble de Buda.
Com queda recollit al «Registre Jingde de transmissió de la llum» es va embarcar al voltant de l'any 520 aC en un viatge que el va dur fins al Regne de Liang, territori del sud de la Xina. Allà, Bodhidharma va tenir una famosa conversa amb l'emperador Wu, i va declarar que les bones accions fetes amb intencions egoistes eren inútils, sense gens de mèrit, i no servien per aconseguir la il·luminació.
Posteriorment, es va dirigir a un monestir a prop de Luoyang, a l'est de la Xina i, segons la llegenda, va estar meditant davant la paret d'un penya-segat abans d'acceptar cap deixeble. Finalment, va morir al temple Shaolin de la muntanya Sōng (嵩山少林寺), al comtat Dengfeng, província de Henan. La muntanya Sōng és el cim més alt de les Cinc Muntanyes Sagrades, ubicades a la província de Henan.
Com a heroi cultural llegendari, es vincula Bodhidharma també al temple Shaolin i la consegüent difusió de les arts marcials d'Àsia oriental, especialment en la tradició oral d'escoles de kung fu i tai-txi, i també en els populars treballs de ficció del gènere wuxia. No obstant això, avui se sap amb certesa que les arts marcials no van ser presents en el budisme xinès ni al temple shaolin fins a bastants segles després. De la mateixa manera, també avui se sap que Bodhidharma no va estar literalment «davant un mur», sinó que parlava d'un mur com un estat de la ment. Els moderns descobriments i traduccions continuen donant avui més llum sobre els orígens d'aquesta tradició budista, sens dubte una de les més practicades al món.
Bodhidharma és, per tant, el 28è patriarca del llinatge del budisme zen, al qual seguiran sis patriarques més, l'últim dels quals serà Huìnéng. Amb Huìnéng, s'acaba la línia del patriarcat zen, però no la línia successòria del zen. Des de Huìnéng, s'estén una completa genealogia que lliga mestres, ensenyaments i monestirs fins a arribar als temps actuals. Als monestirs xinesos o japonesos, aquests complicats arbres genealògics solen ser encara una cosa comuna.
Expansió En parlar del zen, sigui quin sigui el país on estigui establert, cal remuntar-se a la seva presència a la Xina. Totes les possibles variants de zen conflueixen en el seu origen a partir del budisme chan. La influència dels relats i ensenyaments dels patriarques chan és un referent constantment utilitzat en l'estudi i la pràctica, i les escoles desenvolupades als diferents països són, en realitat, derivacions de les mateixes escoles ancestrals xineses.
Des de la Xina, el budisme chan es va estendre amb èxit a Corea, el Japó i el Vietnam. A altres llocs com el Tibet va estar implantat un cert temps, però acabaria desapareixent. No obstant això, la influència d'aquest tipus d'enfocament budista deixaria llarga empremta a l'Himàlaia, i molts estudiosos subratllen l'existència de connexions tant històriques com de transmissió de textos des del chan cap a pràctiques tibetanes com el dzyan.
Chán: la tradició de la Xina Durant els primers temps del budisme chan hi va haver el daoisme. I al seu torn, el daoisme es veurà influït per la nova religió budista. Aquesta fusió va ser possible heretant aspectes principals d'altres escoles, com la important escola Tiantai del mestre Zhìyì. Amb el mestre Zhìyì, trobem ja una perspectiva immediata de l'alliberament. Els seus tractats sobre «La gran calma i contemplació» influiran durant segles la resta d'escoles i les seves idees seran centrals a l'hora d'entendre el procés de significació del budisme a la Xina que possibilitarà el naixement del chan.
Una altra escola influent en la gènesi del chan va ser l'Escola Huayan, avui desapareguda, i que ha estat reconeguda pels historiadors com l'escola mahayana més sofisticada, amb una complexa visió còsmica. La seva concepció de la naturalesa búdica ha influït de diferents maneres en altres escoles. La principal activitat d'aquesta escola és, sens dubte, l'Avatamsaka Sutra, un enorme i complex text sagrat.
L'Escola de la Terra Pura, de fet, l'escola xinesa més antiga del mahayana, influirà enormement en el zen, encara que de manera una mica més tardana. Amb el transcurs dels segles, el chán i la Terra Pura van esdevenir les dues escoles budistes que es repartiran el gruix del budisme xinès. Fins i tot apareixeran fusions, en la pràctica, d'ambdós tipus de budisme.
La base del budisme present en la formació del chan fructifica de manera espectacular durant la dinastia Tang, anomenada sovint l'edat d'or del budisme xinès. Fins llavors, podem parlar de l'existència d'ensenyaments chan però no pròpiament d'una escola. Però, dins de la dinastia Tang, ja es desenvolupen completament els mètodes peculiars i especials del budisme zen. Entre aquests mètodes, s'incloïen diàlegs entre mestre i deixeble, la investigació de preguntes, o la contemplació silenciosa. Un ambient de protecció imperial, especialment sota l'emperadriu Wǔ, estarà barrejat amb una certa bohèmia de les classes acomodades i amb alts i baixos en l'estabilitat social. Tot això generarà un ambient de gran creativitat en el qual el budisme tindrà un paper fonamental.
Al final de la dinastia Tang, s'esdevé una certa decadència de la pràctica, i així ja amb la dinastia Song apareix una reacció contemplativa que aposta gairebé únicament pel silenci i, en particular, per la contemplació silenciosa (en xinès, mo chao). Amb aquesta, el seguidor medita assegut per descobrir la seva pròpia naturalesa. Més tard, al Japó, a aquesta contemplació silenciosa xinesa se l'anomenarà zazen, que és avui un dels estereotips de la pràctica zen més coneguts a Occident.
miniatura|Mestre xinès Wuzhun (escola línji)